Uns dies als llacs de la Maragda (XII)

Després de la conversa amb la mare, em vaig adormir. Recordo que vaig somniar imatges sense sentit; estava nerviosa i em sentia molt trista; em vaig deixar anar, i el fet és que la son va ser la protagonista de tot el trajecte.

Vam parar a dinar més enllà de les tres, a prop de Saragossa en una àrea de l’autopista. Jo tenia els ulls vermells perquè m’acabava de despertar i estava una mica espessa. Em van demanar un plat combinat de pollastre amb patates, però no tenia gaire gana. Vaig aprofitar per anar al lavabo, i mentre m’hi acostava em vaig fixar en les famílies amb què em creuava; es veien somrients i relaxades; els pares i els fills reien i xerraven de qualsevol ximpleria. Vaig desitjar ser un d’aquells nens o nenes, amb un pare i una mare que s’estimaven i que se’ls estimaven. També vaig sentir ràbia vers ells, gairebé odi, perquè tenien allò que, a mi, em faltava. Després em va saber greu sentir aquestes coses, però no ho podia evitar; trobava molt injust que la meva vida fos tan diferent; no li demanava tant, a l’existència; no em queixava només per queixar-me.

Vam reprendre el viatge i em vaig tornar a adormir. Em penso que em vaig despertar al cap de moltes hores amb la veu de la mare dient-me que ja arribàvem. Era de nit i gairebé no es veia res: una carretera que serpentejava enmig de les siluetes fosques de les ombres dels arbres.

Tot d’un plegat, ens vam desviar de la carretera per un camí de terra que obligava el cotxe a anar més a poc a poc. Cinc minuts després, arribàvem a una porta de reixa, flanquejada a banda i banda per un mur molt alt. La mare va fer una trucada i, en català, va avisar algú, probablement a l’Elisenda, i li va dir que ja havíem arribat. Cinc minuts després, van aparèixer, enmig de la negror, dues figures parsimonioses que duien un lot cadascuna. Mentre obrien la reixa, que grinyolava força, vam baixar tots tres del cotxe.

-Benvinguts! -va dir la dona -. Com ha anat el viatge?

-Hola, Elisenda! Quant de temps! -la veu de la mare es va tornar extremament càlida. Es va acostar a la dona i li va fer dos petons; després a l’home, que ho contemplava tot en silenci. El Xavi va fer el mateix, amb els mots justos de cortesia, i en acabat em va tocar a mi, que en aquella època detestava els petons protocol·laris de salutació. L’Elisenda feia olor de crema hidratant i el Santi de tabac i d’alguna cosa més que no sabia determinar i que era força desagradable. Eren una parella d’una seixantena d’anys. Ella tenia els cabells grisos, recollits en un monyo, i duia un vestit negre, que se’m feia antic; ell era calb i tenia una barba blanca força poblada; portava un tern d’aquells d’executiu que es veia força estrany en un lloc tan ple de vegetació.

Després d’una conversa breu de compromís, vam entrar de nou al cotxe, i la parella ens va convidar a travessar la porta de reixa i ens va anar indicant per on havíem de passar. El Xavi va aparcar arran d’un edifici immens, que semblava un castell gòtic, amb les finestres d’arc de mitja punta, i vidres que enmig de la falta de llum s’intuïen de colors. Quan vam ser de nou fora el cotxe, l’Elisenda va picar l’ullet a la mare i va dir:

-Bé, bé, bé! Jo crec que el que toca ara és que jo ensenyi l’habitatge a la nostra convidada d’honor mentre el Santi prepara unes copes per les persones grans. Us sembla bé?

I sense esperar cap resposta em va donar la mà i em va arrossegar suaument cap a l’interior de l’edifici.

La casa, per dins, era impressionant; tot estava atapeït d’elements decoratius medievals, o que pretenien semblar-ho: armes antigues penjades per les parets, mobles de fusta fosca amb sanefes rococó, vitrines atapeïdes de llibres, quadres de personatges desconeguts, belles dames renaixentistes, nenes amb vestits amb mirinyac, cavallers molt mudats, senyors d’altres segles. Amb ulls d’ara, reconec una barreja d’estils i d’èpoques força destralera, però en aquell moment em sentia molt impressionada per tot allò. A banda dels quadres, hi havia una armadura rovellada dempeus al costat de l’escala que pujava al pis de dalt, i feia molta impressió; semblava que es podia posar a caminar en qualsevol moment. A la planta inferior hi havia la cuina, que em va semblar immensa, amb fogons de gas i una llar de foc on hi havia una graella per fer brasa. Enmig de l’estança, s’hi estenia una taula que seguia l’estil de tota la casa.

-De normal, fem els àpats a la cuina -va dir ella.

Al costat de la cuina, el menjador s’obria amb una extensió sorprenent, feia olor de cuir i de fusta. Les parets estaven folrades de prestatges amb llibres. Semblava més una biblioteca que un menjador. La taula feia ben bé set metres de llarg, de forma rectangular amb els cantells arrodonits. Em va recordar a alguna de les taules de la casa Alegre de Sagrera, a Terrassa, on fa poc havia anat de visita amb l’escola. Al menjador, hi havia una altra llar de foc. Vam passar a la cambra de bany, també molt gran, amb una banyera individual i una altra que semblava una petita piscina. També hi havia una dutxa amb mampara, que es veia més moderna. No hi havia WC; el tenien en una altra sala independent, que era més reduïda, i més equipada, amb elements més de l’època actual.

Hi havia dos salons, el de rebre les visites, i el de les festes, va explicar l’Elisenda. Després es va aturar i em va mirar fixament.

­-Ara t’ensenyaré la part més important de la planta baixa.

Em va portar fins al fons del passadís a on hi havia una porta de fusta negra, que semblava més antiga que tot el que havia vist fins al moment a la casa; tenia una creu gravada a la superfície. La va obrir, i quan la vam travessar vaig descobrir una petita capella, com d’església romànica, amb el sostre en volta i tot fet de maons enormes de pedra antiga. Va ser entrar-hi, i sentir una frescor que m’arribava als ossos. La capella tenia cinc bancs austers, de fusta fosca, amb reclinatori. Els bancs s’estenien a dreta i esquerra d’un passadís que duia fins a un altar. Darrere de l’altar, un retaule amb figures de sants, màrtirs, verges, àngels…

-Hi venim sovint. Tu també hi vindràs. El primer que fem en aixecar-nos és apropar-nos aquí a fer una visita, a pregar i a parlar amb el Senyor. I a la nit, abans d’anar a dormir, també. És important per si ens morim durant la nit. Comprens?

Vaig fer que sí amb el cap sense saber ben bé a què estava assentint; tot era una novetat per a mi i no podia en aquell moment pensar del tot en el significat del que m’anava dient.

Al passadís, prop de la porta de la capella, hi havia una altra porta, igualment antiga, que no em va voler obrir.

-Un altre dia t’ensenyaré les masmorres; ara de nit fan una mica de por -va somriure en dir això -. Són estances d’origen medieval que estan al soterrani, és a dir, per sota dels nostres peus. Tenen poca ventilació i volem provar de fer-hi vi. Un enòleg ens està assessorant. Anem a veure el pis de dalt si et sembla bé.

Vam pujar les escales rococó que havia vist a l’entrada de la casa. A la planta superior, hi havia vuit habitacions, comunicades per un passadís similar al de baix. Em va acompanyar directament fins a la meva, que tenia un llit de matrimoni immens, una taula per escriure amb una làmpada antiga, una finestra amb l’arc de mitja punta i vidres de colors formant rombes. Les parets eren de pedra viva. Hi havia un quadre força gran amb la imatge d’una nena dins d’un llac; la pintura era d’un estil semblant a Goya, i la nena semblava que es banyava nua, tot i que la negror de les aigües no ho deixava clar. A l’altra banda de la paret, hi penjava una creu de fusta. En un lateral hi havia un armari força gran.

-Doncs bé! Aquest serà el teu petit raconet. Volem que et sentis com la nostra filla. Per a nosaltres serà ben bé com si tinguéssim una filla.

Quan va dir això, vaig sentir curiositat per si devien tenir fills, però no em vaig atrevir a preguntar-li. També vaig sentir una punxada al cor pel fet que una dona que no era la meva mare em digués que jo a partir d’ara seria com la seva filla.

-I ara tornem a baix, a buscar el teu equipatge. Soparem, i a dormir, oi? Demà, amb la claror, ja t’ensenyarem el jardí i els boscos dels voltants, que són una meravella.

Quan vam arribar a baix, a la porta de la casa, només hi vaig veure el Santi.

-I la meva mare? -vaig dir amb una certa inquietud.

-Han marxat! -va exclamar ell, amb un somriure fred.

-Com que han marxat? -vaig fer, i la veu quasi se’m va trencar. Vaig córrer fins a fora de la casa i només hi vaig trobar la foscor de la nit -. Hòstia, per què m’han fet això? -vaig dir, parlant sola i plorant.

-Vigila la teva boca, senyoreta! Et pots enfadar, però no cal que blasfemis. La teva mare ha cregut que el millor era evitar els comiats llargs i els drames, i ha tirat pel dret. T’hi acostumaràs, tenim molt temps per fer-nos amics.

Jo no podia deixar de plorar, i em subjectava amb les mans a la façana de la casa perquè del disgust gairebé em semblava que queia a terra.

-I la maleta? No m’han baixat la maleta? -vaig cridar sense deixar de plorar.

-No he vist que traguessin cap maleta. -va dir l’Elisenda.

-Jo tampoc -va afegir el Santi.

-Però… Llavors no tinc res… Ni tan sols pijama!

-No pateixis -va fer l’Elisenda -. En aquesta casa tenim de tot, i ara ets com la nostra filla… I sense el com… Ets ben bé la nostra filla. Demà remenarem els armaris i et prepararem un vestuari com cal. I per dormir, no t'amoïnis. A sota del coixí, hi trobaràs una camisa de dormir de lli de les de qualitat, ja no se’n troben com aquesta.

Em van fer entrar a la casa i van endolcir el to. L’Elisenda em va dir que a la mare l’angoixava molt acomiadar-se de mi, que no es veia passant una setmana allà i pensant que hauria de marxar i deixar-me desconsolada, i que l’Elisenda mateixa l’havia convençuda per marxar així, de cop. Més val un cop vermell que nou cops groc. Però allò que em va dir no va ser un consol per a mi. Em vaig sentir enganyada, abandonada una altra vegada; ara ja no em podia fiar de res. La mare m’havia dit que em trucaria, però… ho faria? Igual com m’havia enredat marxant sense dir-me res, em podia enredar de qualsevol altra manera.

Vaig sopar sense esma; una truita a la francesa amb amanida. El menjar no tenia sabor; ni sal ni oli. I una gerra d’aigua del pou.

L’Elisenda em va tornar a acompanyar fins a la meva habitació i va fer el gest d’ajudar-me a treure’m la roba. Jo li vaig dir que ho podia fer sola. Ella va insistir, dient que es volia endur l’uniforme per rentar-lo i que demà em buscaria roba neta, però jo vaig continuar negant-m’hi; amb dotze anys, gairebé tretze, em semblava absurd que algú hagués d’ajudar-me a posar una camisa de dormir, però va continuar insistint fins al punt que vaig protestar amb un renec. En sentir-lo em va donar una bufetada.

-Ja n’hi ha prou! -va cridar -. Em penso que ets una nena malcriada i t’anirà molt bé estar-te una temporada aquí. I ara fes el favor de deixar-te ajudar i de fer el que se’t demana!

Em vaig quedar bloquejada. No em vaig atrevir a protestar més. Vaig deixar que m’ajudés a treure’m la roba, fins i tot la interior. L’Elisenda l’anava posant en una bossa de plàstic. Després em va ajudar a posar-me la camisa de dormir, que m’arribava als peus. Semblava una túnica de l’edat mitjana; era blanca, de lli, amb blonda a les vores, de màniga llarga i coll alt. Em vaig ficar dins del llit i ella em va tapar.

-Resa abans de dormir -em va dir -. Ara la teva mare soc jo. Somnia coses boniques; ja veuràs com demà al matí tot serà més bonic. Que descansis.

Va apagar el llum de l’habitació i va tancar la porta.

Jo em vaig posar a plorar en silenci per tot, no recordo en quin moment em vaig adormir.