D'on ve, la llum? Del fons, del fum del cel, que obrint l'escletxa encén el mar. Dels estels, de les onades, del maragda ocult dels somnis de sirenes i grifons, al lent viatge de l'estrella a l'horitzó. Tot es fa roig; fins el puny que s'alça amunt per tots els morts: els que han viscut la vida sense sol, els que han temut els raigs, la carn, els sons... El dol els ha esculpit la vida, els ha enfonsat el cor, el riure, el vol del nen que en ells un dia ho era tot. D'on ve la llum? Quan no sabries dir si és blau o és verd, i la sal pels narius t'adorm despert, i el fred dels ossos t'abriga l'anhel, i ets brum i mar i blau i sal i cel. D'on ve, la llum?
Comença el juliol, i una nova manera de treballar: cursets de cinema, preparació de projectes, temps per cantar potser a la fresca i a la posta, prop d'alguna muntanya o a la platja. Les coses importants de la vida són sempre les petites.
Cal dir adéu a la pressa i als neguits, que, malgrat tot, ens permeten aprendre a viure feliços enmig de dificultats.
Ara, n'estic segur, tindré molt més temps per a publicar el blog, que el tinc força aturat.
Quan tenia deu anys,
m’agradava cantar i tocar amb la flauta "La Vall del Riu Vermell". Ho
feia sota els pins, al Pla de Sant Llorenç quan el Sol es ponia.
M’envoltava la pinassa, l’herba, el romaní, la roca
conglomerada... El vent, en aquests moments, era molt especial,
perquè era suau, sovint càlid, i feia l’olor de totes les plantes
del bosc. Jo notava la presència del meu avi a prop. El meu avi
havia mort feia uns dos anys en aquell mateix lloc, i jo ho havia
acceptat força bé, convençut que les persones, quan ens moríem,
canviàvem de manera de ser, i que la nostra ment, d’alguna manera, no
desapareixia amb el cervell que la engegava, i que les persones que
havien mort ens envoltaven i ens feien companyia. No tan sols em
creia tot això, sinó que notava la seva presència, i, en algunes
ocasions, fins i tot els havia vist. Jo estava content, perquè el meu
avi estava bé. I cantant La vall del Riu Vermell enmig de la natura, em sentia ple de pau i ho entenia tot; si més no, tot el que era
suficient d’entendre.
Recordo també que
en aquella edat m’agradaven molt les nenes, tot i que no en
coneixia cap, perquè l’educació que jo rebia a l’escola les
separava. En coneixia molt poques, i molts adults me les descrivien
com a diferents i especials; ho deien amb una mena de rialla
vergonyosa, com si amaguessin alguna cosa que no em volguessin dir.
Entre els companys, acabàvem parlant de totes aquelles coses que els
adults no explicaven, i per això vaig aprendre, mitjançant les
converses amb els amics, i també en aquell mateix tros de bosc, el
que volia dir «fer l’amor». L’explicació em va semblar
preciosa. Fer l’amor amb una nena de la meva edat, quan fos, de mes
gran, em va semblar molt coherent i molt adient a aquell déu en qui
jo creia, i que havia fet els arbres, el sol que declinava a la
posta, la música de la guitarra i la flauta, i que permetia que el
meu avi, en aquells moments de la Vall del Riu Vermell, es fes
present, i que jo el sentís tan a prop. Vaig comprendre perquè
sempre m’havien atret tant les nenes, perquè algun dia havia de fer
l’amor amb alguna d’elles. I em sentia ple de pau, tot i que em
sabia greu no conèixer gairebé cap nena; potser només en coneixia
una, o dues a tot estirar. Els nens, quan preguntàvem als adults
alguna qüestió sobre fer l’amor amb les nenes, ens quedàvem un
xic estranyats, perquè els adults es posaven molt vermells, parlaven
amb nerviosisme, canviant de tema, i ens deien que ja tindríem
temps de descobrir aquestes coses; o bé deien que féssim el favor de no
pensar en marranades. Ho passaven malament, i jo no entenia per què.
Perquè fer l’amor amb una nena em semblava la idea més bonica de
totes les idees que podia tenir en aquell moment al cap.
Tot això va ser
així fins un dia en què un company de classe, molt seriós, em va
dir que no es podia fer l’amor amb les nenes perquè era pecat
mortal. Va ser la primera vegada que vaig escoltar l’expressió
«Pecat Mortal», i la paraula "mortal" em va xocar. «Mortal!» Això
sonava molt fort! Havia de ser alguna realitat perillosa. Li vaig
preguntar al meu amic que què volia dir, que si el que passava era
que et mories si feies aquest pecat; i em va dir que no, que el que
passava era que te n’anaves a l’infern, perquè déu ja no
t’estimava, i perquè et castigava. Va ser també en aquest moment
quan vaig sentir per primera vegada la paraula "infern", i quan vaig
sentir per primer cop que déu castigava la gent; i em va sobtar que
«fer l’amor», que em semblava tan bonic, fos pecat mortal. Uns
dies després, vaig descobrir que hi havia més pecats mortals: beure
molt vi, dir paraulotes, no anar a missa els diumenges... i em vaig
posar molt trist, perquè el meu avi bevia vi, deia paraulotes i mai
no anava a missa. Vaig comprendre que el meu avi devia estar a
l’infern, i que tot el que sentia quan cantava la Vall del Riu
Vermell devien ser imaginacions. Perquè al meu amic, tot això dels
pecats mortals, li havia explicat la seva àvia, que era molt
religiosa. I com que ell havia de fer la comunió, doncs li havia
explicat. Quan, dies després, vaig tornar a tocar la vall del riu
vermell sota dels arbres, no va ser el mateix; déu, al qual fins
aquell moment sentia tan a prop, ja no hi era, i em feia por que
aparegués, perquè a mi em continuaven agraden les nenes, i no podia
evitar el desig de fer algun dia l’amor amb alguna d'elles. I tampoc no
sentia el meu avi, que devia estar a l’infern, i em vaig sentir
molt trist.
Pocs anys després,
el bosc i la casa a on havia viscut tot això, va ser venuda, i jo
vaig anar a parar a una escola a on tampoc no hi havia nenes, i a on
els mestres em van parlar del mateix infern del qual m’havia parlat
el meu amic. I em van dir que era etern, i que no s’acabava mai, i
que això era així segur perquè era un dogma, i que un sol pecat no
penedit t’hi portava. La vida se’m va enfosquir una mica, i vaig
aprendre que déu era molt autoritari; em deien que era bo, però jo
no podia entendre que fos bo i que fos alhora tan desagradable. Em
van ensenyar a anar a missa els diumenges, i vaig descobrir com
n’eren d’avorrides les misses, quantes coses s’havien de repetir sense
entendre res de res, i com la paraula infern, judici, càstig i
vall de llàgrimes, hi sortien sovint. A l’últim, em vaig convertir
en un d’ells, però en algun racó del meu interior, sempre
recordava La Vall del Riu Vermell, i la casa del bosc, i la sensació
de déu tan a prop, i del meu avi per allà mentre el Sol declinava.
Cada vegada que, des de dins de l’església, sentia els nens a
fora, jugant a pilota, em venia el cap el temps de la meva infantesa,
i em preguntava qui tenia raó, si aquell nen de deu anys que sentia
tot allò, o la gent ensotanada que, tan seriosa, em parlaven d’un
déu bo, però castigador i exigent. Els nens, jugant a pilota, em
recordaven com era jo, com som les persones quan som lliures, i com
de diferent era aquella missa seriosa i sovint incomprensible, que
descrivia un déu tan rígid, i sense possibilitat d’error, perquè
era dogma.
Ara, a les acaballes
de la meva vida, perquè als quaranta-vuit anys, encara que no us ho
cregueu, s’està a les acaballes de la vida, he tingut la sort de
tornar a descobrir aquell déu de quan tenia deu anys; un déu que
estima totes les persones, les que beuen vi, les que fan l’amor,
les que diuen paraulotes, les que s’equivoquen, les que l’encerten,
les que fan mal, i les que pateixen per culpa dels qui fan mal... I, sobretot, s’estima els nens que juguen a pilota. De fet, mentre la
missa se celebra, aquest déu tan desconegut per alguns, surt de
l’església i es posa a jugar a pilota amb els nens; surt de
l’església perquè no suporta tant de conductisme, tant de càstig,
tanta importància als fets i tan poca importància al valor de les
persones, que no som palla que es cremi avui i demà es llenci, que
no som bens que hàgim de ser conduits com un ramat, que no som
instruments i prou. Sovint, agafo la guitarra, i me’n torno a la
mateixa muntanya de quan tenia deu anys, em poso a cantar La Vall del
Riu Vermell, i torna a acostar-se el meu avi. I sento de nou aquell
déu real que ningú s’ha inventat, esperit dels boscos, de les
codines, del Montcau i de la Mola. Els ulls se m’omplen de
llàgrimes i agraeixo a aquest déu la vida dels meus fills,
l’educació que els he pogut donar, tan diferent a la que vaig rebre. Li agraeixo el sexe i haver pogut fer l’amor sense por, i la nuesa de
la platja als estius, i les cançons, i la llibertat, i com em sento
de feliç de tant com tinc i de tant com he rebut.
Aquests dies he hagut de donar la mà a la mort novament, com altres vegades. No se m'ha endut a mi, però un dia ho farà; li he dit que no li tinc por, mirant-la fix als ulls i sense ànim d'ofendre-la. No s'ho ha pres malament, fins i tot podria dir que se n'ha alegrat, com dient: "per fi algú a qui no li faig por, algú que no m'odia". Aquí potser s'ha equivocat, perquè l'odio profundament, m'han programat per odiar-la. La selecció natural m'ha configurat per defugir la mort i lluitar per la vida; i ho faig tant dignament com puc, sense estalviar-me algun vaset de vi o alguna altra safranada. I la mort m'ha dut de nou al ritus cristià, a la materialització de la por a la mort en un plec de ritus i frases fetes que una bonior de persones repeteix de manera impulsiva sovint sense saber gaire bé què diu o què prega. Que bonic seria anar-se'n sense formalismes, sense pregàries mastegades, sense tuf de terror infernal ni pastoreig de masses espaordides! Que bonic seria anar-se'n amb un poema, un somriure i una frase d'esperança, sense que la monopolització de l'esperança en una vida més enllà del cos no fos propietat dels segrestadors de consciències, dels inventors de doctrines repressores i ficcions inhumanes. Els seus mots trenats al llarg de segles de manipulació i por m'ho diuen tot de com s'ha viscut al llarg de la foscor de l'edat mitjana, i de com la ignorància científica del poder, amarat de les anomenades humanitats, ha governat cruelment els pensaments de les pobres persones. La
vida i el món no són un espai ple de dolor i de sofriment a on existir
esdevé un esgotament angoixant; el dolor i el sofriment existeixen,
però no defineixen el món, ni són el que més abunda, ni impliquen
que el mal governi el món. Hi ha més bondat que maldat, més bé
que mal, més alegria que tristesa, més esperança que escepticisme. El ritualisme i la fraseologia de les pregàries institucionalitzades cristianes no ho tenen clar.
L’expressió "descans etern", o "descans", per a descriure el cel, o la suposada vida
posterior a la mort; el mot «Senyor» o «Nostre Senyor» per
anomenar déu... indica, tot plegat, fins a quin punt el llenguatge religiós està
desfasat, i dóna pistes de com era l’època i els segles en els
quals el ritualisme i les expressions de la religió es van configurar.
La vida representava un esclavatge constant, dedicada, tota ella, al treball esgotador de
les terres del «Senyor». Tan sols l’esperança del cel atorgava
un sentit a tant de sofriment, ja que representava el «descans». El
treball era una maledicció, perquè calia abocar-s’hi la jornada sencera per a poder sobreviure, i perquè, per la seva intensitat i per l’explotació
que significava, convertia la vida mateixa en una maledicció. En
aquestes condicions socials es va forjar la configuració i la
interpretació de la religió, i alhora es van blindar les
injustícies socials i la jerarquització de la societat amb la
benedicció dels suposats representants de déu a la Terra. La
ignorància del poble va afavorir la credulitat, i amb la credulitat
la massa va esdevenir ensinistrada i pasturada, igual com les vaques que
s’engreixen per a benefici d’un ramader explotador.
La
idea que Jesús va sacrificar la vida per a satisfer la justícia de déu
i per a redimir les nostres culpes, descriuen un déu que necessita sang i
tortures per a fer net. Aquesta idea de divinitat és harmònica amb
les religions dels pobles primitius, que realitzaven sacrificis humans i que
tenien deus que animaven a la guerra i a la venjança, i que es tranquil·litzaven amb els anyells sacrificats.
Les
constants oracions dins la missa, apel·lant a la salvació dels
«fidels», dels «creients», dels «cristians», dels membres de
l’església... fan intuir que déu salva només els bons, en
comptes de salvar, emparar, protegir, acollir tots els éssers
humans. Tot plegat fa l'efecte de selecció, de carrera d'obstacles, de instrumentalització de la vida i de les persones com si fossin blat que avui es daurat i que demà es llença si convé. El concepte d’humanitat, d’espècie humana, de persones
humanes no apareix enlloc al ritualisme cristià; i totes les expressions de les pregàries
es limiten a la salvació dels fidels i prou, dels bons, dels obedients.
Es
parla sovint dels enemics posats sota els peus de déu, del judici,
del càstig... conceptes absolutament tribals, que encara estan
presents a la societat actual i laica dels humans, profundament
judicialitzada, sense tenir en compte l’absoluta dependència de la
ment i de la seva activitat vers el substrat orgànic del cervell, els
seus inputs, la seva morfologia al llarg del temps, fins al punt que
la mateixa decisió lliure esdevé fruit de la manera de ser del
cervell, fent absolutament irracional i injust a nivell diví, o
suposadament sobrenatural, jutjar algú pel fet de ser com ha estat
fet, pel fet de decidir segons la morfologia cerebral rebuda i
conformada per l’atzar i les circumstàncies. El déu que es
defineix com a jutge de les criatures que la seva pròpia naturalesa ha
desenvolupat estaria a l’alçada dels pitjors àrbitres de futbol,
o del poder judicial més tendenciós o acientífic de tots els que
existeixen.
Per
tot això, la religió oficial se’m fa indigerible, i l’evidencio
com a un instrument profundament negatiu per al sentit ètic de les
persones, llavor d’actituds malsanes, injustes, contrària a l’ànim
constructiu que la nostra existència necessita per a millorar una
societat que és excessivament violenta, i que se centra excessivament
en la sanció i en la força brutal per a intentar solucionar
conflictes que necessiten comprensió, empatia i esperança.
L’origen
últim d’aquest error de la religió es la por; la por a la mort,
la por als perills. L’obsessió per a vèncer la mort i per a
ofegar els perills ensulseix la vida i atura la progressió de la
família humana vers un futur millor i nou. Avui no és massa tard
per a buscar un món nou, va escriure Lord Tennyson. Avui no és
massa tard per a proclamar que es pot creure en una vida posterior a
la mort, i en alguna forma de déu incomprensible per als humans, però
necessàriament constructiva, perquè constructiva i bella és
l’existència que ha generat aquest déu, malgrat les ombres i les febleses de la realitat. No
podem adorar un déu fals, convertit en monstre per les pors i les
misèries dels pobres sàpiens ignorants i superbs. La seva
ignorància científica ha estat ofegada per un humanisme arrogant i
judicialitzat que ha reflectit la seva obsessió pel càstig i la
recompensa dins l’essència de la seva religió i amb el qual ha
interpretat i interpreta la seva història i els valors de la seva societat. Aquesta ignorància l’ha
convertit en una bèstia més, inconscient del fet de ser bèstia; un
animal més que es rebolca orgullós i ridícul en les formes i les
estètiques que inflen el seu ego.
És una sort
agredolça haver pogut evidenciar al llarg de molts anys i
experiències fins a quin punt el pensament i l'acció humana depèn
de la substància material del cervell, de com és en cada moment, i
dels seus inputs. Aquesta evidència m'estalvia actualment la
crueltat, la ignorància, el dogmatisme i la judicialització que
prediquen la major part de les grans religions quan absolutitzen la
responsabilitat dels actes i pensaments humans. La ment és
conseqüència d'uns quants milions de mol·lècules i connexions
elèctriques neuronals. No hi ha res a redimir, només molt per
estimar i acompanyar especialment en els moments més difícils. Manifesto la meva esperança absoluta en l'existència, i en aquest déu que ens estima, i en aquesta natura que ens empeny a gaudir de la llibertat, i el meu respecte i agraïment a la persona que ha partit i que algun dia tornaré a saludar personalment sens cap dubte; m'han passat prou coses, no totes explicades, com per no poder permetre'm el luxe de dubtar-ho. Tothom té un futur en aquesta existència fascinant que ens mena a una progressió constant i que desenvolupa una tendresa continua i triomfadora.
De vegades, o potser sempre, les coses grans arriben a partir de petits detalls de l'atzar, casualitats, decisions espontànies de fer cas d'un anunci penjat en un suro, un amic d'un fill que et passa un programa informàtic que després per una altra casualitat et servirà per a fer pel·lícules, una frase d'ànim, algú que t'escolta cantar i et diu que li has canviat el dia, una pluja sobtada, un sofriment mal paït que t'obliga a créixer de cop. L'atzar misteriós et guia enmig de la nit estranya de la vida. Una mà misteriosa que no respon a la definició de cap d'aquests déus falsos de les religions pastoses, les espelmes i la ignorància. La flaire d'una llar de foc, la imatge d'un nu, el fimbrament d'una melodia de Cole Porter en una nit de lluna. La gosadia de ser un mateix i de fer el que un mateix vol fer malgrat les crítiques dels ignorants pedants que es pensen que allò que ells o elles no entenen o no assaboreixen és dolent només perquè ells o elles no ho entenen o assaboreixen. El gust de fer el que a un li vingui de gust malgrat les opinions dels qui es consideren legitimats per a opinar sobre temes que no són d'ells i que no tenen capacitat per entendre encara que la seva supèrbia els impedeixi acceptar això.
La grandesa de la vida són les petites coses amagades dins dels instants, sense els aplaudiments dels esnobs, dels egòlatres que treballen per a ells, en comptes de fer-ho per a gaudir. La vida és una nit estelada i hom ha de decidir si fa una festa o si viu paralitzat per por a la foscor. Podem fer servir la nit per a enamorar-nos de la brisa de la mar i de la flaire de les brases mentre torrem llesques de pa i sardines, o per contra, utilitzar-la per a tancar-nos en una habitació espantats pel risc que algú aprofiti la foscor per agredir-nos. La por a allò que ens pot fer mal ja ens fa mal. La resignació és un suïcidi quotidià que mai no acaba de matar del tot. Qui hagi establert la bellesa en un univers que s'expandeix cap al no res ha de tenir alguna idea més sàvia que predicar i imposar la repressió i la foscor. Quedeu-vos les vostres morals conservadores i especuladores que prediquen matar la vida per a comprar no se sap quina promesa etèria. Cap moral honesta pot anar contra el vi i les rialles. Cap persona bona pot pactar amb la mort per a renunciar a un bri de vida. Cap ètica que mereixi la pena pot demanar que algú deixi de buscar la llibertat i la felicitat. Vivim per a la llum, per a la llibertat absoluta, per a no ser dirigits ni posseïts per ningú més que per la celístia i la nit de festa. La vida és una festa nocturna mitjançant la qual proclamem la nostra absoluta voluntat de ser feliços i de fer feliços els altres, ni que sigui deixant-los en pau.
Malalts
de legalisme i de conductisme. Les normes, tot! Els càstigs, l’eina
magnífica. Em pregunto quina mena d’amor a la intelectualitat pot
arribar a sentir aquell a qui s’ha esperonat a fer les feines
acadèmiques amb la motivació de no ser castigat. Quina educació
més collonuda la de convèncer amb la por a la molèstia, la por als
renys, la por a ser considerar un «trasto»! Tant s’ha fet en
aquest sentit, que es veu normal! No hi ha mai gaire espai per les
estratègies desconegudes. Tant s’ha simplificat la raó per la
qual es fan les coses, que ja es considera impossible qualsevol altra
mètode. La vida no té sentit si tot ha d’anar bé perquè la gent
té por de desobeir. Viure no és gaire, si es viu per sobreviure.
Educar és mentida si es fa fabricant espantaocells. Jo he trepitjat
escoles a on les normes no semblaven existir, perquè la gent no les
necessitava. Com més es normativitza la convivència, més
necessàries es fan les normes, i la gent menys sap viure sense
elles, i menys fa les coses per passió de les coses, i més es fan
les coses per submissió a la seguretat, per por al càstig o al
menyspreu de l’error. Jo he trepitjat alguna vegada escoles a on
les portes tenien dos panys i calia obrir-les i tancar-les sempre, i
a on es perdia temps i temps comptant i recomptant les eines que es
deixaven als alumnes, perquè es considerava gairebé un fet que ens
les robarien. Com més es recomptaven les eines, més es manifestava
que no es confiava en els alumnes, més es recalcava sense mots que
era previsible el robatori, i per tant, i en certa manera,
comprensible. Es culpava qui no es protegia prou les pertinences, com
si l’error fos no tancar portes amb clau i bosses amb cadenat, i no
pas robar. Aquesta mena d’educació és miserable, i fa que la
vida tingui més sentit desapareixent. Necessitem confiar en les
persones, si volem que les persones siguin dignes de confiança.
Només manifestant la confiança arribarem a aconseguir que algú
intenti amb la seva honestedat fer-se digne d’ella. Només podrem
pronunciar la paraula exacta, la que es necessita a cada instant del
procés educatiu, si el cor de qui ens escolta sent que l’estimem,
i que l’estimem amb aquell amor que no busca endur-se res. Maleïts
siguin els càstigs, el conductisme, l’ensinistrament, la
mediocritat educativa de qui no sap apassionar. Prefereixo perdre
dues eines abans que la confiança de generacions i generacions. Ser
professor no és exercir l’autoritat, ni legislar, ni reprimir, ni
dominar, ni manar, ni ser més que l’alumne... Aquests conceptes
tan amarats a l’inconscient social, han apagat milers d’il·lusions;
la malaptesa s’hereta i es transmet imperceptiblement. La
principal víctima és l’alumne tractat com a bèstia a qui peixar
o punir per a orientar els seus actes cap al que és considerat un
bé.
Necessitem
respecte. Però no un respecte que ens immobilitzi vers les grans
aventures, les grans passions, les grans il·lusions... Sinó
respecte cap a la llibertat de cada persona, cap el seu dret a ser i
a fer; només la llibertat pot enamorar-se, i només enamorant-se
s’aprèn i s’arriba a l’educació. El problema de l’educació
no es la lluita absurda de decidir qui té la culpa de les mancances,
si els pares o els mestres, sinó l’abandonament incondicional de
les armes. Cal que la disciplina es rendeixi i lliuri les armes. El
silenci pot vèncer el xivarri si la passió s’ha encès. La
igualtat dominarà l’autoritarisme si qui educa estima. I tota la
mediocritat armada dels castigadors i legalistes perdrà la guerra, a
les platges, als camps d'aterratge, als camps, als carrers, als turons; mai ens rendirem. El futur
està fet de passió, d’esperança i de desigs. Té un poder
infinitament més gran aquell qui aconsegueix l’atenció amb les
paraules i els fets, que aquell altre que ho fa amb càstigs i
amenaces.
