Amor i felicitat

Els mots "amor" i "felicitat" són els que comprèn menys l'humà sapiens quant al seu significat.

.

.

.

.

Tornar a néixer.

Unsplash

Tornar a néixer quan el cos s'espatlla i la ment es desperta.

Dominar la por quan sembla l'única resposta i ataca de manera fluctuant.

Confiar en la vida quan la perceps enfadada i comprens que té raó.

Mirar endavant, perquè no tens res més i creus en l'esperança.

Caminar quan plou i venteja. Cantar quan el cor et plora. Estimar quan reps indiferència. Confiar quan saps que no has merescut que confiïn en tu. Esperar ni que sembli impossible esperar.

La dignitat de no ser instruments

Potser l’educació consisteix a aprendre a fer les coses no pas per la seva utilitat, sinó pel seu valor; pel valor de les mateixes coses. El valor de cada cosa, s’amaga dins l’instant; i l’instant val per ell mateix, pel que en ell hi ha; no pas com a mitjà per anar vers un altre instant.

Ens ensenyen des de petits a buscar la utilitat i a treballar el camí; a ser per a un altre instant, o a no ser del tot per a poder ser en un altre instant. Quasi mai no ens ensenyen a descobrir tots els instants com instants d’arribada, finalitats en sí mateixos; tots són punts d’arribada que ja trepitgem i que ens han acostumat a no veure, a considerar invisibles o buits.

On és la vida si sempre la perseguim? On és el nostre temps, si convertim sempre el temps que vivim en graó per arribar al que creiem que serà un dia el nostre temps?

Ens han convençut per convertir-ho tot en mitjà, en provisional... fins al nostre propi ésser l’instrumentalitzen, l’instrumentalitzem, considerant-lo un factor de producció, un vot, un client, terra de conquesta, cap de bestiar, mitjà d’enriquiment. indicador de poder, del poder d’un altre.

Les persones, cada persona, som l’única riquesa, l’únic que té valor; el temps que habita és sempre el seu temps, que val per si mateix. L’espai on és, és el seu, el que ha d’emplenar de flors i de cançons perquè és el que té ara, i el que ha de viure ara; ja hi haurà prou temps per estar mort quan sigui l’hora; el temps de viure és finit i cal actuar amb agraïment i dignitat; la dignitat de no ser instruments.

El bé inalterable.

Els grans gests, els grans èxits, la feina oculta i feta amb convicció i goig, no te l'agrairà gaire gent, perquè la majoria només veuen la superfície, i perquè l'autoritat només observa allò que li afecta; però en realitat, l'agraïment no cal, i ni tan sols l'atac i el menyspreu que ens pugui sobrevenir no fan inadequada la realització del bé.

Fes el bé només a causa del bé, i espera sols el teu íntim i propi reconeixement; no busquis ni et deixis influir per altres factors, perquè tal influència portaria a una decisió perjudicial.

Si t'arriba un reconeixement aliè, i t'hi sents lligat o agraït, es convertirà en una cadena. El més habitual és que el bé que realitzes, sense cap més objectiu que el bé mateix, produeixi indiferència, invisibilitat, desagraïment, menyspreu, injustícia... però això no el fa menys valuós, perquè el bé l'has fet i el continuaràs fent a causa de tu mateixi del mateix bé en si. Res et desdirà de continuar-lo fent, perquè la raó que et movia a fer-lo és l'única que existeix i no passa mai.

Fum de colors que quan el vent s'endú ningú no recorda.

Un camí de poble, el vent suau, la solitud i ningú a prop. 

El camí i el poble no apareixen a les guies turístiques ni a la llista dels cent indrets amb més encant.

Una de les pestes menys agraïdes és la fama; i potser encara pitjor, l'admiració de la fama. Quina llibertat que ningú et reconegui!

L'admiració de la fama, el desig de compartir un bri de la suposada glòria que té el famós, fa com una mica de vergonyeta aliena. Veure aquest i aquell fent-se fotografies amb personatges famosos i anomenant-los amb el nom de pila com si pretenguessin fer palès que són amics entranyables. Creient-se el relat sempre mitificat i exagerat de les seves excel·lències, per acabar valorant comparant els seus actes i els d'altres pel nivell de fama, de reconeixement, de glamour...

Admiro el pintor que ningú no coneix i que, al seu poble perdut i ran de bosc, crea amb l'objectiu de crear; deixant enrere el món i les seves adulacions. 

Estimo de cor el poeta que cerca la paraula exacte per una obra que estima per l'obra, i que potser després desarà en un calaix sense amoinar-se de si agradarà o no, de si deslligarà afalacs, lloances, reconeixements... o de si simplement viurà en el seu cor com un regal de l'existència i prou.

El temps és tan breu que no paga la pena de gastar-lo amb fum; la glòria dels mitjans és fum de colors que quan el vent s'endú ningú no recorda. 

El plaer infinit és el camí de poble que no surt a les guies, la persona que val només per existir; el seu somriure, la seva veu pronunciant un nom, la capacitat de tenir-la al costat sense dir res, assaborint el silenci del paisatge en un dia gris d'hivern ben a prop del bosc.

Olor de quitrà i de peix

 

Realitzar-se? Triomfar? Recuperar el temps perdut? Refer la vida? Com ens enganya la ment! Quina confusió tan bèstia pateixen tants!

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de peix d’un port a l’hivern, sota d’un cel immens i blau, i arran d’un mar que comença a mostrar crespons blancs, amb el camí de llum del reflex del Sol, i sense límits. N’hi ha prou amb la rialla o el crit d’un nen a la llunyania, la remor de la brisa, el silenci matisat d’un matí de solitud asolellada. N’hi ha prou amb anar passant les hores sense pressa ni ambició, lluny d’indicadors estadístics o motivacions sofisticades. N’hi ha prou amb badar, ben lluny dels que ambicionen, dels que necessiten el que no cal, dels que no comprenen altra forma de viure que no sigui la que intenten perseguint una suposada glòria.

Viure és el més senzill i simple que hi ha, i ho és tot.

I curiosament, quan no es veu senzill no es viu.

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de mar.

N’hi ha prou amb badar.

Les hores passant.

El Sol encès.

El mar.

Viure.

Som del cine, del cel·luloide, d'olor de sala antiga i lluor d'estrelles.

Ens agrada l'olor del cinema, del cel·luloide, de càmera antiga, de sala de projeccions. Ens sedueix el so del projector antic. El blanc i negre. El primer color. Les cartelleres de les grans i mítiques productores. El Cinema Paradiso. La màgia. El misteri que converteix la banalitat d'una simulació en una història sòlida que remou les ànimes i a cops canvia la inspiració del món.

Sí, ja sabem que ara en diuen "Audiovisuals", que tot funciona amb comissions i subcomissions, amb màrketing i etiquetes, amb hashtags i audiències.

Però... nosaltres som d'un cine que no morirà mai, ens quedem amb ell, és el nostre referent, la nostra pàtria, la nostra identitat. No tenim diners, no funcionem amb diners; ens mou la passió i els constants aprenentatges. 

I ara si em disculpeu, us deixo, que tinc un rodatge...