Quan tenia deu anys,
m’agradava cantar i tocar amb la flauta "La Vall del Riu Vermell". Ho
feia sota els pins, al Pla de Sant Llorenç quan el Sol es ponia.
M’envoltava la pinassa, l’herba, el romaní, la roca
conglomerada... El vent, en aquests moments, era molt especial,
perquè era suau, sovint càlid, i feia l’olor de totes les plantes
del bosc. Jo notava la presència del meu avi a prop.
El meu avi havia mort feia uns dos anys en aquell mateix lloc, i jo ho havia acceptat força bé, convençut que les persones, quan ens moríem, canviàvem de manera de ser, i que la nostra ment, d’alguna manera, no desapareixia amb el cervell que la engegava, i que les persones que havien mort ens envoltaven i ens feien companyia.
No tan sols em creia tot això, sinó que notava la seva presència, i, en algunes ocasions, fins i tot els havia vist.
Jo estava content, perquè el meu avi estava bé. I cantant La vall del Riu Vermell enmig de la natura, em sentia ple de pau i ho entenia tot; si més no, tot el que era suficient d’entendre.
El meu avi havia mort feia uns dos anys en aquell mateix lloc, i jo ho havia acceptat força bé, convençut que les persones, quan ens moríem, canviàvem de manera de ser, i que la nostra ment, d’alguna manera, no desapareixia amb el cervell que la engegava, i que les persones que havien mort ens envoltaven i ens feien companyia.
No tan sols em creia tot això, sinó que notava la seva presència, i, en algunes ocasions, fins i tot els havia vist.
Jo estava content, perquè el meu avi estava bé. I cantant La vall del Riu Vermell enmig de la natura, em sentia ple de pau i ho entenia tot; si més no, tot el que era suficient d’entendre.
Recordo també que
en aquella edat m’agradaven molt les nenes, tot i que no en
coneixia cap, perquè l’educació que jo rebia a l’escola les
separava. En coneixia molt poques, i molts adults me les descrivien
com a diferents i especials; ho deien amb una mena de rialla
vergonyosa, com si amaguessin alguna cosa que no em volguessin dir.
Entre els companys, acabàvem parlant de totes aquelles coses que els
adults no explicaven, i per això vaig aprendre, mitjançant les
converses amb els amics, i també en aquell mateix tros de bosc, el
que volia dir «fer l’amor». L’explicació em va semblar
preciosa. Fer l’amor amb una nena de la meva edat, quan fos, de mes
gran, em va semblar molt coherent i molt adient a aquell déu en qui
jo creia, i que havia fet els arbres, el sol que declinava a la
posta, la música de la guitarra i la flauta, i que permetia que el
meu avi, en aquells moments de la Vall del Riu Vermell, es fes
present, i que jo el sentís tan a prop. Vaig comprendre perquè
sempre m’havien atret tant les nenes, perquè algun dia havia de fer
l’amor amb alguna d’elles. I em sentia ple de pau, tot i que em
sabia greu no conèixer gairebé cap nena; potser només en coneixia
una, o dues a tot estirar. Els nens, quan preguntàvem als adults
alguna qüestió sobre fer l’amor amb les nenes, ens quedàvem un
xic estranyats, perquè els adults es posaven molt vermells, parlaven
amb nerviosisme, canviant de tema, i ens deien que ja tindríem
temps de descobrir aquestes coses; o bé deien que féssim el favor de no
pensar en marranades. Ho passaven malament, i jo no entenia per què.
Perquè fer l’amor amb una nena em semblava la idea més bonica de
totes les idees que podia tenir en aquell moment al cap.
Tot això va ser
així fins un dia en què un company de classe, molt seriós, em va
dir que no es podia fer l’amor amb les nenes perquè era pecat
mortal. Va ser la primera vegada que vaig escoltar l’expressió
«Pecat Mortal», i la paraula "mortal" em va xocar. «Mortal!» Això
sonava molt fort! Havia de ser alguna realitat perillosa. Li vaig
preguntar al meu amic que què volia dir, que si el que passava era
que et mories si feies aquest pecat; i em va dir que no, que el que
passava era que te n’anaves a l’infern, perquè déu ja no
t’estimava, i perquè et castigava. Va ser també en aquest moment
quan vaig sentir per primera vegada la paraula "infern", i quan vaig
sentir per primer cop que déu castigava la gent; i em va sobtar que
«fer l’amor», que em semblava tan bonic, fos pecat mortal.
Uns dies després, vaig descobrir que hi havia més pecats mortals: beure molt vi, dir paraulotes, no anar a missa els diumenges... i em vaig posar molt trist, perquè el meu avi bevia vi, deia paraulotes i mai no anava a missa. Vaig comprendre que el meu avi devia estar a l’infern, i que tot el que sentia quan cantava la Vall del Riu Vermell devien ser imaginacions. Perquè al meu amic, tot això dels pecats mortals, li havia explicat la seva àvia, que era molt religiosa. I com que ell havia de fer la comunió, doncs li havia explicat. Quan, dies després, vaig tornar a tocar la vall del riu vermell sota dels arbres, no va ser el mateix; déu, al qual fins aquell moment sentia tan a prop, ja no hi era, i em feia por que aparegués, perquè a mi em continuaven agraden les nenes, i no podia evitar el desig de fer algun dia l’amor amb alguna d'elles. I tampoc no sentia el meu avi, que devia estar a l’infern, i em vaig sentir molt trist.
Uns dies després, vaig descobrir que hi havia més pecats mortals: beure molt vi, dir paraulotes, no anar a missa els diumenges... i em vaig posar molt trist, perquè el meu avi bevia vi, deia paraulotes i mai no anava a missa. Vaig comprendre que el meu avi devia estar a l’infern, i que tot el que sentia quan cantava la Vall del Riu Vermell devien ser imaginacions. Perquè al meu amic, tot això dels pecats mortals, li havia explicat la seva àvia, que era molt religiosa. I com que ell havia de fer la comunió, doncs li havia explicat. Quan, dies després, vaig tornar a tocar la vall del riu vermell sota dels arbres, no va ser el mateix; déu, al qual fins aquell moment sentia tan a prop, ja no hi era, i em feia por que aparegués, perquè a mi em continuaven agraden les nenes, i no podia evitar el desig de fer algun dia l’amor amb alguna d'elles. I tampoc no sentia el meu avi, que devia estar a l’infern, i em vaig sentir molt trist.
Pocs anys després,
el bosc i la casa a on havia viscut tot això, va ser venuda, i jo
vaig anar a parar a una escola a on tampoc no hi havia nenes, i a on
els mestres em van parlar del mateix infern del qual m’havia parlat
el meu amic. I em van dir que era etern, i que no s’acabava mai, i
que això era així segur perquè era un dogma, i que un sol pecat no
penedit t’hi portava. La vida se’m va enfosquir una mica, i vaig
aprendre que déu era molt autoritari; em deien que era bo, però jo
no podia entendre que fos bo i que fos alhora tan desagradable. Em
van ensenyar a anar a missa els diumenges, i vaig descobrir com
n’eren d’avorrides les misses, quantes coses s’havien de repetir sense
entendre res de res, i com la paraula infern, judici, càstig i
vall de llàgrimes, hi sortien sovint.
A l’últim, em vaig convertir en un d’ells, però en algun racó del meu interior, sempre recordava La Vall del Riu Vermell, i la casa del bosc, i la sensació de déu tan a prop, i del meu avi per allà mentre el Sol declinava. Cada vegada que, des de dins de l’església, sentia els nens a fora, jugant a pilota, em venia el cap el temps de la meva infantesa, i em preguntava qui tenia raó, si aquell nen de deu anys que sentia tot allò, o la gent ensotanada que, tan seriosa, em parlaven d’un déu bo, però castigador i exigent. Els nens, jugant a pilota, em recordaven com era jo, com som les persones quan som lliures, i com de diferent era aquella missa seriosa i sovint incomprensible, que descrivia un déu tan rígid, i sense possibilitat d’error, perquè era dogma.
A l’últim, em vaig convertir en un d’ells, però en algun racó del meu interior, sempre recordava La Vall del Riu Vermell, i la casa del bosc, i la sensació de déu tan a prop, i del meu avi per allà mentre el Sol declinava. Cada vegada que, des de dins de l’església, sentia els nens a fora, jugant a pilota, em venia el cap el temps de la meva infantesa, i em preguntava qui tenia raó, si aquell nen de deu anys que sentia tot allò, o la gent ensotanada que, tan seriosa, em parlaven d’un déu bo, però castigador i exigent. Els nens, jugant a pilota, em recordaven com era jo, com som les persones quan som lliures, i com de diferent era aquella missa seriosa i sovint incomprensible, que descrivia un déu tan rígid, i sense possibilitat d’error, perquè era dogma.
Ara, a les acaballes
de la meva vida, perquè als quaranta-vuit anys, encara que no us ho
cregueu, s’està a les acaballes de la vida, he tingut la sort de
tornar a descobrir aquell déu de quan tenia deu anys; un déu que
estima totes les persones, les que beuen vi, les que fan l’amor,
les que diuen paraulotes, les que s’equivoquen, les que l’encerten,
les que fan mal, i les que pateixen per culpa dels qui fan mal... I, sobretot, s’estima els nens que juguen a pilota. De fet, mentre la
missa se celebra, aquest déu tan desconegut per alguns, surt de
l’església i es posa a jugar a pilota amb els nens; surt de
l’església perquè no suporta tant de conductisme, tant de càstig,
tanta importància als fets i tan poca importància al valor de les
persones, que no som palla que es cremi avui i demà es llenci, que
no som bens que hàgim de ser conduits com un ramat, que no som
instruments i prou. Sovint, agafo la guitarra, i me’n torno a la
mateixa muntanya de quan tenia deu anys, em poso a cantar La Vall del
Riu Vermell, i torna a acostar-se el meu avi. I sento de nou aquell
déu real que ningú s’ha inventat, esperit dels boscos, de les
codines, del Montcau i de la Mola. Els ulls se m’omplen de
llàgrimes i agraeixo a aquest déu la vida dels meus fills,
l’educació que els he pogut donar, tan diferent a la que vaig rebre. Li agraeixo el sexe i haver pogut fer l’amor sense por, i la nuesa de
la platja als estius, i les cançons, i la llibertat, i com em sento
de feliç de tant com tinc i de tant com he rebut.
.
.
.