Uns dies als llacs de la Maragda (VII)

Avui hem tornat a Barcelona.
El viatge ha estat llarg i silenciós. El Xavi conduïa el Jeep vell i de tant en tant posava la música amb el volum massa alt. La mare s’asseia al seu costat i mirava per la finestra tota l’estona, com si hi hagués alguna cosa interessant enmig de la carretera. Jo era al darrere, amb la motxilla als peus.
Quan hem arribat a casa, la mare ha dit que estava molt cansada i se n’ha anat directa al llit. El Xavi ha deixat les bosses al mig del passadís i ha sortit dient que anava a comprar tabac. No ha tornat fins a les onze de la nit i feia olor de cervesa i d’alguna cosa dolça i cremada. La mare s’ha despertat quan ha sentit la porta i ha sortit al menjador en pijama. Han parlat baixet una estona i després s’han ficat al llit tots dos. Jo m’he estat al sofà mirant el sostre.
L’endemà al matí (és a dir avui), la mare m’ha fet un cafè amb llet i m’ha dit que avui faríem neteja de casa, perquè tot estava fet un desastre, i que això ens aniria molt bé. Ens hem passat tot el matí fregant, tirant coses velles, ordenant armaris...
Aquesta tarda el Xavi ha vingut amb una bossa de supermercat i ha dit que faria macarrons amb tomàquet per a tots tres, que era el seu plat estrella. Mentre cuinava cantava amb molta energia una cançó de reggaeton i de tant en tant em cridava: “Ei, barrufeta, vine a tastar la salsa!”. Jo m’he quedat al sofà fent veure que llegia un llibre de l’escola. No volia tastar res. La mare ha vingut a asseure’s al meu costat i m’ha passat el braç per les espatlles. M’ha fet un petó al cap i m’ha dit:
—Estàs contenta de ser a casa, oi?
He fet que sí amb el cap, però no n’estava de contenta. Em sentia alegre per haver tornat al meu llit, per tenir els meus llibres, la meva finestra, que dona al pati interior… però no estava contenta de ser aquí amb tots dos. Tot feia olor de fals. Com quan fas un somriure per a una foto, però per dins tens ganes de plorar.
Després de dinar, el Xavi s’ha estirat al sofà i s’ha adormit amb la tele engegada. La mare ha recollit els plats i de cop m’ha dit:
—Vine, anem a fer un volt tu i jo.
Hem sortit al carrer. Feia fred, però el sol picava una mica. Hem caminat fins al parc que hi ha al final del carrer i ens hem assegut en un banc. La mare ha encès una cigarreta i ha estat una estona sense dir res. Després ha parlat:
—Saps què? Que el Xavi i jo hem parlat molt aquests dies. Vol que visquem junts de veritat. Que ell vingui a viure del tot aquí. Què et sembla?
Jo no sabia què dir. He mirat els coloms que picaven a terra i he pensat en el Núvol. M’he imaginat que era allà dalt, al refugi, i que em mirava des de lluny.
—No ho sé —he dit finalment.
La mare ha fet una pipada llarga i ha deixat anar el fum cap amunt.
—És que si ell ve, tot serà més fàcil. Tindrem més diners. Podrem fer coses. Potser fins i tot podrem tornar als Llacs de la Maragda l’estiu que ve. T’agradaria, oi?
He fet que sí amb el cap, però no era veritat. No volia tornar-hi amb el Xavi. Volia tornar-hi amb ella sola, o amb l’Arnau i el Marcel, o, fins i tot, sola amb el Núvol. Però amb ell no.
De cop la mare m’ha agafat la mà amb molta força.
—No em deixis mai, eh? —m’ha dit—. Si algun dia et canses de mi, m’ho dius abans. No marxis com fa tothom.
Li he dit que no marxaria. I era veritat. On aniria? No tinc pare. No tinc avis. No tinc ningú més. Només la tinc a ella.
Quan hem tornat a casa el Xavi encara dormia al sofà. La mare ha anat a la cuina i ha obert l’armari de les ampolles. N’ha tret una de vi blanc que feia temps que hi era i se n’ha servit un got. Ha begut un glop llarg i després m’ha mirat i ha somrigut com si res.
—Va, vine, que et faré una banyera calenta. T’agrada banyar-te amb espuma, oi?
Hem anat al bany i m’ha preparat la banyera. Mentre l’aigua corria m’ha cantat una cançó que em cantava quan era petita. Per un moment m’he sentit com abans, quan només érem ella i jo. Però després he sentit que el Xavi es despertava al menjador i cridava alguna cosa sobre un partit de futbol. La mare ha deixat de cantar de cop. Ha sortit del bany i l’he sentida riure amb ell.
Jo m’he ficat dins l’aigua calenta i he tancat els ulls. He intentat imaginar-me que era al llac d’alta muntanya, aquell dia que vam banyar-nos juntes. Però no era el mateix. L’aigua feia olor de sabó. I sobretot, jo estava sola.
Abans d’anar a dormir he escrit això al diari.
No sé què passarà demà.
Potser el Xavi es quedarà a viure aquí.
Potser la mare deixarà de beure una temporada.
Potser tornarem a riure tots tres com si fóssim una família de veritat.
O potser no.
L’únic que sé és que, passi el que passi, jo continuaré escrivint aquí.
Perquè si no escric, em fa por que, de tot això que sento, me n'oblidi.
I si me n'oblido, potser un dia em creuré que tot va estar bé.
I no ho va estar.
Bona nit, estimat diari.