Línia i llum

                                                 AI image

(...) Un diumenge vaig aconseguir d'acostar-les al Museu Picasso. De petita me l'havia recorregut tot sencer amb el pare; el qual m'havia explicat, a poc a poc, els secrets de cadascun dels quadres. Encara no sé com vaig aconseguir que m'hi acompanyessin, car les meves amigues eren de les que trepitjaven els museus a les excursions escolars i prou; però varen acceptar la proposta. Tal vegada estaven canviant.
Cap a les quatre entràrem al pati de l'edifici, tan senyorial, i començàrem per les primeres sales: la infantesa, els primers gargots, la mestria d'un infant que ja era un creador inquiet; tot plegat enmig de l'encís del lloc. Els colors parlaven amb el nervi del traç. Les cambres guarnien el geni. Ens sentíem com en un somni, fora del temps. Jo els explicava els records que custodiava dins del cor com a tresors:
-Fixeu-vos com la seva pintura és una recerca de la forma, no té tan sols una finalitat decorativa o d'exhibició de les qualitats personals... A més, Picasso mostra interès en el món que l'envolta: el retrata, el jutja, opina...
Em miraven amb sorpresa:
-Tia... com saps tot això...?
Jo seguia, amb indiferència:
-Picasso va trencar amb tot el que li havien ensenyat. Va desobeir. En el fons gràcies a molts pintors amics que ho havien fet abans... Ell sabia que si seguia unes normes estètiques determinades tindria molt de suport social... però tant li va fer... Enteneu?
-Sí... com l'audiència de la "tele".
-Això mateix... Ell va passar de l'audiència. Va escollir la llibertat de l'art, la creació, el trencament d'unes regles massa rígides, l'elecció de temes polèmics, escabrosos, crítics amb el món del temps que vivia... I tot això ho va aprendre aquí... a Barcelona...
-A Barcelona...? Sembla mentida... tan monstruosa com sembla aquesta ciutat...
-Barcelona, sí... I encara s'hi poden trobar racons especials... Aquest n'és un... -els vaig dir. - Barcelona a principis de segle era una ciutat màgica, com París, com Sinera...
-Sinera...?
-Sí... No coneixeu l'Espriu...?
-L'Espriu...? El de l'examen de l'altre dia...?
-Sí tia... L'Espriu va somniar Sinera, que és Arenys de Mar; però és més que Arenys... L'Espriu va tornar a imaginar Arenys de bell nou, i el va fer Sinera... Picasso vivia en una Barcelona inventada de nou pels artistes: Russinyol, Carles Riba, Gaudí... Dins de Barcelona hi havia moltes Barcelones... Avui succeeix el mateix... Cadascú viu a la Barcelona que els seus ulls miren...

Aquell dia m'havia posat una faldilla de color blau cel que m'arribava per damunt del genoll i un jersei rosa pastel. Els cabells bruns i arrissats em relliscaven pels muscles. Les amigues, en adonar-se de com m'havia vestit, van riure.
-No és el teu estil... -em van dir.-. Què t'ha agafat avui...?
-No ho sé... Ja sabeu que soc rara, jo...
-No dona... però sembles una nina.

M'havia vestit com quan era una nena, tal com anava durant les visites al Museu Picasso amb el pare; ho vaig fer de manera inconscient, sense pensar-hi. Portava les cametes a l'aire, sense mitges, i unes sabatilles blanques de tela prima.
Quan ens vam asseure a les escales del pati, abans de sortir del museu, mentre m'agafava als barrots de la barana, vaig sentir un ventet per sota les faldilles que em va recórrer el cos sencer, com si fos nua. Vaig sentir com el rostre m'envermellia, mentre el cel de la ciutat també ho feia amb un munt de núvols de textures màgiques. I allà, altra vegada, amb la fresqueta a les cames, els vaig tornar a parlar del gran pintor, i de París i la bohèmia...
Al davant nostre es dibuixava un portal antic, envoltat de sanefes de pedra, i parets de pedra, i arcs de pedra, bruta de regalims d'aigua. I més barrots de ferro a balcons closos on fa segles algú devia mirar, alertat pel clasc d'un cavall que entrava. Que segurs que hi devien viure els antics inquilins de la fortalesa...! Però ara ja no hi eren. La casa seguia dempeus, més bella encara, i la gent de llavors no era enlloc i ningú no els recordava.
I els turistes entraven i sortien dessota les palmeres del pati, entre les plantes amb flors. I un rosset que semblava alemany se'm va quedar mirant i em picà l'ullet, i el rostre em bullí de nou. I l'airet em tornà a acariciar les cames, enmig dels genolls...
-Línia i llum... línia i llum... Barcelona és línia i llum...

-T'has posat vermella... -m'interrompé la Raquel, i va riure. -. Fixa't...! Ara un altre cop... I quina carona de bona nena que fas... - i vinga a riure totes, i jo amb elles.
(...)

(ELS PEUS DINS L'ESCUMA, 2001, J.S.)