És estrany.

.

És estrany.
Dins del cotxe hi va un infant;
un nen que es pensa gran;
un nen que crida i bufa com un bou enfurismat;
un nen a qui els meus nervis volen veure empresonat;
però és feble, com un bri de pols,
com un vers esgarrapat
a la riba on les onades destrueixen el passat.

És estrany.
A la caixa hi ha un infant;
un nen que es pensa gran;
un nen que compta i malda com un mico atabalat;
un nen a qui els meus ulls van observant encorbatat;
però és feble, com un bri de pols,
com un plor, com un instant
al desert on les estrelles xiuxiuegen llibertat.

.

.

Hi ha qui ha jugat amb els diners del poble. (Sobre la crisi econòmica I)

.

No es pot permetre que es jugui amb els diners, perquè els diners són el pa del poble; si els rics volen jugar que juguin a "caniques"; els diners són de la gent que necessita sobreviure, i que mereix viure amb dignitat.
Perquè en aquest estat tenim una crisi provocada pels especuladors immobiliaris (de bracet amb els bancs), que han especulat perquè les lleis els ho han permès; i a banda de destruir territori, i de convertir una necessitat tan bàsica com l'habitatge en un luxe, han generat aquesta espiral de fallides econòmiques per la qual ningú no els demanarà comptes. Per contra, els poders financers, que no ha parat de deixar i deixar crèdits, tants com la llei els ho ha permès, acaben sent els primers a ser rescatats de la crisi, fins i tot amb beneficis milionaris.
El que falla és el sistema. El problema és polític. Mentre no s'apliquin mesures polítiques, canvis en els mecanismes que determinen qui controla el poder de les finances, limitacions a les capacitats dels bancs per a arriscar diners o per guanyar-ne, no acabarem de sortir-nos-en. El diner ha d'estar controlat pels representants del poble, que, per la seva banda, han de tenir sous austers i un control aferrissat damunt del seu patrimoni.
El poder dels estats ha de sotmetre els qui posseeixen els diners, que han de complir una llei que avui encara no existeix; una llei que no prioritzi la llibertat econòmica, sinó el dret de les persones a viure amb una estabilitat econòmica harmònica amb les seves necessitats bàsiques i amb la seva dignitat. Si la constitució no permet aquesta retallada de llibertinatge econòmic, cal canviar la constitució; si la unió europea no la permet, cal canviar l'ordenació de la unió europea. No pot ser que hi hagi una crisi provocada pel joc inhumà de les finances i de la construcció i que aquí no canvii res.

Si no canvien les lleis econòmiques que permeten que es jugui amb els diners, que s'especuli amb els diners i que la llibertat d'actuació dels diners sigui il·limitada, no hi ha res a fer; serem sempre esclaus dels poderosos.
A mig camí entre l'antiga Unió Soviètica i l'actual liberalisme econòmic hi ha una manera d'entendre l'economia que avui no hi és; i tots en patim i en patirem les conseqüències.

.

Sobre l'educació dels infants.

.

L'educació dels infants té el cor a casa; si el cor de l'educació no és a casa, els infants creixen amb el cor desarrelat o sense cor.

L'educació dels infants necessita d'uns pares disposats a perdre el temps pels seus fills, a perdre vida pels seus fills, a deixar de banda oportunitats i ambicions pels seus fills. Cal parlar amb ells de qualsevol cosa i de tot. Cal parlar-los com a adults, si volem que arribin a ser-ho; amb tot el respecte que mereixen els adults; donant importància a les seves opinions, als seus dubtes, al seu àmbit, igual com donem importància a les opinions, als dubtes, i als àmbits dels adults. El mateix bon tracte que mereixen els adults, el necessiten els infants.

L'educació dels infants comença per l'amor que els tenen els seus pares, un amor que no els estalvia dificultats, per tal que puguin créixer aprenent a superar les pedres del camí; un amor que diu que no moltes vegades; un amor que no crida, i que no es deixa convèncer pels crits; un amor que actua sense posar condicions.
L'educació dels infants, l'educació que construeix infants sans i forts, és aquella que comencen a exercir els pares, conscients que, en el moment de tenir un fill, la vida del fill passa a ser el primer de la pròpia vida; i la pròpia vida, el segon. Perquè els fills visquin, cal posar la pròpia vida (en qualitat i continguts) a la segona posició de les prioritats existencials. Qualsevol altra raó que ens pogués arrossegar vers l'estratègia de posar les nostres necessitats sentimentals, psicològiques, físiques... per damunt de les necessitats de seguretat, d'amor i de temps que tenen els nostres fills, seria un error que afectaria negativament al futur i al destí dels nostres descendents, i en última instància a la humanitat.

..

.

Reconeixements, premis, afalacs, valoracions... Gràcies, passeu si voleu, sou benvinguts, però escric per mi.

.

Estan de moda els premis, els reconeixements, les nominacions, les votacions, els finalistes...
De blogs, de novel·les, de pel·lícules, de projectes, de cantants...
De tant en tant, m'hi veig empès a entrar-hi; però no puc evitar de sentir-me força bé ben lluny de tot això; metafòricament, dins d'una cabana en una platja deserta; allunyat de qualsevol judici extern, a la república de casa meva. M'agrada escriure per a mi; sense negar ningú llegir-me, però dirigint-me a mi per a ser fidel a la forma i al fons que vull transmetre, per a ser independent de les valoracions alienes, per a caminar vers l'únic aprenentatge útil. Potser no sempre; potser només la majoria de vegades.
És absolutament revifador saber-se sol i sobirà dels propis mots.

.

.

El meu atracador i jo.

.

En contemplar algú que em vol atracar, robar, violentar... em vénen al cap tot un seguit d'idees interessants.
De primeres, que aquest personatge és, si fa no fa, com jo. Té un cos humà, un cervell, unes connexions neuronals... tot molt personal, tot molt seu, però un fonament comú que compartim, l'espècie amb tota la seva informació genètica.
No ho he dit, però s'intueix que la principal diferència, si és que n'hi ha, rau a les connexions neuronals. Tampoc és clar que aquesta diferència hi sigui, perquè tenim l'entorn i l'educació (sobretot l'educació de la primera infantesa) com a elements que determinen, o influeixen amb molta força, un comportament.
Pensem en les connexions neuronals: els circuits elèctrics (susceptibles de conduir un corrent molt petit) formats per les neurones que es van connectant al llarg de la nostra vida (sobretot durant la infantesa); circuits responsables dels pensaments, de l'activitat mental, del nostre jo. És evident que si els circuits es formen al llarg del creixement, tot allò que succeeixi durant el nostre creixement els influeix. Els circuits es trenen amb més intensitat quan la seva formació és fonamental per a sobreviure, per a controlar l'entorn, o, en edats més avançades, per a reproduir-se. Així doncs, totes aquelles experiències que tinguin una importància cabdal en la consecució d'algun d'aquests tres objectius, seran (per dir-ho d'alguna manera) les dissenyadores dels circuits neuronals més estables.
Al llarg de la vida funcionaran sovint aquests circuits formats a la infantesa.
De la “qualitat” de la infantesa en dependrà la “qualitat” dels circuits. La violència engendra violència. La por engendra persones insegures i patidores. La vergonya engendra sàdics. La satisfacció automàtica i descontrolada de tots els desigs engendra tirans. L'aïllament engendra inadaptats socials. La disciplina engendra màquines. L'amor engendra amor. L'encoratjament engendra persones segures i il·lusionades. La lloança engendra persones que sabran lloar i recolzar. Les relacions socials engendren persones hàbils en les relacions socials. La tendresa engendra persones capaces d'estimar. La comprensió de les normes engendra persones capaces d'obeir-les i també de saltar-se-les quan convé fer-ho; la capacitat de posar l'ésser humà per damunt de les lleis.
Tot això només aproximadament, perquè heretem una informació genètica que ens fa més o menys receptius als estímuls, més o menys capaços d'elaborar els circuits neuronals corresponents davant d'uns estímuls determinats.
Llavors és molt possible que el meu atracador, el que treu el ganivet i me'l posa al coll o al coll del meu fill per aconseguir els meus diners, sigui, si fa no fa, com jo. Dit d'una altra manera: jo, amb la seva informació genètica i amb les seves experiències vitals, molt probablement, i mal que em pesi, estaria atracant algú.

.

L'ordre i la lògica que extraiem de l'univers.

.

Del moviment dels astres, de l'acció de les forces, de la contemplació dels éssers, se'n dedueix un ordre, una lògica, que ho governa tot. Fins la indeterminació quàntica obeeix una lògica (bo i l'atzar que conté); l'atzar passa a ser un instrument de l'univers per a créixer.
Nosaltres fem servir aquest ordre, aquesta lògica, per a conèixer millor la natura; i és de l'univers que ens envolta d'on hem extret aquesta lògica, on l'hem coneguda i on l'hem après. A l'últim podem afirmar que nosaltres mateixos som conseqüència d'aquest ordre, d'un impuls governat per aquest ordre; el tenim a dins i tendim a ell perquè ell és la nostra causa.

.

Les etiquetes dels micos que no sabem que ho som.

.

Mai no agradaràs a tothom, ni en tot el que dius, ni en tot el que fas, ni en tot el que ets. De vegades no agradaràs perquè esdevindràs algú que posa en evidència una mancança, un desconeixement, una feblesa; a cops no agradaràs perquè esdevindràs un competidor ferotge en el territori de les idees, de les institucions humanes o de qualsevol altre esfera on ens moguem els micos que no sabem que ho som. Sovint no agradaràs perquè no tothom agrada i perquè no tothom ho veu tot. Tant se val.
El món dels micos que no sabem que ho som funciona amb les etiquetes. Tu ets enginyer, tu ets professor, tu ets mestre d'escola, tu ets filòsof, tu ets escriptor, tu ets un nyicris que escriu; i fins que no et paguin el que paguen al Pérez Reverte, ets només un nyicris que escriu. Les etiquetes esdevenen l'element clau definidor de la tasca de cadascú, i així neixen nous conceptes com “l'intrusisme professional” que ve a ser la vella defensa del territori que els micos que no sabem que ho som desenvolupem perquè tenim por que algú que no té la nostra etiqueta faci millor que nosaltres allò que la nostra etiqueta se suposa que diu que hem de saber fer.

Som així. Neixem. Aprenem, gairebé la majoria de vegades per imitació. Ens alimentem. Defequem. Ens reproduïm. Estimem. Tenim por. Lluitem. Acabem morint. Alguns es moren sense comprendre això de les etiquetes; sense arribar a albirar que el món moltes vegades no és com el veiem, perquè de vegades el veiem tal com les etiquetes ens el fan veure, perquè de vegades (gairebé sempre) el veiem tal com ens han ensenyat a la més tendra infantesa que s'ha de veure.

I tot això de les etiquetes, de la por, de la defensa del territori; ho fem sense saber que ho fem; algun punt de la nostra ment ho elabora sense demanar-nos permís; fabrica pensaments al pas de la demanda, de la necessitat de controlar l'entorn, de reproduir-nos o de sobreviure.

Mai no agradaràs en tot a tothom, ni en tot el que dius, ni en tot el que fas, ni en tot el que ets. No passa res. Assegura't, però, que t'agrades a tu mateix. Espera! No responguis tan de pressa; assegura-te'n.

.

.

P.D. Veieu la fotografia? Alguns diuen que la realitat té forma d'agulla (les agulles són les portes de les muralles). La foto és de Tarifa.

.

.