El regal milionari d'un déu boig i avorrit.

Tic tac, el rellotge corre. Hi ha una Lluna d'ungla i Venus a frec. Al lluny algú canta. Mai no hi tornarà a haver un instant com aquest, bo i que n'hi haurà d'altres. Estem canviant a cada moviment de la busca. La vida ens pica l'ullet i fa olor de roses. A cops l'olor és de llar de foc. Ja no som qui érem ahir, però a cada moment se'ns regala un nou instant i un nou jo per poder néixer de nou.
Cada alba encetem una lluita, i els ulls ens poden brillar o poden tremolar; la bellesa que ens envolta mereix que escollim bé. Estan naixent criatures, perquè l'amor existeix. I un dia aquestes criatures agafaran una guitarra i cantaran i el món serà més bell. Continuen corrent les busques, i el nostre cor batega; el cor de cadascú. Us estimo tant que fins us perdono que em crideu des de dins del vostre cotxe perquè corro poc, o corro massa, o dubto, o somnio truites. Veig un nadó que es mira el rostre arrugat de la seva àvia i el troba bell; només aquest nadó té el sentit absolut del gust estètic; encara no se li ha espatllat. Després d'aprendre la lliçó del nadó, miro la gent i veig tanta bellesa arreu; tot i que alguns no ho saben i estan pansits. No saben tampoc que la vida és un regal milionari d'un déu boig i avorrit que no és fidel de cap religió i que s'enamora de les persones. Tic tac; el rellotge avança; tots marxarem; però aquest instant que tenim ara és part d'aquest regal milionari i ha de ser viscut, compartit, gaudit, plorat de joia, cantat, declamat... Aixequem una copa per celebrar aquest moment; únic, abans no s'esvaeixi. El món és ple de gent bella; fem-los saber com en són de bells, i com d'envoltats de bellesa estem.

L’autoritat és moltes vegades el vestit que es posen els qui no troben bell cap vestit dels que tenen a l’armari.

Realment, hi ha gent que atorga a les formes un poder gairebé absolut; acostumen a ser els mateixos que estimen l’autoritat; i curiosament, sovint són persones que envegen. No m’agrada escriure sobre aquestes persones, ni tan sols per expressar el que no és bo en la seva actitud. Escriure contra algú és molt molest, i em fa perdre energia. Escriure parlant malament de qui sigui, ni que en criticar tingui raó, és esgotador, i em fa estar entretingut un temps que podria dedicar a escriure sobre realitats benignes.

Intentaré no parlar a la contra, sinó a favor.

Quin goig que els altres triomfin, que ho facin els que tinc a prop; que toquin bé el piano, amb virtuosisme, que gaudeixin fent-ho, que guanyin premis… Alegrar-me del bo dels altres fa que la meva alegria sigui doble, triple, multiple… L’alegria fa que el nostre cervell ordeni la generació d’hormones benignes per al nostre funcionament mental. L’alegria pel bé dels altres és una manera d’estimar-los. El bé dels altres, no disminueix el nostre. El que els altres assoleixen, no ens fa mal, ans el contrari. Ser feliços amb la felicitat aliena és un simptoma de victòria personal, de grandesa d’ànima.

L’autoritat és un pobre mal menor que surt quan no trobem cap altra forma més intel·ligent i més humana per ajudar algú, o algun grup, a evitar el desastre. L’autoritat no és pas un patrimoni exclusivament humà; les formigues, i molts altres insectes i animals, tenen la societat estrictament jerarquizada, amb senyors i súbdits, amos i esclaus, dominants i servidors. L’autoritat és essencialment contrària a la igualtat de les consciències pel que fa a la dignitat i al valor. Hi és perquè no hem trobat la manera de fer que no hi sigui. Si apareix quan no toca, cosa que passa sovint, l’erra. L’autoritat és moltes vegades el vestit que es posen els qui no troben bell cap vestit dels que tenen a l’armari. L’autoritat és un autèntic impediment educatiu, generador de ràbia, desmotivador, creador de confusió, miratge fictici a cops amb formes belles que amaguen una buidor esfereïdora. L’autoritat és allò que m’allunya de qualsevol altre; un mal menor que no hem sabut eliminar; alguns l’adoren i l’entronitzen, i es fan molt de mal.

Les formes imposades són un atemptat a la llibertat del gust estètic aliè. La forma a la indumentària, als dissenys, al treball personal, a les tasques individuals, a la gestió de l’individu, ha de ser la conseqüència d’un procés creatiu de raonament i maduració. La icona que assenyala un fons, un contingut essencial a cops invisible que representa l’autèntica essència humana. Les formes són moltes vegades un instrument al servei de l’autoritari i/o de l’envejós, per a desqualificar i enfonsar aquell individu o grup que li resulta molest o desagradable. La diversitat de formes fa més bell el món i esperona a l’estudi i l’anàlisi estètic a tots aquells que volen trobar-ne de noves i de diferents en una recerca constant de noves maneres de sentir i de comunicar.

Quan allò que fem ho fem perquè ho estimem; el poder de l’autoritari i de l’envejós no aconsegueix el seu objectiu paralitzant. La força de l'amor a la vida és omnipotent i ens porta damunt del palmell de la mà vers regions desconegudes del plaer espiritual i creatiu. Cap ésser finit, engarjolat pel seu propi ego, pot aturar les persones lliures en un univers que no controla ningú.

La vida és un joc en un esplai estrany.

La vida és un joc en un esplai estrany; 

no ens diuen qui som, ho hem de descobrir. 

Ara paro jo, t'haig de perseguir. 

Et toco l'esquena, m'assec sobre el terra, i em faig l'adormit. 

 

Tot seguit, de sobte, la llum està aquí. 

No sé com parlar-ne, em costa de dir;   

tampoc no cal fer-ho, de fet, no hi ha mots;

l'esplai, mentre jugo, i m'embruto de terra, ens ho explica a tots.

La vida és un brou al plat de l'alberg. 

S'hi ha bullit un cor de vedell despert,

rialles de bojos que trenquen fermalls,

que salten i xisclen, s'abracen i empenten, amb càntics i balls.

Juguem mentre duri l'estona d'esplai,

no importa si és curta; s'estira com mai.

Ara paro jo i et faig un petó;

per això quan s'acabi, el món que hem trobat, serà molt millor.

   

Quatre dies.

Quatre dies; no vull perdre ni un instant, 
alliçonant a qui no rep paraules, 
ni d'ell mateix, ni de l'ego que l'angoixa. 
Quatre dies, i agraït de tanta llum, 
d'aquest Sol clar que travessa la finestra.
Quatre dies i els viuria tots sencers, 
estimant qui se sent trist o té basarda; 
els viuria tots amb qui trepitja el sol 
incert del viatge tan terrible. 
Voldria ser l'alegria de tants 
que tenen por, sovint amb justa causa. 
Admiro com maneguen la foscor, 
i aquest somriure, encara, que dibuixen; 
i amb el qual fan tan bonic el món; 
i ens ensenyen el secret de l'art de riure. 
Quatre dies, no tinc temps per dir "no puc"
"no goso", "no ho intento"... els vull tots quatre! 
Per gaudir del temps valuós fet de detalls, 
de tendresa, de misteri, d'esperança.
Quatre dies en què quasi no sé res; 
tan sols com n'és de bell fer que somriguin
els ulls que enmig del plor no poden més
i que m'estimo tant que adhuc m'espanten. 
Si acosto la mirada a tot allò,
que se'm regala avui, aquí, i ara.
Tan sols puc repetir gràcies per tot,
i anar-me'n en silenci cap a l'alba. 

J.S.
.
.
.

La resposta

Arriba un moment a la vida en què reps una resposta. Potser el prefaci del llibre d’instruccions que ningú et va posar sota el braç en néixer. Potser la primera veu del Gran Germà que fins ara t’ha contemplat sense dir res. Potser el primer avís d’un viatge segur i no gaire llunyà.

La resposta arriba en forma d’evidència, no deixa espai pels dubtes. És miraculosa. Respectuosa amb les lleis de la natura, però sovint es fa present desafiant les lleis de la probabilitat. És miraculosa pel que fa a l’eficiència del seu poder; assoleix allò que amb les forces purament humanes és inassolible. Deixa el seu missatge com un regal i comences a escoltar les paraules que d’alguna manera sempre has intuït que són certes, i que ara veus com una evidència. Recuperes la primera fe, la de quan eres una criatura petita i encara no t’havien produït confusió, adoctrinant-te amb la fe oficial. Tornes a la primera fe, la que portaves en néixer, la dels temps en què veies els morts i copçaves la presència d’un més enllà en tot allò d’aquí que vivies. Els primers Nadals. El carrer Arquímedes. El bosc d’aquell temps. Aquella pau al profund de l’estómac. La tia Estrella caminant i parlant-te al menjador de casa. Els somnis d’allò tan meravellós que un cop despert oblidaves, recordant només que era meravellós i que ho feia tot bo. Els somnis terribles que t’assenyalaven la presència del mal també aprop, i que t’ajudaven a posicionar-te. Les primeres cançons en un “single” de vinil que emplenaven el menjador nadalenc. L’olor dels canalons. La ràbia que et feia quan algú molt gran que estimaves tractava malament la seva germana també molt gran, i la teva revolta guerrillera en la seva defensa; i la llum als ulls de la maltractada en adonar-se que algú que acabava d’arribar denunciava una injustícia.

Però ara som aquí, amb la resposta d’ara, convertida en fets incontestables que proclamen la vida com una realitat maquíssima que val la pena i que hem d’agrair en tota circumstància.

Sóc molt semblant a la majoria dels alumnes que tinc ara. Estic al palmell de la mà de déu. M’estima per ser ell com és, no per ser jo com sóc. No he merescut res d’allò que ara em permet ser. Ho fa perquè vol. Estima a tots igual. Cadascú té el seu moment. Potser la única condició és que s’ha de voler. Ho mereix ell per nosaltres. No estem mai sols. No necessitem res del que tenim, per això podem gaudir del present sense por a perdre’l. Cada pèrdua obre la porta d’un guany. No haig d’intentar millorar els altres, a excepció de la meva tasca com a educador; aquí sí que tinc una missió. Em moriré. La vida és maquíssima. La por que en algun moment sento i sentiré em fa entendre la por que de vegades tenen a la seva vida aquells que tinc al meu càrrec, i m'ajuda a comprendre’ls millor. Ningú no es perdrà; l’eternitat és prou llarga per assegurar que això no passi. Cap religió sap de què parla; pateix d’un excés d’orgull i de confusió intel·lectual. La naturalesa del temps només l’estudia seriosament la ciència. Déu és assegut al cotxe, al costat teu, i al banc de la plaça. De vegades truca. O escriu un missatge. O regala un somriure. O canta. Apareix quan vol i ho il·lumina tot. Hi ha qui confon la llibertat que un necessita per a entomar la seva vida, amb la traïció o la rebequeria; algun dia també rebrà la seva resposta i tot li anirà bé.

“El que fem avui afecta el nostre passat i canvia el nostre futur. Podem deixar el món una mica millor amb només un gest, ni que sigui petit, o una actitud.” C.G.

La felicitat ens espera al llarg de molts camins.

Curta com és la vida, i hi ha qui se la complica:

"Si ets mal xicot, jugaràs a quarta catalana en comptes de jugar a segona catalana!" 
"Si no esculls ciències, no trobaràs feina..." 
"Pràctic, sigues pràctic..." 
"Que fas tocant l'ukelele! De què serveix?"
"Oh! Que adolescent que estàs!" 
"T'imagines? Jugar a primera catalana! Oh quin somni!"

I ja que ha sortit el tema, jugar a segona o primera catalana serà per a molts la culminació d'un somni vital que els permetrà passar moltes tardes de diumenge escoltant poemes èpics de clara inspiració shakesperiana tals com:

"Arbitro, que malo eres!" (tot un clàssic)
"Pero que entrenador más malo!"
"Árbitro! Eres un judio!"
"Saca el pito, que no tienes!"
"Entrenador... saca a mi niño, que la tienes pillada con él!"
(N'hi ha més però al meu bloc de notes són les primeres que m'han sortit...)

El privilegi d'escoltar aquests versos es guanya aconseguint categories tan elevades i que emplenen de sentit la vida sencera com la segona catalana. Perquè la vida no és pas res més que això. Ni tocar la guitarra, ni estudiar infermeria o medicina, ni escriure poemes en una platja, ni ensenyar la teva filla a fer volar un estel, ni passar els estius en un càmping naturista i conèixer gent meravellosa, ni formar un grup de música i fer concerts pels pobles fent feliç molta gent, ni anar a Canet Rock, ni lluitar per salvar la Terra contra la contaminació, ni defensar causes justes, ni treballar per evitar que hi hagi gent dormint al carrer, ni fer un petó a la noia que més estimes, ni fer un curtmetratge, ni composar una cançó, ni riure amb els amics o les amigues, ni ser bona persona.... no! La vida és jugar a segona o primera catalana! Això ho omple tot! Dóna sentit a tot. Els versos dels intel·lectuals del públic d'un camp quan pensen en l'àrbitre són irrenunciables! Els crits de l'entrenador humiliant el jugador que s'ha equivocat i que el deixen afònic són d'una mística que només un suïcida o algú molt estrany podria decidir de renunciar. 
Fa poc, a algú se li va acudir de retuitejar un article de l'investigador Massagué que parlava de com d'aprop n'estem d'aconseguir vèncer el càncer; tenia molts pocs retuits, perquè no parlava de la segona catalana, ni de la glòria de jugar-hi o d'arribar-hi. No fa gaire tampoc, el pare d'un xicot que suspèn molt, estava destroçat, no pas perquè el xicot suspengués a l'escola, tots sabem que això no importa, sinó perquè l'entrenador el feia jugar poc! Quin drama! El pobre noi es perdia les bronques de l'entrenador! El pobre noi no podia mirar l'estadi i gaudir amb els poemes èpics dels intel·lectuals que dediquen gloses a l'àrbitre... I el que és pitjor... el pobre noi s'allunyava de la possibilitat de jugar algun dia a la segona (o la primera) catalana! Pobre home! Estava destrossat!

La vida no són moltes coses, només és una: guanyar partits i arribar a una bona categoria catalana. N'hi ha que per guanyar partits perden el temps llançant-se a terra... són estrategues èpics, lluitadors formidables que si aconsegueixen que el seu equip guanyi, mereixen ser canonitzats. D'altres caminen a poc a poc quan els substitueixen a cinc minuts del final i el seu equip guanya. Algun heroi de la vida, filòsof de l'existència, fins i tot ha llançat una segona pilota al camp per aconseguir la gloriosa victòria que fa que l'univers sencer aplaudeixi i que el déu futbol estigui content.
Què més pot voler un pare? Minuts... minuts... per la gloria de la segona catalana! No hi ha res més! Ni la medicina, ni la infermeria, ni el mar, ni el sol, ni noies boniques, ni cançons, ni l'esforç diari per a ser millors persones, ni l'alegria d'estimar els que tens aprop, ni diplomes, ni felicitacions dels mestres, ni bones notes, ni el camping el Templo del Sol, ni manifestar-se al costat de la Greta Thunberg, ni riure, ni abraçar el seu fill.... res no val la pena si no té minuts per tal que el seu hereu assoleixi la glòria d'assolir la segona catalana!


Per si algú no ho ha pillat, és un text irònic, satíric i sarcàstic que pretén expressar hiperbolitzant l'obsessió malaltissa d'alguns per una activitat que és només un bon esport, una possibilitat d'exercitar el cos i la ment, i que sovint es pren com una religió o com la finalitat de la vida. 
La finalitat de la vida és ser feliç, i la felicitat no està al final de molts camins, sinó en el mateix camí; i entre aquests camins a on s'està, no hi ha el de l'obsessió.
.
.
.

Respecte

Image from unsplash image's bank by Mathew T Rader

"Masclets", "Machitos", van de guais, de pallassets, de bons paios, d'intensament sociables... dissimulen quan poden una concepció de la vida ultratradicional; quan porten massa alcohol al damunt els costa més d'amagar. Miren els culs de les noies sense poder-ho evitar; es pensen que un piropo, a les dones, els fa feliç, no veuen que sovint els fa vergonya, que se senten intimidades, i que no sempre es queden prou tranquil·les com per a fotre'ls un moc. Quan alguna els fot un moc i exigeix no ser tocada o piropejada l'anomenen estreta, o "tortillera", com si ser lesbiana fos negatiu, com si representes una condició inferior a ser heterosexual.
Quan es descuiden d'intentar semblar progres, en critiquen alguna altra per anar massa fresca; a ulls d'ells una dona ha d'anar tapada, perquè si no va tapada vol dir que vol "guerra". Per ells una dona en realitat té una imatge feta per als ulls del mascle; no ho reconeixeran mai, fins i tot faran campanya contra això que acabo d'escriure, però en el seu dia a dia, sobretot quan beuen més del compte, evidencien això que íntimament ja pensen i que al llarg de dècades han absorbit del seu entorn de mascles "machitos", eh! Que guais que som! eh! Quina penya que som!
Es pensen que en to de broma tot és permès, fins i tot la seva misogínia; també és veritat que no saben què vol dir misogínia. La broma és per ells l'escletxa per on ataquen i destrueixen el que no entenen o el que saben que mai no podran assolir. La broma, quan es torna burla, els permet ser grollers, ser injustos, ser racistes, ser masclistes, enriure-se'n de les persones amb deficiències, ofendre els qui no pensen com ells en qualsevol tema. La broma, la paròdia, tant més agressiva com més alcohol han absorbit, treu d'ells la bèstia gelosa i orgullosa que exhala la imposició d'una concepció ancestral de la vida en què les dones ho fan tot i l'home és el client de l'hotel domèstic.

Com la majoria de la societat, associen l'atractiu sexual al cos nu. No entenen que hi ha persones que bo i que sentim atracció per les dones (o pels homes segons l'orientació de cadascú), no associem aquesta atracció a cap part concreta del cos, sinó a la realitat humana de la persona, a la qual coneixem a través de la paraula, l'amistat, i el respecte (també trobem atractiu el cos). Quan cada estiu un servidor, amb milers d'altres servidors, conviu en nuesa amb centenars de persones de totes les edats i sexes, el cos ja no té cap reclam i ja no esdevé obsessió de res. Un cos humà és per damunt de tot una persona, i és atractiva la persona sencera, no pas un organ, un feix de grassa o de proteina, o la visió de determinada corba. Però com que ells no ho entenen, i com que sospiten que no podran mai entendre-ho, converteixen la seva frustració en sarcasme, cinisme, menyspreu, i a l'últim en exclusió.

No es pot conviure amb qui no és respectuós amb l'altre, amb qui no té un mínim de tendresa, amb qui se'n riu de l'amor, amb qui el confon amb promiscuïtat o sexe irresponsable, amb qui malgrat tot això considera fresques, putes o provocadores les dones que es vesteixen com volen; amb qui se'n riu dels grassos, o dels deficients... amb qui considera la dona algú a qui el marit ha de prohibir vestir-se d'una manera o d'una altra... amb qui es pren la familiaritats de grapejar la qui li agrada sense preguntar-se si a ella li agrada, i sense entendre que no cal arribar a que t'hagin de respondre amb un moc o amb un exabrupte perquè les deixi tranquil·les i les tracti amb el mateix respecte que si fossin mascles.

Ho tornarem a fer. Ho continuarem fent.

Tornarem a convertir les tardes de dijous en trobades d'amics que volen fer cinema. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. Emplenarem l'educació de llenguatges moderns, atractius, lliures, eficaços i eficients; i no cedirem davant els petits reis de taifes defensors de càtedres i drets adquirits; experts en barres i en barra. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. 
Imposarem el diàleg per damunt de la disciplina i les seves estupideses; deixarem anar al lavabo a qui ho necessiti; confiarem en la seva paraula; convencerem i no vencerem. Aconseguirem canviar actituds amb la força de la convicció, i no pas per la por als càstigs. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. 
Estimarem els nostres alumnes, i serem els seus amics, diguin el que diguin els Calatayuds sorruts i mediàtics, que desperten l'admiració dels vells i les velles carques, i que fan sentir segurs els conductistes de sempre. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. 
Construirem i no destruirem. Sumarem i no restarem. Obrirem les portes als companys que ens ajudin, i no posarem pals a les rodes dels que creen, dels que eduquen, dels que motiven, dels que transformen. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. Plorarem el dia que s'acabi la tutoria del nostre curs, i ens tornarem a dir que cal tancar una etapa, perquè en neixi una de nova, pero que mai no ens oblidarem els uns als altres, i que al llarg de la nostra vida hi serem per tot el que calgui. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. Mai ens considerarem dividits entre clients i treballadors, senyors i súbdits, superiors i inferiors; serem només companys amb diferents tasques i responsabilitats que s'han trobat en el sagrat, misteriós i encoratjador camí de l'ensenyament. Farem servir totes les llengües i tots els llenguatges; no separarem allò que a la vida funciona junt; no ens limitarem a posar feines i mirar el mòbil mentre els petits treballen; observarem la seva mirada, els preguntarem si estan bé cas que els veiem tristos; confiarem en la seva paraula, els farem sentir el valor de tenir una paraula en la qual confiar, i seran ells qui se sentiran malament si ens enganyen, no pas pels nostres càstigs sinó per la sensació que han estat poc honestos amb algú que els estima. Estirarem els límits del pobre sistema que només sap funcionar amb normes i barres. Treballarem per la llibertat essent lliures. Esborrarem la por del manual del mestre i subratllarem la paraula confiança per a construir un món millor. 
I si tot això ens ho impedeixen, ho tornarem a fer, ho continuarem fent, fins a l'últim alè de la vida. 

Demà passat, potser, ja m'hauran incinerat.

És força probable que un dia d'aquests em mori; tinc l'edat en què l'estadistica parla d'infarts, angines de pit, càncers sobtats. Molta gent estimada ja ha passat per aquí i jo sóc si fa no fa com ells i elles. Les morts sobtades fan que ara estigui escrivint i que d'aquí a dos dies i mig aquestes mateixes mans estiguin incinerades i siguin mol·lècules de carboni amarant-se als arbres de Torrebonica. Els minerals de les cendres aniran a un lloc que ara no dic, perquè vivim una època de legalismes i estupideses.  
No em fa por aquesta considerable probabilitat; visc força bé, i el vi i la passió amb què sovint engego iniciatives fan que la mort i jo siguem amics. No em fa por. Crec que els meus fills estan ben educats, són forts, i sabran buscar la manera de ser feliços sense fer infeliç ningú. No necessiten massa diners per a tirar endavant; podran estudiar i em recordaran. I jo seré sempre amb ells tots els instant i dies de la seva vida, perquè la mort no existeix. He conegut massa morts que són vius, i m'han mostrat massa evidències d'aquest fet, com a per a dubtar de la seva presència, o com per altra banda creure'm les invencions doctrinals de qualsevol de les religions poderoses del món. 
Hi ha arrels, i terra, i molsa, i vent i estrelles, i vida que es mor, i vida que neix, i gent que torna, i gent que hi és, i temps, i espai, i unes equacions que ho governen tot amb indeterminació, i moltes equacions que encara no han estat trobades. 
La mort propera em mou a no deixar de fer res que sigui bo, per a fer-ho potser demà; em mou a capbussar-me avui ni que sigui hivern, perquè qui sap si tindré estiu; a no fer cas, tampoc, de les rialles dels qui fan mofa d'això que estic escrivint; que riguin que és sa; ells també es poden morir sobtadament. 
Pensant en la mort, no em fa por ser una persona plena de defectes i imperfeccions, ni haver comès errors; em van fer així, i amb el que em van donar de mi, déu n'hi do les coses que he fet bé! El mal ja hi era quan vaig arribar jo; me'l vaig trobar en néixer; i he anat vivint com he pogut, combatent-lo o patint-lo, i, amb reculades i rectificacions, me n'he anat fent enemic. No m'estranya que els mateixos que creuen en càstigs i inferns siguin tan propicis a defensar presons, cadenes perpètues i penes de mort. Qui creu en un déu que tortura eternament algú, com no ha de defensar posicions inhumanes a la vida! 
La mort que ve em fa cantar cada dia, perquè un dia, si sóc massa vell i em costa respirar, no podré fer-ho; o si em moro, com és probable, sobtadament, tampoc podré cantar. 
La mort que ve fa que no em perdi ni una possibilitat d'estimar; ni que sigui obrir una porta, esgarrapar un somriure, eixugar una llàgrima, assenyalar una direcció, o recordar que el cel és blau i que el sol brilla. És un privilegi poder estimar. És un plaer que cada dia se'm posin al davant tantes persones a qui se'm fa possible estimar. Estimar sovint i gairebé sempre des de la invisibilitat; de vegades, visiblement. Estimar és una acció que no poden fer les pedres, i que molts éssers, que no saben que són, no coneixen. El privilegi d'estimar és tan immens, que com que probablement em moriré sobtadament, ho haig de fer cada dia, perquè és tot el que tinc, el meu màxim patrimoni, i un plaer de cada instant; un plaer gairebé hedonista del present. 
La mort propera em fa no rebutjar glopets de priorat, ni platges naturistes, ni sensacions immenses, ni rodatges, ni el servei i el plaer de fer cinema amb companys que n'aprenen igual com jo n'aprenc, ni rebutjar d'escriure, ni rebutjar el goig de canviar d'opinió quatre vegades cada dia quan algú m'ensenya que estic equivocat. Quin plaer aprendre lliçons de qui sigui, ni que sigui d'aquells que ho han fet malament; en fer-ho malament, en van aprendre més que ningú. 
La mort propera fa i farà que no deixi de dir el que penso, que em posicioni al costat del nen si qui s'equivoca és l'adult; jo m'equivoco tant! Que m'importi ben poc el que diran si em ve de gust ensenyar allò que trobo tan bell, allò que em fa tan feliç, allò que dóna sentit a tot.

El bé i el mal, i allò que ensenyem.

Els volem forts, com roures; eficients, eficaços, segurs, responsables. Això és bo. Ens hauríem de preguntar si també els volem humans. Humans en el sentit de bondat. 
La bondat té mala fama en un món pragmàtic, però és l'essència de l'espècie. Tant com ens allunyem de la bondat, perdem humanitat. 
Els volem empàtics. Jo, si més no, els vull amb empatia, amb sentiments, amb emocions, amb comprensió, amb respecte. Els vull flexibles, dialogants, amb un grau de tolerància raonable.
Ho vull per ells, i per la societat que construiran.
I em pregunto si haig de sancionar-los amb duresa i sense contemplacions quan no lliuren al professor allò que aquest els demana. Si no els sanciono, corro el risc de no preparar-lo prou per una societat que no perdona els plaços i els temps exigits. Aquesta última idea, però, és la trampa del sistema. 
La duresa esquerpa i inhumana del sistema s'alimenta de la pedagogia que ensenya a viure en un sistema esquerp i inhumà. Quan ensenyo a un nen o una nena que si no lliura la feina demanada serà sancionat, no només li estic ensenyant a ser fort en aquest sistema, sinó a convertir-se en un agent control·lador i constructor d'aquesta inflexibilitat que es perpetua. Li ensenyo a ser estricte, a no comprendre, a no escoltar, a convertir-se, per algú altre, en la dificultat contra la qual jo l'estic preparant.
Si per contra, quan arriba i m'explica que ha tingut dificultats familiars, embolics que li costa d'explicar, i que han propiciat que ell o ella s'oblidi de portar-me el demanat... si en aquestes circumstàncies jo l'escolto, l'animo a obrir-se i a explicar-me de quins embolics parla, i en acabat el comprenc i pacto amb ell un dia o dos dies més... No l'estaré ensenyant a ser més humà? No estaré construint un sistema que funcioni d'una manera més harmònica amb el respecte que mereixen els individus com a persones? No estaré, a més, guanyant-me el seu cor i fent-lo més receptiu a posteriors ensenyaments? No l'estaré fent més fort per a resistir davant d'un sistema que el vol convertir en un insecte més de l'eixam?

Jo tinc la resposta. Que cadascú respongui per ell.
.
.

Nuesa i desig?

Em diu un company que els qui acaben d'arribar de països a on l'ocultació del cos és obsessiva i obligatòria van bojos miran el cul de les noies en biquini a totes les platges. Després fa una expressió d'indulgència i acaba dient: "Com fem nosaltres, evidentment!" I jo no dic res perquè els seus mots m'agafen una mica de sorpresa, però m'adono que no sento cap mena d'impuls per mirar noies en biquini, ni culs, ni pits... I no nego que trobo boniques i atractives moltes noies, però el desig de veure-les amb poca roba, o de mirar-les nues, doncs... no hi és. Em pregunto per què, ja que hi va haver una època d'adolescència en què el tema picava fort. M'estic fent vell? No. Perquè m'agraden les dones. El desig sexual i l'excitació no han desaparegut. El tema és que no els tinc associats a la nuesa o a la poca roba, o al cul, o al... I per què? Després de molt rumiar ho he trobat. Fa uns 29 anys que vaig a platges a on la gent no fa servir vestit de bany, a on la nuesa és la norma. He fet amics allà. He vist créixer els meus fills i els seus amics i amigues. He trobat gent idiota despullada, i gent fantàstica també despullada. La nuesa, el cos de les dones, el cul, els biquinis... fa dècades que han deixat de tenir una significació eròtica. L'erotisme el descobreixo a la mirada, al conjunt de la persona, a la situació, i sincerament... el controlo bastant pel que fa a qui, a quan, a on, a com... 

Em quedo més tranquil. I constato que el camí vers unes relacions lliures d'instints reprimits que desitgen alliberar-se... el camí vers el respecte a la dona i a les persones... no passa per tapar-nos més, sinó per conèixer el cos de la nostra espècie i assumir-lo tal com és des de sempre.

Veig també com actuen en aquest tema els meus fills i els seus amics de la platja, i constato el mateix, i, sincerament, em sento  molt feliç...

Els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres.

Les coses no valen pel grau de popularitat o d'acceptació que tinguin. Les coses no valen pels afalacs o aplaudiments que es rebin. Les coses no valen per rebre premis o molts diners a canvi d'exercir-les. Les coses no valen ni tan sols per la seva utilitat. Les coses no valen per la grandesa que proporcionin a qui les realitza. Les coses no valen més o menys pel fet de ser conegudes o amagades. Les coses valen per la pau amb què qui les fa viu i respira. Les coses valen per l'alegria secreta que qui les fa experimenta en ell o ella. Les coses valen per aquell bon gust de boca que deixen sense cap més raó que les mateixes coses realitzades. Les coses que es fan amb amor valen perquè sí, perquè es fan amb amor, perquè són la conseqüència del que som encara que ningú ho arribi mai a entendre o admirar.

Seguirem endavant quan tu bordis; i quan marquis els límits d'allò que creus que és el teu territori, creuarem la frontera i esbotsarem els murs de palla i arrogància. Continuarem caminant enmig de la boira baixa pestilent de la teva enveja. T'ajudarem a canviar avançant al mateix ritme alegre i humà amb què avançaríem si els teus exabruptes no existitissin. Ens ajudes, perquè ens fas forts; ens ensenyes de quina manera, amb quina il·lusió, amb quin bon humor, i amb quina esperança s'emprenen els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres; els objectius que sumen i no els que resten, els que desbloquegen i no els que aturen.

Les coses no valen pels diners que costen ni pel rigors amb què obeeixen les formes i els protocols imposats. En Joan Margarit va estudiar arquitectura perquè es va adonar que si estudiava lletres mai no seria un bon poeta. 
El més semblant a l'immobilisme i a la ignorància és l'arrogància i la por.
Seguirem respirant i lluitant per assolir els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres.

Veinte años.

Temps i una estrella.

C         E

Temps

             Am

i una estrella

              F

molta sort,

              G7

i algú més.

F

Mar

  E       Am

i una brisa

       D                          G 

i el tossut empeny d'anar endavant.

Am                   E        Am

Enllà de la foscor i la ràbia neix

     D                                           G

la fe en una grandesa que no es veu.

             E

No es veu

           F                     G7            C

però sents el Sol daurar la teva pell.

       E

El Sol...

Veure's

Un temps sense res, ni estímuls, ni fugides, ni internet, ni mitjans de comunicació, ni gent, ni aficions, ni activitat... Només un temps. I s'arriba a descobrir el que hi ha en un mateix; tota la duresa de la autèntica realitat que som, no pas la que habitualment veiem de nosaltres mateixos.

L'exercici és dur; percebre's és dolorós, però si un és humil, no ho és tant. La intensitat d'aquest dolor és directament proporcional a l'orgull i l'arrogància.
Però tot i ser dur, l'exercici és medicinal, perquè si hom és humil, no s'enfonsa ni es descol·loca, tan sols es coneix, i comença a curar-se. 

Cura el Sol, el vent, l'aigua, el temps, la lentitud, la confiança, l'esperança, la convicció que la reconstrucció és possible, com ha estat possible la de tantes nacions després d'una guerra. Cura l'hàbit de no considerar la guerra perduda quan es perden algunes batalles, i el record dels qui van haver de saltar per la borda quan van desembarcar a Utah Beach, perquè els que sortien per la porta que s'obria queien abatuts. 

El que ens envolta i ens distreu, el núvol, aquest blog, les xarxes, el futbol, la tele, l'alcohol... sense ser dolent, juga el paper d'amagar-nos de nosaltres mateixos, i podria passar que algú visqués la vida sencera sense haver-se arribat a veure mai a si mateix tal com és en realitat. S'estalvia un dolor, però també es perd la pau profunda de la reconstrucció i tot un seguit de regals immerescuts (i gens ambicionats per la majoria) que la vida ens regala. Viure sense comprendre com som ens fossilitza i ens roba la possibilitat de canviar.

Ha triomfat!

Ha triomfat, té un quiosc i és feliç; coneix tothom del barri, es guanya la vida, i se sent satisfet.
Ha triomfat, és forner, i cada dia intenta fer un pa deliciós; se sent molt bé.
Ha triomfat, és un pescador que ningú coneix, que ha pogut comprar la seva pròpia barca, i treballa del que més li agrada.
Ha triomfat, finalment ha aconseguit dedicar-se a la poesia; cada dia, quan torna de la feina, escriu un poema que desa en un calaix perquè els seus descendents el puguin llegir.

"Ha triomfat" s'escolta. "Va triomfar". I es refereixen a la fama, els diners, la professionalització, el glamour, allò que una contundent majoria de la població considera la glòria. Aquest concepte de triomf és un fake, genera frustració en els més febles, que s'ho creuen, i ni tan sols no proporciona necessàriament felicitat als qui l'assoleixen; molts s'acaben deprimint.

Triomfar és estar content amb tot el que fas i amb com ho fas. Estar satisfet de com vius. Fer el que t'agrada t'aporti diners o no. Acceptar la vida i la mort, l'anonimat, la senzillesa, la pluja i el sol. Triomfar és cantar una cançó a la teva filla quan sopa i que et miri embadalida. Triomfar no és guanyar a ningú sinó viure content, no necessitar res més per ser feliç. És això i prou.

Blue Hawaii

Proclamem la llum.

Proclamem la llum,

més enllà del mar.

L'horitzó del sud

balla el vidre encès;

verd gemat, i l'or;

raig que entra al misteri

del profund i enterc;

blau endins i al fons.

Ballo ara amb el fum,

vestit amb la Lluna,

a la sorra tèbia,

de l'Illa dels Déus.

Les flors a les ones,

ja van cap al regne,

ignot i eternal

de l'humà naixent.

L'oasi del cor,

al desert del sàpiens,

oblidarà féus,

esbotzarà lleis,

trencarà cadenes,

desfarà distàncies,

i alliberarà

carcellers i reis.

Canyella en els peus

a la platja tendra,

i al penya-segat

pins de taboll brut;

olivera i verd

pansit a les branques,

i el reflex d'argent

d'un mig dia pur.

El zèfir xardós

ara ens pica el rostre,

mormoleja mots

de l'oasi etern;

ve de lluny el vent

dels riures i els somnis

enmig d'un desert

d'ensinistrament.

Un canvas al cel,

ja desfet el núvol

de la por i la mort;

l'eina del tirà.

L'oasi dels nens

al desert dels mestres

esclareix el fosc

dubte de l'orgull.

Bombolla que bull

al llom de l'atzur

niu de mort i vida;

vidre d'aigua i llum

perfum d'alga, crida;

el truc de dins diu

prou de morts i absurds

infinits sens mida.

J.S.

23 de juny de 2019

Yesterday

Te recuerdo Amanda...

Autumn Leaves

Aprenent com funciona una gravadora...

Mirant els nivells, el volum, si cal més o menys distància, si és necessari micro extern, si no...

Necessitem estimar-nos.

On és l'amor? 
Dins o enmig d'aquesta manera de fer dels humans, em pregunto on és l'amor. 
En aquest engranatge que s'autoanomena sistema, com si aquesta paraula li atorgués immunitat davant les inquietants ombres que planen damunt dels drets dels individus... em pregunto on és l'amor. 
¿On és l'amor a l'estratègia conductista, tan absolutament acceptada per aquests estranys micos sense gaire pèl que es tapen el cos amb fibres manufacturades i que escriuen llibres sobre l'amor? 
¿On és l'amor quan funcionen com insectes, quan situen, al capdamunt de les prioritats, l'utilitat, el negoci, el funcionament eficaç, eficient, rendible...? 
On és l'amor quan pretenen canviar actituds amb càstigs, i idees amb por, i accions amb dolor? 
Qui s'ha convençut alguna vegada d'alguna veritat gràcies a un menyspreu sofert, o a una sanció, o a algun sofriment imposat? 
On és l'amor a l'estratègia violenta legal de l'educador o del governant o del pare o de l'humà sapiens que actua convençut que espantant, amenaçant, molestant, pressionant, manipulant, ferint, torturant... podrà canviar idees, actituds, omisions, vides, esperances...?

El fracàs de la repressió quan pretén transformar consciències és tan estrepitós que ella mateixa esdevé causa de futures, terribles i insospitades violències. 

Sense l'amor no es pot educar, ni convèncer, ni progressar, ni viure.

Però... com podrà actuar l'amor damunt les persones si les persones creixen amb els sentiments lligats i amagats per vergonya, per por o per un abús esfereïdor dels pitjors productes de consum que existeixen?
Si només l'amor pot educar, com ho farà en un camp sembrat d'odi i mancances?
Com actuarà l'amor si qui l'ha de rebre té malalta o atrofiada la capacitat de percebre'l?
La primera educació de l'infant ha de ser la de sentir i exercir amor vers les persones, començant per les que té més a prop; l'educació prioritària ha de ser la de la capacitat de dibuixar de la manera més adequada el sentiment profund i humà dins del cor i l'expressió, per tal que aquest sentiment no quedi lligat i empresonat per sempre a la masmorra dels tresors perduts per la pressió del grup i per la rauxa de la societat.
Necessitem estimar-nos.
.
.
.

Oh Shenandoah!

"Oh Shenandoah" is a traditional American folk song dating to the early 19th century.

The song appears to have originated with Canadian and American voyageurs or fur traders traveling down the Missouri River in canoes, and has developed several different sets of lyrics. Some lyrics refer to the Oneida chief Shenandoah and a canoe-going trader who wants to marry his daughter. By the mid 1800s versions of the song had become a sea shanty heard or sung by sailors in various parts of the world.

Llibertat!

Quan els intolerants s'exhibeixen.

https://twitter.com/esracismosos/status/1096167467083288576

 Si escampes arguments racistes, xenòfobs, d’ultradreta… ets racista, xenòfob i d’ultradreta. Si a més, afirmes que no ets d’ultradreta, que ets obert de ment, i intentes convèncer els més joves d’aquest fet… llavors també ets un hipòcrita i un manipulador.

Si un revisor, o un vigilant de seguretat, va directe a algú que és negre, i només a ell li demana el bitllet, o la documentació, i li parla de manera despectiva només a ell… això és indefensable, i qui ho defensa és un racista, i si nega que és racista és un hipòcrita, i si es disfressa de flautista d’Hamelin per atraure els més manipulables, que fàcil és ensenyar els tuits i els retuits que escampa, sense necessitat de dir res, per fer entendre de quina mena de persona estem parlant.

Les dones tenen drets, els mateixos que els homes, els mateixos que totes les persones; i, encara més, tenen dret a lluitar i a fer el soroll que vulguin per aconseguir que aquests drets siguin efectius. Els negres tenen drets, i els blancs, i tothom, siguin quines siguin les seves característiques. 
La lluita pels drets, per tots els drets, especialment de les minories o els col·lectius més vulnerables és la lluita per la llibertat. Els qui fan d'altaveu dels racistes i dels fatxendes són exactament el mateix que ells.

Em fa l'efecte que, si hi ha vi, no cal accelerar la mort, ja arribarà. (Dedicat a Alfonsina Storni, que l'altre dia va estar a casa meva)

  La por, en sí, és gairebé sempre, més perjudicial que allò que ens fa por. Se'ns arrapa sense permís a la pell del cor. S'atorga la llibertat de guiar els nostres actes i adormir els nostres somnis. Tenim, ni que no ho sapiguem, el poder de foragitar-la. És aquell enemic fictici que és més fort com més fort ens creiem que és, i que s'esvaeix com un malson en despertar-nos quan ens adonem que només viu al nostre cap, i que el podem desconnectar.
Hem de partir de la idea que ens morirem. Ja podem angoixar-nos, plorar, cridar, enrabiar-nos contra la idea... però això no canviarà els fets. Ens morirem. Veient això, tot canvia, i tot s'arregla. Com que ens morirem, no li regalarem a la por ni un bri de vida; no deixarem de perseguir els nostres somnis per tal que es facin reals, no ens perdrem ni un raig de sol; no deixarem de regalar ni un somriure a aquells que ens estimem i pels quals el somriure és sincer i espontani; no viurem lligats a ficcions que altres ens han imposat quan no teníem prou edat per valorar si eren reals; no deixarem entrar inquietuds, inseguretats, angoixes, mals humors, a l'espai del nostre cor; serem gent de fets, d'accions, de claredats... Mirarem de cara els precipicis i la seva alçada no ens farà por mentre no hi estiguem caient, i caminarem ran de precipici si això cal per assolir allò que estimem i que és bo; no fer-ho fóra regalar vida a la por. La por és la conseqüència d'una droga generada pel nostre cervell quan alguna part no control·lada de la nostra ment creu percebre un perill. Però hi ha perills arreu i no podem permetre'ns viure amb por arreu. No podem viure sense fer front als perills. La vida, en sí, és perillosa; des del moment en què naixem i estem vius, podem perdre la vida. La única manera segura de no poder perdre la vida és estar morts; però això ja arribarà, no cal que tinguem pressa. Si algú pensa en matar-se, que tingui paciència que acabarà mort igual; i mentre no és mort, com a mínim, té el vi, el mar, el Sol, la música, la imaginació, l'amor ni que sigui unidireccional, i la sorpresa d'existir si es para a pensar-ho. Em fa l'efecte que si hi ha vi, no cal accelerar la mort, ja arribarà.

Alfonsina, no vas poder suportar-ho, i et faig costat. N'hi ha que et condemnarien sense matisos esperonats per la seva fe suposadament amorosa. Jo, sense aquesta fe, t'estimo com a persona, i no podria creure en un déu que després de contemplar el teu dolor i la teva desesperació et condemnés per haver patit i per no haver-ho suportat. Algú ha escrit que el món no està fet per les ànimes extremadament sensibles. Jo reivindico les ànimes extremadament sensibles, i lluitaré per la seva victòria damunt la misèria utilitarista i prepotent. Mort a la por.

La vida està feta de ximpleries sense les quals no podria existir

A alguns ens salva la poesia. La poesia entesa no pas com aquesta mena de show mediàtic de la indústria que juga amb els egos, i que fa servir les jerarquies del sistema, si fa no fa com qualsevol altre espècie animal de la selva. Parlo de la poesia en essència. Aquell racó de casa de poble en un pati ajardinat una nit d'estiu quan la lluna governa, entre les fulles del arbre vell, la taula del nostre sopar de família. Les melodies de Cole Porter en aquest mateix pati, amb el rerefons del vent movent els boscos de Masriudoms. Parlo de dues frases esgarrapades en un tovalló que mai cap editorial comprarà, que mai cap admirador de fum coneixerà. Parlo del somriure de la meva filla aquella mateixa nit. Parlo d'un vaset de priorat, d'una ball sota un fanal en aquest mateix pati. Parlo d'una intimitat intransferible, amb un valor poètic incalculable, que no es pot compartir mai ni que es vulgui. Parlo de mots escrits amb una rauxa que manifesta un poder superior al d'aquest pobre mono que tecleja. Parlo de la vida, de la mort, de l'amor, de la por, de l'angoixa i de l'esperança. Parlo de la sang que corre dins nostre, que fa bategar els òrgans, que sosté el nostre nexe amb l'univers físic. Parlo d'uns instants que són eterns, que encara hi són, i no pas en el record, sinó en la realitat de la vida que la nostra ment esmicola en segons, però que és una, tota sencera, feta de la mateixa poesia d'aquella nit, com la de tantes nits.
Alguns, sense aquesta poesia, no ens salvaríem. I no parlo de salvacions religioses; ni de la supervivència del cos; em refereixo a salvar l'essència de la vida, allò que els anglesos en diuen el "core", la polpa de la vida, el que fa que la vida sigui alguna cosa més que no morir-se. Sense aquests instants de debò, allunyats dels càlculs de poder i de l'estratègia miserable dels protectors dels regnes de taifes a l'àmbit que sigui, alguns no podríem viure. 
Alguns vivim de les caminades pels carrers del centre de la nostra ciutat, del color de les seves façanes, de la olor de la pluja a les voreres, del goig de saludar els alumnes quan ens els creuem, del quinto del social, del vaset de vi del dissabte a la Plaça Salvador Espriu, de l'estiu que s'acosta i al qual pertanyem com si en ell militéssim, de la nuesa de la platja i l'esperança d'una humanitat més lliure, de la tossuda i perpètua revolta contra els poders que esclafen les persones. Alguns només estem vius si ens aboquem a això ni que ens costi la vida. La poesia ens salva, no pas els llums de la fama, la glòria dels estrategues, els premis del màrqueting, els drets adquirits, els murs i les portes amb pany. Pertanyem a un racó de bosc, en un pati de poble, una verbena una nit d'estiu quan els nens es banyen al safareig i el veí els persegueix en pijama. La vida està feta de ximpleries sense les quals no existiria. Tenim els poderosos pactant parcel·les de poder, maldant repressió, o normativitzant privilegis, i no s'adonen que la vida passa per un safareig, una cançó en un terrat, un matí arran de mar, unes rialles amb els més propers, i la dolça mort que quan arribi ens sentirem tan plens d'haver viscut que la convidarem a unes copes abans d'anar-nos-en amb ella.
.
.
.

Tots som iguals en cossos diferents.

Rere els teus ulls hi veig algú com jo,

un rostre jove, un somriure bla.

Si penso el que s’hi amaga, més enllà,

em trobo a mi mateix i a qualsevol.

Rere els teus ulls hi ha somnis, lluita, por,

inseguretat i fam d’amics, terror a tant!

El fort i intens desig de ser estimat,

la vergonya pel ridícul que pots fer.

I això que tens, ho sento a dins també;

tots som iguals en cossos diferents.

Temps de resistir, de crear, de creure, d'esperar, d'empenyer...

És curiós com les forces misterioses que mouen les societats, els inconscients col·lectius, els instints grupals d'espècie, es conxorxen i actuen en una sinèrgia inquietant per abocar la humanitat, el món humà de l'actualitat, cap a una etapa fosca, ultraconservadora, moralista, consumista, amb grans desigualtats, amb una creixent disminució de les llibertats individuals, començant per les d'expressió. Tot en nom d'una puresa legal, d'una major seguretat de supervivència, d'un major control de les finances per part dels poders reals, d'un sadollament més gran dels anhles de venjança o d'esclafament del diferent per part del poble adormit per la tele. S'associa qualitat, perfecció, millora, amb repressió, censura, control, vigilància, jou... El paisatge es torna a embrutar de ciment; quan l'opinió pública crida una mica es congela la decisió d'encimentar la Costa Brava en espera que l'opinió miri cap una altra banda, potser d'aquí a un any. La gran bèstia de fer diners és astuta com una lleona que té gana, i no té cor, i no li amoïna res més que el seu objectiu depredador.

Això no ho para ni un nou Crist. El món va cap a la nova edat mitjana vergonyant; vergonyant vol dir que mai no ho reconeixerà i que exhibirà el seu fals progrés amb la recurrent manipulació dels mots i dels mitjans. Però la nova edat mitjana, la nova escolàstica, la nova inquisició sovint laica, actua amb la mestria d'un Torquemada, amb la intel·ligència d'un Maquiavel, amb l'instint destructor d'un dictador europeu dels anys trenta. Tornen els temps de tapar els mugrons, de fer callar els joves, d'espantar per educar, d'alliçonar en la resignació, d'escampar la por dels mils terrors que sempre han existit, però que ara es publiciten per controlar el cicle de foscor que sense remei ens abraça.

No és un cicle negre que vingui de fora com una conquesta; és dins de cadascú. Cadascú és l'artífex de la repressió que executa, que recolza, o que ignora incrementant el seu poder. El cicle medieval neix dels instints d'espècie despertats pel clima social, i els instints estan dins de cada individu. Resta només una acció digna a engegar: resistir, crear, creure, esperar, empenyer... una nova humanitat que naixerà rere la tempesta de negror que ens comença a abraçar; una nova humanitat de flors i cançons, de llum i tolerància, d'imperfecció i pobresa alliberadora, de rius i camps i platges sense formigó ni rajoles, de cossos alliberats, de ments buides de qualsevol "isme" (qualsevol!)... Ens toca resistir, no pas per canviar el món, sinó perquè mentre hi hagi una sola persona que cregui en la llibertat, l'esperança de la nova renaixença persistirà i es farà efectiva.

Cada instant, en si mateix, és vida.

Com més passa el temps, més m'adono que les coses tenen valor no pas per la seva utilitat, sinó per elles mateixes. Podria dir que cada instant s'ha de justificar per ell mateix si realment calgués justificar-lo, però és que "justificar" és una falsa exigència humana, que no té un sentit absolut. Cada instant s'ha de viure per ell, defugint el seu paper de graó o d'empenta cap a qualsevol altre objectiu.

De fet, les angoixes del món, moltes d'elles, són això; el pèndol que tracta de sostenir-se en una posició allunyada del seu equilibri, cap al passat, o cap al futur, defugint el present. El pèndol del cor humà oscil·la i oscil·la, i mai s'atura. La malaltia de la utilitat, del "mor avui per viure demà" condemna milers de vides a no arribar a viure mai; demà hi haurà alguna altra raó per posposar la vida, per continuar existint per un temps que ha d'arribar, i que mai no acaba ni acabarà d'arribar.

Cada instant és un regal. Cada instant, en si mateix, és vida. Sigui de feina, d'estudi, de contemplació, de festa, d'exploració... cada instant és intensitat de vida. Cada instant és un temps nou que ens fa nous. Tenim la capacitat màgica d'esdevenir nous a cada nou instant, però el món fustiga i demonitza el canvi com si signifiqués la renuncia a l'honor o als principis, la traició als ideals. El canvi és l'única possibilitat de salvar la persona de les forces que la volen convertir en un mitjà, en un instrument.

N'hi ha que voldrien fossilitzar el temps perquè els qui ells consideren el seu enemic mai no pogués canviar; el canvi els espanta, potser perquè la necessitat instintiva d'odiar qui els ha fet mal tem haver d'acceptar un canvi a bé en el seu enemic. Necessiten, destructivament, que el seu enemic tingui sempre el rostre horrorós del mal per a justificar un odi que no volen abandonar. Són enemics del canvi que es produeix a cada instant de la vida, que cal que es produeixi. S'acaba un temps per començar-ne un altre; i el canvi és una realitat objectiva, natural, imposada per l'ordre ontològic. No ho és el recompte del mal ni el fals concepte tribal de justícia que les societats sapiens eleven al rang de diví.