Quan tornis, sóc aquí.

Sóc tan petit com el més petit, i tinc tant valor com el més gran. Puc tan poc com qui pot menys, i ho puc tot com qualsevol. 
Sento que no necessito res, i no ho tinc tot; però sé que ho tinc tot, i en canvi, no tinc res. 
Sento que no sé res i no sé res, però sé que allò que sé no és inventat. 
Em canso a cops de tornar a començar; però no hi ha més opció ni més plaer. Tornar a començar cada matí. Deixar enrere el bo i el complicat del passat. Assolir el nou del futur i fer-ho bo. No oblidar mai aquells ulls tan brillants que tant ens donen cada dia i més. 
No tenir en compte el dol de qui no ens odia però no suporta que ens estimi el Sol. No tenir por dels daus d'aquest atzar que a cops juga a esquinçar-nos lentament; mirar allà al lluny al mar tan bell; respirar aquesta brisa que no és res; estimar aquesta brisa que ho és tot. Plorar per tant de bé com ens han dat. 

Enyorar aquells que un dia van marxar, alguns qui sap a on, altres perduts en una presó de barrots daurats i sensacions que van desfent la carn, les genives, la mirada i tants records. 

Vaig caminant per un món ple de valls i foscors, un carrer negre i buit sense flors ni balcons, i un cel tan gris que ni plou ni es pot veure la llum del blau del cel; però sé que darrere els teus ulls hi ha una gota de mel. Ara t'amagues al cau dels guerrers sense cor, no vols que et vegin plorar ni de por ni d'amor. Ets una pedra que esclafa una llança que es clava una paraula que es mor; però sé que darrere els teus ulls sents el mateix que jo. 

Quan tornis, sóc aquí.
.
.