La llum de les coses

Podem aprendre tècniques, i cal fer-ho, però quan fem fotografies, acaben manant les fotografies. Elles ens avisen i ens criden sense que tinguem temps de pensar gaire. Si ens parem a pensar, passa de vegades que la imatge fuig per sempre. 

Podem conèixer, i cal conèixer, paràmetres, raons, tècniques... però mai no coneixerem del tot les il·limitades causes per les quals una imatge determinada, i des d'un determinat punt de vista, és valuosa. Les causes essencials rauen més en allò que és fotografiat, i l'art potser consisteix a ser capaç de capturar-ho tal com és vist a l'escletxa de l'instant. El secret és l'instant i la crida de la mateixa imatge. I la humilitat i la gosadia d'obeir-la.

D'altra banda, la fotografia i el cinema no són esports a on es guanyi o es perdi. La força creativa no s'amaga als mitjans o instruments; bo i que pugui semblar el contrari; la força de la creació no depèn dels mitjans materials. Fins i tot passa de vegades que l'abundor de diners ofega la infinita capacitat de la ment creativa humana.

No hi pot haver frustració quan allò que cerques és l'emoció d'una ombra al costat d'una melodia que sents, per a suscitar moltes més preguntes i interpel·lacions que no pas respostes o solucions. La frustració pot néixer quan el mercantilisme o el "glamour" es confonen amb l'art. Si allò que esperem no és adequat, no ho obtindrem i ens frustrarem, o ho obtindrem i viurem confosos, convençuts que hem arribat a l'expressió somniada. Si allò que cerquem és l'exercici discret i anònim de crear una bellesa que potser ningú no aplaudirà, però que serà com l'hem pensada i desitjada, no hi pot haver frustració. És impossible frustrar-se quan el que busques ho tens dins de tu mateix, i quan depèn només de tu mateix, i de l'atzar, que és un dels principals motors creatius. 

Les cadenes invisibles de les tradicions i els costums socials.

Moltes vegades, el silenci expressa una saviesa superior a les paraules.

Moltes vegades, les paraules es posen al servei de la justificació del propi interès, i per a fer-ho asseveren en contra de la lògica. En aquests casos, les paraules han de ser abundoses, i donar voltes i girs estranys per tal que l'evidència de la seva manca de lògica no esguerri la finalitat de justificar el propi interès; llavors el discurs, per a qui escolta, es fa feixuc i tediós, i per  qui el pronuncia, esdevé incòmode i tens.

La pau és amiga de l'absència de discursos tediosos.

El discurs de la pau és clar i breu; té el color de l'aigua i el so del vent.

El discurs de la pau enfosqueix l'ànim dels que viuen exclusivament pel seu propi interès i posen en segon terme el benestar de totes les persones.

La bellesa absoluta és el disseny de la natura.

La programació natural de les nostres ments mena a trobar bell el que és natural. Quan no passa això, vol dir que algun fragment del programa s'ha espatllat.

La llibertat és el primer dret i la primera necessitat de qualsevol consciència.

La moda i l'estil artificiós i rebuscat agrada en algunes èpoques; i desagrada en d'altres. L'atracció per la bellesa natural existeix sempre.

La por ens empeny a adorar la tradició i a assumir les seves normes sense cap, o gaire, judici crític; la tradició ens dóna la seguretat que com a humans, fràgils, inconscientment patim. Però al mateix temps aquesta submissió a la tradició ens impedeix deslliurar-nos de les cadenes invisibles que ofeguen la llibertat i la creativitat, i que, per exemple, li neguen a la nostra pell l'escalf del Sol la carícia del vent i l'abraçada integral del mar. 

El fet biològic de l'adolescència representa l'esperança  de la llibertat humana, en el sentit en què l'adolescència tendeix a trencar i a rebel·lar-se contra els dogmes socials de la tradició. Sense l'adolescència, acabaríem sent esclaus de nosaltres mateixos, de la maquinària inflexible i infundada de les tradicions.

Els pensadors més influents de la història de la humanitat no han escrit res.

El 99,9% de la població, quan parla, du màscara. La màscara segueix i obeeix els prejudicis i els estereotips socials. El veritable rostre, dessota la màscara, si resta ocult molt de temps, s'acaba assemblant cada vegada més a la màscara.

Res que per existir necessiti imposar o prohibir qüestions que, per naturalesa, formen part del dret a expressar-se o a escollir de les persones, mereix existir.

.
.
.

Hi ha moltes maneres de matar, i només algunes són il·legals

 Image from Thomas Bjørkan from wikipedia  CC BY-SA 3.0

S'acaba el curs. S'acaben algunes etapes. La vida d'alguns canvia. La vida de tots, poc o molt canvia. 

El món continua ple de persones que posseeixen la raó i que es veuen en cor de jutjar, condemnar i executar. Hi ha moltes maneres de matar, i només algunes són il·legals. El mal consumat sovint es considera més determinant que milers de bondats consumades. 

La bellesa continua sense ser prou mirada. La bellesa continua essent condemnada. La bellesa continua essent confosa amb un interès desmesurat de plaer i de poder.

La bèstia Sapients continua sense sorprendre's de ser, i es deixa endur per les pulsions, com les altres bèsties. La bèstia Sapients continua escridassant des de l'interior d'un cotxe, continua sense recollir el mocador de paper que li ha caigut a terra quan ningú no el veu, i recull, en canvi, el paper donant lliçons de reciclatge, quan té públic que l'aplaudeix. 

La bellesa que resplendeix arreu continua sense ser descoberta. La por encara fa que les persones visquin com a bèsties Sapients. La convicció que en sabem molt ens continua impedint aprendre. Que les veritats les digui el fill de la fusteria, o el fill de la família dels gitanos del carrer Societat, o el nen del frankfurt, és prou motiu com per a no valorar-les. 

La mort encara fa por. La imatge es valora per damunt d'allò que representa, i fins i tot per damunt d'allò que és. Els recursos materials es consideren més importants que les motivacions psicològiques o que la integració social. Es vetlla més pel benestar del cos dels avis que per la seva il·lusió de tenir un balcó amb flors i una llar petita i seva sense ascensor, amb galetes i sifon damunt la taula. Les pastilles són irrenunciables, però no ho és el balcó del pis a on viu de tan mala manera el pobre avi, encara que ell se senti a la seva pàtria. Es tremola davant la possibilitat que l'avi caigui, que es trenqui el fèmur i es mori, i no importa tant, o gens, que la seva alegria s'hagi mort a les blanques, netes, segures i asèptiques parets d'una residència, preàmbul, només, d'un únic futur possible. 

Encara hi ha sorolls estridents a la platja; sorolls procedents de persones que s'escandalitzen pel cos humà, tan bell i tan natural; persones que no s'escandalitzen per les bestieses que surten dels seus llavis, els seus prejudicis vers les persones grasses, o l'incivisme d'obligar els altres a escoltar uns ritmes que a ells els motiven a un volum insuportable. 

Gira la roda de la civilització endavant i endarrere; vint anys endavant, vint anys de tornar enrere. Ven el masclisme i l'artificiositat, i espanta el temps de l'amor i de les flors. D'aquí a vint anys tornaran a girar les tornes. I vint anys després, una altra vegada. 

La bèstia sapients s'empassa els missatges dels mitjans i els fa llàstima el brexit, pels pobres anglesos. Els passarà com als americans dels USA, pobres, que no poden ser de la UE, i que estan arruïnats; o com als australians, o com als de Nova Zelanda, que viuen la desgràcia de no poder ser de la UE, i estan empobrits al màxim, fins i tot demanen caritat pels carrers; entristits de no poder pertànyer a la democràtica UE, que obre els braços als refugiats de la guerra, com tots sabem. 

Ens ho creiem tot. Fins i tot n'hi ha que voten als qui estan a la presó, pel fet de ser presumptes corruptes, i els fan guanyadors de les eleccions. I ens creiem, confiadament, que qui ha intentat fer servir el sistema judicial i la policia per atacar els enemics polítics, compta bé els vots; i que vivim en una democràcia regida per la "Constitución que todos nos dimos".

Apa, adéu! Me'n vaig a escoltar el Perales.  

El verd de l'herba de casa.

Quin gran escenari és la Mola, en una tarda de juny, d'un diumenge  amb boira baixa, per a cantar les cançons que ens surten del  cor.

Aquí, només un bocinet d'una cançó que estimo molt. 

Potser, un altre dia, la poso sencera...

.

.

.

Apartar-nos per a no destorbar el pas de l'amor

Podem provar, i hem de provar, de mostrar la racionalitat d'una idea que mou algú a decidir-se a obrar tenint en compte el benestar dels altres apel·lant al propi interès, és a dir que podem intentar de convèncer-lo amb l'argument que afirma que si treballem pel benestar dels altres, estem aconseguint el nostre propi benestar, però... ha de ser aquest l'objectiu suprem de l'educació, de la seducció existencial, de la intensitat de la vida? 

Al meu parer, només canvia alguna realitat essencial quan canvia la raó per la qual decidim una cosa o una altra... quan ja no és "per mi o pel meu benestar" que em decideixo a tractar bé algú, sinó que ho faig "per ell, o per ella" i quan això em basta. 

El sistema educatiu s'obsessiona massa en transmetre el raonament utilitarista que mou a ser cívic per amor a un mateix i prou, quan en realitat l'autèntica transformació educativa rau a descobrir que el benestar de l'altre és necessari i fascinant, i d'una manera clara i real és també part de nosaltres mateixos.

Quan canvia l'imant que mou els nostres actes, és quan canviem de debò.

Quan la decisió se'ns posa al servei d'una causa que va més enllà del propi interès, és quan hem progressat com a humans.

Però aquest canvi no neix rere el raonament; la lògica no hi arriba del tot. La insuficiència del racionalisme a l'hora d'encendre l'empatia o l'amor ens mena a mirar cap a la natura (creadora de l'empatia a les ments humanes) per a suplicar-li allò que el seu petit fill sàpiens amb tota la seva maquinària cartesiana no pot assolir tot sol.

Cal descobrir en els ulls de l'altre, els ulls del fill que estimem; i en la seva por, la por del nostre fill o filla, la seva vulnerabilitat potser injusta, la seva necessitat de ser estimat.

Cal descobrir a cada posta, a cada silenci, a cada empenta suau del vent, a cada onada, a cada color... tot allò que no es pot convertir en paraules.

Cal asseure's en silenci i no fer res; escoltar la guarnició de l'instant, el que ens arriba amb les llums i els sons... Cal adonar-se, no pas comprendre, que tot l'humà que ens envolta, bo o dolent, és a dins nostre.

Cal deixar de perseguir el paradís esquer amb què la vida ens fa córrer i atrafegar-nos, i aturar-nos i asseure'ns al paradís que ja habitem i que no veiem: el balcó amb els testos, la rambla del nostre poble, els veïns, els coneguts, les boires, el so del quotidià...

Cal permetre que la natura ens canviï, buidar-nos de nosaltres i de la cullerada que sempre volem "fotre" en tot, i deixar-nos bressolar pel vent i el mar.

Ningú, ni amb el seu ego enervat ni amb res més, no pot fer florir una estepa, ni aconseguir que surti el Sol, ni eternitzar la vida... Ningú no pot fer que suceeixi el que succeeix espontàniament.

El llom gemat del bosc i la seva textura de catifa de pregària pot arribar allà a on no pot fer-ho ni la lògica ni el seny. L'amor ve sol i no es pot forçar ni dirigir, només ens hem d'apartar per no destorbar el seu pas; i, a tot estirar, i sense afegir gaire més, apuntar amb el dit la bellesa i retirar-nos.
.
.

Deixar-ho tot per a ser mar.

"A casa", Curtmetratge presentat al II Concurs de curts de "El Rotllo d'en Roig", a l'any 2016.

Ahir vam tornar a participar al Concurs de Curtmetratges de Vilanova "El Rotllo d'en Roig". Òbviament, la nostra participació no buscava pas la victòria material en aquest concurs, ja que el nivell dels participants és molt elevat. El que preteníem, i hem aconseguit, és crear un curt que seguint les condicions imposades per la organització, ens deixés satisfets i ens permetés gaudir creant. L'objectiu  ha estat aconseguit amb escreix, i hem augmentat la qualitat del nostre curt respecte al de l'any passat en el mateix concurs. També hem reflexionat sobre la realitat i el drama dels refugiats, i ens hem decidit a continuar el camí de la creació audiovisual com a afició familiar, instrument educatiu, i eina de gaudi i de desenvolupament de la creativitat.

Feia dies que no escrivia res en cap dels meus dos blogs a causa de l'excés de feina, i dels avatars i girs argumentals de la vida, que m'han atacat aquest curs com mai al llarg dels últims dotze anys. De sort que he sobreviscut, i que estic sobrevivint. La meva fe en la infinita dignitat de cada persona humana, en un futur feliç per a tothom, i en la presència d'una realitat indescriptible i fascinant no atrapada per cap credo ni doctrina, han estat, i són, la meva força. 

La vida continua, amb la seva bellesa intacta, i impossible de descriure; i el respecte a cada persona, especialment als infants, a la seva llibertat i als seus drets, esdevenen l'objectiu més important de tots. 

D'ara endavant, podré dormir més de quatre hores cada nit, i tindré una mica més de temps per a continuar escrivint, cantant, i creant; amb la qual cosa confio recuperar el ritme habitual de publicació dels meus blogs, que, de fet, no he pogut evitar que baixés al llarg dels últims mesos.

Espero que us agradi el curt.

.

.

.