El mestre boig

Entaforada dins d'un vestit d'estamenya negra, es presenta davant del jutge, que la rep amb extrema amabilitat, conscient que coneix tots els secrets de la contrada.
I comença, tota prudent, amb el "Sap què senyor jutge...?"; i parla d'un boig que esvalota els joves; que tot i treballar de professor, no té cotxe i va amunt i avall en bicicleta. I que es banya despullat al riu i tant li fa que se'l mirin. I que quan plou dansa dessota la pluja com un beneit. I que parla amb el gos. I que de nit s'estira a la teulada a mirar el cel, i de vegades s'hi endú un clarinet i toca fins ben entrada la matinada.
El jurista la mira amb benignitat i diu que no n'hi ha per a tant.
Ella s'esvera i exclama que com que no n'hi ha per a tant, que és un immoral i que cal tenir en compte que es dedica a l'educació. I que llença els diners... que ella ho ha vist... que els reparteix a un grapat de pòtols que ves a saber com se'ls gasten. I que unes quantes noies ja han fet la dormideta amb ell.
I el jutge, fent que no amb el cap, va restant importància a les seves paraules.
La dona enxiqueix la mirada, i fa una pausa.
Després, envesteix de nou, afegint que ensenya als nens que això de la propietat privada de la terra és un mal invent de la societat.
El jutge s'incorpora.
I ella li assegura que sí, que un dia va deixar anar que no era correcte que algú tingués tres cases si un altre no en tenia cap.
Ara el jutge agafa la ploma i escriu veloç.
Ella s'anima, i assevera que va predicant que no és just que alguns puguin enriquir-se sens límit.
El jutge xiscla un "prou" que satisfà profundament la dona.
Tot seguit dicta una ordre de recerca i captura contra el mestre per alienació mental i immoralitat pública.

J.S.

(Publicat a relatsencatala.cat el 18 de desembre de 2006)