Tot el que és viu cau i s'aixeca

Ja m'he cansat de l'entronització de la justícia com a garba de tot i de tothom. Faci el que faci Woody Allen, proclamaré que m'agraden les seves pel·lícules, perquè m'agraden sigui com sigui ell, i hagi fet el que hagi fet. No vull dir en cap moment que tot el que hagi fet a la seva vida sigui bo; pot ser terrible, pot ser contundentment condemnable; però és un geni. I no em limito a admirar-lo com a creador; l'aprecio com a ésser humà només pel fet de ser ésser humà. Tinc dret a estimar-lo com a persona encara que alguns dels seus actes puguin haver estat aberrants (que no sé si és el cas); estimar una persona no vol dir estimar el que fa. 

És mentida que siguem el que fem. Qui se sostindria dempeus si fossim el que fem? Som el que som; i sovint fem coses que no estan bé; i algun dia les hem de rectificar i aprendre'n. I he agafat Woody Allen per fer aquest discerniment, perquè és el primer que m'ha vingut al cap; però el que volia escriure no anava dirigit a ningú en concret. Podeu canviar Woody Allen per Enid Blyton, o per Albert Einstein, o per Ernest Hemingway... I no acabaríem. I podria escriure també noms de persones no conegudes de les intrahistòries de tanta gent. 

Reivindico el dret a estimar les persones que han fet coses malament; no estimo el mal que han fet; les estimo a elles tot i el mal que han fet. Elles no són el mal que han fet; el mal que han fet, a més de fer mal algú altre, els ha fet molt de mal a elles mateixes. Elles tenen un valor infinit perquè són éssers humans; tot i el mal que han fet. No entro a discutir si se n'han penedit o no; tant de bo ho hagin fet. Si se n'han penedit, s'estaran curant de la devastació que ha provocat el seu mal; si no se n'han penedit, encara me les estimo més, perquè encara necessiten més amor, perquè encara s'estan fent més mal. 

No podríem viure si només valoréssim els qui tenen vides inmaculades. Tota persona és una barreja de molts ingredients, com la recepta d'un mestre cuiner; granets de sucre, granets de sal. Som únics i com cadascun de nosaltres no hi ha ningú. 

Prou de jutges i de botxins, el que cal és rectificar si es pot, i, sempre, estimar molt. L'amor és la medecina de tota maldat; només és qüestió de temps. 

Qui s'esveri amb el que escric, que s'hi posi fulles, que entengui que quan pica cura, i que es foti si no hi ha més remei. L'animo a esverar-se més, fins a perdre el seny si cal; a cridar, a esbufegar, a escometre com bonament li plagui amb el seu tern seriós i tibat de justícia implacable. Li regalo la seva saviesa, la seva estricta perfecció, l'alt concepte que té de si mateix... s'ho pot menjar tot amb patates, perquè la seva justícia intolerant és violència pura, violència en vena. Jo tinc una altra filosofia, i ja m'he cansat de déus justiciers inventats, quan el déu de debò el que vol és que aturem la maquinària que esclafa; un dia els dolents serem, o hem sigut, nosaltres. Si destruim els imperfectes, ens destruirem els uns als altres. Si la nostra fe és la que crema eternament els dolents, som monstres antinaturals; perquè a la natura tot s'acaba i tot recomença; perquè a la natura, tot evoluciona.

Ja n'hi ha prou d'estudiosos del sexe dels àngels, de sants cruels, adoradors d'estàtues de marbre, que no canvien ni ploren ni riuen ni l'erren; són, però, fredes i sense cor, i no tenen vida; tot el que és viu cau i s'aixeca, torna a caure i torna a aixecar-se... i així anar fent.