Vam perdre,
potser, massa,
quan van
arribar amb les espases
d'empunyadura
de creu,
les
caravel·les amb polls, el vi ranci,
la rància
mentalitat
de la Isabel
i el Papa.
Taigüey, Caribe,
posta
Carabassa;
espills de
verd gemat; lluor de brases,
sota les
ones calmes que agito amb el peu;
llàgrimes
d'un temps de llum,
quan la meva
llengua morta
era una
cançó amb ritme de pinya
i melodia de
sorra blanca.
Taigüey, Guaitiao,
amics que
sempre fóreu
reflex del
sol al bell ventall
de colors
bigarrats,
on l'aram de
la pell era l'esperit
d'un
somriure estès per la verdura
de la selva
estimada; a on Atabey
protegia els
seus fills, dels ulls de cendra.
I la cendra
va arribar del fred del nord,
amb cors
balmats, assedegats de vida,
egos malalts
de cops i de mentides,
de déus
torturadors i torturats,
penjats en
creus,
esclaus
cuiners d'olles bullint,
cremant els
qui pensaven sense jous
i somniaven
illes mar enllà,
amb glaucs i
nus i postes sense por.
La cendra
afaiçonada amb el terror
del monstre
dibuixat per la maldat
disfressada
d'encens i eternitat;
aquell dia
vam perdre de debò
el rostre
més preciós de la bondat.
Taigüei! i
amunt, que un dia tornarà
aquell aroma salabrós de l'oceà,
ben lluny
dels búnquers dels diners, i el dur
càlcul de
valors i vanitats.
Torneu-me el
meu país, la meva gent,
la meva
llengua, la meva cançó,
el nu reflex
dels meus petits al mar,
la maragda
de la riba i el somrís,
la pau, i el
silenci del matí,
el cuyo del
bacaju,
i el repic
del timbal a
l'hora del dinar,
la xardor
del sol,
i el crit
enterc
del poble
que reclama identitat.
Taigüey Caribe! Guaitiao!
1 comment:
Doncs sóc pessimista i, com el romàntic, penso que "aquells dies ja no tornaran".
Hem perdut la innocència i l'hem fet perdre als altres a cop de creu i espasa, com bé dius.
Post a Comment