Josep Maria Bosch descobreix l'asteroide 2009 ST19 que passarà molt i molt a prop de la Terra (potser massa a prop)

.

El professor de Lleida Josep Maria Bosch ha descobert un asteroide d'un quilòmetre de llargada que passarà a frec de la Terra a l'any 2038, se suposa que a una distància de dues llunes (uns 638.000 quilòmetres), tot i que qualsevol imprecissió o variació, ni que sigui de petites dècimes, en el càlcul de la seva posició actual pot fer que aquesta distància sigui molt menor o molt superior; el perill d'impacte no és nul, i sembla que fins d'aquí a unes quantes setmanes no es coneixerà amb exactitud la seva òrbita.

L'asteroide ha rebut el nom de 2009 ST19, i forma part dels anomenats “Apolo”, que són aquells asteroides l'òrbita dels quals es creua en algun moment amb la de la Terra. Segons la probabilitat, sembla que tard o d'hora impactarà amb el nostre planeta a causa de la seva freqüent proximitat. És questió de temps que això passi. Fins que no es conegui la seva òrbita amb precissió, no es pot descartar del tot la possibilitat que al 2038 es produeixi un impacte que tindria unes conseqüències similars a les de l'asteroide que va impactar contra la Terra fa seixanta-cinc milions d'anys, a la península del Iucatan, i que va provocar l'extinció dels dinosaures.

Aquest asteroide, fins que en Josep Maria Bosch l'ha descobert, romania desconegut per l'espècie humana, igual com va passar al març d'aquest mateix any, quan l'asteroide 2009 DD45 va passar a una distància similar de la Terra.  

Aquest desconeixement ens fa profundament vulnerables davant la possibilitat d'extinció de la nostra pròpia espècie, o davant el risc d'un cataclisme que ens obligui a canviar radicalment la nostra manera de viure; dit d'una altra manera, que ens faci retrocedir uns quants segles quant a comoditats i societat del benestar.

.

La república de Josep Guardiola, o un canvi de règim en el futbol.

.

. ¿Es pot parlar de futbol des d'un punt de vista científic o filosòfic? Quan es parla del futbol de Josep Guardiola, sí. El sistema introduït per l'actual tècnic del Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que un sistema; no és una manera de jugar més, no és una altra proposta estratègica de les moltes que al llarg de la història d'aquest esport s'han posat de moda; és, sens cap mena de dubte, un canvi de règim en la manera d'entendre la manera de jugar. Jugar senzill, jugar ràpid, jugar precís, jugar efectiu, jugar creatiu, triangular, avançar, no perdre pilotes, no fer passades a l'atzar, fer-les bé, fer-les de pressa, fer-les al lloc, al punt precís, no confiar en les grans curses de les estrelles mediàtiques (bo i que si en algun moment convenen, benvingudes siguin).

Quan l'estrella no és un nom sinó el joc d'un equip, el joc que acabo de descriure, no ens trobem davant d'una oligarquia de joves milionaris que s'exhibeixen, sinó davant d'una república d'artistes del futbol que es fan iguals al primer toc. Quan el futbol és el futbol de Josep Guardiola, les estrelles són tan efectives com els qui han pujat del Barça B, o com els qui no tenen el carisma dels "catxés" més elevats. El futbol ràpid els iguala a tots, els fa a tots grans i senzills alhora, déus i humils, perquè si els déus són de debò només poden ser humils, i la glòria de l'estrellat passa, de cop, de les figures vers el conjunt del grup, vers el grup de companys que treballen a l'encop per un únic objectiu sense protagonismes estèrils i banals. Aquest sistema, però, no frustra pas la qualitat individual que sovint es manifesta davant l'àrea del contrari quan de vegades cal una ziga zaga espectacular i efectiva dels solistes més virtuosos de l’orquestra. La república de Guardiola permet l'art dels qui quan cal han d'actuar sols, recolzats per un exercit de soldats (tots ells igual d'importants) que condueixen la pilota allà on ha d'anar, ni un mil·límetre més lluny, ni un mil·límetre més a prop, i ben de pressa. És per això que aquest nou canvi de règim dins del futbol és art, art major, tan valuós com la música, com la literatura, com l'arquitectura modernista. La república de Guardiola trena un futbol que com el jazz, el flamenc, o la dansa clàssica exigeix el misteri de la inspiració i la tècnica dels qui treballen molt, dels qui treballen cada dia, sabent que són mortals i que també poden perdre.

Felicitats i per molts anys!

.

El Laberint d'Horta

.

Feia molt de temps que em rondava pel cap la idea d'acostar-me al Parc del Laberint d'Horta, al costat del velòdrom; i ahir, diumenge, ens vam decidir.

Quina bona pensada! Mai no hauria dit que al voltant del laberint (de tanques vegetals molt ben cuidades i amb un disseny espectacular) s'hi estengués un parc urbà tan ple de racons "estranys" dotats d'una bellesa rara, de pel·lícula, de conte renaixentista, fins i tot de misteri.

No faré l'esforç d'explicar com és; és ben fàcil acostar-s'hi i perdre-s'hi.

És prou gran com per a no veure'l sencer, prou bell com per a inspirar un poeta, prou misteriós com per alimentar la imaginació d'un bon escriptor, prou divertit com per a fer passar una tarda deliciosa a un grapat d'infants, prou ple de vida com per a sentir-nos intensament vius.

Vam tenir, a més, la sort, d'acabar la nostra visita al Parc amb una tempesta de finals d'estiu: gotes gruixudes i pesades, ràfecs intensos, i un arc de Sant Martí per damunt del cel de Barcelona, des de la mar fins als primers contraforts del Vallès.

.

No tan sols venim dels micos, en realitat som micos. No triem com som. Últims pensaments arran dels mots de Carlos Belmonte (III)

.

Continuo, amb el vostre permís, comentant algunes de les asseveracions d'en Carlos Belmonte, en la seva entrevista a El País, del diumenge tretze de setembre.
Per exemple, va dir que l'important pel que fa al cervell, no són les neurones, sinó les connexions entre les neurones (els circuits neuronals). Tenim cent mil milions de neurones, i cadascuna d'elles forma mil connexions. L'obssessiu compulsiu (la persona que no aconsegueix apartar-se de la ment un pensament angoixant i normalment absurd o exagerat) té un circuit neuronal que funciona de manera anormal. Sembla que rebaixant l'activitat dels canals de sodi, el problema se soluciona. Igual passa amb la depressió (amb l'endògena, és a dir amb la que no prové de causes externes), s'administra un bloquejant de la recaptació de serotonina i problema arreglat.
¿Us adoneu de fins a quin punt l'estat mental, l'estat espiritual, depèn de la matèria? Un producte químic, o la seva absència, afecta profundament realitats de natura mental: la consciència i la seva tranquilitat, el poder del raonament dins d'un “jo” conscient, etc.

Repeteixo el que ja vaig escriure que va dir en Carlos Belmonte relacionat amb el fenòmen de "veure" el que no existeix. L'electroestimulació cerebral es podria utilitzar perquè la gent tingués vivències tan reals com les de debò.

¿Explica això (pregunto jo, no pas en Carlos Belmonte) que determinades persones vegessin la mare de Déu, mentre que la majoria, per molt que miressin al mateix punt, no distingissin res més que el que de debò hi ha?

Hi ha moltes teories escèptiques vers l'aparicionisme. Hi ha qui diu que igual com nosaltres som éssers quasi divins pels escarabats; que podem jugar amb ells, transportar-los a distàncies increibles per a ells; fer-los entrar en circuits tancats fins a embogir-los; donar-los sucre del no res; tornar-los a treure el sucre... doncs igual com nosaltres fem això amb éssers que no ens perceben com a humans, que tenen una percepció sensorial de l'entorn molt més limitada que nosaltres i que per tant “no ens veuen” en el sentit com nosaltres ens veiem... hi pot haver d'altres éssers, tan superiors a nosaltres com nosaltres ho som dels escarabats, que juguen amb nosaltres, ens electroestimulen els circuits neuronals, ens fan veure el que volen, normalment relacionat amb els nostres mites i les nostres creences; i ho fan per plaer o per aconseguir alguna mena de benefici que nosaltres no comprenem. Bé, no és que jo em cregui això. És la hipòtesi d'alguns.
Tornant a repassar afirmacions d'en carlos Belmonte, recordo que va dir que actualment, observant com s'il·lumina un cervell quan una persona parla, es pot saber amb absoluta seguretat quan està mentint. Hi ha uns circuits neuronals que s'il·luminen quan qui parla és conscient que no diu la veritat. Una mica com la màquina de la veritat tan de moda a la televisió, però amb més eficàcia, ja que el sistema no consisteix en registrar vibracions nervioses, sinó en contemplar directament quins circuits neuronals tenen activitat elèctrica i quins no.

Un altre fenòmen apassionant: llancen una pregunta de caire moral a un individu, a la qual només ha de respondre amb un sí o amb un no, i observant al mateix temps la seva activitat cerebral, poden saber una dècima de segon abans que l'individu mateix ho decideixi, quina serà la seva resposta a la pregunta. Fins i tot, si hi hagués temps suficient, i coneixent per endavant la seva decisió, se'l podria estimular elèctricament per tal que respongués el que nosaltres desitgem. Un cop l'individu pren la decisió, sigui en un sentit o en un altre, sempre acaba donant una explicació racional posterior a la seva resposta. Això vol dir que les decisions suposadament lliures sempre es prenen en un 80% fonamentant-se en informació inconscient, i en elements emocionals que el propi individu ignora que té dins del cervell. La zona conscient és una part molt petita del cervell.

Tot això ens ha de fer replantejar-nos aquesta tremenda diferència que alguns moralistes descriuen entre l'ésser humà i els animals. Els animals actuen per instint, diuen, i es meravellen del que pot fer l'instint: panals d'abelles, nius de castors, horts de fongs als nius dels tèrmits... Els humans som racionals, expliquen, i descriuen inferns pels qui trien el camí ample. Doncs bé, resulta que els nostres sacralitzats pensaments també neixen dels instints, també són decidits (si no vigilem) pel poder inconscient de la nostra ment (el poder a l'ombra); i resulta que no podem escollir ben bé la nostra manera de ser, ni al cent per cent com pensar, ni com viure. Ens ho creiem, sí; proclamem la nostra superioritat com a espècie; escrivim poemes que lloen la nostra llibertat interior. Som, però, veles al vent de l'inconscient, a l'oreig de les experiències de la nostra més tendra infantesa, dels gens heretats dels nostres avantpassats; veles orgulloses que es pensen que s'inflen per pròpia iniciativa, però que van cap on bufa el vent, que acaben anant cap on la natura els porta.

Jo sempre he dit, però, que conèixer el poder de l'inconscient sobre el govern del nostre ésser ens permet d'identificar les seves estratègies, els seus enganys, i en conseqüència ens permet ser més lliures davant d'ell; potser no ser absolutament lliures, però sí que ens permet ser-ho una mica més. Per això, quan estic treballant davant de l'ordinador i de vegades em ve gana, sé que en realitat no tinc gana perquè no és hora de sopar i perquè fa poc que he dinat; la sensació "gana" me la produeix l'inconscient perquè m'aixequi de la cadira i descansi, i perquè d'aquesta manera deixi de gastar tanta energia amb l'activitat intel·lectual. De sort que conec prou bé el meu inconscient com per a no deixar-me enredar.

.

.

Bé i mal. Funcionament cerebral. Més reflexions entorn dels mots de Carlos Belmonte (II)

.

Tornant al tema de l'entrevista al metge i investigador Carlos Belmonte que El País va publicar diumenge passat, sento la necessitat de comentar algunes idees més (expressades per ell); idees que es fonamenten en evidències científiques; idees que necessàriament ens han de fer replantejar els nostres judicis, les nostres valoracions morals; fins i tot, i en alguns punts, la nostra concepció de la cosmologia.

Per exemple, va dir ( i de fet ja era sabut) que el cervell dels assassins en sèrie és diferent; que tenen alteracions funcionals greus a l'escorça orbitofrontal. En aquesta escorça (l'última en desenvolupar-se), és on es configuren els circuits neuronals que inhibeixen conductes impulsives i que determinen les nostres valoracions ètiques i la nostra empatia emocional vers els altres. De tot això es dedueix (no ell, sinó jo) que l'empatia d'una persona, la seva capacitat d'autoexigència, la seva "bondat" per dir-ho així, depenen de circuits neuronals. La seva capacitat de resposta lliure, s'orientarà davant d'un conflicte moral vers una direcció o vers una altra (lliurement) però depenent de la configuració de determinats circuits de neurones.
Som lliures, és cert, però la nostra llibertat decideix bàsicament fonamentant-se en valoracions que elaboren uns circuits materials que hem heretat dels nostres ancestres. Tal vegada per un assassí en sèrie sigui tan difícil deixar de matar una víctima com per a un toxicoman renunciar a la seva dosi. Sense anar tan lluny, sense parlar ni d'assassins en sèrie ni de toxicòmans: potser per algú (a causa dels seus circuits neuronals) sigui tan difícil ser generós, com per a algú altre deixar de fumar. Amb tot això vull dir que tots som diferents, i que som com podem ser, com el nostre substrat orgànic ens permet ser. Davant d'això, si som honestos, hem de replantejar-nos els nostres judicis morals, la nostra concepció del bé i del mal, la culpabilització, la justícia i els valors. No pas per deixar sense càstig els assassins en sèrie (per raons socials no ens queda altra solució que la penal), sinó per a no odiar-los, per a no odiar. No pas per a permetre comportaments egoistes, sinó per a poder estimar interiorment les persones sigui com sigui el seu caràcter, tenint en compte que no triem com som, i que malgrat que la educació sens dubte ens pot ajudar molt, no responem tots igual a aquesta educació. Si poguéssim ser tots bons, seríem tots bons; si no ho som, és perquè ens costa massa; els circuits neuronals fan que sovint triem no la decisió més empàtica, sinó la més egoista; i l'esforç que deixem d'aplicar a causa d'aquesta elecció és molt diferent segons quin sigui el disseny dels nostres circuits.

Diu una altra cosa impactant en carlos Belmonte:

"...Per això m'obsessiona l'educació dels infants. És un període determinant per tal que una persona vagi en una direcció o en una altra, a causa de l'enorme plasticitat del cervell. Hi ha circuits que en un moment determinat de la vida es tanquen per sempre. Estic convençut que això passa amb la violència. A qui és maltractat en un moment determinat se li activen uns circuits d'emergència que resten així per tota la vida."

Amics, això vol dir, que l'etapa educativa ens configura l'esperit. La ment se'ns construeix a la infantesa. Preocupem-nos que els nostres infants tinguin circuits neuronals amb connexions meravelloses perquè arribin a ser persones empàtiques, i amb el màxim desenvolupament intel·lectual, afectiu, emotiu, esportiu... Al meu parer això s'aconsegueix amb una bona educació, i per damunt de tot estimant-los incondicionalment: a canvi de res, només pel fet que són persones. Han d'aprendre que l'amor el mereix tothom només pel fet d'existir; l'amor autèntic, no pas els succedanis: desig, atracció, preferència...

Una última reflexió: si la natura permet l'aparició de persones amb tendències psicopàtiques; si sense anar tan lluny, la selecció natural esperona l'aparició de circuits amb dissenys egoistes, mandrosos, impulsius... en molts de nosaltres. Si pel mateix motiu la natura genera plantes amb punxes, cactus que es defensen de les agressions animals. Hem de valorar la visió excessivament paternalista d'un Déu que concedeix desigs als seus escollits, o que decideix el càstig etern dels menys empàtics, dels "dolents"... Si bé i mal són realitats generades a causa de la lluita de les espècies per a sobreviure; qui ens castigarà a causa del bé i del mal?

No descarto continuar algun altra dia parlant dels mots de Carlos Belmonte.

.

Carlos Belmonte, l'investigador del funcionament de la ment. (I)

.

Si vau llegir el suplement dominical de "El País" de diumenge passat, vau tenir l'oportunitat de conèixer els pensaments de Carlos Belmonte sobre el funcionament del cervell.

Aquest metge i investigador, que ha rebut fa ben poc el “Premio Nacional Gregorio Marañón de Medicina”; i que és, a més, membre de la Universidad Miguel Hernández i del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), va sintetitzar en no gaires paraules el que fins ara se sap de la ment humana, i el que ben aviat se sabrà i es podrà aconseguir, mercès a la velocitat desorbitada dels progressos de la ciència en aquest camp. Val a dir que aquest senyor cada any publica un mínim de quatre articles a les revistes Science i Nature.

Entre moltes altres coses va afirmar que és al córtex cerebral on rau la sensació conscient del dolor, que hi ha deu tipus diferents de memòria, i que cadascuna de les memòries té uns mecanismes neurològics diferents.

Una altra curiositat és que en el moment en què un animal experimenta una situació de risc (un atac, un accident, una ferida enmig d'una batalla...) pot optar per a defensar-se o per a fugir, o en tot cas per a realitzar una maniobra ràpida per la qual la presència del dolor no seria gens recomanable. Aniria millor, en aquests casos, que el dolor no hi fos. I això és el que succeeix: en situacions d'aquesta mena l'organisme inhibeix la sensació de dolor, interrompent la transmissió de la informació dolorosa al córtex cerebral. Això passa gràcies a la selecció natural que ha impulsat l'adaptació dels organismes vius. Aquells individus que han adquirit per mutació aquesta capacitat inhibidora, han sobreviscut amb preferència als que no l'han adquirida, i en conseqüència han pogut reproduir-se molt més i per tant escampar aquesta mutació com a informació genètica als seus descendents.

La progressió dels descobriments científics en el camp del funcionament del cervell ha estat, al llarg dels últims anys, impressionant; i ho continua sent. Ben aviat es podrà llegir el que pensa una persona en un tant per cent força alt, només examinant quins circuits neuronals són recorreguts per un corrent elèctric en un moment donat. Aquest corrent elèctric és molt petit, i esdevé entre les neurones quan aquestes desenvolupen alguna mena de pensament. També serà possible manipular, estimular, produir sensacions visuals que no reflectiran cap realitat exterior a l'individu; i generar sensacions que no provindran de factors externs sinó únicament del fet d'estimular adequadament alguns circuits neuronals mitjançant microcorrents elèctrics artificials (No us fa pensar això en el misteri de les aparicions marianes?).

Tot això es podrà aplicar a l'aprenentatge dels infants. El que avui es fa empíricament, ben aviat es podrà fer des de l'exterior de l'individu mitjançant l'aplicació de corrents als circuits adequats. Es podrà modificar un cervell físicament i química; també genèticament. Es podrà aconseguir que s'expressin uns gens que fins al moment no desenvolupaven cap efecte; es podran introduir gens nous que modifiquin un determinat circuit neuronal, o que reforcin alguna sinàpsis, etc.

El cervell, de vegades, conserva el record de les experiències més traumàtiques per tal de poder evitar-les en un futur (també és veritat que de vegades les oblida per a poder sobreviure). Avui dia ja se sap com esborrar els records traumàtics.

En Carlos Belmonte va dir més coses que jo no comentaré de cop; les aniré dosificant. Les més apassionants són aquelles que coincideixen amb una de les idees fonamentals que sempre ha defensat aquest blog "Nuesa Literària": molts pensaments aparentment racionals elaborats per l'Homo sàpiens, no són altra cosa que decisions impulsades per l'inconscient a causa d'instints o de records emmagatzemats en alguna memòria, sense que el jo conscient ho sàpiga. És a posteriori quan la racionalitat de l'individu fa veure que ha estat la protagonista en l'elaboració del pensament o decisió. De tot això que va escriure en Carlos Belmonte, us en parlaré més endavant.  

..

Reencarnació? Reencarnación? Reincarnation? Reinkarnation? Réincarnation? Reencarnação? Reincarnazione?

.

Igual com em resultan interessants i misteriosos els casos de les aparicions marianes i angèliques, més o menys harmòniques amb la doctrina cristiana (un altre tema és que me'ls cregui), em resulten també força curiosos i desconcertants els fenòmens de difícil explicació que contradiuen la doctrina oficial catòlica. Aquest és el cas de Cameron Macaulay, un nen del Regne Unit la història del qual ha estat publicada pel diari “The Sun”.

El cas és que el nen, des que va començar a parlar, explicava continuament que tenia una altra família en una altra casa, en una illa, lluny d'on vivia. A mesura que es va anar fent gran va anar recordant més detalls de la seva antiga vida, fins al punt de poder recordar noms, llocs, paisatges... De primeres els seus pares es van pensar que el nen tenia algun problema psiquiàtric; el seu metge, però, va voler contrastar el relat de la criatura, i va viatjar, juntament amb el nen, a l'illa on ell deia que havia viscut amb la seva família. La descripció d'en Cameron va coincidir amb allò que van trobar; fins i tot els noms de les persones que ell recordava van ser verificats, ja que coincidien amb persones reals que havien viscut seixanta anys abans a la casa que ell va assenyalar.

El cas no és únic. A l'Índia, a l'època de Gandhi, hi va haver una situació similar; i hi ha més exemples.

Com sempre, em limito a resumir els fets, convençut que hi ha una explicació científica per a tot plegat. Algú va dir un dia que la màgia és aquella part de la ciència que encara no sabem explicar; del cas sobre el que escric avui, potser, podríem afirmar el mateix.

Us deixo uns quants enllaços perquè esbrineu més coses:

http://www.lagranepoca.com/articles/2007/07/24/983.html

La publicació a The Sun:

http://www.thesun.co.uk/sol/homepage/woman/article62529.ece

Algunes troballes a Youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=taSEQz3es0s

Un document en anglès:

http://www.youtube.com/watch?v=1RRs7fXjs_w

.

Adéu al paradís (tot i que sempre el portem a dins)

.

.

Acabem la temporada oficial de platja al mateix lloc i de la mateixa manera com la vam començar allà pel llunyà maig del 2009; retornant uns quants dies (breus però eterns dies, formats d'instants eterns d'aquells que mai mai no s'acaben) al paradís. I caminar per aquest paradís és una mica com ficar-me dins d'aquest blog, veure tothora ben alta i lluent la imatge que l'encapçala, i fugir del temps; el penya-segat daurat i els pins al damunt, sobre d'un mar de vidre.

Res millor que caminar dues hores cada dia pel bosc, i acabar unes quantes hores al matí, i unes altres a la tarda, en una cala lluny de tot arreu; lluny de carreteres, de pobles, d'edificis, de civilització, i en un entorn on la nuesa ha perdut el seu caràcter més instintiu i ha recobrat plenament una humanitat lliure de fetitxismes, de convencionalismes, d'aparences falses governades per tradicions fonamentades en la por, l'excessiva prudència, el càlcul de seduccions i el poder. Us asseguro que el bosc, el mar i la nuesa en un entorn familiar van millor que qualssevol píndoles antidepressives, i ens retornen a allò que al llarg de milenis hem estat: potser més pobres, però més lliures; potser més vulnerables, però més humans, més sàpiens, més nosaltres. A mesura que la natura recula empesa per l'ambició del creixement econòmic, nosaltres perseguim i perseguirem la natura, per estimar-la, per retre-li homenatge, per agrair-li l'ésser i els fruits que ella ens regala; per lloar el vestit amb què ella ens ha guarnit des de la naixença; per dir-li que malgrat la seva duresa i les seves contradiccions, reconeixem la bellesa d'existir, i la bellesa de tots els elements que encara no han estat taxats per la ment obssessionada de l'Homo sàpiens de l'actualitat.

I tot això caminant vers una millor comprensió i exercici de l'amor (no pas del desig) a totes les persones.

Ara esperem la tardor amb anhel; el marró i el roig de les fulles, la flaire de l'humus moll, el gemec del vent, la foscor de la nit matinadora que ens regala la llum de la celístia.

Font nova. Can Catà. Collserola

.

Collserola amaga racons plens de bellesa i misteri. Diumenge passat, vam poder passejar pels boscos de la finca de Can Catà; i vam caminar fins a la Font Nova, on vam descobrir les restes d'un edifici en runes que aparentment semblava una antiga font amb trets gòtics, i algunes pinzellades romanes. Les construccions estaven completament cobertes de vegetació. La percepció de la força amb la qual la natura torna a recuperar els seus espais, ens ajuda a adonar-nos com en som de petits, i que poc que influim en el temps i en l'espai.

És difícil que la imaginació no se'ns desboqui després de caminar entre les runes, de penetrar en habitacles que s'endinsen dins la muntanya, imitant antigues construccions funeràries o centres de culte templari.

A l'últim, i després d'investigar una mica, he descobert que les runes pertanyen a una antiga construcció aixecada per l'antic propietari del bosc: Leopoldo Gil, que el va adquirir després de tornar de Cuba, i que va gaudir, construint murs i escales d'imitació antiga en un racó del bosc on anava a dinar amb la família allà pel 1900.

Podeu contemplar les imatges, i llegir l'enllaç adjunt. Si hi voleu anar, només us heu d'acostar a Cerdanyola el primer diumenge de cada més

Quants misteris més ens amaga encara Collserola? D'aquí a poc us n'explicaré alguns més.

.

http://www.cerdanyola.info/noticies/noticia10419.html

.

Pensaments diversos. Apologia dels errors. Defensa de l'inesperat.

.

Com menys esperes, més trobes.

Com menys forma atorgues a allò que esperes; millor rebràs la forma d'allò que trobes.

Els errors acostumen a ser la llavor d'una nova vida; ens permeten viure i gaudir situacions no previstes, que potser mai no hauríem triat; ens regala la possibilitat de descobrir indrets de l'espai, del temps, de l'atzar... que mai no hauríem trepitjat si l'error no hagués esdevingut. Sense l'error hauríem restat al lloc de sempre, a la forma de sempre, a les vivències de sempre.

L'error és el motor de la creativitat. La mutació, per exemple, no deixa de ser un error en la transmissió del codi genètic, i sense la mutació no existiria l'evolució de les espècies.

L'error estètic pot ser la descoberta d'una forma nova i espectacular a la qual mai no hauríem arribat sense l'error.

..

Jardí tardoral

.

Tardor

Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre cauen fulles mortes,
color d’or i roig roent.

Guspireig rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes errabundes,
des del sostre del noguer.

Els meus peus descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel talús de les castanyes,
fins la bassa dels til·lers.

Ara canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el sol fa babarotes,
mentre l’encalço impacient.

Panteixant, guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides d’heure,
i a la teulada, els ocells.

El vent obre i tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.

Darrere els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s’arrapen a les finestres
amb un somriure de neu.

M’entrebanco a la baixada
de la molsa i els cairells.
Rodolo fins la riera,
dins l’aigua de fang burell.

Amb un tremolor a les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la basarda
de la mort als meus budells.

Per les capçades més altes,
s’escola el garbí rabent;
mentre el sostre del bosc dansa,
damunt les ombres silents.

Deso la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.

Amb el buf més dolç de l’aire,
branda nu el meu cos valent;
i em converteixo en oratge,
fins el mar, llunyà i potent.

.

El dia després de la meva mort

.

No li ha calgut al roure aixoplugar-me, malgrat que la pluja hagi estat densa, amb aquelles gotes gruixudes de finals d’estiu que amaren el bosc i que flairen aromes que el botorn escampa. Em resulta sorprenent que tot segueixi com si res, que després de la tempesta llueixi aquest sol tan esclatant que jo ja no veig, i que l’aire sigui tan net i els núvols tan blancs, i que el color de la pedra del massís de Sant Llorenç es vesteixi amb el mateix roig de quan jo era infant.

I algú gaudirà els matins serens de diumenge: la magdalena del nen a la cuina de casa, la veu de la mare mentre sonen les sardanes i els instants deturen el ritme amb una mandra dolça. I al més recòndit del bosc, dos amants fan l’amor amb delir. L’essencial és tant viu com ahir, com fa mil anys, com sempre... I la mar, exultant, aixeca l’ona i la fa esclatar al pendís de la sorra, i brolla el blanc de l’escuma, i la salabror esquitxa algú que s’ho mira embadalit, com ahir, com sempre... L’endemà de tot... és l’ara de molts, i fou el passat d’altres que encara no hi són... El dia de després és ben viu malgrat que jo ja no hi sóc; amb el bo i el dolent, el goig i el dolor, la llum i les ombres... I perviu la rialla enmig de la foscor; la goteta de rosada damunt de les fulles abans de l’alba; el cant de les granotes vora el llac a la nit d’estiu; els espetecs de Sant Joan sota d’un cel estelat; el pessigolleig de la noia quan descobreix sense esperar-s’ho la mà de qui estima damunt la seva; la primera mirada d’un nadó a la seva mare; el vagit d’un infant que acaba de néixer; el brum de la mar; l’udol del mestral; la remor del blat agitat per l’oratge; el martelleig de la pluja sobre la terra...

El dia després de la meva mort, les coses importants de la vida continuen existint encara que jo ja no hi sigui.

.

Pregària VI

Cançó que vol alçar-se vers qui s'amaga més enllà de tots els universos; perquè no s'oblidi dels qui tenen fam, qualsevol tipus de fam. Perquè no s'oblidi dels qui es pensen que no tenen fam. Perquè no s'oblidi dels qui creuen. Perquè no s'oblidi dels qui es pensen que no creuen.
Al Déu que és alguna cosa més que "un ésser més", al Déu en què cadascú creu, o a la idea de bé en què creuen els qui diuen no tenir Déu.

Ja n'hi ha prou, de fam!
Ja n'hi ha prou, de violència!
Ja n'hi ha prou, d'indiferència!
Ja n'hi ha prou, de conflicte!
Ja n'hi ha prou, de manca de llibertat!

Al Déu que ens ha fet animals; perquè ens ajudi a evolucionar fins a la humanitat.

.

Reconquerim la tendresa. Però sense capa.

.

Avui he vist una persona trista i preocupada.
El món és ple d'arestes, topants, espines, ortigues i desert.

La capa superficial del protocol i el tracte civilitzat oculta l'orgull furiós, l'orgull obsedit en aconseguir les fites que el sadollaran, i que es disfressaran d'eficiència, de professionalitat, de pragmatisme, d'utilitat, o de qualsevol altra etiqueta elegant i eficient.
Rere l'etiqueta hi ha una consciència que ha assolit la perfecció material, sens dubte, però s'ha oblidat de la tendresa.
I en el fons en el fons, aquest és el problema de l'Homo sàpiens. La qualitat de les societats tecnificades s'oblida de la fam de milers de milions (fam de menjar i fam de tendresa), no és que la justifiqui, no és que la desitgi, no és que la provoqui; senzillament la ignora; i la fam persisteix. La suma de milers de milions de micropragmatismes materials (estructures perfectament pensades per suportar els embats de l'atzar) escombra, fronteres enllà, tot allò que no és pràctic, que no és útil, que no és elegant, que no és eficient, que no és de qualitat.
I fronteres endins bullen els jutjats de gent que compleix fil per randa la legalitat i que exigeix el que la legalitat li atorga; oblidant la tendresa, oblidant la humanitat.
Persisteixen els topants, les arestes, les ortigues, les espines, dessota la capa elegant de les bones maneres hipòcrites. On és l'ésser humà? On és la persona?

La persona hi és, i malda per travessar aquesta capa que la societat pretén que ens posem.

La persona hi és, i fretura mirar les estrelles una nit d'estiu qualsevol, abraçada al seu enemic; i parlar amb ell, per evitar les ganivetades disfressades de legalitat que aquesta absurda manera de viure imposa tan sovint a les persones que volen ser, que volen guanyar.

La persona hi és i desitja recobrar la infantesa que un dia li va permetre estar viva, o viure la infantesa que no li van permetre de viure, o trepitjar la infantesa que li obrirà les portes del paradís.

La persona hi és i necessita reconciliar-se amb si mateixa, per a reconciliar-se després amb els qui l'envolten.

La persona hi és, i necessita cremar el seu orgull de fang sec, i substituir-lo per l'aigua cristallina de les muntanyes.

Avui he vist una persona trista a causa dels topants, de les arestes, de la rugositat d'un món de sàpiens massa massa massa... violents; amb una violència silenciosa, que no crida, que no perd la simpatia ni les bones maneres. Aquest món violent necessita també descobrir-se persona.

...

..

El reloj de Mr Darwin, de Juan Luís Arsuaga

.

Normalment escric sobre els llibres un cop els he acabat de llegir. En aquesta ocasió faré una excepció; i si la faig és per una raó molt clara: perquè m'he topat amb una obra de referència, d'aquelles que has de tenir de continu al despatx, per a gaudir-la rellegint fragments que t'expliquen fil per randa qüestions difícils de trobar exposades amb tanta claredat, senzillesa, i alhora rigor científic.
Juan Luís Arsuaga és un autor que al llarg de la meva vida he llegit molt; un autor, les obres del qual han canviat el curs de la meva vida. Ho dic així, sense rubor, perquè és cert. Després de llegir “La especie elegida” jo no pensava igual sobre l'evolució. I d'ençà d'aquell moment, el fet de pensar diferent sobre l'evolució va propiciar que pensés diferent en molts altres aspectes de la meva vida, que fins aquest moment s'havien fonamentat en creences o tradicions irracionals, i que des d'aquell moment en endavant brollarien de la raó i el seny. Em va passar el mateix amb Konrad Lorentz. I em va passar el mateix amb Carl Sagan. I ara, llegint “El reloj de Mr Darwin” torno a sentir que rere les portes de la lògica governadora de l'univers, es percep una simplicitat elegant i bella que escampa arreu un estrany alè de serenor i de felicitat.
M'he llegit el pròleg, que ocupa 48 pàgines, i que per si mateix és un repàs a la història del pensament evolutiu. I ja d'entrada desfà falses concepcions generades per l'abús dels tòpics. Per exemple: Darwin no va proposar la teoria de l'evolució; la idea de l'evolució de les espècies existia des de feia temps. El mateix avi de Darwin (Erasmus) havia escrit vàries dècades abans un assaig sobre l'evolució de les espècies. El que va aportar Darwin va ser l'explicació de la “causa” que provocava l'evolució i que ell va anomenar “selecció natural”; i ho va fer al mateix temps que Wallace. Entre tots dos hi va haver molt bona relació.
També desconeix molta gent que Darwin tenia idees relacionades amb l'evolució que més tard s'han demostrat falses; per exemple, era lamarckista. Lamarck afirmava que els esforços que un individu realitzava al llarg de la seva vida quedaven reflectits als factors hereditaris, és a dir que el nostre comportament l'heretaven els nostres fills; una idea falsa (en principi, ja que l'estudi de l'epigenètica implica acceptar una certa similitud amb el lamarckisme).
En fi, hi trobareu moltes idees interessants, anècdotes de personatges, de filòsofs, fragments escrits pel mateix Darwin... Jo encara no l'he acabat, i m'està absorbint. El millor de tot és que gairebé com tots els llibres d'Arsuaga, és de fàcil comprensió i contribueix a augmentar la cultura científica de la població. I estic convençut que comprendre millor els mecanismes del propi ésser contribueix a augmentar la nostra capacitat d'autocontrol, la nostra autoestima, la nostra saviesa i la nostra actitud enfront tants absurds amb els quals la societat ens bombardeja.
Si el llegiu, espero els vostres comentaris; ja em direu què us ha semblat.

.

Quan la Constitució i els "drets fonamentals" no coincideixen.

.

El País ens informava diumenge passat d'una desavinença clara entre el Tribunal Constitucional i l'ONU. I malgrat que aquesta desavinença es limiti al cas concret d'una persona, el episodi és fonamental per a comprendre que la justícia està per damunt dels textos legals; i que no ens podem limitar als textos legals per a reclamar la totalitat de les llibertats que un individu humà, o que una nació, mereixen pel fet d'existir. La llibertat ha d'estar sempre per damunt de la Constitució; i si en algun cas la Constitució o el Tribunal Constitucional no defensen la llibertat i la justícia, s'ha de canviar la Constitució o replantejar-se la neutralitat i l'objectivitat del tribunal i cercar maneres d'aconseguir que les decisions no depenguin de quines siguin les persones que en un moment donat formin part del tribunal.
El cas és que hi ha gent que parla del Tribunal Constitucional com si les seves decisions fossin una mena de sentències divines sobre la legitimitat o la ilegitimitat, la justícia o la injustícia; com si el tribunal, en si, fos un ull capaç d'esbrinar la justícia natural de les “coses”, i de decidir si aquestes “coses” estan en harmonia o no amb aquesta justícia.
L'experiència i el seny evidencien que no és així.
Tornem al cas que ens explicava El País diumenge.
A Rosalind Williams, a l'any 1992, la policia espanyola li va demanar la documentació només pel fet de ser una senyora de color. El propi policia que li va exigir els papers ho va reconèixer: “tenim l'ordre d'identificar gent com ella”, va dir. La senyora va posar una denuncia a la mateixa policia, i posteriorment al Ministeri de l'Interior, que va acceptar que hi havia hagut discriminació, però no es va fer res més. Del ministeri, la denúncia va passar a l'Audiència Nacional, on es va rebutjar del tot. El 29 de gener de 2001 el Tribunal Constitucional va tombar definitivament la denúncia.
Al 2004, la ONG Women's Link Worldwide va reprendre el cas i el va dur davant l'ONU.
Ara fa pocs dies que l'ONU ha dictaminat que aquesta pràctica de control policial aplicada a Rosalind Williams a causa dels seus trets racials fou discriminatòria. La policia no ens pot tractar de manera diferent a d'altres persones només a causa del nostre aspecte físic o de la nostra raça. L'Estat Espanyol té 180 dies per informar l'ONU sobre les mesures que prendrà arran del dictamen. Sembla que de normal aquest a mena de dictamens són ignorats pels estats acusats.
En conclusió, queda demostrat que una decisió del Tribunal Constitucional pot resultar equivocada a l'hora d'evitar abusos policials contra els drets humans, o a l'hora de defensar la igualtat entre les persones o qualsevol altre valor fonamental en un estat democràtic. Per molt respectuosos que siguiem amb el Tribunal Constitucional, hem de ser conscients que no dictamina què és just o injust, sinó senzillament si un afer en conflicte, una llei, una sentència... és considerada constitucional pel grup de persones que en el moment de prendre la decisió formen part d'aquest tribunal. Moltes vegades aquestes persones poden estar influides per la seva pròpia concepció de la vida, del món, de la societat, de l'estat...I un mateix text (en aquest cas el constitucional) pot ser interpretat de diferent manera en funció de qui l'estudii. I a banda de tot, la constitució és un conveni entre persones, i en conseqüència no és el llibre de la veritat i de la justícia, no és intocable, no és immutable... I quan les societats canvien, cal que els llibres que es fan servir per regular les societats també canviïn; sobretot si es demostra que en algunes ocasions, constitució i justícia natural no coincideixen.

.