El temps ha passat i ens hem fet grans.
L'Anna no va arribar a acabar periodisme; a tercer curs de carrera, va començar a treballar en una botiga de roba i, de mica en mica, es va anar allunyant de l'estudi. A la feina, hi va conèixer un noi de qui es va enamorar. Ja fa tres anys que són casats.
La Raquel treballa de metge, a Sevilla. De tant en tant ens escrivim. Pel que m'explica, encara no ha trobat l'amor de la seva vida. Mantenim l'amistat i recordem sovint els anys dels ideals, dels quals ella encara en conserva una espurna. Avui, mirant fotografies, n'he vist una que m'ha fet volar fins aquell ahir en què ens sentíem germanes. Hi sortim ella i jo, amb quinze anys, en pijama, dins del llit, a casa seva, abraçades i rient com lloques.
He recordat d'aquell cap de setmana que vam passar juntes amb els seus pares. Havíem d'enllestir un treball de socials i vam fer més gresca que altra cosa. En aquella ocasió vaig tornar a percebre la diferència de tarannà d'una casa a una altra: la pressa, la faisó, l'estil, les mirades. Cada família és un món, cada món una manera diferent d'entendre la vida.
-Va nenes! Una mica d'esma, que arribarem tard a l'església!
I a corre cuita a pentinar-se, perfum i raspall per damunt de l'abric.
-Agafa monedes per quan passin la bossa! Que sempre se t'oblida!
I es netejaven les sabates fins que brillaven com patenes.
El senyor Garcia es posà la corbata, la seva muller un barret, i ens seguiren acuitant mentre badàvem amb el suplement dominical de "La Vanguàrdia".
A l'església ens arrossegaren fins als bancs del davant, i eren els qui cantaven més fort. Em feia vergonya.
-Si vinguessis cada diumenge, t'hi acostumaries. Als meus pares els torna boigs de cantar a missa -em va dir la Raquel en adonar-se que em torbava. Haig de reconèixer que cantaven bé; i, tot plegat, la unió de les veus de la gent impressionava i encoratjava; però els senyors Garcia semblaven voler ser sentits a les missions!
Després de missa ens van fer anar a saludar el Mossèn.
-Mossèn Tomàs... li presento la Laura; una amigueta de la Raquel -digué la senyora Garcia al sacerdot amb una cantarella melodiosa. El capellà em donà la mà, bo i mirant-me fixament als ulls, mentre la dona li anava comentant les excel·lències de les notes de la seva filla, la gran bondat que brollava de totes dues, la nostra tranquil·litat i serenor; no com tantes altres joves, que amb quinze anys ja tenien xicot. I que si el món està ple de maldat... i que si on aniríem a parar. El Mossèn l'anava tranquil·litzant amb ironia fina.
-No pateixis, Esperança; que, a la teva nena, ja li estem preparant la fusta per quan la facin santa!
-Ai Mossèn, no em digui això, que no vull que se'm mori.
-Tranquil·la, Esperança; la teva filla serà la primera santa canonitzada en vida. I tots podrem dir que la coneixem.
A la porta de l'església un captaire estenia el braç i sotjava amb ulls de súplica. Els senyors Garcia ni se'l van mirar. La Raquel l'observà amb ulls perduts; i jo, com sempre davant d'aquestes situacions, no sabia què fer.
-Cada dia hi ha més gent així -vaig dir a la Raquel. La seva mare em sentí i afegí:
-Però sempre n'hi ha hagut, de gent pobre, filla meva. Per a ells, és com un ofici, una manera de viure. Ofereix feina a un d'ells i veuràs com se't posa a córrer! I si els dónes pa, el llencen. L'altre dia, una senyora que conec va donar cinc-centes pessetes a un captaire; al cap d'una estona se'l trobà al bar, bevent vi. Ja ho va dir Jesús a l'Evangeli: "Als pobres sempre els tindreu…"
Em costava de creure que aquell pobre home, amb una barba que li arribava al pit, la roba bruta i vella, prim i trist, fos un comediant. I si ho era, encara em semblava més pobre per aquest motiu. Quina pobresa tan gran la del que capta sense necessitat, o per no treballar. No podia ser veritat! A més, la senyora Garcia no havia comprovat allò que deia; repetia les paraules que sempre es diuen, els tòpics, la cantarella de cada dia, que ens permet de tranquil·litzar la consciència i continuar vivint d'esquenes als problemes socials.
A la plaça de davant de l'església, hi havia una paradeta de "Taizé"; demanaven voluntaris per acollir joves d'Europa que venien de convivències per Nadal. Els senyors Garcia s'hi acostaren.
-M'han dit que això de Taizé és un berenar de negres... expressà el senyor Garcia -. Tot plegat, nosaltres ja tenim l'Església... per alguna raó som catòlics.
-Que no són catòlics, ells? -preguntà la Raquel.
-Són gairebé tots protestants. I van predicant la unió de totes les esglésies, o què sé jo. Però si volen treure'ns el Papa, no podran pas. N'hi ha que han mort per defensar-lo!
-Sí, però també n'hi ha que han matat per ell! -afegí la Raquel amb acarnissament.
-Qui t'ha ficat aquesta bestiesa al cap? I no em parlis de l'edat mitjana, que aquella era una altra mentalitat. Nosaltres tenim la sort d'haver nascut al cor de l'Església, i n'hem d'estar agraïts. Molts d’altres es trobaran amb grans dificultats per a salvar-se per la mala sort d'haver nascut a països no catòlics.
-Però això no és just! -vaig exclamar.
-Com que no és just? Déu és just! Ell sabrà per què ho permet!
-Però això que diu vostè no pot ser així -insistia jo esverant més el senyor Garcia.
-I tant que és veritat! És ben veritat! Ja cal que us preocupeu de formar-vos bé. La formació és el més important. Avui dia hi ha una gran falta de formació. Si Déu no entra per la intel·ligència, no entrarà per enlloc.
-Doncs a Cadaqués jo coneixia un Mossèn que no pensava així.
-No m'estranya. El fum de Satanàs està entrant a l'Església.
Vaig callar. Em va semblar com si un cinturó de cuir em pressionés el cor i premés amb força. Freturava de dir més coses, però m'ofegava la timidesa o la manca d'expressivitat. No hi entenia, de religió; però tot allò que deia aquell home em semblava molt fosc. La imatge que jo tenia de la divinitat era tan diferent! Tampoc no n'estava segura, de tenir la veritat, però m'aterria aquella arbitrarietat de Déu que el senyor Garcia proclamava.
Abans de tornar al pis de la Raquel, vam entrar en una pastisseria a comprar un tortell. Em vaig recordar del pobre de l'església. Els diners que ens vam gastar en el tortell em van semblar bruts de sang. La idea em va semblar romàntica i revolucionària, i la vaig xiuxiuejar a la Raquel a cau d'orella:
-Raquel, aquests diners estan bruts de sang, de la sang del pobre de l'Església. Ens estem gastant el seu dinar en el tortell. Els ulls de la Raquel van passar de la tristesa, en recordar aquell home, a una misteriosa brillantor. Vaig entendre de seguida el perquè:
-Pare, saps què penso? Que aquest tortell està brut de sang.
-Què dius ximpleta?
-Sí, pare; de la sang del pobre que tu has ignorat.
-Escolta! Vols que et venti un mastegot? Em sembla que ja hem deixat ben clara la qüestió del mendicant!
Havent dinat, la senyora Garcia feia punt de creu asseguda al sofà. La Raquel i jo també hi érem, mirant un programa que exhibia la vida íntima del famosos. El senyor Garcia escoltava els nostres comentaris adolescents i barroers.
-I aquesta noia... ja és una bona cristiana? -inquirí amb insolència l'home, dirigint-se a mi. La seva filla, però, saltà:
-Ai pare! Tu creus que és moment, ara, de parlar-nos d'això? A més, és un problema d'ella!
-No hi fa res -vaig fer -, a mi m'agrada fer tertúlia. La veritat és que ara, a l'escola, estic aprenent molts punts de la doctrina que no coneixia.
-I et confesses?
-No.
-Com és això?
-No hi estic acostumada. Suposo que algun dia ho faré.
-És molt important confessar-se. Jesús ho ha dit en una de les aparicions que hi ha hagut aquests dies.
-Aparicions?
-Sí. No te n'has assabentat?
I m'allargà un llibre gruixut: "Encuentros con María". Mirant-me amb cara d'examen, em continuà explicant:
-Concretament, es va aparèixer als Estats Units. Li va dir a un pres que si deixàvem de confessar algun pecat mortal, aniríem a l'infern sense remissió!
-I vostè s'ho creu?
-I és clar que m'ho crec! De fet, no és res més que el que diu l'Església.
-Em costa de creure en l'infern. El trobo tan brutal!
L'home posà cara d'esverament i exclamà:
-I tant que existeix!
-Però com pot Déu castigar per a sempre més, amb turments inimaginables! Si... ni el pitjor dels homes no ho faria!
-No intentis d'entendre Déu; ell és més savi que tu.
-I més bo! - vaig exclamar.
-I just, també!
-Però aleshores no podem estimar!
-Per què ho dius, això?
-Perquè si estimem de debò, ho hem de fer per amor pur... sense pensar en recompenses o en càstigs. I l'infern és tan monstruós que qualsevol pensament que tinguem ens restarà lligat per la seva amenaça. Ja no podrem obrar amb llibertat.
El senyor Garcia enfosquí el rostre, semblava confús. Li devia estranyar que una nena de quinze anys li raonés una qüestió doctrinal.
-És cert que costa d'acceptar, però aquesta és la nostra llibertat: escollir o rebutjar Déu -expressà, suavitzant el to de veu.
-Però com podem escollir o rebutjar allò que no coneixem del tot.
-L'Església ens el dóna a conèixer -afirmà, endurint el to.
-I si no estic segura que l'Església tingui raó?
-Però nena... això és història. Hi ha una successió en els papes.
-De vegades em sembla que els papes han estat sovint al servei dels països i dels homes poderosos.
-Per què dius això? Qui t'ho ha ficat al cap? Algú ho hagut de fer!
Em va fer l'efecte que l'home es tornava a enfadar. Vaig intentar de reconduir el tema cap a una altra direcció:
-Miri, jo quan faig alguna cosa que està bé, la intento fer per ajudar alguna persona, per amor pur, sense pensar en recompenses o en càstigs.
-L'amor pur no existeix, nena; som miserables. Si Déu no ens dóna la gràcia, no valem res, no podem estimar.
Avui, en recordar aquestes paraules, m'escandalitzo com no vaig saber fer-ho llavors. Tenia al davant un home de fe que afirmava que l'Amor no existia, que l'ésser humà era incapaç d'estimar. Si deia això, volia dir que ell reconeixia la impossibilitat que l'estimació brollés del seu interior de manera espontània. ¿És l'infern el recurs inventat per aquells que no troben amor en ells i cerquen una raó per ser bons?
-Jo sí que soc capaç d'estimar -li vaig assegurar.
-No, preciosa. Pensa-hi bé i descobriràs que sempre busques una compensació: sentir-te a gust amb tu mateixa, veure't superior a aquell qui ajudes... Sempre hi ha una contrapartida. Som pols.
-No hi estic d'acord. Jo estimo perquè vull que aquell qui estimo estigui bé. Vull que sigui feliç.
-Qui creu això és un fantasiós, s'enganya a ell mateix. L'amor només pot venir de Déu. A la vida tot és foscor i sofriment.
-Això no és així; la vida és bonica; fràgil i bonica.
-Només si es viu amb Déu. L'home ha vingut a patir per ser purificat i estimar Déu.
-No hi estic d'acord. El mossèn de Cadaqués…
Em tallà:
-Deixa'l estar, el Mossèn de Cadaqués. Deu ser un d'aquests melenuts que van amb la guitarra penjada al coll.
Aquest comentari em ferí i vaig decidir d'abandonar la conversa.
-No.. no toca la guitarra; és un vellet molt simpàtic -
I girant-me cap a la Raquel, li vaig proposar d'anar a passejar.
El senyor Garcia, quan ja sortíem per la porta, em va escridassar des del saló:
-I vés amb compte, a l'escola, amb els de la Fundació; que en el fons, són tots uns progres.
Em va sorprendre, perquè després d'aquella conversa havia començat a dubtar que aquell home no fos també de la Fundació. Vaig preguntar-ho a la Raquel i m'ho va desmentir:
-Uf! No! El meu pare no els pot ni veure, als de la Fundació Dominus. Ell pertany a una organització que es diu "Los neobautismales..." o alguna cosa així. És un grup que dirigeix un mossèn de Toledo, només per a pares de família.
-I com és que t'han portat a Carena?
-Perquè és una escola de prestigi. Al meu pare, li va aquest rotllo.
Tot i respondre al pare de la Raquel d’aquella manera, en aquells dies no tenia res clar. Era una adolescent amb ganes d'enfrontar-me al món adult, de plantar-li cara. Amb els anys, m'he adonat que la vida diu poques coses; però que les que diu, les diu ben fort. I aquestes coses són esperançadores. Aquest és un pensament que moltes vegades em surt del cor contemplant el massís de Sant Llorenç del Munt. El miro: alt, ample, fort, una mica ennuvolat pel damunt; amb una boira de color gris, blau, o plom, que no té fi. S’hi pot contemplar el bosc, d'un verd fosc, i no costa gaire d'imaginar la flaire dels racons obagosos. Tanta bellesa em parla de tolerància. Em diu que, en realitat, la vida per si mateixa no explica gairebé res, però que allò que ens revela és bell. Ho vaig entendre un dia, des d'un telecadira d'Arinsal, a Andorra. Em trobava tota sola, i pujava cap a la muntanya, asseguda al telecadira. De sobte, la màquina s'aturà, i vaig restar gronxant-me, suspesa en el buit. Tan sols se sentia el soroll del gel que es desfeia; el gotim caient damunt la neu pols d'un blanc intens, sota el verd brillant dels avets. Per damunt, el cel blau i la muntanya, aixecant-se cap a la glòria; i el silenci, i la solitud. Vaig entendre que allò era tot el que hi havia; l'únic que de debò sabia que existia. Les doctrines religioses, que pretenien explicar-ho tot, eren pura paraula humana, soroll de veus orgulloses que creuen saber allò que ignoren. Davant d'aquella bellesa, percebia l'única paraula que sabia de cert que provenia del Déu veritable, fos qui fos aquest Déu. Una sensació de Pau immensa em sadollà del tot, perquè em vaig adonar que el Déu veritable sempre seria millor que els falsos déus predicats pels pedants. Tolerància. Tolerància em canta la terra, l'univers i la vida. Tolerància em dansen els arbres, lents i elegants. Davant la brutal resposta de l'infern, si jo fos Déu, respondria amb la dolçor del perdó absolut, de l'Amor que desfà l'odi i que el transforma en Amor, de l'omnipotència capaç de convertir en tendresa qualsevol violència. Ara veig clars els arguments que llavors tan sols eren armes d'adolescent. El verd del bosc, entre els penya-segats, em parlà de la bellesa de l'existència. El blau del cel i la fredor pura del vent m'ho varen dir tot sobre l'Amor. No ho sé, si hi ha Déu; no en sé tant. Si digués que ho sé, mentiria. Ho espero; és cert. Fins i tot ho intueixo. Però si hi ha Déu, i és un Déu just, no em pot pas castigar per no saber si existeix; ni tan sols per no fiar-me de la paraula de les persones que asseveren tenir infal·libilitat. ¿Per què me les haig de creure? ¿En nom de quina justícia resto obligada a sotmetre la meva raó i les meves idees al jou d'una institució que es considera ella mateixa infal·lible? Si Déu és un Déu just, no pot pas enfadar se per la manera com penso; no pot rebutjar-me pel fet que em limiti a dubtar i a contemplar. Enfront del misteri i de la foscor... Quina altra posició honesta puc prendre?
No comments:
Post a Comment