El que dura un any. El que dura una vida.

Que de pressa que passa un any! I en vivim vuitanta de mitjana. No en són tants. Som com estrelles fugaces; una mica aturats a l'aparent eternitat d'una vida en què mai no hem experimentat la pròpia mort, encara que alguns n'hem vist la porta. 

L'única vida que coneixem és aquella en què som vius; per això de vegades ens sembla llarga, encara que sigui curta; perquè només tenim consciència de la vida. Ja fa uns anys que penso que em queda poc; sense raó, perquè ja fa massa anys que ho penso; i amb raó també, perquè qualsevol interval d'anys són pocs. Un any passa de pressa, i, per llei natural, en tenim pocs per davant. 

La mort és una realitat en certa manera desitjada per mi si no es demora gaire, perquè em garanteix morir-me amb els meus fills vius; viure massa anys implica veure morir massa gent estimada. I s'ha mort tanta gent adorable, que no morir-me em semblaria un lleig: Ana Frank, Gary Cooper, Marius Torres, Antoine de Saint Exupery, Montserrat Roig... Gent molt interessant ha mort; i probablement quan mori podré fer una xerrada amb aquestes persones en condicions molt més relaxades que les que mai hagués tingut aquí amb aquesta por i amb aquest respecte que tenim els uns vers els altres. 

I sobretot... s'està morint molta gent ara mateix mentre escric; i de forma injusta. Penso en Gaza, en l'Iran, en Israel, en Ucraïna, en Rússia... Els morts són morts a tot arreu, i és injust que morin nens o persones joves siguin d'on siguin. Si ells es moren, plens de vida i vigor, com no m'haig de morir jo que estic fet un adefesi i que ho mereixo infinitament més? I a més, si puc, penso morir sense por, igualment cal travessar aquesta porta, per què fer-ho amb por? Fa quatre anys m'empenyien perquè la travessés i jo anava dient que encara no, que una miqueta més... Que no i que no. Més o menys com quan sona el despertador. Aleshores vaig veure que anava de debò. Demano almenys que m'agafi amb el cap clar; em fastiguejaria molt anar-me'n amb el cap a tres quarts de quinze i provocar encara més angoixa a les persones que estimo.

"El qui la fa la paga! No haver començat!"

"El qui la fa, la paga! No haver començat!"

La gent que mor a Palestina no ha començat res. És gent i prou, que ha nascut a on l i ha tocat néixer. No han de pagar a ningú amb les seves vides. No té sentit cap mort. No és justificable cap agressió. No és un tema de pagar o cobrar; és un tema de no destruir persones.

Imagineu que arriba algú i us venta un clatellot. Després us mira als ulls i us diu: 

"El qui la fa la paga! Els de Terrassa vau obrir el cap del meu avi d'un cop de Roc en una batalla campal que van fer a la Riera de les arenes fa noranta anys! Au! Ja he fet justícia!"

Aquesta és la lògica de molts!

La font que brolla i corre encara que és de nit

De vegades penso que no soc normal. 

Escolto alguns dels participants de first dates parlar de l'amor com si l'amor fos una llista de diferents plats de la carta d'un restaurant. Ho confonen amb el desig, amb una addicció a la serotonina o a la dopamina.

El busquen com animals angoixats, als trenta, als setanta i als vuitanta anys. Intenten seduir un altre espècimen com si toregessin, com si el joc de la seducció fos l'art lícit de mig mostrar la pròpia veritat per conquerir el desig i l'interès aliè. 

I aquest comportament és habitual a la societat. 

Per això penso que no soc normal. 

A mi, se'm presenta l'amor cada matí quan camino cap a la meva feina per un carrer d'orientació est; jo camí cap a l'oest, i el Sol projecta la meva ombra allargada davant meu com en una pel·lícula. Aleshores Ell es posa a caminar al meu costat, i la seva presència és tan dolça que no m'esforçaré a explicar-la, ni a explicar com és ell ni qui és. 

Amb la presència de l'amor al meu costat, no em cal res més; ho tinc tot en aquell precís instant en què camina amb mi. Això no vol dir que no estimi la meva dona i els meus fills, fins i tot els meus amics, fins i tot cada persona humana… Però Ell és l'amor. 

És molt més que humà. No diré que no sigui humà, perquè tot allò bo que existeix Ell ho és; però és més, molt més que humà; més intensament humà que qualsevol humà o que tots els humans junts. 

I en realitat no sé qui és Ell; perquè ningú ho ha explicat mai bé del tot. Però aquest moment del matí és el nostre. 

No és un ésser moral que em repeteixi “fes això o fes allò altre”; ni tampoc em diu “no facis això o no facis allò altre”. 

Me'l trobo fins i tot a llocs que les religions consideren poc recomanables. Allò que fa que un lloc sigui dolent o bo no és el lloc; i si Ell és allà, serà més difícil que aquell lloc sigui dolent. 

Ell és l'origen de totes les fonts; l'origen de l'aigua. L'aigua i ell tenen alguna cosa misteriosa i bonica en comú, però no sé què és el que tenen en comú. 

Passa el mateix amb Ell i la llum. O amb Ell i la música. 

Ell és la raó per la qual mai aniré a first dates; encara que alguna vegada, Déu no ho vulgui, deixés d'estar casat per una raó o una altra. 

Qui ha provat la seva aigua, mai no s'obsessionarà amb qualsevol altra beguda. El que ha trepitjat les seves platges, no perdrà el temps buscant platges noves. Qui viu intensament amb Ell, troba en Ell totes les persones. I en cada persona, també, el descobreix a Ell, de manera que és impossible no estimar algú, perquè en cada persona hi és Ell. 

No sé què més dir d'Ell, si escric massa al final ho espatllaré. 

Reproduiré ara els versos d'un vell poeta que també caminava amb Ell i que la Rosalia va cantar:

Conec la font que brolla i corre,

encara que és de nit.

Aquella eterna font és amagada,

però jo sé bé on és,

encara que és de nit.

El seu origen no el sé, ja que no en té,

però sé que tot origen d'ella ve,

encara que és de nit.

Sé que no hi pot haver cosa tan bella,

i que el cel i la terra hi beuen,

encara que és de nit.

Sé bé que no té fons, que en ella el terra no es troba,

i que ningú no la pot travessar,

encara que és de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida,

i sé que tota llum d'ella ve

encara que és de nit.

I són tan cabalosos els seus corrents,

que inferns i cels reguen, i la gent,

encara que és de nit.

El corrent que neix d'aquesta font

sé bé que és tan capaç i tan potent,

encara que és de nit.

El corrent que procedeix d'aquestes dues,

sé que cap d'elles no el precedeix,

encara que és de nit.

I aquesta eterna font és amagada

en aquest pa viu per donar-nos vida,

encara que és de nit.

Aquí s'està avisant les criatures,

perquè d'aquesta aigua se n'afartin encara que a les fosques,

perquè és de nit.

I aquesta font viva que desitjo,

en aquest pa de vida, jo la veig,

encara que és de nit.

La natura com a llibre de metàfores que ho expliquen tot (I)

Obrim els ulls de molt, molt petits, i ens trobem enmig d’un univers fred i fosc; no sabem per què estem aquí, per què som, per què hi ha coses… Ens domina la ignorància; la negror ens envolta. 

Al lluny, però, els estels se’ns presenten com els fars que desfan la foscor, com l’esperança que desfà l'angúnia de la incertesa; acostar-nos a ells ens regala llum i escalfor; la foscor i el fred deixen de ser absoluts. 

Prop d’ells, no els anomenem estels, sinó sols; amb la llum que regalen, descobrim els colors; i quan la seva llum es reflecteix a la Terra, ens trobem al paradís. La negror i el fred generals de l’univers reben la resposta de l’esperança dels estels, que un dia es van començar a encendre. 

Tenim en aquesta primera imatge de la nostra realitat una metàfora de la nostra vida. Apareixem sense comprendre gairebé res, però en algun racó del nostre cor, de la nostra ment, apareix l’esperança d’un o de diversos estels que comencen a explicar les coses. Sabem que mai no ho comprendrem tot. Arribar fins a la superficie d'un estel per a tocar l'origen de la seva llum i escalfor absolutes significaria la nostra mort. Estem condemnats a apropar-nos-hi i prou, i a assumir que sempre viurem en el misteri per molt que expliquem científicament l’origen de tot. 

El misteri no és pas la incògnita d’on han sortit els diferents éssers, la qual cosa es pot explicar racionalment, sinó com és que les coses "son" en cada moment de la seva existència. 

Gràcies a l’existència dels estels, l’univers no és negre del tot; l’univers no és fred del tot. Gràcies a l’esperança, a la fe en l’existència... Gràcies a la curiositat, a l’amor, la vida no és una absoluta ignorància; la vida no és esquerpa del tot, no és misteriosa del tot. 

Sabem poquíssimes certeses, però tan essencials que la seva claror, per petits que siguin els estels o per lluny que estiguin, desfà la negritud de l’espai infinit; i tan plenes d’esperança, que ja no tenim fred, que ja no tenim por.

L'atzar d´una natura que juga amb nosaltres

Algun dia, no gaire llunyà, totes les persones que han viscut encadenades a una discapacitat veuran el seu cos transformat. 

 Vivim sotmesos a l'atzar d´una natura que juga amb nosaltres. Caldrà preguntar-li un dia, a Déu, el perquè d'aquest joc. És una pregunta que centenars de pares i mares de tot el món han dirigit a Déu, i Ell accepta que l’hi llancin, perquè sap que tenen dret a protestar. Cap lloança a Déu no és més honesta ni sincera que la protesta que se li dirigeix ​​pel patiment, les dificultats, o el futur incert, d'un fill. I crec que Déu prefereix aquesta queixa, aquesta ràbia sincera, abans que una resignació submisa i tenallada per la por i la impotència. 

És difícil estimar Déu si se li té por; és impossible ser honest amb ell si un no té el coratge d'acusar-lo. 

El món de les persones discapacitades no és una reunió dels àngels; no són éssers innocents; alguns tenen una sexualitat immadura que els empeny cap a actituds que de vegades freguen la psicopatologia social. Hi ha discapacitats, disfuncions o complexitats mentals, que no deixen en bon lloc Déu. Ho escric tal com ho sento, perquè Déu sap que li tinc prou confiança per fer-li saber el que penso. Déu no ha creat una naturalesa perfecta. I si crec en Déu, no em queda més remei que creure en un Déu l'obra del qual amaga molt de dolor de forma natural i espontània. I si estimo Déu, l’he d'estimar així com és, encara que em surti protestar. 

La gent coneix la imatge externa d'aquestes persones injustament tractades per l'atzar, i desconeix la foscor que com tot ésser humà posseeixen, i que a causa de les seves limitacions algunes vegades discorre per camins més complexos i desangelats del que és habitual. Unes hores amb ells pot ser el cel; tot el dia amb ells és un repte de magnitud martirial; en molts sentits, no sempre expressables. 

L'alegria dels pares en pujar-los i educar-los és l'alegria ambígua de la creu, l'alegria d'assumir una missió vital; però és una alegria mullada per moltes llàgrimes i tensionada per moltes incerteses; una alegria que de vegades ha estat testimoni d'una foscor que se sol amagar; una foscor que camina també al costat d'una gran humanitat; no és gens fàcil. 

La situació d'aquestes persones no és benedicció encara que Déu les beneeixi. Algun dia hauran de ser compensades i descobrir l'home o la dona que havien d'haver estat i que injustament no van poder desenvolupar del tot; qualsevol altra sortida no seria bona.