El meu petit hort és meu i me l'estimo

És curiós com la ment humana se les empesca per justificar els instints més primaris, els que afecten al control de l'entorn com diria Konrad Lorentz. La gelosia, l'enveja, poques vegades és considerada com a tal per qui la pateix. Qui l'experimenta la disfressa de defensa del que és seu, defensa del que toca, defensa del que ha aconseguit... Queda més bé això que no pas reconèixer que s'estan patint els efectes d'un instint de bèstia. Però el cas és que si no ens tallem els pèls del nas, ens creixen; o els de la cara, o els de les cames. El cert és que bramem sovint, i sovint ens fa soroll l'estómac; sobretot quan tenim gana. Sovint considerem els nostres costums com els normals, i hi ha qui mira amb malfiança els qui no els comparteixen. De qui l'inconscient considera una amenaça, tot es veu negatiu. 

Fan el mateix els goril·les de muntanya; l'animal a qui l'Homo sapiens s'assembla més des d'un punt de vista evolutiu. També trobaríem els mateixos tics en unes quantes bestioles més, força properes filogenèticament. El vestit de la humanitat intenta tapar la cua del llop, les orelles del burro, les dents del gos, la mirada sorruda de l'ós que defensa la cova, els cops de peu del brau que protegeix el que és seu. El vestit ho tapa, ho muta, ho disfressa... però la mirada sorruda hi és; una mirada a mig camí entre la tristor i l'enuig. 

En realitat, caldria agrair allò que tenim; ni que sigui poc és ben nostre, i és un regal encara que ens sembli que ens ho hem guanyat; tot és un regal. Prefereixo el meu petit hort, del qual conec els límits, els topants, els murs de pedra, el petit grapat de tomàquets, l'ombra de la figuera... Prefereixo el meu petit hort que no pas el latifundi del veí... perquè el meu petit hort és meu i me l'estimo; i sobretot l'agraeixo. Si envegés allò que té un altre, que de segur que és millor i més gran i més meritori, em perdria el gust dels pebrotets del meu hort, les albergínies, el camí de pedra que hi he dissenyat, els raig de sol a través de les fulles. Quina mandra l'enveja!