Legalitat i il·legalitat.

IA image

No hi ha persones il·legals, hi ha lleis il·legals. És il·legal la propietat del que em sobra si a un altre li falta allò que necessita. Són il·legals els béns d'un estat si provenen del que es va prendre a països que avui no poden alimentar amb dignitat els seus ciutadans, i els quals avui han de fugir cap altres terres. L'afartament és il·legal. Els desnonaments són il·legals. Moltes lleis d'aquí i d'allà són il·legals. Obeïr sovint és il·legal. 

A l'arrel de la legalitat oficial hi ha els diners; qui els posseeix es converteix en el fonament de la legalitat oficial.

La legalitat de la qual parlo, i que defineix d'una manera absoluta què és il·legal, no és la oficial, és la natural. La legalitat natural no depèn de cap societat sinó de l'essencia ontològica del bé i del mal.

Bèstia i bandera

IA image

Plantar-se davant del patiment humà i no veure-hi res; i entendre-hi encara menys. Riure-se'n de qui es veu abocat a morir en la recerca d’una vida millor per a ell i per als seus fills.

Per sentir-se algú, menysprear algú.
Fer del prejudici el teu credo; malpensar i acusar sense saber.
Sense saber, generalitzar; i ser incapaç de comprendre el significat del mot generalitzar.
Sense saber, acusar i odiar.
Sense saber, escampar una actitud de rebuig, una persecució.
És la teva veu el bram esverat de la bèstia que defensa el territori mentre defeca per marcar els límits i que mossega qui busca una vida millor. La bandera que enarboles amb orgull és l’evidència pública i vergonyosa de la teva ignorància humana. La ignorància humana és la manca de coneixements sobre els conceptes simples i essencials del que és ser persona; i no pas per mala sort sinó per rebuig actiu.

Grisos i verds.

Em van robar la llança mentre escrivia un romanç a la meva estimada; i mentre feia negocis a Fenícia. Sóc així i no hi puc fer més. Vinc veloç des dels espadats de la Comanegra. He dormit sota la lluna plena a Montagut. He creuat el pont de Besalú, nu d'armes i curull de poemes; i per què no dir-ho, d'afers comercials. M'he venut la independència que la guerra em guanyava, a canvi de la llum d'un cant d'amor enmig de la remor del bosc, i una bossa que no tingués forats. He abraçat l'esclavitud dels sotmesos al fort, perquè no sé ferir, ni dominar, ni subjugar... Sí que és cert, que de negocis, hi entenc. M'he acontentat amb un plat de cigrons, quan d'altres no podien viure sense cuixots de gall, i m'ho he gastat tot en plomes d'oca que m'esgarrapessin del cor paraules enceses de passió; també amb entrades al liceu i xalets a la Costa Brava. He cremat els bolquers del meu fill perquè se sentís més lliure, i l'he deixat caminar nu per la prada humida. També és veritat que per diners, quan ha calgut, he urbanitzat la prada que tant m'emocionava.

I ara, vençut, cerco un espai entre els estats, jo que no sóc estat. I reclamo el dret a ser; no en funció de la força, del poder o dels privilegis, sinó per la història, la llengua i el seny... I les empreses. Fet i fet, malgrat que no tinc exèrcit... tot i ser espoliat i menystingut... encara camino... encara escric poemes d'amor, i encara faig negocis.

No coneixem a ningú; encara que el coneguem.

Posats a repartir llenya, repartim-la a qui ens prejutja pel que sap del nostre passat; hi ha molts esnobs així. Val a dir que un esnob és algú que es deleita amb les realitats no pas pel plaer que regalen les realitats, sinó pel plaer que regala sentir-se algú que es deleita per les realitats.

Per si algú no m’entén, posaré un cas concret: un exemple d’esnob seria algú que pinta no pas perquè gaudeixi pintant, sinó perquè gaudeix sent pintor; gaudeix oferint als altres aquesta imatge; gaudeix portant metafòricament el vestit de pintor; el fet de pintar li és ben igual. Si algú entra dins aquesta definició, en qualsevol camp, és un esnob.

Aleshores, els esnobs necessiten oponents, contrincants, o en tot cas gent per sota, gent a qui empènyer cap avall per ells poder pujar més amunt. I aquí entren els preconceptes, els prejudicis, o l’error de pilotar un avió amb una carta de navegació de fa cinc anys en comptes de fer servir la carta de navegació del dia, la que t’informarà del temps d’avui, dels vents d’avui, de la visibilitat actual.

Hi ha gent que no coneix algú tot i que es pensa que el coneix molt; i això li passa perquè només coneixen el que va ser, el que va fer, el que pensava, el que va dir, el que era. El canvi és un fenomen que molt poques persones es creuen; jo no és que me’l cregui, és que en tinc evidència. Les persones mai no estem fetes; les persones sempre canviem; el cervell és plàstic; els circuits neuronals s’obren pas sempre. Fa gairebé cinc anys vaig patir un ictus; i em va saber tan greu perdre la capacitat de tocar el piano (o, almenys, reduir aquesta capacitat) que ara el toco millor que abans de l’ictus, perquè vaig considerar prioritari recuperar el que havia perdut, i em vaig passar de voltes; em queda intentar fer el mateix amb la guitarra; tot arribarà.

Però al que anava. No ens coneixem; a ningú, encara que el coneguem. Tot allò que sabem de l’altre és provisional. Ja és poc el que sabem de l’altre en el temps present quan no copsem tot el seu endins; doncs encara és menys, o és res, el que sabem de l’altre quan han passat uns anys. La natura està obsessionada amb què canviem; i amb què canviem per bé. Si no intentem canviar per bé, canviarem igualment, però per mal. Per això no ens coneixem. Sigueu molt prudents pel que fa a la imatge o a la realitat que la vostra ment creu que té al davant quan us topeu amb algú; és un desconegut encara que sigui el vostre germà, el vostre amic, o el vostre cosí... Si fa temps que no heu aprofundit en la seva manera de ser, o encara més si mai hi heu aprofundit, no en sabeu res.

Sigueu també prudents quan tracteu la gent. La gent no és imbècil. Entén les vostres indirectes; entén el llenguatge velat amb què us comuniqueu amb els vostres amics davant d’ells. Entén les mirades, els gests, els silencis; la gent és molt intel·ligent, no els tracteu com a nens petits.

I després, mireu-vos al mirall, i analitzeu si tot el que heu dit o tot el que heu fet és honest, no fos cas que darrere de la vostra ment, els fils directors de la titella fossin manegats per allò que es diu inconscient, i que revela l’animalitat de cadascuna de les vostres decisions.

M’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons.

El temps és una cosa estranya. De vegades, quan em quedo sol al teatre, miro l’escenari i recordo vívidament, com si les tingués al davant, les persones que fa uns anys, en aquest mateix espai, van viure amb mi tantes coses; reprodueixo la seva passió, la seva alegria per tot el que fèiem, pels curts, per la música, pels somnis. Avui aquelles persones són a altres llocs i en aquest espai del teatre n’han arribat de noves que viuen l’art i els projectes amb el mateix entusiasme. Tot canvia. Res es manté. L’espectacle sempre continua amb nous actors i noves actrius.

Els que van marxar han canviat; és possible que allò que els omplia d’entusiasme avui sigui per a ells un record dolç; l’entusiasme ja no hi és, va cap a altres direccions. Alguns van transformar aquest entusiasme en un goig que ha arrelat en la mateixa direcció, i els veig en alguna pel·lícula, començant una gran aventura, comprant un bitllet de loteria, i somniant que continuaran transformant-se.

Però quan em quedo sol a l’escenari, al costat del teló, amb aquella olor que fan aquests llocs i que fa que se’m posi la pell de gallina, em sembla com si sentís la presència d’alguna realitat immensa a la qual li agrada tant com a mi la foscor dels teatres. En certa manera, a mi m’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons. I el cas és que, en aquest espai, jo hi he fet molt més cine que teatre, i hi he fet més música que teatre, però tant se val, tot és el mateix.

Amb els teatres vells passa una cosa semblant al que passa amb els pianos vells: no pots deixar d’abraçar-los i fer-los petons, i sobretot d’olorar-los. És impossible no «sentir» quan s’està en un teatre vell, o prop d’un piano vell. I si al capdavall tinc un piano vell en un teatre vell… no sé què més puc necessitar; suposo que una estona a la meva platja, i amb tot això, ningú no em podrà dir que el cel no existeix.

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director.

Viatjar com un turista és una de les maneres menys adequades de conèixer altres terres i altres pobles. El turista va a parar a uns escenaris prefabricats, a uns aparadors perpetrats pels dissenyadors de les estratègies comercials, que no tenen cap escrúpol a l’hora de falsejar la realitat.

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director que construeixen no pas ponts cap a la realitat sinó passarel·les cap a la fantasia imaginada per l’inconscient del viatger fabulador.

El turisme no només enganya el turista, també malmet la vida real. Deforma els costums locals, ven a la gent de la terra mirallets de vidre que fa passar per tresors, els compra la identitat, uniformitza el planeta, embruta la natura, destrueix la diversitat, falseja la cultura.

Quina és la manera correcta de viatjar, doncs? Com ho hauríem de fer si el que realment volem és conèixer la realitat humana i natural dels llocs?

De primeres, cal evitar els indrets visitats pels turistes. Són espais que ja s’han mort. Si el que volem és satisfer la panxa, l’ego, el cos, la superficialitat, la fantasia..., llavors és una bona idea visitar i lliurar-se als llocs visitats majoritàriament pels turistes. Però si el que volem és conèixer una comarca autèntica, la manera autèntica com viu la seva gent, la seva autèntica natura, l’autèntic tast del seu paisatge, llavors el que cal fer és buscar una destinació que ningú no busqui, tant se val quina.

Podeu agafar, per exemple, un mapa de França, marcar les ciutats més visitades i cercar els punts geogràfics més allunyats d’aquestes ciutats, apuntar-vos el nom del poble, buscar una casa rural, un bed and breakfast, una pensió per fer-hi estada. Si és possible, heu de buscar les dates en què la gent viatgi menys, i els dies d’entre setmana; evitar els dissabtes i els diumenges, contemplar els carrers i el seu moviment en els moments en què la gent va a treballar o quan porta els nens a l’escola; anar als mercats quan la gent del poble compra, entrar a les tavernes i parlar amb la persona que us servirà un vi senzill de la terra. A estones, allunyeu-vos del poble, busqueu un espai rural o natural, trobeu un riu o una bassa, jaieu a l’herba mentre us mengeu un formatge de bola, escolteu cançons típiques de la comarca, visiteu esglésies tancades d’aquelles la clau de les quals cal demanar-la a un veí, llegiu algun poema que algú del poble hagi escrit, mireu el cel sense fer res, perdeu el temps, no entreu a cap museu; el mateix poble, els carrers i les rodalies ja són un museu.

Quan us canseu, marxeu i no expliqueu a ningú on heu estat; com més us hagi agradat el lloc, menys heu d’explicar on és. Si voleu «fardar», expliqueu les meravelles que heu viscut, però no digueu el nom de la comarca ni per on s’hi va. Aquesta és l’única manera de protegir la identitat de les terres. Després, busqueu un altre indret i feu el mateix. I aquesta serà l’única manera de viatjar coneixent la vida real dels pobles reals.

Maggie Cullen

Hi ha persones que es mouen amb aquella elegància que atorga l’expressió natural, i ho fan gràcies a la seva fidelitat a una passió; una passió que, com un imant, atrau les passes de la seva vida cap al risc de la inseguretat econòmica, per amor a la forma de bellesa que construeixen amb la seva manera particular i, alhora universal, de crear.

Estic pensant en Maggie Cullen, o Magdalena Cullen, que ja fa alguns anys vaig descobrir per casualitat a la xarxa social d’Instagram. De seguida em va atrapar l’ofici magistral d’una persona molt jove que, investigant, vaig descobrir que s’havia donat a conèixer a través d’un d’aquests programes competitius de la televisió; programes que fan servir l’atracció que el televident sent per la ficció del «guanyar» o del «perdre» per incrementar l’audiència i el seu capital, utilitzant la música com a excusa per a aquesta competició, igual com podrien fer servir les receptes culinàries o els monuments dels pobles.

El cas és que d’un programa així va sorgir una figura immensa que va preferir l’excel·lència de l’ànima del poble a la voràgine comercial.

El cant del poble —en aquest cas, de la cultura argentina, que és la seva— té una força difícil, per no dir impossible, de descriure amb paraules; una força que rau en la bellesa del que és autèntic, del que és de debò, del que és genuí. Podreu trobar gent que canta molt bé, amb veus perfectes i sonoritats immaculades, però no seran tan grans com la música senzilla que neix de l’ànima del poble; i això és el que costa d’explicar: o es copsa o no es copsa, o es veu amb una evidència claríssima, o no se n’entén res.

L’energia creativa del folklore supera l’experiència humana i va més enllà dels paràmetres de qualitat de qualsevol venedor de productes musicals industrials. No es deixa atrapar per la quantificació del mercat, s’escapa i s’envola vers uns espais que ningú no pot posseir i que s’amaguen als camins del país, als seus camps, als seus pobles, a les altures andines, als ports dels pescadors, als rius amb la seva gent que s’hi deixa la pell cada dia, a la mirada de les persones, als seus somriures, als seus rostres.

Maggie Cullen és una figura que continua pujant i que forma part d’un present viu, que persegueix l’estela del viatge que van emprendre i que segueixen emprenent d’altres com Atahualpa Yupanqui, Astor Piazzolla, Jorge Cafrune, Yamila Cafrune, Mercedes Sosa, Carlos Gardel, Nahuel Pennisi, Soledad Pastorutti, Jorge Fandermole… I també segueixen aquesta estela artistes no argentins, diversificats també en altres folklores, com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Judit Nedermann… I me’n deixo molts.