Quaranta morts

Uns quaranta morts; es diu aviat. Quaranta morts en una operació engegada sense legitimitat democràtica en un país que no és el teu i saltant-te totes les normes i qualsevol altra hipotètica solució. Quaranta morts i són persones, fossin del nord o del sud, de qui menys es parla. Cadascuna amb família, amics, dependències, afectes i una vida sencera dins de cada consciència.

Quaranta morts i surt a la roda de premsa amb cara de fanfarró satisfet; ni pensa en els morts; per a ell ha estat una decisió asèptica, com jugar a un videojoc; fins i tot un viatge a l’illa de l’Epstein té per a ell una exigència física superior que no pas aquest episodi de quaranta morts.

I que sapigueu que tots aquells que malparleu d’ell a les xarxes correu el risc de no poder entrar als Estats Units!

Només tenim Europa

Continua el joc dels disbarats; comença de debò el nou ordre mundial: no pas l'ordre que pressuposa als Estats Units el paper de policia del món —tant de bo fos així; seria greu, però no tant—, sinó el que li concedeix el paper de màfia del món. Una policia hauria d'obeir la legislació emanada del poder del poble; si fos una policia mundial, hauria de respectar el dret internacional; i és just el que al món li ha faltat des de sempre: una policia, un exèrcit internacional al qual estiguessin sotmesos per llei tots els altres.

El que ha passat avui és la consagració de la màfia del món sense vergonya, sense hipocresia, sense diplomàcia. A partir d'ara, ja no estem segurs: qualsevol poder ens pot considerar un perill i esborrar-nos; l'única llei són les armes i l'única dinàmica és la guerra. En cinc anys o menys, pot començar una guerra a Europa de la qual no podrem fugir. No és broma ni ciència-ficció. La democràcia, o la seva corrupció, ha entronitzat els dolents; el poble pot escollir malament; el poble es pot equivocar, i s'ha equivocat.

Suposo que s'entén que amb això no estic defensant el Maduro, que era un dictador; el problema no és aquest. El problema és que el Maduro havia de ser desplaçat, si calia, pel seu poble; i que cap poble no ha de decidir per un altre poble. El problema és que el que ha deslligat la guerra és un petroli que pertany a Veneçuela. El problema és que no ha estat el narcotràfic la causa de la desfeta, sinó un robatori disfressat d'una suposada benignitat que ningú no es creu. La legitimitat l'ha atorgada la força de les armes; i prou. I a partir d'ara, els Estats Units que coneixíem, amb tots els seus defectes i les seves virtuts, ja no existeixen, ja no hi són.

Només tenim Europa; més que mai, només tenim Europa, ens agradi més o ens agradi menys. Ara ja no hi ha possibilitat de dubtar-ho: sense Europa, estem sols; sense Europa, estem perduts.

Apologia de la calor

Ja som a dia dos; ja queda menys per a l'estiu. Vull viure l'hivern amb tota la seva intensitat, però, per ser sincer, el desig de l'estiu forma part del meu gaudi de l'hivern. Jo sóc d'aquells que senten que han nascut per viure un estiu etern. Per a mi, la calor és un plaer sempre, fins i tot quan per a la majoria d'humans és una tortura.

La calor em permet viure dins l'aigua; la calor em permet viure nu; la calor em permet viure a l'aire lliure, passar hores contemplant el cel nocturn, estimar les albes prop de l'aigua, adorar les postes ran del mar, caminar muntanya amunt sense témer la nit, no perdre temps acumulant capes de roba, no haver de patir tant pels sense llar, escoltar el silenci de les migdiades mentre miro per una finestra un cel immensament blau damunt d'una terra immensament roja.

Dins la calor, trobo espais que em permeten fugir d'una temperatura excessivament elevada; en canvi, dins del fred, només l'empresonament de les teles o l'enclaustrament dels espais, fugint de l'aire lliure, em fan sentir una mica menys malament.

Desitjo que no arribi el pròxim període glacial dins del meu temps de vida, perquè els paradisos de l'estiu no siguin un record utòpic.

Dit això, em disposo a gaudir de l'hivern, de la calidesa del seu sol als migdies, de les sales d'estar amb llar de foc i llums càlides mentre fora neva, del temps llarg d'escriptura i d'immersió en els plaers de la ment, la cultura, la creació, la construcció de la bellesa als dominis personals i intransferibles de la meva empresa creativa sense ànim de lucre.

De petit vaig aprendre a crear, i aquest ha estat el meu refugi en els moments més foscos de la vida, i segurament la meva salvació.

Els meus propòsits per a l'any 2026

Avui és el primer dia de l'any i és bo fer propòsits; però fer-se'ls bons i fer-se'ls possibles, versemblants, perquè tinguin cos, siguin realment satisfactoris per a un mateix i no es quedin en desitjos utòpics.

Aquest any que comença em proposo escriure més, escriure el que tingui al cap, escriure el que em faci feliç; perquè escriure em va bé, perquè m'ajuda a conèixer el meu cap, a ordenar les idees, a prendre decisions; perquè dona al meu inconscient la possibilitat d'expressar-se en un moment en què és tan perillós diluir-se en la inèrcia dels últims anys.

Em proposo gaudir de la feina, gaudir de fer-la bé encara que no sigui reconeguda per altres humans, encara que els fruits només els rebi la persona que en sigui afectada i encara que en moltes ocasions només s'adoni d'aquests fruits quan han passat alguns anys.

Em proposo recuperar la meva veu per cantar; això vol dir tenir-ne cura, cosa que no he fet des de fa anys; i vol dir continuar la recuperació de la mà dreta, que necessita de l'hàbit constant de practicar perquè sinó la força de l'ictus guanya. Em proposo continuar rescatant velles cançons d'Irlanda, d'Argentina, i de les de sempre que són les que augmenten els meus nivells d'oxitocina a la sang i pinten la meva vida de felicitat.

Em proposo continuar amb el piano, que m'espabila la ment ningú s'imagina com i que em fa descobrir paisatges meravellosos en la selva desconeguda i inexplorada dels acords; especialment els de Cole Porter i George Gershwin.

Em proposo continuar amb l'hàbit de no fer servir banyador a la platja, que tant de bé ha fet a la meva vida des de fa més de trenta-cinc anys, perquè em despertar records heretats dels temps en què els meus avantpassats, la majoria d'ells d'abans de la història, vivien una relació feliç, curta i intensa amb els elements de la natura, perquè ajuda i m'ajuda a recuperar i reivindicar la imatge natural de l'ésser humà, a desfer la sexualització artificiosa que la cultura de les civilitzacions ha imposat damunt la pell, i perquè significa un increment de la intensitat i de la felicitat de la vida tan immens que si la gent l'experimentés els fabricants de banyadors haurien de canviar de feina.

Em proposo no tenir por de la guerra, probable i propera, i buscar estratègies perquè els meus éssers estimats puguin marxar a països segurs. Em proposo continuar lluitant perquè les persones que fugen de la guerra i de la pobresa, i que arriben a Europa, siguin valorades com a persones, ajudades i estimades en la seva dignitat, sense criminalitzacions generalitzadores deslligades d'interessos personals que situen el benestar propi per damunt del dret irrenunciable a la vida de tot ésser humà.

Em proposo treballar per produir el millor curtmetratge que mai he produït, per compondre i cantar la millor cançó que mai he interpretat, i per escriure la millor novel·la que mai hagi escrit.

Em proposo anar a nadar com a mínim un cop a la setmana, i no obsessionar-me mai amb el cos ni el seu aspecte com tantes persones que emplenen el gimnàs, i que en canvi abandonen l'ànima, l'esperit, la cultura, l'anhel de l'apropament al misteri de la vida.

Em proposo no eliminar l'apropament progressiu i sincer al déu misteriós present arreu, que està per damunt de totes les religions, que estima totes les persones, i que representa l'esperança enmig d'una existència en la qual no tot el que passa és el que Ell/ella/elli vol.

Em proposo prioritzar les persones per damunt de les lleis, i reconèixer que no ho puc fer tot bé, i que no passa res, que està bé així, que no haig de buscar la perfecció en tot, sinó que haig de protegir espais i estones que són el meu territori i el meu temps, tan necessaris per construir la vida i mantenir les forces que calen per continuar intentant fer les coses bé.

Em proposo no cedir a ningú el control i la valoració dels eixos essencials de la meva vida, i no pretendre controlar ni valorar els eixos essencials de cap vida aliena.

Em proposo no deixar de beure vi cada cap de setmana amb moderació, algun vermut cada mes, i un Pernod extra cada mig any. El cervell necessita una dosi breu i controlada d'aquells productes de la Terra que ens permeten somniar una mica més enllà del que racionalment seria previsible.

Em proposo no oblidar cada dia que m'estic morint, i que haig de viure amb aquest fet en tot el que tingui a veure amb la relació amb els altres, els deures com a ésser humà i el gaudi i el goig de les coses bones de la vida.

Em proposo protegir, defensar i treballar per la virginitat del paisatge sempre, en tot moment i per damunt de qualsevol interès econòmic o de comoditat.

Com que tampoc han de ser molts propòsits, de moment ho deixo aquí.

Bon any a tothom!

Quan torni a escriure

Quan torni a escriure, evitaré els mussols, 

i els bolets lluminosos amb textures de mel, 

i els pastissos de nata, amb alcaldes i festes, 

i els barrets d'astracan amb sabates de músic. 

Quan torni a escriure, voldré ser petit, 

i a les nits cantaré amb els gats a la teulada, 

sota una lluna enorme, la solitud i el mar, 

de lluny, i amb la ventada, m'acostarà fragàncies. 

Quan torni a escriure, defugiré els imperis, 

i els llampecs fabricats als despatxos dels tigres, 

i els lleons del davant dels palaus, i el ressò, 

tan intens, tan bufó, dels sacerdots del segle. 

Quan torni a escriure, evitaré els sagrats 

anyells de gla i de saba vora del Partenó. 

Begut, i a una taverna, ploraré amb els acords 

del piano d'un pobre, de les cordes d'un boig. 

I pintaré uns pocs mots en un paper saur, 

esgarrapant tossut fins que s'hi cali foc. 

Els escriuré pels astres, pels infants i els records 

d'una nit a la platja amb la xardor d'agost. 

 Des del quarter del bar, derrotat i galdós, 

si m'esforço una mica, em semblarà que hi sóc.

Visió d'una sirena al crepuscle

  

Besllum de carn dessota el glauc encès; 

un rere nu, un ram de pell i sang 

del mar i el pou, dels somnis i la nit; 

fimbrar de cabellera adolescent; 

un cant enllà dels monstres i del vent; 

l'esquena, el coll, els ulls, el ventre, el pit. 

Fendir de blau amb pols d'estels i mar, 

i un salt amunt, i un cabrioleig sublim, 

i el dolç somriure salabrós al niu, 

i riu al fons del moradenc sedàs. 

I clou un ull mentre s'enlaira al cel 

d'argent, ballant; i a sobre, el zèfir boig, 

bufant del Sol quan mor enrojolat 

al fur del temps on tot és dit i és dat.

Respecte a l'ésser humà

Fa l'efecte que el món va cap al blanc i negre. 

Grups convençuts que posseeixen la veritat absoluta, pregoners de les pròpies excel·lències i de la misèria dels qui no ho veuen igual. Persones que identifiquen nacionalitat amb identitat humana, possessions amb pàtria, i que posen per damunt de la dignitat de les persones, de cada persona, la sagrada uniformitat cultural i uns privilegis econòmics que consideren exclusius sense possibilitat de debat. La propietat privada s'estableix com la causa d'ella mateixa, i és considerada superior a qualsevol altre consideració. No es contempla el que s'ha rebut de manera innata; no s'investiga l'origen del que s'ha heretat, no es valora la dignitat de qui no té recursos; fins i tot es criminalitza sense proves. Els únics indicis són la raça, la roba, la falta d'habitatge, la pudor, la por que desperta els vells instints de bèstia, els vells instints de bèstia que desperten més por. 

Els humans del blanc i del negre són cecs davant l'origen instintiu del seu menyspreu; no en saben gaire d'etologia, no han estudiat la psicologia dels goril·les de muntanya amb la qual se sentirien molt identificats si fossin objectius. L'objectivitat és una de les primeres víctimes de l'instint de la bèstia. Un cop desapareix l'objectivitat, la resta es deforma a gust de la por, en contra de qui sigui i al preu que sigui. L'ells i nosaltres ressona sovint a la boca de la gent del blanc i del negre. L'ells com un tot que esborra la identitat humana de cada individu, que despersonalitza, que situa el que es té per damunt de la vida de totes les persones.

I hi anem de cap. No és una guerra entre nacionalismes de diferent color. No és un conflicte entre diferents models econòmics. No és política, tot i que afecta a les decisions polítiques. És el vell poder del totalitarisme que devora les petites restes de democràcia que sobreviuen moribundes. El vell poder del totalitarisme que neix al cor de cada persona. Cal tenir un cor amarat de valors humans per no caure en la trampa. Cal no acceptar els lladrucs del gos acovardit per l'exemplar que es veu com un rival, i no negar un lloc a taula a qui no té res. Cal convidar a la taula humil de la nostra cabana a qui s'arrossega pel fang, i fer-li sentir l'escalfor d'una llar de foc senzilla, el tast d'un vi de casa i d'un pa quotidià que compartim. Cal descobrir en aquest nou company, algú que vol sobreviure, i restar convençuts que l'amistat engendra amistat. Saint-Exupery escrivia: "Si convido un coix a la meva taula, li demano que begui, que comparteixi una estona amb mi, que em regali un somriure; no li exigeixo que balli." .

Prefereixo perdre-ho tot, ésser enganyat mil vegades, alliberar-me de privilegis, convertir la meva terra en una pàtria on ressonin milers de llengües humanes, abans que deixar d'ajudar un sol ésser humà. Ben mirat, no tinc res més; res més no té tan valor com la persistència d'una mà que s'ofereix a aquell a qui no se n'òfereix cap; aquesta és l'única creu de Sant Jordi que paga la pena. La mateixa vida no val la pena si esdevé a conseqüència de trepitjar-ne o ignorar-ne una altra. Jo no sóc un cocodril, ni un tauró, ni un ós bru... No mataré per sobreviure. No ignoraré la dignitat d'una persona per mantenir una seguretat que no és tal. Què tenim segur? Res. Avui hi som, demà ens diran que marxem gairebé sense temps per acomiadar-nos. El que amb tota seguretat podem tenir és l'actitud; l'actitud del respecte a l'ésser humà. 

Respecte a l'ésser humà, aquí, ara i sempre; respecte a l'ésser humà.