Arribes
al final de la Terra, allà on la carretera s'ha fet camí, i a on el camí s'ha mort en un atzucac que et força a deixar el cotxe ran de bosc i
damunt del mar, lluny de pobles i edificis. Camines cap un far, que és
a quatre quilòmetres, per un viarany de roca i terra, amb clapes de
sorra duta pel llevant centenars de metres enlaire. Veus braus,
vaques, cabres, algunes salvatges; un camaleó, voltors al capdamunt
de les penyes, solitud i natura verge. Arribes al far i tens l'oceà
Atlàntic a la mitja circumferència del planeta que se t'obre; el
mar obscur amb crestes blanques. A l'altra banda, i al lluny, amb
nitidesa, el rostre d'Àfrica, la gran muntanya que mira a Gibraltar;
el vent, avui suau, que branda els caps dels arbres; flaire de
pinassa, de sal; so de llagostes; trepig de branques flonges damunt
cantells i grava. Baixes des del far per un camí, ran dels
penya-segats. Fas ziga-zagues, cada vegada més a prop del blau, i
distingeixes els cossos humans que s'estan a la sorra i a l'aigua; alguns nus, d'altres tapats com decimonònics, o ianquis, o
integristes, o com mal educats en el sentit menys dolent de la
paraula (ningú és culpable de com l'han educat). Un quilòmetre
enllà, arribes a la sorra i t'adones de com els programes de
televisió i la infinita informació de la xarxa han dut a la platja
més recòndita de Cadis tot un ventall de persones que de poc que no es presenten amb sabates de taló, nevera, equip de música, modelets
de les franquícies més esnobs, més absurdes, més mentideres, més
consumistes, més buides, més destructives; orgull absurd satisfet
de misèries que es contemplen com conquestes. Al costat de la
desfilada de la moda de bany temporada 2012, un grapat de deu o dotze
persones nues, famílies i grups d'amics, sostenen la torxa de la
llibertat de la nuesa i de l'enamorament de la natura salvatge. Et
poses ran de camí i et fas bandera, perquè qui vagi arribant
sàpiga que arriba a un temple en el qual la indumentària sagrada és
la pell, ni que desenes de persones, amb la boca mig oberta i els ulls
badocs, situïn en diagonal l'eix de simetria del rostre, pensant-se
que els nus són rars, quan de fet els rars, els pobres, els qui es
perden un bes misteriós d'una mare ignorada, són ells. Rere teu, arriba un grup de noies; albiren el gruix de la platja i només veuen
la desfilada de moda; els nus encara no, perquè fora de tu i dels teus, són lluny, i
a tu encara no t'han vist. Les noies es preocupen: “Pero tia, no era nudista
esta playa?”, diuen. Després et veuen, us veuen. Respiren
alleujades. S'alliberen de la roba i, a poc a poc, la guerra es va
guanyant i la innocència de l'ésser s'imposa. Avui quinze, demà
vint, la setmana que ve trenta. A poc a poc els que inclinen l'eix de
simetria del rostre comencen a pensar que hi ha més vida enllà del
que els han mal ensenyat, que hi ha més sensacions, que la Terra els
espera per un bes, i algun dia el gaudiran.
Al
ranvespre, esperem la posta des del far; i contemplem el sol
capbussar-se, nu i bell.
(continuarà)