Mai
no eliminarem del tot allò que ens pot fer por; és per això que la
lluita contra la por no consisteix a evitar tots els riscos, ni a
eliminar o bloquejar els elements vitals que ens espanten. La solució és
aprendre a viure sense témer els riscos; perquè per molt seny que
posem a la vida, els riscos sempre hi seran. Al mateix indret on
viuen els riscos i el perill, hi viu també la vida i la seva
essència; si eliminem els uns, matarem l'altra. El contrari de la
vida no és pas la mort, sinó la por; per això, si vivim sense por,
no morirem mai. El mateix vent que destrueix teulades i arrenca arbres, és la força que guia el nostre viatge i la nostra unió amb la bellesa del mar.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Thursday, August 2, 2012
Wednesday, August 1, 2012
Raresa... Civilització... Banys de fang a una costa verge.
Valorava aquests dies els conceptes de “raresa” i de “civilització”. I ve al cas pensar en un petit racó d'una costa perduda i salvatge el nom de la qual em reservo pels amics i pels que tenen el C.I.N.M.O (Certificat d'Idoneïtat Natural i Obertura de ment) que expedeix una subsecció de l'equip d'aquest blog.
Deia que els que viuen dins la rajola dels costums apresos i de les tradicions immutables se senten envoltats d'una proporció superior de “raresa”. El que és rar, per ells, és d'entrada negatiu i perillós; potser com a conseqüència d'aquell instint animal del qual ens parla Konrad Lorenz i que ens mou a enganxar-nos al segur i conegut. Però la “raresa” en realitat pot ser una porta a nous descobriments. Apropar-nos i experimentar en allò que d'entrada trobem rar representa un estímul per a la creativitat i el fascinant viatge vers una bellesa que és multiforme i que ens restaria desconeguda. Aprendre a conèixer, a respectar i a estimar el que és rar, és aprendre a conèixer, a respectar i a estimar, altres civilitzacions; perquè és cert que som civilitzats, però de civilitzacions n'hi ha moltes.
I dins de la nostra civilització, hi ha una bonior de matisos que reflecteixen la profunda diversitat humana. Els humans, bo i ser tan i tan semblants, tenim visions diferents de la vida, valors comuns i valors específics de cada individu, de cada família, de cada filosofia. L'absolut no són les normes d'una civilització concreta sinó el respecte a tots aquests matisos que han de ser lliures perquè cadascun de nosaltres sigui lliure.
I dins de la nostra civilització, hi ha una bonior de matisos que reflecteixen la profunda diversitat humana. Els humans, bo i ser tan i tan semblants, tenim visions diferents de la vida, valors comuns i valors específics de cada individu, de cada família, de cada filosofia. L'absolut no són les normes d'una civilització concreta sinó el respecte a tots aquests matisos que han de ser lliures perquè cadascun de nosaltres sigui lliure.
La civilització no és una cursa vers l'obtenció d'un “corsé” cada vegada més premut, cada vegada menys ergonòmic. La civilització no és l'amuntegament progressiu de productes materials que ens atrofien les capacitats i la imaginació. La civilització no és la transformació pedant i destructiva del paisatge que amb fúria sembla que pretengui esborrar qualsevol rastre identitari del que va ser la mare Terra un dia, el planeta on ens vam fer i que té tant a veure amb nosaltres. La civilització és la millora de la vida de les persones, no en el sentit d'un increment de la comoditat com a prioritat, sinó amb l'objectiu d'assolir que cada ésser humà arribi a la plenitud vital, a la unió amb la natura i l'existència.
L'altre dia vaig parlar amb un lleó del zoològic, un lleó que ha nascut en captivitat, i li vag explicar que la vida en llibertat a la sabana l'ajudaria a arribar a la plenitud, perquè el seu ésser s'havia fet a la sabana; la sabana i ell tenien un nexe que deslligava tot un ventall de forces naturals que l'empentarien vers la seva identitat i vers la millora dels seus problemes espirituals. Em va dir que ell no tenia consciència de tenir cap problema, que al zoològic hi estava força bé. Li vaig respondre que si algun dia aconseguia trepitjar la sabana, i passar-hi unes hores, quan tornés al zoològic tindria un problema de debò, perquè seria més conscient del que s'ha perdut, del que li han negat.
Aprofitant tot això us presento, tal com us deia, el petit i llarg espai de costa verge que ens regala el fang de les pedres, la nuesa del paisatge físic i humà, i la bellesa natural d'una raresa que ens desperta ancestrals memòries genètiques
El camí parteix arran de casa, amb la marea baixa, a una hora en què molta gent "normal", en un dia de festa, encara dormen.
I passa per espais d'infinita bellesa en els quals la nuesa senzilla i immillorable del paisatge es barreja amb la nuesa de la gent que enmig de la solitud cerquen una raresa que molts temen o rebutgen.
Després de tres o quatre quilòmetres, arribem al petit espai natural on un emperador romà s'hi banyava cada dia. La costa forma unes piscines de roca, que amb la marea alta s'emplenen d'aigua de vidre.
És aquí on un senyor molt amable ens assenyala les roques de dos-cents anys d'antiguitat que ens permetran macerar i conformar el fang que cobrirà el nostre cos. Els Homo sapiens necessitem ritus, signes, viatges que no sempre són físics, llibertat, bellesa.
En aquest racó hi trobem gent, famílies, amics, que cerquen l'objectiu de gaudir de la Terra; alguns en nuesa, d'altres amb el banyador posat, en perfecta harmonia, respectant el que fan uns i altres, al capdavall tot és natural i tot és humà.
Els resultats són espectaculars i sembla que beneficiosos per la pell.
De tornada a casa, tres quilòmetres enllà, contemplo la platja turística i massificada que unes hores abans era buida; i em pregunto com és possible que tanta gent es quedi aquí, enmig de la multitud, i es perdi una bellesa que tenen tan a l'abast.
Bo i tot, en bona part d'aquesta multitud, hi conviuen en pau totes les opcions de la platja, inclosa la nuesa. La convivència és necessària i possible. La uniformitat mai no és natural ni espontània, és sempre conseqüència d'una imposició (escrita o no escrita). El natural és la diversitat. Allà on hi ha diversitat hi ha llibertat. Allà on hi ha llibertat les persones viuen en pau.
Labels:
nuesa,
Tarifa,
Tolerància,
Viatge a la província de Càdiz
Monday, July 30, 2012
Camaleons
Mentre penso en aquells que converteixen la civilització en una divinitat i estan disposats a sacrificar tota la llibertat humana al servei d'aquest fals déu, els camaleons arriben pels camins, des de la muntanya que tinc aquí al costat, i se'm planten a la porta per escoltar les onades de l'Atlàntic i recordar-me que qui mana és la Terra. Sigui la civilització per a servir l'ésser humà, no pas l'ésser humà per a servir la civilització.
Mentre ploro per aquells que tenen por de tot allò que consideren rar, sense sortir de la seva petita rajola de tradicions i convencionalismes, els camaleons se'm planten a la porta i em mostren els colors de la natura i la seva bellesa profunda. Sigui l'anhel de trobar la bellesa en el desconegut, i en el que és nou, el que ens lliuri de la rutina i l'avorriment, que maten la vida.
Encara hi ha espais on podem escoltar la veu de la Terra, per molt que cridin els esclaus dels tòpics i dels aprenentatges irreflexius.
.
.
Wednesday, July 25, 2012
Un dret que és de tothom.
Aquests dies, m'estic centrant en l'elaboració d'un material professional pel curs que ve. És per això que de moment no tinc gaire temps per escriure, i molt poca connexió a internet. Però no vull faltar a la cita que tinc els dijous, i em decideixo, així, a penjar un article sobre la nuesa a la natura.
Dins del món naturista o nudista, sovint se sent l'expressió “tèxtil”, “tèxtils”, “els tèxtils”, “les tèxtils”... per referir-se a les persones que de normal duen banyador. Al meu parer, és una expressió incorrecte i imprecisa, que ha sorgit més com una reacció al mot “nudista” o “naturista” que com a conseqüència d'un procés racional o d'una necessitat del lèxic. Els tèxtils no existeixen; no n'hi ha. No hi ha associacions de tèxtils. No hi ha ningú que pugui afirmar amb contundència que en cap moment de la seva vida no podrà sentir el desig o fins i tot la necessitat de despullar-se del tot i llançar-se al mar en algun indret i en alguna circumstància. Les persones que habitualment no es treuen el banyador, se'l poden treure en qualsevol moment si els ve de gust, si l'entorn les mou a fer-ho. Les persones que no es treuen el banyador, normalment, no militen en el banyadorisme, no són anti-res, la majoria d'elles fins i tot no es molesten davant la visió d'un cos nu. D'altra banda, la major part de les persones que s'estan nues en una platja nudista, no es consideren nudistes ni naturistes, no militen tampoc en res, no estan associades, i no són conscients de pertànyer a cap grup, ni minoritari ni majoritari. Aquest gruix de persones no militants, ni associades, ni ideòlogues, és majoritari, i, pel seu volum, és el que mou a les administracions a respectar i defensar el dret a la nuesa en algun o en tots els espais de la seva població (depenent de l'ajuntament del qual estiguem parlant). Per tant, totes les estratègies que persegueixin la defensa del dret a apropar-nos nus a la platja haurien de passar per la defensa d'un dret que mereixen totes les persones de la societat, sense que necessàriament aquestes persones hagin de pertànyer a cap associació nudista o naturista, i ni tan sols simpatitzar amb els seus objectius. El dret a la nuesa és un dret de tota la societat (no pas una obligació sinó un dret); i cal defensar-lo com un dret que ha de tenir qualsevol individu que respecti les llibertats alienes; és a dir que sigui honest i ciutadà. Tothom té dret a que no proscriguin la seva nuesa, sigui esporàdica o habitual. Tota persona humana té dret a créixer i educar-se sense que li amaguin l'autèntica imatge natural del cos dels individus de la seva espècie, sense que li falsegin la realitat natural humana, sense que l'allunyin d'una bellesa que forma part de la seva pròpia essència i que és patrimoni de tota persona de la humanitat. La nuesa lliure i compartida és un valor famíliar no sexual que descarrega de fetitxismes el cos i que contribueix a l'assoliment d'una maduresa humana superior; maduresa social, de relació, de respecte entre les persones, i d'acceptació dels valors de la natura i de la seva estètica ancestral. La nuesa lliure i compartida contribueix a la lluita contra el consumisme i contra la imposició industrial de cànons de bellesa irreals i malaltissos.
En la mesura en què s'avanci en el dret a la nuesa per a tots els ciutadans; i en la mesura en què la massa de la població perdi la por a la seva pròpia imatge, aquests avenços socials eixiran i la humanitat serà una mica més lliure.
Tots som potencialment individus nus, i tots tenim a dins el receptor al qual la natura pot enviar sobtadament la seva crida misteriosa.
Tuesday, July 17, 2012
L'adéu és, de vegades, el preu de la llibertat i de la identitat.
Hem hagut de dir adéu als esclaus de les idees d'altres per alliberar-nos d'aquestes idees sense fonament, i encadenants, que aquests esclaus freturaven imposar-nos sense opció ni a matisos ni a llibertats.
Fóra bo un món on tothom pogués fer i pensar en llibertat sense que això impliqués ni llunyanies ni trencaments.
Fóra bo tenir la humilitat suficient com per a no considerar proscrits els qui amb el seu comportament o amb la seva llibertat qüestionen els posicionaments propis.
Canviant de tema, sorpèn la maldat d'alguns estats que s'entesten a mantenir o esperonar guerres en les quals són torturats i assassinats milers d'innocents. Fóra millor asseure'ns tots plegats i cantar junts, coure algunes sardines i fer un bon àpat. Les millors realitats de la vida són simples; el mal és complex i difícil. Per què el mal doncs?
Per què la imposició de la moral o de la religió? ¿Per què les dones condemnades per adulteri? ¿Per què els denunciats per la indumentària o per la nuesa? ¿Per què els homosexuals executats o estigmatitzats i apartats en tantes comunitats? ¿Per què no deixem que tothom faci el que vulgui amb la seva vida?
Thursday, July 12, 2012
Caños de Meca
El relat dels dijous sobre nuesa i natura.
.
.
CAÑOS DE MECA
Després, quan s'atansa a dir hola, se sorprèn que siguin mare i filla, gairebé semblen germanes. Es presenta jovial, exercint el do que sap té (que sabia que tenia... potser...) de seduir tots els qui l'escolten, especialment les dames.
-Bon dia! Sóc el vostre veí. M'estic aquí al costat mateix, i em sembla que passarem l'estiu junts! -ho diu amb un somriure resplendent -. Fa molt que heu arribat?
La Gemma se'l mira amb un punt de timidesa i li diu que ja fa un mes que hi són, que, de fet, han decidit de passar l'estiu sencer a Caños perquè ella està farta d'angoixar-se amb les tres botigues de moda que té a Barcelona, i perquè l'Ester (la seva filla, a la qual assenyala amb el dit mentre fa una ganyota de desesperació) necessitava allunyar-se una mica de tot.
-Hauríem pogut anar a un hotel de cinc estrelles, a Marbella, a Palma o a New York -afegeix -, però necessitàvem els Caños; necessitàvem no tenir res, res de res, desenganxar-nos de tot. Oi que m'entens?
L'Oi que m'entens destorba l'Alfred de la seva fixació en els cabells rossos de les dues dones; rossos com el blat de juny, rossos com la Lourdes. Bé... potser no tant com la Lourdes, però decideix no pensar en la Lourdes, perquè la Lourdes ara no hi és... Comença explicant a la Gemma i a l'Ester que ell està en una situació similar, que dirigeix tres empreses i que ha fotut el camp temporalment. Se n'ha anat de vacances, els ho ha dit així mateix. Necessita un “rest” (i diu rest pronunciant la “r” com si fos un americà d'aquells de Texas, i amb la boca mig oberta, posant cara de ximple). Després els fa els dos petons de cortesia i es meravella de l'olor de roses que fan totes dues, guarnides només amb el mocador gegantí de colors bigarrats i els collarets de ceràmica. L'Ester no deu tenir més de tretze anys, i la mare, la Gemma, (quin tros de dona la Gemma!) passa clarament dels quaranta.
Surt de la cabana de les noies. Totes les edificacions són rere les dunes, per això l'Alfred s'enfila al capdamunt de la muntanya de sorra i albira l'oceà Atlàntic, amb les crestes de l'escuma i la negror de les profunditats. Es tomba i es torna a mirar les cabanes; la seva, la de l'Ester i la Gemma, i cinc construccions més, de fusta fosca, que no valen ni tres duros; però és clar... no tenen dutxa, ni aire condicionat, ni enllumenat elèctric, ni... D'això es tracta, oi? De desconnectar. Doncs au!
*
Cau la nit, i a les cabanes, la foscor és com un mantell que ho cobreix tot. Rere les finestres, petites clarors tremoloses i esgrogueïdes d'espelmes de cera d'abella. A l'espai del davant de les barraques, que té forma de plaça quadrada amb sol sorrenc, un xicot amb rastes fa malabars amb torxes de foc. Va nu de cintura cap amunt, i du uns pantalons de campana de colors bigarrats, que amb la claror de la torxa es tornen més carabasses. Tres noies abillades amb tatoos i piercings diversos se'l miren amb expressió com d'adormides mentre fumen alguna mena de cigarreta que desprèn sentors estimulants. A sobre de la duna, un altre noi toca una flauta contralt; a l'Alfred, quan surt de la cabana i l'escolta, li sembla que la melodia que toca el xicot és el “Glad to be Unhappy” dels “Mamas and the Papas” però no n'està segur. Escala la duna i s'asseu al costat d'un vell d'aspecte xocant, que també s'escolta el flautista. El vell va gairebé amb tern i corbata i s'està assegut a la sorra com un jovenet.
-Ho fa bé oi? -diu a l'Alfred.
-Prou bé! -exclama ell, i examina el vell sense dissimulació -. També viu aquí, vostè?
-Fa quinze dies, noi... Però escolta... és mitja vida això eh... Olé! Olé! -va repetint mentre es fa un petó als dits tancats de la mà dreta , i tot seguit els obre cíclicament en un intent d'emfatitzar la intensitat de la seva satisfacció -. Això és més barat que res, i escolta, jove... és la glòria... la glòria... Sense televisió, sense males notícies, sense l'ibex 35... perquè has de saber, xicot, que jo tinc una constructora i estic de xifres fins aquí! -exclama, i es posa la mà dreta al front.
-Una constructora! -exclama, l'Alfred -. Mala època per les constructores, no?
-Per la meva no! -exclama el vell -. Resistim, xicot; resistim... -diu, i es fa dues vegades el senyal de la creu. Després trenca a riure amb una eufòria potser excessiva.
L'Ester i la Gemma surten de la cabana.
-Ja hem sopat.
-Ja hem sopat tots! -exclama el vell.
-Ja no et fa mal la panxa, avui, Jeroni? -li demana l'Ester, amb dolçor.
-Avui no, joveneta, moltes gràcies per l'interès. Després, si anem a pescar, et trauré un sargus i te'l regalaré.
-Es diu Jeroni, vostè? -fa l'Alfred.
-Per servir-lo, i també a déu. -diu el vell fent una reverència exagerada.
-Que pallasso! -exclama la Gemma.
*
-A on vas, Alfred? –li van dir a l’Alfred abans d’ahir -. Tenim gabinet; que no ho saps?
-Me'n vaig.
-Te'n vas? A on te'n vas?
-A qualsevol lloc; a cap lloc en concret: no puc més!
-Deixa't d'hòsties que ens hi juguem molta pasta, capullo.
-Ni capullo ni hòsties amb patates. Me'n vaig.
-Collons! No pots esperar a les vacances?
-L'estiu passat vaig esperar-les, i no van arribar. Aquest any, aniré jo a buscar-les.
-No em toquis la pirula, que sens tu estem perduts.
-Doncs esteu perduts. Me'n vaig.
-Ets boig!
*
Besllum maragda de la mar, com de vidre de murà, que es rebrega i que tremola amb ondulacions úniques que, ni que passin milions i milions d'anys, no es repetiran. El primer matí de Caños, l’Alfred arriba abans que ningú a la platja i es despulla completament.
-Déu! Quin plaer! I hi ha qui s’embolica amb nylons i licres!
Es banya i neda amb lentitud; després pren el sol. Solitud. Repeteix l’exercici dues o tres vegades més, i quan gairebé s’adorm veu arribar la Gemma i l’Ester, que el saluden.
-Que matiner! –la Gemma somriu mentre clava el para-sol.
-Les millors hores del dia per a embrunir-se.
-Nosaltres no ens embrunim mai, ni que visquéssim al Congo –explica l’Ester.
-És clar! Si és que sembleu alemanyes.
Les dones es desfan el pareo, l’única peça de roba que portaven, i caminen cap a l’aigua. L’Alfred s’empassa un glop de saliva i torna a pensar tot el que es perden els que s’emboliquen amb nylons i licres; la bellesa de l’Ester i la Gemma li sembla un reflex de cel a la Terra. El glop de saliva baixa gola avall i l’Alfred torna a descobrir persones dins el reflex de cel que s’ha fet carn, i s’oblida d’àngels i miratges; li queda només el dolç regust de la bellesa en llibertat. Es torna a ficar a l’aigua i neda mar endins.
Encara no han sortit, que arriba el Jeroni, completament despullat. Baixa així des del capdamunt de la duna, carregat amb un para-sol obert i una bossa de plàstic del Carrefour atapeïda de tovalloles i entrepans.
-Hosti, Jeroni... si t’has tret el tern i la corbata!
-No procedia, fill meu, no procedia. Hem de saber estar on estem. Oi que m’entens?
Tots quatre passen el dia a la sorra. Dormen. Xerren. Riuen. Neden.
Al crepuscle, abans de tornar a la cabana, el Jeroni mira la ratlla de l’horitzó amb un punt de melangia als ulls.
- Mai no he trobat tants camins i tantes històries a on no hi ha res més que extensió i aigua –diu, amb la veu molt més seriosa que de costum -. Enmig del mar, hi ha gemecs d'antics amants que mai no van trobar l'estimada; versos emmudits pel vent que foren pronunciats en va; ambicions de tresors incalculables que van acabar engolits per foses abissals i desconegudes; anhels de terres llunyanes, de noves llars, vergers d'or i verdures; enyors de mariners, que ploraven els fills després d'anys de llunyania, i que mai no van tornar a casa; ara reposen a la mar, i la seva veu, que pronuncia el nom de les criatures, encara s'escolta de vegades.
-Uau! Jeroni! Ets un poeta! –exclama l’Ester.
-Ja m’agradaria, noieta... Només sóc un ric de merda, vell i esgotat.
-Va... recita alguna cosa més! –li demana la Gemma.
-Al no res del mar, hi ha el tot de la humanitat, que s'estén fins a Rapa Nui, travessant la més àmplia planúria turquesa que existeix en aquest planeta. Al no res de l'oceà, hi ha infinits trucs als cors dels navegants; a tots els vents, per tots els mars, sota els estels de la nit o el sol abrusador del migdia.
-A Rapa Nui és on hi ha aquelles estàtues, oi? -demana l'Ester -Quina feinada devien tenir els qui les van fer.
-Sí. Però la feina que fas amb passió és el més dolç de la vida -diu el Jeroni -. I si es pot treballar a casa, encara millor. Hi ha pocs plaers més grans que treballar al balcó, a la fresca del capvespre, o al jardí, si tenim la sort de tenir-ne un, en una ombra, enmig de la calor de l'estiu, amb un vas de taronjada a les mans, o amb qualsevol refresc; l'ordinador al davant i la satisfacció de treballar amb passió, sigui quina sigui la feina; al nostre ritme, i sense pressa, amb moltes hores per davant i ningú que ens distregui, per a fer-ho tan bé com ens mereixem fer-ho. Si tenim aquesta sort, la de treballar a casa, al balcó o al jardí, i sense pressa, llavors la feina, sigui quina sigui, és un gaudi; i quan la feina és un gaudi es converteix en art.
-Ets un pou de misteris, Jeroni. –fa l’Alfred, i torna a pensar en la Lourdes i en la buidor dels seus ulls. ¿Per què deu ser que últimament li ha vist el nas més afuat que de costum, i la fredor de l’avarícia, com de voltor assedegat?
-Ep! –crida el Jeroni, passant la mà bruscament per davant dels ulls de l’Alfred -. No eres aquí, xicot! Te n’havies anat! En qui pensaves... tan pansit? Pensar pansit... pensar pansit... pensar pansit... –cantusseja el vell apuntant amb els índex de cada mà cap al cel i movent les mans a ritme de les paraules.
-Ets com un bruixot, Jeroni, sembla que em llegeixis els pensaments. Ningú no diria que ets un empresari de la construcció. Estàs fet un bon Hippy.
-Aquí tots som hippys, ni que sigui per un temps –diu l’Ester
-Ara que ho dius, sirena, fa un parell de mesos el meu gendre em va dir que jo era una merda de Hippy -diu el Jeroni.
-El teu gendre? Però què li vas fer? –li pregunta la Gemma.
-Fer-li, el que és fer-li, no li vaig fer res... però és que de vegades xerrem, i ell és una mica carca. Sabeu què em va dir?
-Què?
- Doncs, tot tibat, em va dir: “La manera com viuen els hippies, els de la teva calanya, és destructiva; no saben ni de qui són els seus fills.”
-Que animal! –exclama l’Alfred -. I tu què li vas respondre?
-Doncs li vaig dir, igual de tibat que ell: “La manera com viuen els pijos i els carques, els de la teva calanya, és destructiva; ho demostren els centenars de morts per violència de gènere. L'instint animal de possessió del mascle damunt la femella que vosaltres empareu amb les vostres lleis, morals i tradicions, produeixen tots aquests assassinats” I em vaig quedar tan ample.
-Ben dit. –fa l’Ester.
Se’n van de la platja en direcció a les cabanes. Escalen la duna i la tornen a baixar per la part del darrere. Davant dels habitacles hi ha força bullícia: la flauta del mateix xicot d’ahir i els pits tibants d'una noia bruna que juga a relliscar per la duna i que riu amb timbre de nena; la flaire de maria de salabror i de peix a la brasa que brolla de diferents racons; algú que, acompanyant a la flauta, canta com el Manu Chao i toca la guitarra, explicant tot el que faria si fos Maradona; dues noies es besen llargament sota una palmera, amb els llavis encastats i la finor del lli damunt dels seus cossos. ¡Si tot, a la vida, fos només aquesta sorra de setí i aquest cel de maduixa amb nata!, pensa l’Alfred i mira cap a l'est, que s'enfosqueix i que encén la celístia mentre una claror saura que muta a rosat enlluerna ponent i ho vesteix tot de gala. Pensa un altre cop en la Lourdes; i de nou, se la treu del cap. Couen sardines a una foguera que algú improvisa; torrades i escalivada. En acabat, les noies, els artistes, els cuiners, la Gemma, L’Ester, el Jeroni i l’Alfred, tornen a la platja, a sota de la volta negra del firmament. Algú porta timbals. Els sons s’esmorteeixen amb la infinitud de l’univers. Lleu batec d'ones sense esma en un oceà negre que amaga bucs medievals i tresors de pirates. Joves de traç mediterrani agombolats al matalàs de la sorra. ¡Si tot, a la vida, fos només aquesta sorra de setí i aquest cel de maduixa amb nata!
L’imitador del Manu chao canta “Si la vida te da más de cinco razones...” i tothom es posa a ballar. L’Ester amb el Jeroni; la Gemma amb l’Alfred. Riuen com ximples fins a les llàgrimes.
-Ho fa molt bé! –diu l’Ester quan el xicot acaba -. Per què no t’hi dediques? Podries triomfar!
-No! –exclama el xicot, fent uns ulls com plats -. Quan l'artista, o el creador, aconsegueixen deslliurar-se del desig de ser famosos, lloats, envejats, lucrats... aleshores, poden continuar creixent. Per contra, si per a realitzar amb passió la seva tasca, depenen de la qualitat de la resposta aliena, llavors estan acabats.
-¿Vols dir que els altres no veuen amb més objectivitat allò que fem i que som? –li pregunta l’Alfred.
-El que els altres pensen de nosaltres sempre és mentida. El que nosaltres pensem de nosaltres, força sovint, és també parcialment mentida. Per això som un misteri.
Es fa un silenci. Només se senten les ones. L’Alfred es contorba i comença a plorar.
-Què et passa? –li diu la Gemma.
-Us he mentit. Jo ja no dirigeixo cap empresa. L’any passat em van acomiadar de dues corporacions, i, fa molt poquet , m’han fotut fora de l’única que em quedava; no em volen ni de conserge perquè els vaig dir que me n’anava de vacances, que necessitava desconnectar. Quan la meva dona, la Lourdes, se’n va assabentar, va fer les maletes i em va comunicar que no volia saber res de mi, que en realitat sóc una merda de “perroflauta” que juga a ser executiu, i que si ella continuava amb mi encara la duria a la misèria. De tot això no fa ni cinc dies. Per això sóc aquí, perquè no sé on anar ni què fer.
Torna el silenci. De rerefons, la flauta tocant “Mi Vida” de Manu Chao, i el cantant que la segueix amb la guitarra.
-Jo.. nosaltres... tampoc no hem dit la veritat –diu la Gemma, mirant la seva filla, que abaixa el cap –en realitat, he perdut totes les botigues de moda que tenia a Barcelona, m’han embargat el pis, i el meu marit, el pare de l’Ester, és a la presó per estafa. L’Ester, a més, ha patit un bullying espantós a l’escola; quan els companys van assabentar-se que el seu pare era a la presó, la van martiritzar amb humiliacions de tota mena. Després, a més, vaig descobrir que el meu marit tenia un altre dona, i fins i tot altres fills. Ho he perdut tot. No tenim un lloc on viure; només uns quants diners al banc que no m’arriben per a comprar cap pis i que en poc temps ens fondrem si no passa alguna cosa. Ho sento... em feia vergonya dir-vos la veritat. –abaixa la mirada i trenca a plorar.
-Ens en sortirem –fa la nena, plorosa, passant-li la mà per l’espatlla a la seva mare.
De nou el silenci; i la guitarra del cantant, que canvia de cançó i que ja va per “Infinita tristeza”.
-Doncs estem ben arreglats! –exclama el Jeroni -. Perquè jo... jo ja no sóc empresari de la construcció. Ho vaig perdre tot; no podia tornar els deutes, i... i... –s’atura, estossega -... i com que les empreses eren societats individuals doncs em van prendre fins la samarreta. La meva filla no vol saber res de mi; em vaig barallar amb el meu gendre, i... estic en busca i captura.
-En busca i captura? –li demana l’Ester encuriosida.
-Sí, filla, sí... Sóc un imputat, un perill públic, però arruïnat com una rata...
Torna el silenci. I sona “La Primavera” de Manu Chao.
-Quina colla de mentiders que estem fets. –diu l’Alfred. I tots trenquen a riure, com ximples, sense deixar de plorar de tristesa.
El silenci persisteix. Música i onades. Udol lleu del vent a les dunes.
-I ara què fem? –diu la Gemma.
-Ballem-ne una altra? –proposa el vell. I es posen a dansar sota els estels mentre sona la Rumba de Barcelona. Després es despullen completament i es fiquen a l’aigua. La superfície d’atzabeja de l’oceà els abraça com una mare. Demà al matí farà un sol esclatant i els espera un llarg dia de platja.
Sunday, July 8, 2012
Safari fotogràfic a la Riera de Sant Cugat
La riera de Sant Cugat és seca; es pot caminar pel seu llit a peu sec, al menys quan passa per davant del Parc de la Riera, a Cerdanyola. Tot i així, i per increible que sembli, s'hi troben balmes on hi corre l'aigua. ¿Com pot ser que corri l'aigua en un punt d'una riera i la resta del llit estigui tan sec com el Sahara? Doncs perquè, passada la balma, el corrent d'aigua es filtra i circula sota terra.
A la balma, hi ha un microcosmos de vida difícil d'imaginar. Allà, avui, he viscut la curiosa experiència de rebre la visita d'una papallona que no ha fugit quan m'hi he acostat. L'he fotografiada amb l'objectiu de la càmera a menys de mig centímetre del seu cap, i no ha aixecat el vol. Tampoc no ha marxat quan he intentat espantar-la perquè fugís tement que s'hagués ferit o que hagués quedat enganxada a la molsa. Passats uns segons, i quan li ha vingut de gust, s'ha posat a volar. L'hauria poguda matar i s'ho hagués deixat fer; la podeu veure a les fotografies que acompanyen aquest escrit.
També he aconseguit convèncer una libèl·lula perquè aterrés a prop meu; aquesta tasca m'ha costat una mica més, però al final me n'he sortit prou bé. Tot seguit hem vist la granoteta, i a la zona més profunda de la balma, un munt de peixos.
Va bé, de tant en tant, fugir de la civilització, i agafar un d'aquests paquets turístics que estan tan bé de preu i que només amb el cost d'una caminada des de la ciutat o, a tot estirar, d'un bitllet de tren, et permeten d'emprendre safaris més pacífics que els de Botswana.
Subscribe to:
Posts (Atom)