Sense adonar-me'n, he canviat la signatura, o... avui comença la primavera.

Aquest matí, a les dotze i dos minuts ha començat la primavera.

Dimecres passat, a la tarda, la neu enfarinava l'Alzina del Salari i la boira cobria la muntanya. Va ser el moment de deixar-ho tot i de pujar al temple de la Terra. La vida ens regala moments improvisats, que duren un instant, i els agafem o no, no hi ha temps per a pensar.

És hora de relativitzar les obligacions que en realitat no ho són de debò i de tenir el coratge de perdre el temps.

Perdre el temps per a guanyar la vida. La vida que molts gasten discutint-se. La vida que molts consumeixen en guerres; guerres fredes o calentes. Toca deixar-ho tot per a ser fidels a l'instant. És hora de trair l'ambició en favor del moment present i de tot el que en aquest present hi ha.

Avui em preguntaven que de què faig vaga.

De preocupar-me. De res més que de preocupar-me. I això implica fer vaga de tot el que està casat amb preocupar-se: vaga d'opacitat, vaga de confrontació, vaga de polèmica, vaga de malfiança, vaga de violència.

Avui m'he adonat que, sense proposar-m'ho, he canviat la signatura. Fins avui signava amb una mena gargot estrany en forma de creu que em tapava el nom i que sovint em sortia diferent, com si em costés ser fidel a la signarura. Ara signo només amb el nom de pila, i sense gargot, el nom i prou, nu, senzill.

Aquest matí, a les dotze i dos minuts, trenta-tres persones hem aplaudit la primavera, perquè vivíem junts l'instant en què la primavera començava. ¿Quants, a tot el món, en aquell moment érem conscients que començava la primavera i que era bo celebrar-ho? 

L'actitud pateix malalties.

L'actitud també emmalalteix.

Tendim a comprendre les mancances que presenta algú quan no pot córrer més de pressa, fins i tot acceptem que hi ha qui no és capaç de resoldre un problema senzill de matemàtiques per manca de capacitats; però ens costa molt d'adonar-nos que la capacitat de decidir, l'actitud, el comportament... depenen també d'un substrat orgànic que pot estar ferit, d'unes connexions neuronals inadequades, configurades a partir de les males experiències de la infantesa i/o de la pròpia informació genètica.

Perdonem fàcilment qui no sap llegir, perquè entenem que no li han ensenyat a llegir; però culpabilitzem sense remordiments qui no se sap comportar, sense considerar que potser no l'han ensenyat a comportar-se, o sense valorar que el sofriment profund moral i físic no enforteix els infants sinó que els enquista en comportaments violents i en actituds destructives.

Ens convertim en jutges patètics, convençuts que som bons perquè decidim ser-ho i prou. I els malalts d'actitud es perden les nostres cures, que passen, al costat d'altres necessitats, per un tracte amable, humà i respectuós.

Les persones canviem i mai res no és impossible.

L'evangeli del revés

Monsenyor,

sotana i ratlla

vidres foscos,

drakkar noir

un somriure de pintura

de mantega, goma laca,

fals ivori, or balmat,

de llautó i de porcellana.

Diu que es prega millor amb plata

que amb les velles arrugades

de l'ermita, allà al forat;

a on la llum de les espelmes

fa dansar les ombres negres

sobre el guix desenganxat

de les parets i les voltes

els passos i els sants cansats.

Monsenyor, prega i calcula

les pujades de l'eufòria

de Mammon i l'Iscariot

de Simó, de Bòrgia, i tus

amb l'elegància del duc

agafadet de la infanta

al Santuari del Lluc.

Les almoines que s'enfilen

amb la fúria de l'avern,

pensa que, amb els fems, els angels,

poden encendre els inferns;

negocia amb el diable

l'expansió del déu etern.

Monsenyor viatja a Roma,

caminant pel fil enterc

de l'equilibrista asèptic,

broker, single, swing, sinclair,

donant-li un petó, a la llosa,

del tossut aragonès,

fundador, cantant, marquès.

Cada xifra, una mirada

a la creu i un tant per cent;

cada compte que s'engreixa

amb la suor de les velletes

arrugades i els seus néts,

que treballen a la gleva

dels servidors del marquès.

Monsenyor llegeix ingenu

l'evangeli del revés.

.

.

.

.

.

Sostre amb la forma de la superfície de la mar.

 He observat, de vegades, al mar i a dins de l'aigua, la forma que fa la superfície quan els fronts de les ones venen desordenats i els pics de les que arriben primer coincideixen amb les valls de les que arriben després, i se m'ha acudit que podria ser una forma interessant per al sostre d'un edifici.

Així, amb ajuda de l'Sketchup8, he fet un sostre format per arcs. 

Cadascun dels fronts d'arcs (com si fossin ones) els he fet de manera que un arc s'aixeca en posició normal, el següent en posició invertida, i així successivament.

I els dos fronts (el d'una paret i el de la paret del davant) els he fet de manera que cadascun dels pics d'un front coincideixen amb cadascuna de les valls de l'altre front. 

He unit els dos fronts d'ones amb barres primes d'acer, i m'ha sortit la superfície del sostre buscada.

Escala a la vida.

Estic fent escala a la vida.

I m'enamora l'aeroport.

L'objectiu no és el destí, sinó el viatge.

Pensar en un destí seria pensar en el final del viatge.

I el viatge no s'acaba mai.

La vida és l'escala del viatge a on ara em trobo.

Estic fent escala a la vida.

Vaga d'estrès.

VAGA D'ESTRÈS

Adverteixo als companys d'existència que començo una vaga indefinida de preocupacions i d'estrès. 

D'ara endavant, i a causa de la crisi i d'altres històries, no em permetré cap preocupació. M'ocuparé, però no em preocuparé. I si no arribo al que s'exigeix, no hi arribo. I si tinc defectes, els tinc.

M'ocuparé (que no em preocuparé) de totes les qüestions essencials de la vida, prioritzant les importants per damunt de les que no ho són tant. 

Les que no ho són tant són totes les que no influeixen en el servei directe a les persones. 

La més important de totes és l'amor. 

A la feina, faré tot el que podré, amb esforç, però sense preocupacions ni neguits, prioritzant les tasques que signifiquin un servei real a les persones, i deixant per quan pugui les tasques que tenen un caire més burocràtic. 

Si no arribo a les tasques secundàries, serà perquè no hi puc arribar. 

Per davant de les tasques secundàries, hi ha la meva família, el tracte amb les persones que m'envolten i que un dia se n'aniran, espero anar-me'n jo abans. 

Per davant de la burocràcia, que compliré si puc, hi ha la vida, la pròpia vida, i la vida dels que m'envolten i de la humanitat sencera. 

La vaga indefinida d'estrès afecta a tots els àmbits de la meva vida, no nomès al professional; el neguit i la preocupació, d'ara endavant m'estan prohibits; i la tranquil·litat i la filosofia d'estar concentrat al moment present (sigui de feina o de gaudi) passen a ser la política oficial del meu ésser. Si algú, a causa d'aquesta vaga, s'enfada amb mi, que pensi que és una vaga, i que a les vagues, sempre hi ha danys col·laterals. Li prometo que seran petitons, perquè les persones no seran desateses ni l'amor vers elles abandonat. 

Qualsevol sofriment, si arriba, no serà a causa de la preocupació sinó de les circumstàncies del moment, i l'afrontaré.

Si aquesta política, implica un fre a les aspiracions de triomf professional, social, o del tipus que sigui, se me'n fum; el sol continuarà brillant i és molt bonic; i moltes vegades quan plou brilla un arc de Sant Martí. 

I si a algú no li agrada, que s'hi posi fulles.

La vida és massa curta per a no estimar-nos. El temps és massa preciós per a no estimar-nos.

De vegades, quan plou aigua, no aprenem que l'aigua dóna la vida, i ens lamenten de mullar-nos; però la pluja que cau de les boires és una benedicció de la vida. Quan plou sang, en canvi, les columnes de l'existència trontollen, i ens n'hauríem d'adonar; ens hauríem de donar que el que sosté la volta del cel, i tots els astres, trontolla fins al punt de cridar-nos sense mots al cor. Copsem l'estupidesa de quan ens lamentàvem de la pluja d'aigua; ara que plou sang. A cops, l'ésser més gran que mai no ha existit se'ns planta al davant i ens mira, i no el veiem. Alguna vegada rebem un llibre escrit amb sang i amb horror absurd; el fotut manual de l'únic aprenentatge fonamental de l'existència. Rebem del fat, a cops, la missió cabrona de sostenir el llibre de l'horror i de la veritat amb les dues mans, i amb el cor i amb l'alè, i amb l'estupor a la ment; i ens convertim nosaltres mateixos en llibre de dolor i d'ira; i el deixem llegir a aquells qui puguin; sovint, ningú no pot.

El coneixement de l'única realitat que de debò importa és intransferible; se'ns n'atorga el sentit, a poc a poc i amb dificultats, com en un part. De vegades, el sentit no arriba. Alguna vegada, el sentit ni tan sols no hi és; i en aquesta manca de sentit, la vida ens parla amb un dolor atroç, com un volcà, com un terratrèmol, com un malson que es materialitza i que odiem; llavors desitgem el final. El part de la mort és feixuc com el part de la vida, i el dolor se'ns arrapa a la carn i a l'ànima com un poema absurd i insuportable. Les explicacions doctrinàries provoquen el vòmit, perquè la veritat i l'horror no es poden convertir en paraules i van, massa vegades, del bracet. De sort que la veritat, mal que dolorosa, és infinitament millor que la puerilitat de la doctrina i que el mateix horror que n'esdevé vehicle; el fotut horror esdevé vehicle de la veritat intransferible. El part de la mort ens fa més forts o ens fulmina, ens obre a l'esperança o ens destrueix. El part de la mort converteix en sants els qui no ho eren, i els atorga una dignitat i un dret que els qui no hem perdut els braços, ni les cames, ni la polpa de la carn, ni allò que és més que tot això, mai no assolirem. El part d'algunes morts fa que calli tot el que hagi de callar, i que el que ha de callar i no calla esdevingui petit com un insecte. Alguna vegada el silenci és l'únic mot possible. El part d'algunes morts ens fa perdre totes les pors, perquè després d'aquest part podem dir que hem passat una realitat més paorosa que la mort pròpia; després d'això, res més dolorós no ens pot succeir. La vida és massa curta per a no estimar-nos; el temps és massa preciós per a no estimar-nos. Els instants que no són d'amor són perduts per sempre. L'amor ens du a tots a un mateix punt tan de pressa com de pressa passa la vida. Res que ha estat estimat no és perd. Res que s'estima no es mor de debò. En l'amor ningú no s'allunya de ningú. L'amor passa de la vida a la mort com quan una gavina vola de la terra a la mar. L'amor no mor amb la mort. L'amor és el llenguatge que compartim amb els qui de vegades ens semblen llunyans. 

Sitges, 9 de març de 2013.

La meva pau

La meva pau 

és una llar a una cabana

de pedra antiga enmig d'un bosc; 

a fora neva amb força i bufa 

el vent que udola arran del cim. 

El gruix, tan blanc, engrossa el plàcid

mantell de nata i de claror. 

La fúria nua de la Terra

és massa bella per fer por.

  

A poc a poc. (Pole Pole)

Hi ha un munt de dolors, de molèsties, d'inflors, d'arrítmies... que són del cap; concretament de la part del cap que no és conscient. 

Són, sovint, un avís, una protesta, una manifestació de la ment contra la nostra submissió a l'estrès i a les preocupacions. 

I encara que ens pugui semblar el contrari, la submissió a les preocupacions és una rendició voluntària. Estem programats per a preocupar-nos, per a sentir-nos culpables, per angoixar-nos, per a complir unes expectatives, per a obsessionar-nos amb l'objectiu de procurar per a la nostra identitat una bona imatge, per a viure pendolant del passat al futur sense aturar-nos allà on hi és tot, que és al present.

La desprogramació és possible. 

Deixeu de preocupar-vos. 

Què pot passar? El mateix que passarà si us preocupeu, però estareu més tranquils. 

Falleu? 

Doncs falleu, i què? 

Procureu no fallar en l'essencial: no equivocar-vos de cama si sou metges i n'heu d'amputar alguna, no deixar que un innocent es condemni si sou advocats, no permetre que cap alumne es desmotivi si sou professors... No falleu en l'essència, que és el servei; poseu-hi la intel·ligència, la voluntat, el cor, i la il·lusió... Però sobretot, feu allò que sabeu fer; per a viure tranquils. No accepteu càrrecs o tasques que van més enllà de les vostres afinitats només per amor al poder o a l'èxit; si treballeu en allò que estimeu, ho fareu bé; si s'us posa la pell de gallina com a mínim un cop a la setmana amb la vostra feina, ho fareu bé.

Fora d'això, prohibiu-vos la preocupació. 

Digueu que el vostre metge o la vostra religió no us la permeten.

Escolteu la pluja, el cop del vent de la nit. 

Mireu la muntanya, d'on ve tota la força, i us aixecareu per damunt dels verds turons. 

Negueu-vos a tenir pressa. Engegueu a regar qui us apressi; potser necessita que l'engeguin a regar per adonar-se que corrent no s'arriba enlloc. Allò que es fa bé es fa a poc a poc.

La perfecció molt poques vegades és necessària. Els ocells fan cagarades. I la natura, que ho ha fet tot tan bell, de vegades provoca que un parell de bessonetes innocents neixin enganxades pel cap, o que una criatura neixi sense ossos, o que una malaltia s'endugui la mare d'algú que acaba de néixer. 

No espereu que us abandoni el perill per abandonar la por, perquè si ho feu així, sempre tindreu por. 

No espereu a fer-ho tot bé per a deixar de preocupar-vos, perquè si ho feu així, estareu sempre preocupats. 

No mateu la vida ara per a viure-la més endavant; perquè si ho feu així, sempre la tindreu més endavant. 

Tot el que és, hi és al present; el que està al passat “era” i ja no existeix; el que està al futur, potser “serà”, i quan sigui, serà present, si arriba a ser. Tot el que de debò existeix, existeix al present; tot el que de debò anhelem i desitgem, ho hem de buscar al present si ho volem trobar.

Hi ha una programació genètica que intenta que siguem infeliços per tal que com a individus Homo sapiens cerquem nous territoris i aconseguim l'expansió de l'espècie. Si aconseguim ser conscients que només és una programació, un fenotip psicològic, una enganyifa de l'inconscient... podrem desprogramar-nos i instal·lar-nos al present, que és on creix la planta de la felicitat.

Treballeu dur, però per plaer, no pas per apagar una preocupació. Aconseguiu de gaudir amb el goig de servir a cada instant els rostres que necessiten el fruit de la vostra feina; mai no la feu per obligació; mai no us preocupeu per les valoracions alienes; tingueu com a únic patró l'aprovació de la vostra consciència i el benestar dels qui reben les conseqüències de la vostra feina.

Mireu la muntanya, la capa atzurada de l'atmosfera quan la travessa el sol, el romaní gemat i la seva flaire. Ompliu-vos d'art, creeu, imagineu, descobriu. L'art us presentarà vosaltres mateixos a vosaltres mateixos. Preneu la vida amb les mans, mireu-la de fit a fit, i gaudiu-la. A poc a poc.

Aquí està tot escrit.

Tot és aquí; en aquest silenci; lluny de les màquines i les estratègies. Aquí no hi ha remuntadors, ni cues, ni altaveus amb estridències, ni botigues, ni dogmàtiques asseveracions complexes. Aquí domina l'estètica del vent i la neu, la forma del pi negre, la plasticitat del gruix, blanc i fred... 

I si preguntes els "per quès", et respondrà el torrent, la suor o el fred, la gana o l'esgotament, i un raig de sol irisat damunt del blanc.

Aquí hi és tot, com en una llavor. I la resposta no surt de la calculadora neuronal, que no té ni inputs ni una percepció absoluta de la realitat. La resposta neix de l'estil que es desprèn de tot això, del traç de la llavor, de la simplicitat que transmet en to qui ho traça tot.

Els encens, les complicacions, i els anhels de metall i demés buidors, no superaran mai el llibre sagrat de la muntanya.

Mi pastor se hizo cordero

Escriu, si vols, complexes teologies, cristologies, i filosofies morals, si ho vols... entronitza-les... emplena't la boca de sons pedants i rimbombants d'intel·lectual pietós... Però al capdavall, el meu déu, amic, és la pell i la carn nua de la gent del meu poble, que ha de somriure i que ha de viure per imperatiu de l'únic déu que existeix, i que no suporta els legalismes ni les complexitats.

El meu pastor es va fer anyell; el meu rei es va fer servidor; i no pas perquè els “més” s'anomenessin Caps d'Estat, ni Prínceps, ni Eminències, ni Senyories, ni altres merdes seques vestides amb pompa i guarnides amb anells d'emperadors... El meu pastor es va fer anyell i servidor de tots per a mostrar el rostre veritable de l'únic déu veritable, que és aquell que anhela el somriure al rostre dels fills i de les filles del poble, el que estima les seves cançons i les seves festes, la seva fraternitat, el seu amor... 

Déu es consagra a la carn del seu poble, ni que el poble, potser, no sàpiga llegir; ni que acabi destrossat per la violència o pel desamor. Déu és la carn de les putes que tenen el somriure segrestat pels adoradors del diner i pels que fan la vista grossa als empresaris de les fires de Barcelona que es desfoguen als puticlubs, explotant els esclaus i els pobres. El meu déu viu al carrer igual o més que als sagraris. El meu déu té el rostre bru, les mans brutes i els ulls brllants. El meu déu és aquella nena que tothom es vol treure de sobre perquè genera problemes al sistema (ella s'ho ha buscat, diuen).

Estampa en pergamí dogmàtiques doctrines i lleis que aspiren a ser eternes... l'única paraula de déu és la vida del meu poble; i la vida del meu poble és el seu somriure i la seva llibertat. El meu papa és el pastor que s'ha fet anyell. 

El que està passant a l'Església, la por del Papa, i la profecia de Sant Malaquies.

Sant Malaquies. Imatge de Patricia Drury a la viquipèdia.

.

.

.

Vist des de fora, i sense mal rotllo, sembla que el Papa tingui por. 

Por de què? 

Hi ha moltes possibilitats. La menys creïble és la versió oficial; la que diu que té por de no tenir forces. 

Si confiés prou en els seus segons i tercers, no li faria por no tenir forces. Si tingués un bon equip i tot fos clar, podria ser Papa des del llit. Si els seus segons i tercers fossin persones honestes, no tindria por d'endur-se a la boca el menjar que li porten (per dir-ho metafòricament).

En la meva opinió, el papa podria tenir por dels documents que el seu majordom va fotocopiar i que poden estar en mans de ves a saber qui, i que podrien comprometre a ves a saber quantes persones de més amunt i de més avall, posant en perill la supervivència de la mateixa Església. 

El papa podria tenir por que algú acabés amb la seva vida de manera que semblés una mort natural; por, no tant per por a la mort, (que no crec que en tingui) sinó por perquè aquell qui el mataria tindria organitzat el conclau a on guanyarien els seus acòlits (s'hauria de veure si realment el proper conclau està lliure d'aquest perill). 

El papa podria tenir por que, a causa de la fuga de documents, i d'aquí a poc, hi hagués un papa acusat, o imputat, per a qualsevol falta fonamentada en els papers robats (de manera falsa o veritable, tant se val). 

El papa podria tenir por del fet que la seva feblesa creixent permetés que l'Església fos governada per qualsevol dels cardenals que (segons el diari italià La Repubblica) han col·laborat en el blanqueig de diners de la màfia, o per qualsevol dels prelats que (també segons La Repubblica) predicant una moral sexual arcaica i estricta, es troben hipòcritament a les saunes o a altres racons de Roma per a gaudir del que ells prohibeixen als seus súbdits. 

El Papa confia (ho vull creure així) que del conclau, i per intervenció divina, hi sortirà un pontífex jove, diferent, nou, que tindrà la decisió, l'astúcia i la valentia, d'escombrar els indesitjables del poder. 

L'error del Papa (segons la meva opinió) és permetre que Tarsício Bertone sigui el degà del col·legi cardenalici, i que, per tant, sigui el qui durà les regnes de l'immediat conclau. Em refereixo al mateix Tarsicio Bertone a qui el passat 20 de setembre li va ser concedit el IV Premi Internacional Comte de Barcelona; al mateix Bertone de qui el diari italià La Repubblica publica que no ha deixat de posar traves als intents de fer més transparent el IOR (L'Institut de les Obres de la Religió). Institut el qual, segons el diari La Repubblica, podria tenir vinculacions amb la màfia, amb polítics corruptes, amb terroristes i amb fabricants d'armes. També explica La Repubblica com en Tarsicio Bertone va desmuntar en poc més de sis mesos la comissió de cardenals que s'havia format per a treure a la llum tota la foscor de la gestió econòmica de l'IOR. A banda d'això, i des de l'1 de gener, el Banc d'Itàlia ha decidit suspendre les operacions amb els caixers del Vaticà, perquè aquests no compleixen les exigències internacionals contra el rentat de diners. Només per l'ombra de la sospita ja n'hi hauria prou per a fer-lo fora; el Papa hauria d'assumir aquesta responsabilitat abans de deixar el càrrec; igual com hauria d'excloure del conclau a Roger Mahony, sospitós de no haver actuat amb contundència contra sacerdots pedòfils als Estats Units; i acusat, també, d'haver-los encobert.

Sospito, igualment, que el Papa té por del que pugui passar al període de "Seu Vacant", ja que està estudiant de publicar un decret "Motu Proprio" que acceleraria l'inici del conclau.

Veient tot això, jo podria dir que tant se val, que, fet i fet, ja no em considero catòlic, i que cadascú recull el que sembra; que l'església porta segles essent una institució intolerant i que en certs moments històrics fins i tot ha estat de manera indiscutible una institució criminal. Però el fet és ara per ara, l'església és una religió més; i com a religió és respectable; i els milions de persones que hi creuen i que la tenen com a fonament de la seva vida mereixen una mica més de respecte per part dels que s'autoproclamen pastors i guies. Podria dir també que les idees del Papa i les meves estan a les antípodes les unes de les altres, i que no haig de perdre temps lamentant-me de les dificultats d'un oponent ideològic, però no ho veig pas així. El que separa les persones no són les idees sinó les intencions i les actituds. Jo puc estar més a prop d'un integrista carca i antiquat, amb un concepte doctrinal primitiu i fins i tot perjudicial per la societat, però que situa l'amor per damunt de les idees... que d'un progressista que fóra capaç de matar per allò en el que creu. I en aquest sentit, i sense sentir-me a favor del seu pensament, sí que em posiciono al costat de qui vull creure que ha fet un intent honest, però insuficient, de netejar la porqueria de dins del Vaticà; dins les limitacions amb què l'ha penat l'educació repressiva i classista que ha rebut; actuem segons som, i no triem qui ni com som.

Crec que el Papa s'equivoca si se'n va perquè té por; si té por, no té fe. 

No ha de tenir por ni dels seus propis errors, ni del que puguin publicar d'ell en un futur proper, ni de les conseqüències de les seves decisions valentes. 

Abans de la setmana que ve, quan li arribarà l'hora d'abdicar, a més d'en Bertone, hauria d'haver expulsat del col·legi de cardenals aquells dels quals sospita que tramen conxorxes per aconseguir el poder del Papat. Sospito que n'hi ha uns quants que ara per ara ja estan confabulant per aconseguir la poltrona que quedarà buida; aconseguir-la significaria per a ells poder continuar amb la corrupció dels diners i de la hipocresia. No cal ser gaire espavilat, ni rebre excessives llums per part de l'Esperit Sant, per a saber qui són els que no han d'entrar al conclau. 

Parlant d'infal·libilitats, avui El País publica un reportatge interessantíssim sobre l'aberració de la infal·libilitat papal (que en alguns moments de la història de l'església, i abans de ser proclamada dogma, va ser considerada un gran pecat) la seva història i algunes altres misèries de l'església.

Els dies que vindran ens aniran aclarint els esdeveniments. 

De moment, i com a curiositat en la qual no crec però que em fa gràcia, us transcric la profecia de Sant Malaquies referent al proper Papa:

In persecutione extrema Sanctae Romanae Ecclesiae sedebit Petrus Romanus, qui pascet oves in multis tribulationibus; quibus transactis, civitas septicollis diruetur, et Judex tremendus iudicabit populum suum. Finis.

Enmig de la persecució extrema de la Santa Església Romana, PERE el ROMÀ s'asseurà, i pasturarà les ovelles enmig de moltes tribulacions. Després, la ciutat dels set turons serà destruïda i el Jutge terrible judicarà el seu poble.

Val a dir que Tarsicio PIETRO Evasio Bertone, va néixer a ROMANO Canavese.

Si Bertone surt Papa en continuarem parlant...

"Quins crits, senyor?"

Ontinyent, origen dels Puigmoltó, imatge de Decar66 a la viquipèdia.

.

.

Gemecs. Esbufecs. Esgarips de plaer. Reverberacions de goig a les parets abillades d'or del palau reial.

-Exigeixo entrar! I vostè, Narvaez, no és ningú per impedir-m'ho!

-Amb tots els respectes, senyor; no cal que li expliqui que estic al servei de sa majestat, la reina Isabel II, i que tinc ordres expresses de no deixar passar ningú.

Sona un crit de mascle en zel que els fa fer un bot i que els violenta encara més. Segueix un xiscle que acaba amb un trèmolo i que es repeteix obsessivament.

-No deixarà passar el marit de la reina a la seva cambra matrimonial? -insisteix Francisco de Asís.

-No deixaré passar ningú, senyor.

-Vostè no sap amb qui està parlant! És conscient que sóc nét de Carles IV, i que està humiliant un gran d'Espanya! Ordenaré que embargolin els seus bens fins que em demani perdó públicament!

-No voldria ofendre'l, senyor; però mig país sap que Godoy li va passar al davant al seu recordat i estimat avi. A més, la semblança és evident; vostè és clavat al gran Godoy!

-Com gosa dir-me això!

-No és cap secret, senyor; tots els grans homes tenen punts febles. Carles I patia de quiragra, i tenia tanta gota que va deixar de ser bípede, pel bastó, que deien que era la seva tercera cama; Carles II era una mica obtús; Vostè... -s'atura, no gosa continuar.

-Jo, què? Digui! Em diuen Paquita, oi?

En Narvaez assenteix amb un lleu moviment de cap.

La veu de la reina es fa més aguda i repeteix cíclicament "Enric... Enric... Enric..." Després estrafà una mena de bram polifònic que provoca una expressió d'esvaïment al rostre de Francisco d'Asis.

-És en Puigmoltó, oi? Digui'm almenys això!

-A qui es refereix, senyor?

-No sigui ximple, Narvaez, que no sent els crits?

-Quins crits, senyor? -fa, amb el rostre impertèrrit, mentre a l'alcoba reial s'incrementen els gemecs.

Nou mesos després neix un nen preciós amb faccions de la Vall d'Albaida, al qual la reina Isabel II, i el seu marit Francisco de Asís, posen el regi i noble nom d'Alfons

El pa i el vi de l'eucaristia

Imatge de Mcapdevila a la viquipèdia.

No m'allunya, de l'església, la creença que el pa i el vi de l'eucaristia són el cos i la sang de Crist; al contrari; crec que l'església es queda curta en aquesta fe. 

Si jo fos déu, i m'adonés que milions i milions de persones creuen que sóc al pa i al vi d'una de les pregàries més sagrades, ni que no hi fos de debò, hi acabaria sent, només per aquest amor, per aquesta innocència, especialment per la fe dels més petits. 

Si jo fos déu i no fos Homo sapiens, però m'adones que milions i milions de persones creuen que sóc humà i que em dic Jesús, i que sóc viu al pa i al vi; per aquest amor em faria humà, i em faria pa i em faria vi, vius, dins del sagrari, per l'amor dels més petits. Ni que Jesús hagués estat un home i prou, jo, Déu, em faria "ell", per amor als més petits.

El problema del catolicisme és que molts han oblidat l'altra transsubstanciació, potser la més important: la transsubstanciació que diu que Déu és el cos i la sang dels pobres de la Terra, dels que ploren, dels que pateixen, dels que són a la presó, dels que són desnonats, d'aquells que la societat dels perfectes i dels rics expulsen com un gra de pus. Jesús ho va dir ben clar i va quedar escrit; però els que han interpretat les doctrines només s'han recordat del pa i del vi, i s'han oblidat que déu també es converteix en els qui passen gana, o fred, en els qui perden la casa, en els qui són menyspreats... A ulls dels poderosos de l'església, els pobres només són metafòricament el cos de Crist, mentre que el pa i el vi ho són de manera real, i a tot això ho anomenen dogma. Seria més molest per a ells considerar literalment que els pobres són déu, perquè això els obligaria a prioritzar l'amor vers ells, és més fàcil creure només en el pa i en el vi.

La transsubstanciació de Déu en tot, especialment en les persones, és l'autèntica fe, i els catòlics no és que es passin en aquesta fe, és que es queden curts. Les persones són déu encarnat.