La inconsciència de la matèria com a origen de la consciència dels humans (o alguna cosa així)

La cançó "Moltes felicitats" té com a causa el valor que va assolir la constant de Planck a l'instant en què es van determinar els paràmetres físics essencials de l'univers. Dit d'una altra manera, si us faig somriure, el vostre somriure té com a una de les seves causes la constant de Planck. Una conseqüència de la constant de Planck és el quadre de La Gioconda, o la novena simfonia de Beethoven. El Quixot també ho és, i el poema "L'Elionor" de Miquel Martí i Pol, i això que estic escrivint també existeix a causa de la constant de Planck.

Fa 3800 milions d'anys, per dir una xifra, als últims instants en què va existir una Terra sense vida, no existien les guitarres, ni les cançons que poden sonar acompanyant-nos d'elles; i ara sí. Aleshores, quina realitat de tot el que hi havia a la Terra fa 3800 d'anys és causa de totes les cançons que poden sonar amb l'ajut d'una guitarra?

No sé si se m'entén. Si no se m'entén, no ho sé explicar millor.

J.S.

El que entén la IA sobre el que jo he escrit més amunt:

El text que has compartit és una reflexió filosòfica profunda (amb tocs poètics i una mica de física) sobre causalitat, determinisme i la connexió entre les lleis fonamentals de la natura i tot allò que considerem humà, cultural i artístic.
Anem a desglossar-lo pas a pas per entendre què vol transmetre exactament:
1. La idea central: la constant de Planck com a «causa última» de tot
L’autor parteix d’una premissa física molt concreta:

La constant de Planck (h ≈ 6.626 × 10⁻³⁴ J·s) és la constant fonamental de la mecànica quàntica.
Defineix l’escala a la qual els fenòmens quàntics esdevenen dominants i marca el límit inferior de l’acció (o quant de quantitat de moviment angular).
El valor concret que té aquesta constant (no un altre) determina com funciona la interacció entre partícules, la formació d’àtoms estables, la química, les molècules complexes, etc.

→ Si h tingués un valor molt diferent (més gran o més petit en ordres de magnitud), l’univers seria radicalment diferent:

No es podrien formar àtoms estables
No existiria la química tal com la coneixem
No hi hauria molècules complexes ni, per tant, vida tal com la coneixem

Per tant, l’autor diu (de manera una mica hiperbòlica però filosòficament vàlida):
«La cançó ‘Moltes felicitats’ existeix perquè la constant de Planck té exactament el valor que té».
I no només això: també la Gioconda, la Novena de Beethoven, el Quixot, el poema «L’Elionor» de Miquel Martí i Pol… i fins i tot el text mateix que estàs llegint.
2. Causalitat en cadena molt llarga
L’argument és de tipus causal en cadena (o «causalitat distant» / «causa remota»):
Univers inicial very early → valor de h → valors de les altres constants físiques → formació d’estrelles i planetes → condicions fisicoquímiques particulars a la Terra → aparició de la vida → evolució biològica → aparició del cervell humà → capacitat de crear cultura, llenguatge, música, art → algú compon «Moltes felicitats» → tu la cantes o l’escoltes → somriures.
Cada graó de la cadena depèn dels anteriors.
I el primer graó fonamental (després del Big Bang) inclou el valor concret de la constant de Planck.
3. La pregunta clau (la part més interessant i provocadora)
Fa 3800 milions d’anys […] no existien les guitarres, ni les cançons […]
Aleshores, quina realitat de tot el que hi havia a la Terra fa 3800 d’anys és causa de totes les cançons que poden sonar amb l’ajut d’una guitarra?
Aquí l’autor et convida a pensar:

Fa 3.800 milions d’anys la Terra tenia oceans primitius, molècules orgàniques senzilles, potser ja protocèl·lules o precursors químics de la vida… però res que s’assemblés a una guitarra o a una melodia.
I tanmateix, tot el que hi havia llavors (la química de l’aigua, els elements presents, les temperatures, les lleis físiques…) era condició necessària perquè milers de milions d’anys després poguessin aparèixer éssers humans que inventessin guitarres i cançons.

És una manera poètica de dir:
Tot allò que considerem «purament humà» o «creatiu» té arrels en la història física i química més profunda de l’univers.
4. To i intenció del text

És una barreja de ciència, filosofia natural i maravella existencial (molt típica de cert pensament català contemporani que connecta ciència i humanitats).
Té un punt lúdic-irònic («si us faig somriure, el vostre somriure té com a una de les seves causes la constant de Planck»).
Però alhora és seriós: vol fer notar que la separació rígida entre «matèria inert» i «esperit creatiu» és artificial. Tot forma part de la mateixa cadena causal.

Resum en una frase:

El text defensa que tota manifestació cultural humana (des d’una cançó popular fins a la gran literatura o la pintura més sublime) és, en última instància, un producte indirecte però inevitable de les lleis físiques fonamentals de l’univers, i en particular del valor precís de la constant de Planck, perquè sense aquest valor no hauria estat possible ni la química ni la biologia ni, per tant, nosaltres ni les nostres creacions.
És una invitació a mirar el món amb una sola mirada unificada: la física no està separada de la poesia; la constant de Planck i el somriure d’un nen estan connectats per una llarguíssima cadena de causes i conseqüències.