Allò que no m'agrada de l'Homo sapiens.

Fa uns quaranta-tres anys que vaig arribar a aquest planeta, i al llarg d'aquest temps, he après a estimar tot allò de bo que té l'ésser humà, que és molt i fascinant. Avui, però, i amb absoluta sinceritat, parlaré del que no m'agrada d'aquesta espècie.  
No m'agrada l'esperit de venjança de l'Homo sapiens, la facilitat amb què confon justícia i venjança, fins i tot justícia divina amb acarnissament. No m'agrada que odiï els qui no pensen com ell, ni que jutgi les persones com si conegués els últims perquès de tot. No m'agrada que negui la possibilitat de reinserció de les persones que han comès errors. No m'agrada que s'obsessioni amb la revenja i amb el càstig dels que han fet el mal. M'agradaria que fos capaç de creure en l'amor incondicional vers tothom, ni que de vegades calgui aplicar una justícia contundent; que mai, però, no ha de ser inhumana. No podem castigar la inhumanitat amb inhumanitat. M'agradaria que cregués en la recuperació de les persones, perquè totes les persones han estat infants i fills.

No m'agrada la facilitat amb què converteix en absolut el que és relatiu, la tendència que té a imposar modes, tradicions, estètiques, morals... com si fossin les úniques tolerables, com si tot allò que s'aparta de les seves modes, tradicions, estètiques o morals fos l'enemic a combatre o la ridiculesa personificada. M'agradaria que respectés la diversitat i que no pensés que perquè una tendència no li agrada ha de ser esborrada del mapa. No m'agrada que menyspreï el que no li agrada només perquè no li agrada.

No m'agrada que vulgui tenir més, si no li cal; perquè tot el que té de més ho està prenent a algú. No m'agrada que resti indiferent davant del sofriment aliè, no m'agrada que consideri la vida com un munt de problemes alguns dels quals són els seus i la majoria no. No m'agrada que només es preocupi de les seves comoditats i de la seva seguretat, ni m'agrada que s'oblidi dels que han tingut menys sort o menys possibilitats.

No m'agrada que consideri normal el fet de gastar el que no té, o de gastar quasi tot el que té, o gran part del que té, en falses necessitats que sovint són buscades més per a fatxendejar que per gust. No m'agrada que corri el risc d'arruïnar-se per culpa de perseguir capricis que engreixen l'ego, l'orgull, la vanitat, la mandra...

No m'agrada que no miri la bellesa que té al costat; tot allò de gran que té a l'abast i que no veu precisament perquè ho té massa a l'abast, i perquè considera que allò que de debò necessita és lluny, o car, o difícil, o envejat... No m'agrada que només valori una cosa quan aquesta cosa crea enveges i quan és desitjada amb cobdícia. No m'agrada que sigui incapaç de veure les riqueses que té a la vora; riqueses gratuïtes, naturals, miraculoses. No m'agrada que no s'adoni del privilegi d'existir, d'estimar, de viure, de respirar, de gaudir de la Terra i de la natura. No m'agrada la seva manca de visió.

No m'agrada el seu gregarisme; l'oblit dels que no són del grup, i l'adoració desmesurada dels que pertanyen al clan. 
I un altre dia continuaré, que tinc son. 

La natura és la teva mare estimada de la qual una Sor Maria anomenada civilització et va robar quan eres petit.

Imatges preses el 1 de maig de 2012

La vida s'escriu a ritme de cicles; el canvi és un fenomen constant al qual mai no ens acabem d'acostumar. Un viu com si sempre hagués de ser pare d'un nen petit, com si el nucli familiar que li defineix la identitat i que esdevé la força magnètica que li governa la vida hagués de ser sempre igual, etern i impertorbable. Però la vida té les seves lleis i perquè neixi una planta ha de morir una llavor, perquè arribi un dia nou ha d'arribar abans una nit fosca. La nit ens entristeix perquè representa l'adéu al sol del dia, però ens regala estels, lluors màgiques, celístia, entrellums suggeridors, flaires nous de bosc mediterrani, ombres majestuoses de muntanyes que a la nit i són i que amb la lluna dibuixen textures indescriptibles en una Terra que gira en silenci. Rere aquesta nit, que també s'acaba, arriba un nou dia, que neix infant com el que ahir vam plorar perquè s'acabava. Hem d'estimar el final dels cicles, perquè només poden ser brillants i eterns si acceptem que s'acaben. L'eternitat dels instants només existeix si acceptem que són fugaços, però que en vindran de nous, diferents, però no pas pitjors. El nen petit es fa gran, i d'aquí a poc serà un adolescent, lliure i cada vegada més autònom; construirà la seva identitat i ho haurem de respectar i d'estimar per amor a la llibertat de les persones. Nosaltres serem pares amb fills grans que marxaran, però que clavaran les seves arrels creixen de cara el cel, i donaran fruit abundós, però serà el seu fruit.

El Cap de Creus em retorna la consciència del canvi constant; ahir, un roquissar solitari a on no hi arribava l'electricitat, ni els vehicles motoritzats, ni els vagons de turistes despistats que avui hi vénen a espetegar com si el paratge fos una estació més del seu creuer de luxe, de la seva orgia consumista que els mou a viatjar molt i molt de pressa per dir que han trepitjat un espai, quedant-se sovint, però, només a la pell dels llocs, i sense comprendre el profund i etern lligam que ens uneix a tots a uns colors, a una terra, a una mar, a uns elements que ens han fet i dels quals en som fills massa sovint maltractadors. El Cap de Creus, però, un xic sorprès, els mira amb el seu rostre de sempre, sorprenent-se de tantes falses necessitats, de tantes càrregues feixugues dins la bossa i a la ment. No cal res. Cal res. Cals tu. Tu i prou. No cal un horari. No cal res material. No cal cap artefacte que substitueixi els sons de la natura per uns sons que algú des d'un estudi etziba afegint-hi una bona dosi de publicitat directa i indirecta que ens fa creure que el fet d'arribar al Cap de Creus sense les bermudes que du el Justin Bieber és ser un “friki”. No cal res. Cals tu. Cal el teu petó al paisatge, a l'aigua, al vent. Cal la teva gosadia salvatge, la que dus a dins i et fa lliurar-te a una realitat que desitges (sense saber-ho) perquè t'ha fet; la natura és la teva mare estimada de la qual una sor Maria anomenada civilització et va robar quan eres petit, entaforant-te en una presó de formigó i ambicions encadenants. Busca la teva mare i abraça-t'hi.  

Can Bastons; pollastre amb bolets, moscatell, i nits de silenci i natura.

 No sabia si parlar de Can Bastons, perquè, poc o molt, un voldria mantenir purs els seus paradisos, els racons poc coneguts, o coneguts en un àmbit de persones que cerquen alguna cosa més que el que hi ha a tot arreu. Però estem en crisi i, en aquests moments, qualsevol empenta que donem a les iniciatives que s'avenen amb la filosofia en què un creu juga a favor del que és natural.

A Can Bastons, les mongetes tenen gust de mongetes, el be té gust de be, el vi fa gust de vi, i el pollastre amb bolets fa gust de Déu. A Can Bastons, el menjar és natural, amb tot el que el mot natural significa.

Can Bastons, a ulls d'alguns que he llegit, està enmig del no res. Can Bastons a ulls de les persones que m'hi he trobat és enmig dels camps de l'Empordà, a on el verd, als matins de sol, és encès i viu; i on els capvespres rogencs mostren el Cap de Creus incipient, que a la llunyania s'endinsa a la mar, fugint d'aquesta miserable plaga de l'urbanisme Homo sapiens, que per quatre quartos es ven la terra i la identitat.

Can Bastons és el silenci d'una tarda d'estiu; és vent que empenta i que s'atura; és xerric de llagosta; és refilada d'aus que van dels aiguamolls a la mar, de la mar a Vilanova de la Muga, o a Pedret, o a Marzà.

Can Bastons és l'arquitectura de sempre, la d'aquí, la nostra; reformada fins al punt d'acontentar les persones naturals, les persones senzilles, les persones que no necessiten sofisticacions d'aquelles que s'expliquen als amics només per al gust de ser explicades.

Can Bastons és l'espai on els infants es troben amb el que tots els infants del món s'haurien de trobar: animals, bassals, fang, herba, terra, pedres, branques, camins, espai, hores mortes, amics...

Us recomano que hi aneu sense wii, sense play, sense nintendo, sense res que aparti els infants dels bassals, del fang, de l'herba, de la terra, de les pedres, de les branques, dels camins, dels espais, de les hores mortes, dels amics...

Si necessiteu totes aquestes coses, no hi aneu; aneu a Salou, a Benicàssim, o a l'Eurovegas que diuen que volen fer.

Aquí, a prop de Can Bastons, hi trobareu el Cap de Creus, a on de moment, i per molts anys, no hi ha camins, ni codis d'indumentària, ni passeigs marítims, ni altra cosa que no siguin roques, mar, cel o vent. O el Castell de Requesens. O Cantallops. O Capmany. O Espolla. O el Parc dels Aiguamolls de l'Empordà.

De debò, si us agrada el brogit, el consum, la pressa, i els artefactes aquests tan bonics que si alguns no tenen es deprimeixen... aneu a qualsevol altre lloc, perquè si no, us trobareu enmig del no res.

Jo us proposo anar a Can Bastons amb un llibre de Saint Exupery: “Vol de nit” o “Carta a un hostatge”. Vosaltres mateixos.

Aiguamolls de l'Empordà

. 

Els aiguamolls, a la Primavera, són un devessall de sons inesperats: xiulets, refilades, crits, aleteigs, el vent que mou les branques i que fa onejar un camp d'espigues submergides. Blaus, saurs, verds encesos... el rosat del flamenc que es reflecteix a l'aigua tremolosa. I al fons, el mar que brama rere les herbes. Des dels aguaits de fusta, ulls infants descobreixen vides insòlites en un món que les escombra cada vegada més i més.