Tota tria del mal és conseqüència de la manca de llibertat que és causada per l'error en la percepció.

Vindran els temps en què la ment pensa, per damunt de tot, en la bellesa dels dies; sense por, ni angoixes, ni odi, ni guerra, ni fracàs... Un temps en què el mal haurà estat vençut, i en què el bé serà l'elecció lliure de tota ment. La llibertat és l'eina que ens permet escollir el bé en comptes del mal; la llibertat no és la causa que algú esculli el mal, altrament seria una capacitat ambígua; la causa que algú esculli el mal és necessàriament la confusió, la foscor, la manca de percepció... que són totes elles obstacles per a una plena llibertat. No obstant això, igual com la lluita de les espècies provoca individus més adaptats a l'entorn, més forts, més resistents; la confusió, la foscor, la manca de percepció, sense ser bons en si mateixos, provoquen, a la llarga, una tria més esforçada del bé, i en conseqüència més conscient, més pròpia, més humil. La llibertat és causa directa del bé, i tota tria del mal és conseqüència de la manca de llibertat que és causada per l'error en la percepció.

La raó la té déu, que viatja amb nosaltres, per damunt de qualsevol credo, doctrina, teologia o complicació humana.

Si teniu intenció de viure fent el bé, d'actuar amb bondat, de rectificar continuament si cal la posició del timó per mantenir en el nostre viatge la direcció del bé... ja poden cridar pantocràtors, inquisidors, justiciers, homes de lleis, sacerdots, botxins, notaris, piquets, boniors, massa desbocada, experts en antropologia, representants de països, gent de seny... Qui es posiciona incondicionalment en el bé, no té enemics que exerceixin cap poder significatiu sobre ell, perquè l'únic mal significatiu seria abandonar la direcció del viatge que condueix a l'amor, i aquesta direcció depèn de nosaltres i de Déu, que està d'acord amb la força de la nostra mà damunt del timó. Ningú que intenti moure la nostra mà del timó, encara que ho faci en nom de la perfecció i de la penitència, encara que apel·li a la justícia, encara que vesteixi un hàbit sagrat, un vestist honorable... no té raó. La raó la té déu, que viatja amb nosaltres per damunt de qualsevol credo, doctrina, teologia o complicació humana. La justícia no és ni el càstig ni la venjança, la justícia és el canvi vers el bé. La justícia no és qui la fa la paga, sinó qui la fa, la desfà; qui la fa, rectifica; qui la fa torna a néixer. Destruirem el mal; no pas qui l'ha comès. Hem nascut a la vall de les ombres per abraçar un dia la llum; no pas perquè pertanyem a la vall de les ombres. Qui porta recompte del mal, no s'ha deslliurat del mal. Qui s'ha deslliurat del mal, ha tornat a néixer.

La calma

En els meus mots, intento ser sincer, però alhora transmetre tranquil·litat. 

Necessito, però, que em deixin parlar; des que vaig tenir l'ictus, se'm fa més difícil parlar de pressa, això fa que les persones que tenen el vici de tallar la frase de la persona amb qui conversen, m'ho posin difícil. No obstant això, intento, amb educació, aconseguir que em deixin parlar. De vegades, però, se senten molt malament amb el que dic; em sap greu, no és la meva intenció; em pregunto si haig de dir alguna cosa diferent a allò que penso per evitar que se sentin malament, o si haig de continuar opinant el que de debò crec encara que no agradi a tothom. M'ho pregunto, i crec que sé la resposta.

Avui fa més o menys un any i quatre mesos que vaig patir un ictus. Les seqüeles les conec íntimament. Molta gent em mira i considera que estic bé, perquè no veuen, ni senten, ni coneixen els topants que les seqüeles han deixat. També, molts, han oblidat el risc amb el qual visc. Un increment de l'estrès, de les preocupacions, de l'agressivitat, de la malfiança, resulta letal per mi. La pressió arterial es descontrola; comencen a passar coses dins del meu cap, puc perdre el control. Aquest fet, del qual era força conscient molta gent que m'envoltava els primers dies després de l'ictus, avui, està per molts oblidat. Allò que no es veu des de fora, no es creu. Hi ha gent que no pensa com, de fràgil, n'és la vida, i com n'és d'absurd posar-la en perill sovint per raons ambígües, per diferències d'estil, per la sensació de frustració o d'impotència que provoca que no pensi com ells en alguna qüestió, per una senzilla mal interpretació dels mots, pel mal hàbit de pensar sempre malament respecte les meves intencions, per problemes que es desproporcionen, o per desconeixement d'allò que des de l'ictus no puc fer com feia abans. 

Davant d'això l'únic que puc fer és no reaccionar en contra les persones que s'han oblidat dels meus riscos i de les meves seqüeles, mantenir la calma encara que per dins momentàniament tot es revolti. Hi ha pautes que convé tenir en compte, com desconnectar el meu pensament de la histèria aliena, defugir els crits per forts que siguin i per molt enverinats que es presentin, evitar la companyia de les persones que posen en perill la meva vida, no intentar canviar-les sinó evitar-les.

La calma és important, no només per la pròpia salut sinó per respecte als altres. Sovint quan es pateix l'agressivitat freda o calenta de l'entorn, mantinc la calma aparent, tot i que per dins se'm trenqui el cor o la ment. La calma aparent és un escut que protegeix els altres del mal que pugui atacar dins meu. Per això sovint, qui em fa mal, es pensa que estic tranquil i no abandona la seva agressivitat o malfiança. També és una qüestió de dignitat i de pragmatisme; els crits no s'apaguen amb més crits, una idiotesa no s'arregla amb una altra idiotesa, recordar defectes aliens que no venen al cas com atac a qui m'està fent mal no soluciona ni arregla el mal que m'està fent. La calma és important. I perquè retorni la pau interior, cal forçar primer la pau exterior, i evitar el verí, apartant-se de la toxicitat. 

Sovint, agraeixo tant com tinc. 

Agrair és bo. Agrair em fa sentir bé. Agraeixo a alguna mena de poder superior, que d'alguna manera crec que s'ho mira tot, la presència de les persones estimades, que de debò sento que m'estimen. És un privilegi haver engendrat fills que són superiors a mi en capacitats, bondat, noblesa, optimisme, esperança... És un do d'aquest poder el fet que els meus fills hagin entès l'essencial de tot allò que volíem ensenyar-los: estimar les persones, no pensar malament d'elles sense proves clares, comprendre la feblesa, no ser intolerants amb allò que no ens agrada, saber-se aixecar dels fracassos, tenir poc i no deure res, i la més important... ser feliços, tenir esperança, somnis, projectes... creure en el futur... creure que la bondat, la seva, és el camí més segur per la feicitat immensa que els espera a les seves vides, lluitar per la seva bondat malgrat que de vegades no la trobin en els altres... Ells ja són algú; tot allò que fan no ho fan per arribar a ser algú, perquè ja ho són. Ells estan sans, perquè tenen esperança i perquè creuen en la felicitat i la pau. És una sort també treballar en allò que m'agrada, tenir un lloc on viure, fer cine, cantar... tot i que des de l'ictus tot això em costa més. També és veritat que faig menys, però en fer menys, ho faig millor. He perdut velocitat, però he guanyat qualitat. És una sort poder menjar cada dia; hi ha gent que no pot. És una sort potser tenir menys, però no deure res; viure amb la filosofia que tenir poc és bo, si allò que tens no ho deus i ho pots gaudir. És una sort gaudir de plaers tan senzills com passejar per la rambla, beure una cervesa a la Plaça Vella, badar, mirar la gent com passa i pensar bé d'ells... Per això no deixaria mai d'agrair tant com tinc. Hi ha tant a agrair!

Pel que fa a les seqüeles de l'ictus, escolto constantment un soroll dins del meu cap. De vegades sona més fort, de vegades menys. Normalment, si em poso nerviós, sona més fort. Si estic assegut o quiet massa estona, tinc la sensació que perdo el sentit i que estic a punt de caure; aquest efecte s'incrementa si estic en una situació en què caure causaria un escàndol: una reunió , el teatre, un escenari... De vegades, percebo que em posen la mà al braç, o a la panxa, o al cap... sempre al cantó dret, alq ue em va quedar mig adormit amb l'ictus. La mobilitat de la meva mà dreta està reduïda, va més a poc a poc i és menys fina i precisa; això m'afecta l'escriptura, la guitarra, el piano, la força de la pròpia mà... si bé és cert que millora progressivament, no ha deixat de progressar. Hi ha altres seqüeles que no explico perquè són més privades; però malgrat les seqüeles, hi ha també una conseqüència del tot benigne: la plena consciència del plaer que representa ser viu, del goig que sento fent les coses simples i senzilles que puc fer, la proximitat de les persones que estimo i m'estimen.

Feia temps que no escribia de mi, avui ho necessitava. Feu-ho, si teniu a dins un nus que no sabeu com deslligar. Sigueu sincers quan escriviu. Que sigui veritat tot el que dieu, o si més no, que vosaltres estigueu convençuts que és veritat, assumint l'actitud constant de rectificació quan evidencieu que no ho és. De segur que teniu defectes, com jo; però no oblideu les vostres coses bones, per les quals heu d'estar sempre molt més agraïts que orgullosos. Tot el que tenim són capacitats que ens han estat donades. Podem superar i rectificar qualsevol situació que no ens faci sentir bé. Digueu el que penseu amb calma, amb respecte, amb tendresa, amb un punt d'humor, amb claredat.

És preferible la pobresa, la solitud o el silenci, a la submisió al tirà.

Un addicte és un malalt, i un addicte que no reconeix el seu problema és, a més de malalt, un tirà. 

Qualsevol persona malalta que a causa de la seva malatia fa mal els altres, i que no la reconeix, és un tirà. 

Les addiccions poden sorgir en una bonior d'elements més o menys físics. L'addicte és un perfecte mentider, n'és expert, i acaba perdent l'empatia. L'addicte que no reconeix la seva submisió esdevé un tirà per als més propers.

És preferible la pobresa, la solitud o el silenci, a la submisió al tirà.

Els caràcters que no tenen prou coratge per fer front al tirà estan permetent que la malaltia del tirà els emmalalteixi a ells i a un munt de gent innocent; no podem permetre que a causa de la malaltia no reconeguda d’una sola persona, visquin esclavitzades o se’n morin moltes més d’estimades.

Qui no s’enfronta a un malalt mental que no reconeix el seu problema acaba emmalaltint i sotmetent-se a ell, i el que és pitjor, acaba sotmetent a ell les persones que estima.

Hem de ser la barrera que impedeixi que els fills i els innocents pateixin la malaltia del tirà.

Una sola persona pot enverinar moltes vides. És necessari el coratge de segar cadenes.

Cal fer front al tirà amb la força de la llei i de la sinceritat; és una necessitat i una obligació. Tota malaltia té un final, i el tirà, com a malalt, té un final, per això serà vençut. L'addicció no es cura mai, es pot vèncer i lligar en curt, però és incurable.

El poder de la persona que lluita contra el tirà es fonamenta en què mai, passi el que passi, acabarà convertint-se en un tirà per a ningú; les seves armes seran la llei, la sinceritat i la persistència. Per això, en la lluita contra el tirà es venç sempre.

Mai, els defectes dels altres, faran que el mal que produeix un tirà sigui just, necessari o comprensible. Cadascú, i el tirà també, respon pels seus propis actes siguin quines siguin les causes que els han influit. Apel·lar els defectes dels altres per no combatre el tirà significa acceptar el seu domini malaltís i fugir del problema principal.

 

La vida

A punts singulars de l'univers, en els quals les condicions climàtiques, químiques i físiques, són de determinada manera, la tendència a la vida hi esclata amb una força espectacular, i, probablement, quan això passa, l'aparició de la intel·ligència i de la consciència és només qüestió de temps. Quan això passa, brollen una bonior d'espècies amb diferents característiques, empeses pel vent de l'atzar. Totes les espècies d'un mateix origen de la vida en un planeta són conseqüència de la singularitat del punt, i probablement totes siguin parentes. Dubto que hi hagi més d'un origen en una mateixa singularitat.

*

Quan l’escuma del cafè amb llet descafeïnat amb sacarina i llet descremada no llueix prou flairosa.

No sé si soc jo, però la gent està enfadada. Els qui haurien de buscar allò que els uneix, es barallen; i darrere de tot, hi ha el poder; no hi ha pas una major puresa d’ideals, una més fidel lleialtat a una causa; hi ha poder.

No sé si soc jo, però em fa l’efecte que ningú es mira allò tan bell que té davant dels ulls; i ara ja no parlo de la lluita pel poder, parlo de la vida. Poca gent creu que cada dia quan ens llevem tornem a néixer, que les persones, també les adultes, també les que són molt velles, poden canviar tot d’un plegat una vida sencera.

No sé si l’estrany soc jo, però descanso, gaudeixo, m’omplo estan sol i assegut en un banc a qualsevol parc, badant, mirant, i no pensant en res concret. Sento que això no és perdre el temps; sento que és aprofitar-lo, i que aquest temps de no fer res fora de mirar és un temps guanyat i viscut. Soc jo, segur, l’estrany, el malalt del cap; però no he vist ningú perdut per a sempre, ningú tan pervers que no pugui plorar de penediment algun dia; ningú tan dolent que no pugui ser perdonat i estimat; ningú que mereixi perdre’s per sempre.

No sé si soc jo; però de vegades prefereixo dur la roba bruta i estripada, i no haver de viure angoixat per no embrutar-la o perquè no me l’embrutin; i qui diu la roba pot dir qualsevol altra cosa.

Soc jo el trist, l’amargat, però em fa feliç no tenir gos, perquè així no tinc cap ésser sota la meva obediència a qui jo hagi de dir “jau” i jagui, a qui jo hagi de dur lligat amb una corretja i ordenar com un bon amo els fets més essencials de la seva vida. M’estimo tant els gossos que no vull ser això per ells.

Sens dubte sóc jo l’inadaptat que no s’enfada fent cua i que prefereix que li passin al davant abans que provocar o deixar anar una mala paraula o una mirada de menyspreu.

Soc jo qui mereix ser apartat d’aquest món tan rar de gent tan seriosa i tan tensa, que ho fa tot perfecte i que corren a escriure crítiques ferotges al tripadvisor quan l’escuma del cafè amb llet descafeïnat amb sacarina i llet descremada no llueix prou flairosa; jo em bec tan badoc la llet que ni veig l’escuma.

Quin desastre!

Són a tot arreu

Els veig corrents, com animals, com bocs, com voltors rere l'aliment. Premen l'accelerador per avançar-te per la dreta i escolar-se, arriscant-se als cops, als accidents, amb expressió d'animal irreflexiu, la boca mig oberta, els ulls concentrats en els seus instints menys controlats. Tenen pressa; sempre tenen pressa. Fora del cotxe són jovials a cops, altres freds, sempre fatxendes, mai s'equivoquen, tot allò que fan és gran i tenen resposta per a tot. Mai responen "no ho sé" a res. Dins del cotxe són agressius, intolerants, amb el fer aliè perfeccionistes, cecs amb el propi, egocèntrics, violents. Arriben a casa i passen del cotxe al videojoc. Juguen com han conduït. Canvien de carril amb brusquedat arrogant, que s'aturin els altres! Després sopen i es queixen per qualsevol imperfecció aliena; ells no en tenen cap. Reneguen de tot. Riuen, fent molt de soroll, contents de ser ells, perquè no es veuen com són, i ni per un sol instant dubten que la manera com es veuen a si mateixos no sigui la que reflecteix la realitat. Diuen ells que els qui no tenen diners són uns "pelaos", i ells es consideraran a si mateixos uns fracassats si no guanyen prou; i mai, a ulls d'ells, no guanyen prou, però sempre diran als altres que guanyen molt. No mostraran febleses als seus amics; es presentaran forts i es pensaran que ho són. Odien les flors; ni les veuen. No ploren. Se'n riuen de la poesia, que els avorreix. Són poderosos, i si no ho són, es presenten com a tals. Faran les trampes que calgui per continuar essent així, i odiaran els qui facin trampes, perquè només les poden fer ells. Si els critiques o els descrius, t'anomenaran supremacista, sense conèixer el significat d'aquesta paraula en procés d'acceptació per la RAE, i que ja fa anys que existeix en altres llengües. Odiaran el que és francès i els francesos; o el que és anglès i els anglesos, perquè diuen que venen a emborratxar-se a Salou tots, com si coneguessin tots els francesos o tots els anglesos. I de vegades, en estranys moments de silenci, potser a les tardes ennuvolades de diumenge, trobaran que els falta alguna cosa a la vida que no sabran definir, i ho solucionaran amb més vídeojocs, cervesa, potser cubates, becaina i renecs. I són molts. I no canvien. I són a tot arreu.

.