Temps i una estrella.

C         E

Temps

             Am

i una estrella

              F

molta sort,

              G7

i algú més.

F

Mar

  E       Am

i una brisa

       D                          G 

i el tossut empeny d'anar endavant.

Am                   E        Am

Enllà de la foscor i la ràbia neix

     D                                           G

la fe en una grandesa que no es veu.

             E

No es veu

           F                     G7            C

però sents el Sol daurar la teva pell.

       E

El Sol...

Veure's

Un temps sense res, ni estímuls, ni fugides, ni internet, ni mitjans de comunicació, ni gent, ni aficions, ni activitat... Només un temps. I s'arriba a descobrir el que hi ha en un mateix; tota la duresa de la autèntica realitat que som, no pas la que habitualment veiem de nosaltres mateixos.

L'exercici és dur; percebre's és dolorós, però si un és humil, no ho és tant. La intensitat d'aquest dolor és directament proporcional a l'orgull i l'arrogància.
Però tot i ser dur, l'exercici és medicinal, perquè si hom és humil, no s'enfonsa ni es descol·loca, tan sols es coneix, i comença a curar-se. 

Cura el Sol, el vent, l'aigua, el temps, la lentitud, la confiança, l'esperança, la convicció que la reconstrucció és possible, com ha estat possible la de tantes nacions després d'una guerra. Cura l'hàbit de no considerar la guerra perduda quan es perden algunes batalles, i el record dels qui van haver de saltar per la borda quan van desembarcar a Utah Beach, perquè els que sortien per la porta que s'obria queien abatuts. 

El que ens envolta i ens distreu, el núvol, aquest blog, les xarxes, el futbol, la tele, l'alcohol... sense ser dolent, juga el paper d'amagar-nos de nosaltres mateixos, i podria passar que algú visqués la vida sencera sense haver-se arribat a veure mai a si mateix tal com és en realitat. S'estalvia un dolor, però també es perd la pau profunda de la reconstrucció i tot un seguit de regals immerescuts (i gens ambicionats per la majoria) que la vida ens regala. Viure sense comprendre com som ens fossilitza i ens roba la possibilitat de canviar.

Ha triomfat!

Ha triomfat, té un quiosc i és feliç; coneix tothom del barri, es guanya la vida, i se sent satisfet.
Ha triomfat, és forner, i cada dia intenta fer un pa deliciós; se sent molt bé.
Ha triomfat, és un pescador que ningú coneix, que ha pogut comprar la seva pròpia barca, i treballa del que més li agrada.
Ha triomfat, finalment ha aconseguit dedicar-se a la poesia; cada dia, quan torna de la feina, escriu un poema que desa en un calaix perquè els seus descendents el puguin llegir.

"Ha triomfat" s'escolta. "Va triomfar". I es refereixen a la fama, els diners, la professionalització, el glamour, allò que una contundent majoria de la població considera la glòria. Aquest concepte de triomf és un fake, genera frustració en els més febles, que s'ho creuen, i ni tan sols no proporciona necessàriament felicitat als qui l'assoleixen; molts s'acaben deprimint.

Triomfar és estar content amb tot el que fas i amb com ho fas. Estar satisfet de com vius. Fer el que t'agrada t'aporti diners o no. Acceptar la vida i la mort, l'anonimat, la senzillesa, la pluja i el sol. Triomfar és cantar una cançó a la teva filla quan sopa i que et miri embadalida. Triomfar no és guanyar a ningú sinó viure content, no necessitar res més per ser feliç. És això i prou.

Blue Hawaii

Proclamem la llum.

Proclamem la llum,

més enllà del mar.

L'horitzó del sud

balla el vidre encès;

verd gemat, i l'or;

raig que entra al misteri

del profund i enterc;

blau endins i al fons.

Ballo ara amb el fum,

vestit amb la Lluna,

a la sorra tèbia,

de l'Illa dels Déus.

Les flors a les ones,

ja van cap al regne,

ignot i eternal

de l'humà naixent.

L'oasi del cor,

al desert del sàpiens,

oblidarà féus,

esbotzarà lleis,

trencarà cadenes,

desfarà distàncies,

i alliberarà

carcellers i reis.

Canyella en els peus

a la platja tendra,

i al penya-segat

pins de taboll brut;

olivera i verd

pansit a les branques,

i el reflex d'argent

d'un mig dia pur.

El zèfir xardós

ara ens pica el rostre,

mormoleja mots

de l'oasi etern;

ve de lluny el vent

dels riures i els somnis

enmig d'un desert

d'ensinistrament.

Un canvas al cel,

ja desfet el núvol

de la por i la mort;

l'eina del tirà.

L'oasi dels nens

al desert dels mestres

esclareix el fosc

dubte de l'orgull.

Bombolla que bull

al llom de l'atzur

niu de mort i vida;

vidre d'aigua i llum

perfum d'alga, crida;

el truc de dins diu

prou de morts i absurds

infinits sens mida.

J.S.

23 de juny de 2019

Yesterday

Te recuerdo Amanda...