Els catorze quilòmetres més llargs.

Vist des d'aquí, l'Estret de Gibraltar no sembla tan ample. Des del mirador de la carretera serpentejant que uneix Tarifa i Algeciras, el Marroc sembla a frec d'unes quantes braçades; catorze quilòmetres de mar; potser els catorze quilòmetres més llargs del món.

Vam estar comentant les raons que empenyen a un bon grapat de persones (de vegades amb criatures) a creuar de nit aquest riu d'aigua salada, travessant corrents, vents, fred, foscor... Podrien venir com a turistes i després quedar-se. Per què arriscar la vida d'aquesta manera? Probablement els qui travessen l'Estret no podrien passar mai per turistes. La pobresa és un segell difícil de dissimular. L'afany de viure millor és una tendència natural de totes les persones, que volen que els seus fills visquin amb la dignitat que ells no han assolit.

Si el món sencer visqués com nosaltres, farien falta tres planetes perquè el sistema no s'ensorrés; el món només se sosté (i de moment) perquè la majoria no viuen com nosaltres, perquè la majoria no consumeixen com nosaltres, perquè a la majoria no els ha tocat la loteria com a nosaltres. Qui vulgui pensar que pensi; i qui no vulgui pensar que es continuï queixant.

.

El Llevant enfadat des de Caños de Meca i els misteris del Planeta Mar.

El dimarts 27 de juliol, el Llevant cridava com un condemnat, i quan està d'aquest humor no se li pot dir res. No valen diàlegs, ni dances propiciatòries del bon temps, ni gests de bona voluntat per a convèncer-lo que amaini. El Llevant és així, s'enfada i no hi ha res ni a la terra ni al mar que el pugui fer enrere: udola, gemega, esbufega, xiscla, crida, aixeca grapats de sorra i els llança com si fossin metralla contra la pell de qui sigui, s'endú vaixells cap a Amèrica, aixeca onades gegantines i en roba l'escuma, arrenca para-sols i els envia al mig de l'oceà, destrossa teulades... tot i això, com passa amb moltes belleses, quan s'enfada és encisador.

Aquell dia, després de cometre la bogeria de passar el matí a la platja, ens vam decidir, a la tarda, d'acostar-nos al Far de Trafalgar, a Caños de Meca, convençuts que un Llevant de força 7 a Trafalgar havia de ser una experiència per recordar; no ens vam equivocar pas.

Caños de Meca és un petit nucli d'habitatges que ja no és el que era. No fa gaires anys, era un refugi dels Hippies. Cabanes de palla, construccions simples i belles. Nits arran d'aigua amb guitarres i fogueres. Llibertat. Poca gent. Molta natura. El progrés, però, i fins que les coses no canviïn, marca un ritme inexorable que no sembla tenir volta enrere; i avui la gent de costums consumistes i banals (és a dir gairebé tothom) arriben a tot arreu; cerquen el paradís, però no pas per viure-hi com al paradís sinó per a portar-hi els seus inferns particulars; les persones volen poder explicar que han trepitjat la terra de la llibertat, el món on tothom és feliç, on hi regna la pau i l'amor i els valors d'una societat més idealista, però volen tot això sense implicar-s'hi, com a visitants, acceptant el preu de (amb la seva visita poc respectuosa) anar matant de mica en mica el món que admiren sense reconèixer-ho, o en tot cas el món que volen poder explicar que han conegut, bo i que per una altra banda el detestin perquè els exigeix renunciar a les comoditats de les quals són dependents.
Avui només queda un bri del Caños de Meca de sempre a la zona del Far de Trafalgar i a les cales de sota els penya-segats de la costa que va en direcció a Barbate. Al nucli urbà, apartaments tradicionals, algun mercat d'artesania, i un lleu traç de la costa que fou abans que els interessos comercials apareguessin.

El Far de Trafalgar, que ja vam conèixer l'estiu passat, representa un punt on la natura, la història, l'esport i l'oceà... s'ajunten per a incentivar la imaginació i l'emoció vers la creació de qualsevol mena. Mirant el mar de davant del Far, veig a Nelson morint d'un tret i viatjant mort cap a Anglaterra dins d'un barril de brandy. O el munt de vaixells enfonsats carregats de tresors que reposen a racons de les seves fondàries. O els cetacis que hi viuen i que no fa gaires dies vam conèixer personalment. O el romans, o els cartaginesos, o els fenicis... La costa del Far és un caprici dels corrents i del vent (ara per ara protegit pel govern d'Andalucia) on el nudisme, el kite-surfing, els paisatges solitaris, els sons naturals, el silenci... intenten sobreviure a l'onada de banalitat consumista de la civilització que ho vol posseir tot, que ho vol controlar i comercialitzar tot.

Caminem fins al far combatent l'embat del vent que no té cap intenció de deixar-nos avançar, i veiem la gent que s'arrisca massa banyant-se a la platja on en condicions normals i a causa dels corrents es desaconsella el bany (més perillós encara avui amb aquest temporal), els kite-surfing que avui estan a la seva salsa, el Sol impresionant daurant l'oceà de l'oest.

Algunes criatures bramen per la sorra que ens crema la pell projectada pel vent. L'escuma de l'Atlàntic vola desenes de metres lluny.

Les fotografies que mostren la costa de l'est, vers Barbate i Tarifa, eviten el contrallum i revelen els colors de la mar i al lluny els pobles i els caps.

Les dunes formen un braç envoltat de mar per totes dues bandes; un mar vestit com un guerrer amb els crespons blancs de l'escuma i onades de cinc i sis metres.

No hi ha espectacle més asserenador i alliberador que la mar, la mar enfadada i tot el que amaga de vida, de records, de tresors, de misteris. Encara avui, al segle XXI, podem mirar al mar i descobrir-hi el misteri. El misteri d'un origen i d'un destí. El misteri de mil històries que estan esperant que algú les expliqui i les faci públiques. El planeta mar deixa un raconet de terra seca perquè algú des de fora, pugui mirar-se'l.
.

.

Dunes de Valdevaqueros

Les Dunes de Bolonia des de les ruïnes de Baelo Claudia.

.

A les deu del matí del 2 d'agost de 2010, pugem a les dunes de Valdevaqueros. El desert del Sahara puja muntanya amunt. Per qui no conegui les dunes de Bolònia o de Valdevaqueros la meva explicació resultarà insuficient. És com si comencessis a pujar el Montcau des de Coll d'Eres, i enlloc de camins de roca i romanís, t'hi trobessis sorra, i més sorra, i més sorra, que el vent ha anat amuntegant al llarg de segles.

Les dunes són obra del vent de Llevant, que a l'Estret de Gibraltar és un déu.
Des del capdamunt aconseguim una vista esplèndida de Tarifa, del Marroc i de l'Estret. El mar, en aquesta hora i en aquest moment és com una bassa estàtica. La sorra desprèn calor de foc. De dalt fins a baix de tot, una bonior de tobogans de sorra de gra fi.
Té alguna cosa, el desert, que el fa etern

El vent dibuixa ones al gran tapís de la sorra, que va creixent any rere any vers el blau esbandit del cel. L'oceà s'acosta, a cops suau, de vegades enfadat, i no aconsegueix altra cosa que amuntegar més sorra i fer més alta la muntanya.

A la imatge del costat, la carretera d'entre els arbres veu perillar la seva existència per una natura que reclama els seus dominis.

La Cueva de la Pileta

.

Dimecres, 28 de juliol, de camí cap a Ronda, de manera imprevista, i quasi per casualitat, trobem la Cueva de la Pileta.
500 metres de caminada per l'interior de la terra, dins d'una cova formada dessota la mar fa 30 milions d'anys, i habitada per Homo sapiens en fa 30.000, quan ja els moviments geològics l'havien situada a uns quaranta quilòmetres del mar i a uns 700 metres d'alçada sobre el nivell del Mediterrà.
La cova poseeix pintures de fins a 30.000 anys d'antiguitat, també de 20.000, de 10.000, de 4000. Elaborades amb òxid de ferro barrejat amb grassa animal, la qual cosa ha permès verificar el temps amb el C14.
Veiem així pintures realistes del paleolític: un peix marí de 20.000 anys, un cèrvol de 30.000 anys, diverses comptabilitats i calendaris de 4000 a 8000 anys ja dins del neolític (quan va començar la pintura simbòlica/abstracta). També hi ha una raresa, una pintura fora del seu temps, que el C14 data 20.000 anys enrere, i que és abstracte; quan l'art abstracte va començar amb el neolític fa uns 8000 o 10.000 anys.
A banda de les pintures, el més impresionant és la constitució de la cova; les immenses galeries, amb estalactites i estalagmites, que de vegades s'ajunten formant columnes majestuoses. Espais de 14 a 20 metres d'alçada i 30 d'amplada, com autèntics temples naturals, amb roques amb forma de monstres, pedres antropomòrfiques que la imaginació associa amb imatges de l'inconscient i percep rostres i cossos. Decorats gaudinians naturals. Catedrals subterrànies de dissenys inigualables.
A l'últim arribem a la darrera de les naus que es mostren al públic, al fons de la qual hi ha un pou de 70 metres de fondària que comunica amb una altra galeria inferior que es troba a sota d'on ens trobàvem en aquell moment i que tenia una alçada de 40 metres. El terra de sota on érem era un pis de quatre metres de gruix sòlid a sota del qual s'obria la galeria inferior de 40 metres d'alçada.
Al llarg del nostre recorregut, hem observat dos llacs subterranis d'aigua dolça, molt mineralitzada. Túnels i galeries laterals no obertes al públic per la seva perillositat, amb més pintures.
Sabem també, per indicació del guia, que la cova és habitada per milers de rats penats que al vespre surten a caçar formant boires fosques amb el contrallum del sol amagant-se.
La temperatura de la cova és de 15 graus Celsius, que es mantenen constants tan a l'estiu com a l'hivern.
La cova fou descoberta al 1905 per algú que cercava excrements de rat penat com a abonament, i es començà a mostrar al públic al 1925.
Els habitants de fa 30.000 anys habitaven els primers 200 metres de la cova; la resta de galeries esdevenien com un temple dedicat als rituals de propiciació. Les pintures eren mètodes màgics per afavorir la caça. Encara avui dia, alguns indígenes d'Austràlia fan servir mètodes de propiciació de la caça, i no poden comprendre com algú surt a caçar sense pintar abans les criatures que vol abatre.
En una de les galeries laterals que acaba en un pou, d'accés impossible sense corda, hi van trobar quatre esquelets, que podrien ser un sacrifici ritual.
En un parell de punts de la galeria la paret està ennegrida a causa de les fogueres que encenien els primers pobladors per iluminar-se. La cova té orificis petits naturals en algun punt que permetia l'evacuació dels fums.
Al paleolític, dins la cova, hi vivien entre deu i quinze persones. Al neolític, es calcula a partir de les restes d'instruments trobades, que hi podien viure fins a quaranta individus.
A banda de les pintures, a la cova hi han trobat restes d'ossos humans i d'altres animals, eines de tall, ceràmica (del neolític).
Dins la cova hom se sent com en un temple, com en una catedral de tall natural, que té algun element superior a les catedrals humanes; un aura d'eternitat de traç diví, de caos ordenat, de llibertat creativa, de força mística. I fan rumiar els 30.000 anys de persones que hi van viure, en comparació amb els 2000 anys de cristianisme. De vegades sembla que la nostra civilització sigui el tot, el summum, el que sempre ha estat, i 2000 anys no és més que una quinzena part del temps dels habitants d'aquesta cova. I si comparem aquests 2000 anys amb els 150.000 anys d'existència dels Homo sapiens, ens trobem que representen una mica més del 1% del temps. I el 99% del temps, quin era el pensament d'aquelles persones que eren pràcticament idèntiques a nosaltres pel que fa a la biologia i a la genètica. ¿És o no és una mena de xovinisme temporal pensar que el món com l'entenem ara és el que ha de ser i prou? El que ara sembla l'embolcall indiscutible de la cultura i la tradició no és res més que un instant en aquesta llarga cursa del gènere humà vers el misteri de l'existència.

.

Més informació:

.

http://www.cuevadelapileta.org/

.

http://es.wikipedia.org/wiki/Cueva_de_la_Pileta

.

http://www.youtube.com/watch?v=K8w0_cZHMnI

.

Trobada amb els cetacis a l'Estret de Gibraltar

.

La tarda del divendres 30 de juliol de 2010, vam agafar un petit barquet, al costat de 28 persones més, i ens vam disposar a creuar l'estret de Gibraltar fins a 4 milles marines del Marroc per a observar cetacis.

Els primers en ser vistos foren els dofins llistats, ben aviat els dofins mulars, i a l'últim (i les qui varen ser més sociables) els calderons o bal·lenes pilot. També cal dir que en un moment determinat (que va durar uns tres minuts), i en un punt determinat de l'estret, la quantitat d'animals de dimensions gegantines que van passar sota nostre (alguns traient el cap i d'altres a frec de la superfície cristallina) fou tan enorme que no donàvem abast a identificar-los: dues tortugues d'un metre, un enorme tauró de colors clars d'uns 7 o 8 metres, al costat de tots els cetacis que sí que ens saludaven.

Els calderons viatgen en grups de 60 o 70 individus, és estranyíssim trobar-ne algun en solitari si està sa, i tenen una gran curiositat. Igual com nosaltres, aquestes persones del mar tenen dies de tota mena; de vegades no s'acosten, perquè no en tenen ganes, perquè estan menjant o perquè estan de mala lluna; en altres ocasions són ells qui busquen les barques i miren els passatgers. Vam tenir la sort de trobar-los en un dia bo. Feia emoció veure com venien directes cap a nosaltres un cop el motor s'aturava i flotàvem com un tap de suro, es quedaven immòbils a uns tres metres, o treien el cap abombat i rodó per mirar-nos amb ulls de vidre, o creuaven la barca per sota ensenyant-nos la panxa blanca o l'esquena negra com l'atzabeja amb l'aleta grossa. Una d'elles es va aturar i ens va saludar amb la cua. Hi ha qui diu que aquestes persones del mar poden veure l'aura de les persones de la terra, i que segons qui hi hagi al vaixell senten més curiositat per veure-lo, de manera que ja no sabem si som els Homo sapiens els qui els anem a visitar, o les bal·lenes pílot les qui ens estudien.

Els dofins fa l'efecte que són més moguts, salten fora de l'aigua i van en grups més nombrosos, de centenars d'individus. Passen més de pressa vora nostra i no s'aturen com els calderons.

Hi ha dies en què el grup de quaranta orques que habita l'Estret a l'estiu es deixa veure; avui no ha estat així. Tampoc hem vist cap catxalot, ni el rorcual (hagués estat una loteria).

Haig de dir que de primeres desconfiava de l'empresa que ens ha acostat a aquesta experiència inigualable. Sospitava que amagava al darrere alguna mena d'afany de guanyar diners amb els cetacis. No dic pas que no vulguin guanyar diners (tothom qui té un negoci ho vol fer), però vam haver d'insistir diversos dies a apuntar-nos a l'excursió perquè l'empresa no tenia clar que l'estat de la mar garantís seguretat pels passatgers i bones condicions de visibilitat, i en aquestes condicions no organitzava cap sortida. D'altra banda, les hèlices estan protegides per a no ferir els animals, i el biòleg que acompanya l'excursió (un tipus d'aspecte irlandès amb la cara vermella com un tomàquet i un bri de pèl ataronjat) en tot moment informava de les característiques dels animals i d'altres detalls amb un rerefons ecologista força important. L'empresa insisteix en totes les seves informacions, i en els fets, en el respecte als costums dels cetacis, i es limita a esperar que s'apropin, si ho volen, i en cap moment no deixa de fer pedagogia de la necessitat de conservar la biodiversitat.

Haig de dir, que abans d'avistar els primers animals, el barquet (força petit) es movia molt i els no avesats a la mar sentien (sentíem) una certa por (per dir-ho d'alguna manera) a vés a saber què. En el moment de trobar-nos amb els primers individus, però, l'emoció fou tan intensa que hi ha qui gairebé pensava a llançar-se a l'aigua, i el respecte per la força de la mar es va esvaïr del tot. La sensació unànime de tots els passatgers fou de privilegi (hi va haver algun adult que va plorar d'emoció) i també de frustració i de ràbia per com van les coses, per tanta mort a tots els mars, per tant de genocidi, per l'ignorància antropocèntrica de molts Homo sapiens que es pensen que són l'única consciència del planeta, l'única intel·ligència. Al mar hi ha persones que no són Homo sapiens.

Malauradament, també, al mar de l'estret de Gibraltar, sovint hi ha persones que són Homo sapiens i que es veuen empeses a creuar-lo de mala manera deixant sovint la seva vida i la vida dels seus fills sota de la superfície negrenca, de més de vuit-cents metres de profunditat. Aquest és un pensament que no vam deixar de tenir al llarg de tot el viatge. Hi ha molt per millorar, i la indiferència no és permesa. Cal eliminar l'ambició de riqueses il·limitades que és la causa de tots els errors, dels greus i dels molt greus.

"M'agradaria que omplíssiu els mars, i que aquests monos sense pèl, arrogants, ambiciosos i cruels no us exterminessin. Existeix entre vosaltres i nosaltres una connexió natural que va més enllà de les paraules i que destrueix les fronteres i els combats de la lluita d'espècies. Ambdós som consciència."

Robert Conway

POEMA A LA BAL·LENA MORIBUNDA

Els paradissos de Tarifa

.

Tarifa té un terme municipal molt gran; es poden recórrer molts quilòmetres sense sortir-ne; això fa que la costa sigui molt llarga; i si hi afegim el fet que és una ciutat amb una sensibilitat molt gran per la preservació dels espais rurals i naturals, doncs ja tenim una primera recepta per a permetre l'existència del paradís en algun punt del seu territori.

A banda de tot això, Tarifa és un dels pocs municipis que ha fet explícita la seva voluntat de no legislar la indumentària de les persones (en aquest cas la seva “no indumentària”), de manera que accepta no atorgar-se drets que els municipis no tenen, i no impedir per tant que ningú prengui el sol sense roba en qualsevol de les seves platges. Tot i això, la gent acostuma a cercar la tranquil·litat, i a ningú se li acudeix fer servir aquest dret per incomodar ningú en llocs on la tradició (que no la llei) imposa l'ús del banyador. L'evolució dels costums farà que de mica en mica, al ritme tranquil que el progrés humà de la societat necessiti, el cos humà vagi deixant de ser quelcom que molesta o que torba les persones. I és convenient que algun dia l'Homo sapiens recuperi aquella assumpció de si mateix que li permetia acceptar-se com era sense sentir-se arrossegat compulsivament a ves a saber què només pel fet de contemplar la seva pròpia realitat. L'integrisme religiós acostuma a veure insinuació sexual arreu, fins on no n'hi ha. Si ens tapéssim habitualment el nas, els integristes veurien sexe al nas i protegirien els seus nens i nenes de la visió dels nassos nus. ¡Quina incomoditat anar sempre amb el nas tapat! ¡Quina deformació del rostre humà!

Tornant al tema del paradís de Tarifa; a Tarifa la llei aconsegueix que la manera com les persones s'acosten a la platja, a la costa, al mar, sigui força relaxada, despreocupada; sobretot pels qui cerquem una mena de mística que ens uneix a la natura no com aquell que va a visitar-la, sinó com aquell que torna a casa, que passa a formar-ne part, a ser-ne un element més, no pas dominador, explotador o visitant, sinó un ésser més de tots els que configuren el majestuós teatre de la natura salvatge.

Així, a Tarifa, hi ha molts paradisos; alguns força coneguts, com el de Bolonia, del qual ja us parlaré un altre dia. I d'altres increïblement solitaris i desconeguts com el de... (no m'ho deixen dir, per a no malmetre'l). Però imagineu una cala d'aigües de vidre, blavissa, amb sorra fina; dunes que baixen des d'un bosc espès de pins ben dibuixats, llengües de sorra que s'endinsen a la mar entre roques curulles de fauna i de vegetació submarina autòctona, silenci abillat amb un brum suau d'onades i a voltes l'údol lleu del llevant... Quan et submergeixes amb les ulleres, el rerefons de la mar té una lluminositat blava, molt difícil de trobar avui dia en què a les costes més properes predominen els verdosos, els groguencs, o pitjor... Quilòmetres i quilòmetres d'una solitud i d'una bellesa que tornarien bojos els especuladors que somnien (o somniaven fins fa poc) omplir la costa amb un milió d'habitatges més. I el més important és que en aquests indrets, des que surt el sol fins a la una del migdia, no hi apareix ningú. A pocs quilòmetres, les platges tradicionals de la població bullen atapeïdes de para-sols, tovalloles, crits... I aquí, a l'abast de qui ho vulgui, la terra manté l'aspecte que tenia fa deu mil anys, cent mil anys... sense que aquesta característica atragui les masses. De la una del migdia en endavant, comença a arribar-hi gent, força respectuosa. La llargada de la costa permet que tothom trobi, si ho desitja, el seu espai de solitud; però les hores centrals del dia no són pas les millors per a prendre el sol.

Aniré explicant més detalls del paradís de Tarifa en altres posts; ara per ara, aquest escrit ja és prou llarg. Tant de bo les administracions consideressin important conservar el rostre de la Terra com un tresor per a tots; un tresor més valuós que els diners que alguns cacics han fet, fan i faran, a canvi de cimentar el país. A les persones, no els farien falta antidepressius si des de petites rebessin l'educació de l'amor al planeta i als seus paisatges naturals. El veritable rostre de la terra és el rostre de la nostra mare, el rostre del nostre origen, i tenim la nefasta dèria de deformar-lo, pensant-nos que el podem millorar, que el podem embellir. Qui pot embellir la bellesa?

Dotze dies a Tarifa.

.

Tal com haureu intuït els que llegiu de tant en tant aquest blog, he estat (hem estat) uns dies fora. Han estat d'aquells dies que corren com males bèsties de tan intensos com són, i que alhora ens deixen la sensació d'haver viscut molt de temps, d'haver experimentat molt, d'haver-nos fet més grans i més savis.
De mica en mica, aniré explicant vivències i aprenentatges.
L'any passat, vaig fer un diari de vacances; fil per randa vaig anar explicant els detalls de cada dia. Enguany, el que faré serà explicar temes concrets: sortides, indrets, experiències, sensacions... Penso que així m'aproparé millor a l'essencial.
Feliç de ser a casa de nou, desitjo que tots continueu passant un estiu agradable, i que cada dia per a vosaltres, per a mi, per a tots, sigui un viatge vers la bellesa.

.

.