L'estornell rebel

Eixam que ets bord, de fosc batec, aleteig tètric, que abassegues,
digues qui ets, un tot de molts, aus espoltrides, fumarada,
tòxic respir, que anul·la el jo, nervi ancestral, combat dels segles.
Digues qui ets! Digues on vas! De qui tens por? A qui menysprees?

Mates el verd, tintes el fum, i el nombre creix, com sorra negra.
Estels penats, llum de lignit. Per què sou tants? Per què sou guerra?
Crits i pulsions, bramuls i ofec; les arrels fugen dins la terra.
El Sol que es mor, el vent que put, el cor que bat, el gust del pebre.

No vull ser el minso insecte cec, que forma un ésser tan infecte.
Soc l’estornell, rebel i absurd, begut i boig, brut i imperfecte.
M’allunyo lliure de l’eixam, com un bard rar, perdut i excèntric.
Sol i oblidat, veuré el captard, i els seus colors, dins del silenci.

J.S.