Carretera 61

.

Ja en tinc prou. Em sap greu per la mama, però que ella hagi decidit de viure sotmesa, no vol dir pas que jo l'hagi d'imitar. Em cou l'ànima. Em fa mal el cos. És massa dur que t'obrin a la força des dels tretze anys, i que qui ho faci sigui el teu pare. Ni que després et cobreixi de bitllets verds, et sadolli de capricis, i et faci sentir com si fossis la princesa de Mississipi.
Passo pàgina. Marxo quan el sol encara no s'insinua. Ressegueixo la riba del gran riu. M'enduc tan sols un farcell amb quatre peces de roba de recanvi, un parell de llibres d'en Miller i l'harmònica.
Plou, i quedo xopa com una gallina. Deixo la flonjor del sòl herbat dels prats, i surto a la carretera seixanta-u. Rere la cortina de raigs del xàfec, intueixo l'esbós d'una figura humana a la cruïlla de Smithville.
-No se t'espatllarà la guitarra amb aquest aiguat? -li pregunto assenyalant l'embalum que carrega a l'esquena. Em mira amb indiferència. És jove i guapo. Una mica deixat.
-Mai no he tingut cap problema d'aquesta mena -fa.
Gairebé a l'instant, el cel retruny. -. La lona aquesta aguanta bé -afegeix, palpant la tela.
-Cap on vas? -li demano.
-Enlloc. I tu?
-Enlloc, també.
La carretera és solitària. De tant en tant, els llamps tenyeixen el paisatge de blau elèctric. Ens cansem de fer dit i comencem a caminar cap a Friars Point. M'explica que es diu Bill i que es dedica al rock. Abans feia blues, però la Patty, la seva companya el va deixar, i d'ençà d'aquell moment no ha recuperat les forces pel blues. Li pregunto que per què el va deixar, i m'etziba que en va trobar un que la tenia més grossa. Estrafaig una rialla nerviosa i li dic que no sigui sarcàstic. Em mira amb curiositat i es limita a confirmar-me que no ironitza, que ella mateixa li va dir que el deixava per aquest motiu.
Decidim de fer nit a Jonestown; un llogarret de mala mort que bàsicament són quatre cases de fusta i una betzinera. Entrem a l'hamburgueseria del poble i en Bill li diu al cambrer que no tenim ni un centau, però que pot cantar. El jove sembla que dubta. Se'n va a la rebotiga i torna de seguida amb un altre tipus més vell, que fa cara de ser el propietari. Mira en Bill, em mira a mi, i em pregunta si jo també canto. Quan sóc a punt de respondre que no, en Bill s'avança i diu que sí, que formem un duo. El vell ens diu que si engresquem els camioners, tenim plat i llit gratuïts.
Pugem a una tarima atrotinada de fusta ennegrida, i, mentre desembolica la guitarra, li pregunto que com pensa sortir de la situació. Em mira amb la seva habitual expressió de babau i em respon molt serè que com sempre ha fet, cantant; i afegeix que jo també cantaré. Li explico que no em sé cap cançó, i diu que no s'ho creu, que alguna n'haig d'haver escoltat al llarg de la meva vida. Li dic que només em sé les que em cantava el meu pare mentre em banyava. Em demana títols, i li parlo de “Pennies from heaven”, i de “On the sunny side of the street”, que no són pas de rock. Em fa saber que li semblen perfectes.
El bar s'ha emplenat de gom a gom. Un individu de galtes vermelles, assegut ben bé al davant de l'escenari, gras com un toixó, em mira com si jo fos un plat de carn crua i ell un tigre afamat. No trigo a adonar-me que no és l'única fera salvatge que se'm cruspeix amb els ulls.
En Bill frega el primer acord. Deslliga un ritme trepidant que no té gaire a veure amb la carrincloneria del pare a la cambra de bany. El swing és harmònic, adrenalínic, alienant. La por i els nervis se m'esvaeixen. Començo a cantar. Endevino per instint on va cada mot, on s'amaguen els cops d'efecte. Tinc la sensació que en Bill està tocant per a mi. Aplaudiments, xiulets d'admiració, crits d'eufòria. Continuem amb “Pennies from Heaven” i m'alegro que els diners que plouen del cel no siguin els mateixos que entonava el pare mentre em banyava. Mentre canto juro que mai més no em tornarà a banyar, que ni tan sols em tornarà a veure. Es repeteix l'ovació. En Bill s'aixeca de la cadira, saluda i em fa saludar. Els explica que per avui hem acabat. Protestes. Renecs.
-No fotis, xicot! Ara que la cosa s'animava!
-Sí, i a més la panotxa està molt bona!
-Hòstia, toqueu-ne alguna altra!
En Bill em mira.
-Bé... -titubejo -...en sé una altra. Però és un blues... i amb el teu cor trencat no sé si podràs...
-Quina?
-Whole Lot of Shakin' Going On -li responc. I veig com s'asseu i sospira. Al llarg d'uns instants la indiferència habitual de la seva expressió es converteix en dolor contingut.
-Què collons! -exclama a l'últim.
I ens aboquem a la cançó com si ens hi anés la vida.
El públic vibra. Els aplaudiments i l'eufòria sembla que hagin d'ensorrar el bar d'un moment a l'altre.
El vell ens dóna la clau de l'habitació. Pugem, i sense intercanviar-nos cap mot, follem com desesperats, mentre a la gramola torna a sonar el “Whole Lot of Shakin' Going On”. I haig de dir que, encara avui, no comprenc l'absurda excusa que va posar la Patty per deixar en Bill.
L'endemà ens despertem amb l'alba i m'adono que en Bill prepara el farcell.
-Què fas? -li demano.
-Continuar el meu camí.
-Quin camí? Si ahir em vas dir que no anaves enlloc.
-Exacte. Aquest és precisament el meu destí..
-Però aquí tenim feina.
-Haig de seguir el meu camí.
Enfilem de nou la carretera seixanta-u. De sort, que avui no plou, i que el sol desferma guspireigs a les panotxes de blat. Queden cinquanta quilòmetres per Friars Point, però en Bill no en fa cas, no vol pensar en el futur.

.

Montserrat Roig

.

Parlar de Montserrat Roig em fa respecte; perquè és algú que m'ha ajudat molt des d'un punt de vista literari. Quan la vaig conèixer ja era morta. De petit l'havia vist per la tele, però en aquella època jo era un altre; tenia una bona part del meu “jo” d'ara adormida, i als meus deu, onze, dotze anys... era incapaç de comprendre-la.
Vaig conèixer la Montserrat Roig al tren (la meva universitat literària) els estius en què anava des de Terrassa fins a Sant Pol, a la platja naturista de la Murtra. Allà esperava la meva dona, que venia de treballar, i ens estàvem a la platja gairebé fins que el sol s'amagava. Era l'època en què encara no teníem criatures i vivíem molt al nostre aire (prefereixo infinitament l'època actual amb els nens, que són el més gran de la vida).
Tornant al tema de la Montserrat Roig, dic que la vaig conèixer al tren, a les llargues estones de lectura/estudi en què mentre llegia intentava d'aprendre recursos, mots, tècniques, expressions, secrets... de vegades les lectures de la Montserrat Roig se m'enduien tan endins de la història, que havia de deixar la llibreta i el bolígraf i centrar-me exclusivament en la lectura. Sovint se'm posava la pell de gallina.
Recordo “El temps de les cireres”, una novel·la de la biblioteca. Quan la vaig acabar, amb el rerefons del catric-catrac del tren, em vaig sentir en un estat com d'èxtasi, i vaig desitjar haver viscut l'època en què aquella novel·la es presentava, i haver-li demanat a la Montserrat que em signés el llibre. Tot d'un plegat, vaig obrir la novel·la per la primera pàgina, on se solen signar, i una altra vegada se'm va posar la pell de gallina; perquè damunt del paper esgrogueït, en negre i ben clar, hi havia la seva signatura; probablement deuria anar a fer alguna presentació, molts anys abans, a la biblioteca en la qual jo havia demanat el llibre. Em vaig sentir com si des del més enllà ella em piqués l'úllet, i crec que va ser en aquell moment quan vaig decidir que escriuria una mica més seriosament, que escriuria amb la intenció de ser llegit per tanta gent com pogués, i que no posaria límits al meu progrés; i que ni que aquest progrés fos modest, amb això ja em bastaria per a sentir-me satisfet.
Un altre dia us parlaré de com escrivia la Montserrat Roig; si sóc capaç de trobar els mots. Avui només volia confessar el secret de la nostra relació.

.

Cap de setmana de premis

.

Recordaré aquest cap de setmana com un període intens dins la meva modesta vida literària; un cap de setmana difícilment superable quant a premis.

Divendres vaig assistir, com a finalista, al lliurament de premis de relats breus de Sant Joan Despí. N'éren tretze, d'obres finalistes, escollides d'entre cent seixanta-dues històries curtes. I estava convençut que sortiria d'allà ben content d'haver arribat a ser finalista, i d'haver pogut escoltar la interpretació que Montserrat Carulla va fer d'una bona selecció de poemes i contes de la literatura catalana i castellana. La meva sorpresa fou que vaig guanyar. I ho vaig fer amb un relat sobre la història de dos germans enfrontats per la guerra civil al qual vaig posar per títol “El Vent del bosc”.

Dissabte vaig anar a recollir el premi de contes “Fernando Rodríguez Contreras”, a Mataró (aquest ja sabia que l'havia guanyat perquè el veredicte es va fer públic uns quants dies abans); i l'acte fou entranyable. Abans del lliurament de cada premi, un membre del jurat trenava una petita explicació (petita però molt intensa i amb una riquesa de matisos que s'agraïa) de l'argument i característiques de cada conte. Aquest premi se celebra des de fa un munt d'anys, amb una periodicitat bianual, i fou establert pel fundador de la revista “Fernando Rodríguez Contreras”; els seus fills van decidir posar al certamen el nom del seu pare, quan aquest va morir ara fa uns vint anys. El meu conte "Benvingut a Varsòvia" tracta d'un pobre avi, excombatent al gueto de Varsòvia, que es lamenta de com el seu fill (home d'estat a Israel) reprodueix els errors dels antics nazis a la segona guerra mundial. La néta d'aquest avi, i filla de l'home d'estat, té un paper fonamental en el desenvolupament de l'argument.
De seguida que pugui penjaré aquests relats al blog perquè qui vulgui se'ls llegeixi.

Agraeixo, novament, des d'aquí, les felicitacions dels amics i coneguts que us heu alegrat amb mi d'aquests èxits. Al capdavall, però, l'èxit autèntic és escriure amb ganes de fer-ho bé, amb intenció d'aconseguir una història que ens satisfagui interiorment, independentment de si es guanya o no un premi; si a més a més s'aconsegueix de convèncer un jurat, doncs millor que millor. Si la satisfacció d'escriure fossin únicament els premis, ¿com ho hauria fet al llarg dels anys en què escrivint tanta estona cada dia no aconseguia ni el més petit reconeixement aliè?

.

.

Empatia Empathy Empathie Empati Эмпатия التعاطف

Empatia: la capacitat de posar-nos al lloc de l'altre; de comprendre que l'altre viu immers a les seves circumstàncies; d'acceptar que darrere del rostre, més enllà de la màscara que tots portem, s'hi amaga algú que d'alguna manera ens necessita. La revelació que ens fa veure que l'altre som nosaltres dins del seu cos i en el seu context.

.

Llibres

.

Res millor, per a un dia de Sant Jordi en què la feina m'impedeix d'apropar-me a Barcelona per estar amb els meus companys de http://www.relatsencatala.cat/, que redactar un post encapçalat per una fotografia de totes (o quasi totes) les meves criatures literàries.

Hi falta la novel·la que m'edita l'Ajuntament de Vila-real (guanyadora de l'últim Certamen) i que és a punt de sortir, el recull dels Premis de Lloret de Literatura de Viatges de l'any passat, i el recull dels Jocs Florals del Raval de l'any passat. La resta hi són tots; la majoria compartits amb un munt de companys.

Espero que en vinguin molts més, perquè l'afició d'escriure és de les més sanes que existeixen. Proveu-ho i ja ho veureu.

.

Dos milions d'amants de la nuesa, a Espanya, aquest estiu.

.

Tal com publica el Club Català de Naturisme a la seva web, citant una notícia sobre un estudi realitzat per la “Mesa del Turismo”, 1,5 milions d'estrangers visiten l'Estat Espanyol al llarg dels mesos de l'estiu per tal de poder viure una mica més a prop de la natura sense cap mena de roba.
Al costat d'aquest milio i mig de persones estrangeres (famílies en la seva majoria), hi ha 500.000 persones més originàries de l'Estat Espanyol que s'apropen a la platja sense banyador.
Espanya, en aquests moments, és un dels llocs del món on les lleis no penalitzen la nuesa. Això permet a un munt de famílies per les quals el cos nu no és sinònim ineluctable d'excitació sexual de gaudir del sol, del mar, i de totes les sensacions que es deslliguen en recobrar un estat en el qual la nostra espècie ha viscut i evolucionat durant centenars de milenis.
Segons la “Mesa del turismo”, a Espanya hi ha una vintena de centres naturistes (campings, albergs, urbanitzacions, etc.)
Diu també que hi ha vint platges nudistes. Aquí s'equivoca; en realitat n'hi ha alguns centenars; i estrictament l'ús de la costa espanyola no està regulat per la llei, en conseqüència no hi ha legalment cap platja on estigui desautoritzada la nuesa. La nuesa o no nuesa ve determinada per la tradició i és escollida de manera espontània pels usuaris. Els ajuntaments sí que de vegades n'administren els usos, però la seva acció no se suporta sobre cap base legal.
Sigui com sigui, és un fet que els temps evolucionen, i que si als anys cinquanta o seixanta del segle passat, veure algú nu era considerat una mena de provocació o d'escandol, avui el fet que algú estigui a la platja sense roba és comprès com una manera més d'apropar-se a la mar, que continua sent minoritària, però que està en creixement. Com més arreli el costum, menys fetitxe serà el cos humà, més acostumats estarem a la nuesa, i millor assumirem la realitat íntegra de l'ésser humà; sense posar la cara de babaus que els quedava als nostres avis quan veien les cuixes de les turistes del nord.

.

Premi Violeta

.

De mans de l'Helena Arumi m'arriba aquest premi, que segons els seus creadors representa les sensacions que el color violeta aporta a la nostra ment.

Es dóna als blocs que tenen algunes de les sensacions d'aquest color; com: Màgia, Encanteri, Magnetisme... i tot allò que d'alguna manera té quelcom que el fa especial.

Les normes del premi són les següents:

Exhibir el Segell Violeta al bloc amb les normes.

Indicar els blocs que consideres que mereixen aquest segell.

Avisar als indicats i escriure dos poders màgics.

Els dos poders que jo proposo:

1- Fer que la bellesa desconeguda per a molts arribi als ulls de tots.

2- Aconseguir que tots els blogs del món puguin comunicar-se.

Ara, passaré el premi a dos blogs que són especials per mi, per la seva sensibilitat i creativitat.

L'un “Raticos inolvidables” ens porta a l'Aragó desconegut i bellíssim, de mans de l'Eva Morera “Artemisa”.

L'altre, amb peus de plom, ens convida a obrir el “Calaix de sastre” per a descobrir aspectes interessantíssims d'un esperit inquiet.

Us els recomano!

.

.

Unamuno, l'home que va plantar cara Millán Astray

.

Si no vaig errat, en aquest antic teatre de Salamanca, que actualment és una botiga de roba d'una de les marques més sonades, el mestre Unamuno va protagonitzar el següent episodi, que ens explica l'il·lustre historiador Hugh Thomas a la seva obra "Guerra civil española":

El 12 d'octubre de 1936, dia de la Festa de la Raça, es va celebrar una gran cerimònia al paranimf de la Universitat de Salamanca. Hi era present el bisbe de Salamanca i el governador civil; i hi va assistir la senyora de Franco, i també el general Millán Astray. A la presidència, hi era Unamuno, rector de la Universitat. Després de les formalitats inicials, Millán Astray va atacar violentament Catalunya i les províncies basques, descrivint-les com "càncers en el cos de la nació. El feixisme, que és el sanador d'Espanya, sabrà com exterminalo, tallant a la carn viva, com un decidit cirurgià, lliure de falsos sentimentalismes ". Des del fons del paranimf, una veu va cridar el lema de Millán Astray: "Visca la mort". Millán Astray va donar a continuació els habituals crits excitadors del poble: "¡España!", Va cridar. Automàticament, cert nombre de persones van contestar: "Un". "¡España!", va tornar a cridar Millán Astray. "¡Grande!", va replicar el seu auditori. I al crit final de "¡España!" de Millán Astray, van contestar els seus seguidors "¡lliure!".
Alguns falangistes, amb les seves camises blaves, van saludar amb la salutació feixista l'inevitable retrat sèpia de Franco que penjava de la paret sobre la cadira presidencial. Tots els ulls estaven fixos en Unamuno, que es va aixecar lentament i va dir:
"Esteu esperant les meves paraules. Em coneixeu prou bé, i sabeu que sóc incapaç de romandre en silenci. De vegades, quedar callat equival a mentir. Perquè el silenci pot ser interpretat com aquiescència. Vull fer alguns comentaris al discurs - per anomenar-lo d'alguna manera - del general Millán Astray que es troba entre nosaltres. Deixaré de banda l'ofensa personal que suposa la seva sobtada explosió contra bascos i catalans. Jo mateix, com sabeu, vaig néixer a Bilbao. El bisbe - i aquí Unamuno va assenyalar al tremolós prelat que es trobava al seu costat - ho vulgui o no ho vulgui és català, nascut a Barcelona ". Es va aturar. A la sala s'hi havia estès un silenci poruc. Mai no s'havia pronunciat un discurs semblant a l'Espanya nacionalista. ¿Què diria a continuació el rector? "Però ara - va continuar Unanumo - acabo d'escoltar el necròfil i insensat crit," Visca la mort ". I jo, que he passat la meva vida composant paradoxes que exciten la ira d'alguns que no les comprenen, he de dir, com a expert en la matèria, que aquesta ridícula paradoxa em sembla repel·lent. El general Millán Astray és un invàlid. No cal que ho diguem en un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però malauradament a Espanya hi ha actualment massa mutilats. I, si Déu no ens ajuda, aviat n'hi haurà moltíssims més. Em turmenta pensar que el general Millán Astray pogués dictar les normes de la psicologia de la massa. Un mutilat que no tingui la grandesa espiritual de Cervantes, és d'esperar que trobi un terrible alleujament veient com es multipliquen els mutilats al seu voltant.”
En aquest moment, Millán Astray no es va poder aturar per més temps, i va cridar:" ¡Avall la intel·ligència! "Visca la mort!", i va ser aclamat pels falangistes. Però Unamuno va continuar: "Aquest és el temple de la intel ligència. I jo sóc el seu gran sacerdot. Esteu profanant el seu sagrat recinte. Vencereu perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu. Per convèncer cal persuadir. I per persuadir necessitareu una cosa que us falta: raó i dret a la lluita. Em sembla inútil demanar-vos que penseu en Espanya. He dit... "Va seguir una llarga pausa. Després, amb un gest valent, el catedràtic de dret canònic va sortir a un costat de Unamuno, i la senyora de Franco a l'altre.
Aquesta va ser la darrera classe d'Unamuno. D'ençà d'aquest moment, el rector va romandre arrestat al seu domicili. Sens dubte hauria estat empresonat si els nacionalistes no haguessin temut les conseqüències d'aquest fet. Unamuno moria amb el cor trencat de pena el darrer dia de 1936.

.

Màrius Torres i els premis literaris.

.

Fa gairebé un any, un usuari de relatsencatala.cat que du per nick "Oriol Fontelles" escrivia al fòrum una reflexió sobre en Màrius Torres i alhora sobre els premis literaris. Poc després, per altres raons, aquest usuari es va posar en contacte amb mi i em vaig sorprendre molt en descobrir qui era. Amb el seu permís, i després d'haver-li jurat per insistència seva que no revelaria la seva identitat real, poso en aquest post el que va escriure, que em va agradar molt.

"El 20 d'octubre de 1937 , en Màrius Torres va decidir presentar-se al Premi Folguera de poesia de la Generalitat amb una cinquantena de poemes. Va dubtar molt abans de fer-ho. En Joan Sales, que era amic seu, li va desaconsellar; els amics que va fer al sanatori de tuberculosos on s'estava, també li deien que no s'hi presentés. Ell, però, va provar sort, convençut que no seria premiat. Es considerava un metge, un ciutadà vulgar que “de tant en tant fa versos”, per això no li feia mandra presentar-se al premi, ho va fer amb el desig de ser útil, de fer alguna cosa bona per la societat. Dos mesos més tard es va assabentar que ni un sol membre del jurat li havia atorgat un vot al seu poemari, i no es va endur cap decepció, perquè era el que realment esperava.
Avui hi ha un institut a Lleida que du el nom de Màrius Torres, Lluís Llach fa servir els seus poemes per a fer cançons, i Montserrat Roig el citava sovint a les seves novel·les. Ell va morir als 32 anys, anònim i tuberculós en una Catalunya espanyola i sotmesa al feixisme, convençut que era un metge una mica friki que feia poesia a estones lliures.
Què és l'exit? Què busquem quan escrivim? Estem enamorats de la poesia o de la pròpia glòria?
Pensa-hi."

.

Religió i política?

.

-“I vosaltres, els rics, ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt! Les vostres riqueses són podrides, s'han arnat els vostres vestits. El vostre or i la vostra plata s'han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres, i us menjarà la carn com un foc. És això el que heu acumulat per a la fi dels temps! El jornal que escatimaveu als qui us segaven els camps clama al cel, i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor de l'Univers.” -va cridar el jove.

I el mossèn li va respondre:

-Fill meu no barregis la religió amb la política!

-Ai no, mossèn -respongué el jove -. Només estava llegint la Bíblia:Carta de Jaume 5 (1-4)

..

Virginia Wolf a la meva universitat literària.

.

A l'any 2003, em veia obligat a fer llargs viatges en tren per anar a treballar i tornar a casa cada dia. Els vagons de la renfe foren la meva universitat literària. Agafava els llibres, els feia una autòpsia, bevia imatges, mots, recursos; m'enamorava dels autors, aprenia a escriure. Foren molts anys d'universitat; encara n'aprenc, i per molts anys.

Traient la pols a velles llibretes, he trobat aquestes frases extretes de la novel·la de Virgínia Wolf "Les hores". Recordo que em van captivar las imatges d'aquesta obra; els ambients de bosc, de jardí, la infantesa... Reconec, també, la tasca del traductor.

Us poso algunes de les frases per si us ve de gust llegir-les:

Està penjat d'un ansa de llum, i tremola.
La teranyina té gotes de claror blanca.
Fulles arraïmades a la finestra.
Tiges amb pelets curts i rasposos.
Un broll d'aigua roja.
Les finestres amb estors blancs.
Escata el peix amb un ganivet oscat damunt un tallant de fusta.
Una abella em zumzeja a la orella.
Fulles verdes orbes.
Verd com el teix.
Una gota saunya pel forat.
El llambrec d'un ull s'esmuny per la retxillera.
Cercaré ous dins les romegueres.
Ulls estrets com els d'un gat abans d'envestir.
Fulles mortes, acaramullades als angles.
La llum vacil·la amunt i avall entre les fulles dels faigs.
Flors pàl·lides que atrauen les falenes cap al tard.
Entre les capçades dels arbres.
Les falgueres exhalen una flaira molt forta.

.

.

Senyals del futur (Señales del futuro) (Knowing) del director Alex Proyas, i interpretada per Nicolas Cage

Comença bé.

Aconsegueix de primeres i plenament el meu interès.

Píctòrica i gustosa imatge inicial d'una escola de finals dels cinquanta als Estats Units. Rostres, en aquesta escena, gairebé de còmic, que arroseguen l'espectador endavant, amb referències a un futur misteriós on l'espectador està.

Es planteja tot seguit un apassionant dilema entre el determinisme i la quàntica, que el guionista resol a favor del determinisme. Se succeeixen alguns errors de coherència. Primer sembla que estan al 2009, cinquanta anys després de l'enterrament de la càpsula del futur; després sembla que estan al 2008. El protagonista reconeix un cotxe accidentat com a espai on s'està la seva amiga, quan en realitat mai no havia vist abans el cotxe, ja que la noia l'ha pispat d'una benzinera en un moment de bogeria quan ell no hi era. Em puja la sang a les galtes per la carrincloneria d'un ritual d'unió entre el nen i el seu pare, amb ditets i gesticulacions, que em fan dir per dins “Déu meu, no! Tan bé com començava!”.
La nena i la seva mare són guapíssimes, això sí. Però pertot arreu massa determinisme, això també; que potser resulta un recurs interessant, però per a mi personalment, que sóc quàntic convençut, em fa poc creïble l'argument. Els extraterrestres em resulten absolutament convencionals, dels que sempre surten a totes les pel·lícules: excessivament inhumans, massa religiosos, literalment bíblics. El nou món a on van les criatures és un univers de plastilina amb un roure artificiós i un ambient angèlic que m'embafa i m'ho fa sentir tot com una mica irreal, absurd, carrincló, i profundament injust (encara que això és el de menys, el problema de fons és la carrincloneria). Les criatures, ja salvades, porten vestits immaculadament blancs, com a éssers beatífics que són, en un cel extraterrestre destinat als elegits que amb una mica de sort no provocarà l'aparició (en algun indret del món) dels pirats de sempre, d'aquells que s'acaben suïcidant perquè se senten escollits pels UFO's.
Resumint: un bon argument, malaguanyat per un americanisme excessiu i carrincló, amb efluvis d'evangelisme, sense contingut científic, amb males solucions argumentals i errors de guió. No obstant això, les imatges són boniques i els efectes especials força espectaculars; i per passar l'estona, està força bé.

.

Pluja, final de vacances, Ayerbe, por, victòria...

.

Tornada de vacances. Breus vacances, però les agraeixo.
Meravellosa pluja. M'encanta la pluja. He jugat a futbol sota la pluja. He escrit molt. He dormit considerablement. He aconseguit, també, vèncer una mica més un efecte funest de l'estrès que es concreta en una mena de por inconcreta (em serveix també per confirmar que la felicitat és compatible amb la por malaltissa, tot i que no la puc gaudir tant...)
Sigui com sigui he descobert que la por em fa escriure bé. D'aquí a poc donaré notícies joioses de premis; ara encara no puc, per allò del secret i tal i qual. Però ben aviat ho faré.
Sigui com sigui, també, torno a la feina; que és una font de goig quan s'intenta fer bé. I l'estrès i la por que facin cua, que davant seu hi van moltes altres coses.
Confio, també, tornar al ritme d'activitat habitual d'aquest blog.

Us recomano un poble; no perquè tingui res especial per veure, sinó perquè és un poble dels de sempre. Jo hi paro sovint des que l'altra columna de la meva família va aparèixer a la meva vida a l'altre cantó dels Pirineus. El poble és ben bé al mig; i sempre hi paro a fer un descans. Al 1993 hi parava jo sol. Si fa no fa, des de 1999, hi parem les dues columnes. Des de 2002, hi parem les dues columnes i un fruit. I des de 2007 hi parem dues columnes i dos fruits. El poble es diu Ayerbe. Us el trobareu per la carretera que va de Puente La Reina a Huesca, uns vint quilòmetres abans d'arribar a Huesca si aneu en direcció a Barcelona. Té el caire d'un poble autèntic:

I dins del poble, us recomano el bar “El pozo de Sherea”; hi fan unes tapes casolanes impressionants, i a molt bon preu:

.

El far i la lluna

.

El far i la lluna.
El far anunciant als navegants de la mar que hi ha terra a prop. La lluna avisant els navegants de l'espai que hi ha una vida en aquest espai petit i limitat de l'univers.
El far i la lluna formen una simbiosi que deslliga històries essencials: amors solitaris, retrobaments entre el temps i l'espai, reconquestes de “jos” íntims oblidats pel tràfec dels interessos.
El mar, la lluna, el brum de la mar, el vent, el cel, la nit. Enllà d'angoixes insuperables hi ha una bellesa que se'ns amaga perquè la busquem si mereixem buscar-la; i mereixem buscar-la quan ens decidim a fer-ho.
L'instant és la finalitat de la vida, i sovint el bescanviem per ambicions que mai no arriben, i que si arriben mai no valen tant com l'instant.

.

El cànon de la pau

.

Recordo un vespre de juliol, a l'any mil nou-cents setanta-vuit. Una carretera de corbes als Alps, en algun punt fronterer entre Alemanya i Àustria. Ara i adés, clapes de neu pinzellant talusos clapats d'herba. La llum del dia minvant i el cel encapotat. Un autobús ple de nens d'entre nou i catorze anys avançant vers Salzburg. Tot d'un plegat, els més grans comencen un cànon, i ens l'ensenyen als més petits. I jo, amb nou anys, començo a comprendre que rere el terror del món, enllà dels decorats que ens configuren l'existència, hi ha la llum d'una realitat essencial, en la qual els papers repartits a l'existència perden el seu valor, i el lleó pastura al costat de l'ovella, i el tirà s'abraça amb l'esclau; el mal perd força, es fa fonedís en favor d'una existència essencial, sense malalties, ni venjances, ni justícies àvides de càstigs i tortures, ni comptes pendents, ni rancúnies. La vida ens insinua l'amor; enllà de la vida l'amor se'ns mostra; i les fulles voleiades pel vent, que som tots, encetem el segon capítol de la nostra existència.
Avui, amb quaranta anys, recordo aquell moment amb nitidesa; i després de moltes altres realitats viscudes, més complexes i elaborades, la senzillesa i claredat d'aquell moment em retornen com una veritat més essencial que qualsevol estudi posterior. L'artificiositat humana cau i s'oblida. La veu de l'existència perdura per sempre. La infantesa continua essent la font dels besllums essencials, que no pot mostrar res més que la força de cada instant present.

Aquest és el cànon:

“Escolteu.
S'acosta ja
el temps de saber tots la veritat,
temps en què el lleó no ataqui l'anyell,
de fer rendir les armes a l'amor,
i collir-ne tots les roses.
La pau serà nostre estendard.
No en dubteu pas ja arriba.”

Si el voleu sentir:

Si el gel no flotés...

.

El gel flota. Gràcies aigua! Gràcies gel! Gràcies vapor d'aigua, que plous!

Si el gel no flotés, no hi seríem.

Per què?

La capa de gel que recobreix la terra als indrets on el clima glaça la mar, és alhora un protector contra el fred per a l'aigua empresonada sota d'aquesta capa de gel. És per això que aquesta aigua coberta de gel no es glaça, i és per això que una bonior d'espècies (microorganismes inclosos) poden continuar vivint dessota un sostre blanc i translúcid.

El mateix ha succeit als períodes en què la totalitat de la superfície dels mars de la terra s'ha glaçat.

Concretament al final del període Proterozoic, a la glaciació anomenada Marinoense, fa 635 milions d'anys; la totalitat de la superfície dels mars es va glaçar.

Si el gel no flotés, cada bri de gel que es formés damunt la superfície de la mar, s'aniria enfonsant i amuntegant al fons marí. La capa de gel del fons marí s'aniria fent progressivament més gran, sense que l'aigua del damunt estigués protegida contra el fred, de manera que s'acabarien glaçant no només la totalitat de la superfície més exterior dels mars, sinó totes les seves profunditats, causant la mort de gairebé tots els organismes vius. Dic gairebé tots, perquè no és impossible que sobrevisquessin algunes bactèries, o altres organismes unicelul·lars, “adormits” dins del gel.

Sigui com sigui, nosaltres no som descendents d'aquesta hipotètica vida capaç de viure llargs períodes dins del gel, sinó d'organismes que es movien, que lluitaven per progressar, que vivien en aigua líquida. Per tant, si el gel no flotés, no existiríem. Potser avui no hi hauria ni vida; i si n'hi hagués, potser estaria en una fase molt més atrassada de l'evolució, o tal vegada no hauria passat d'allò que avui anomenem vida microscòpica. Potser si el gel no flotés, l'evolució de la vida a qualsevol indret de l'univers tindria un sostre, un límit.

I per què flota el gel? Perquè la manera com s'ordenen les mol·lècules de l'aigua en el gel, les força a ocupar més espai que quan estan en forma líquida. La mateixa massa, ocupa més espai; amb la qual cosa la densitat del gel és menor que la de l'aigua líquida; i qualsevol element que té una densitat menor a la del aigua, flota.

La fotografia és d'un iceberg que flotava en un safareig públic de gosol el 23 de febrer de 2009; vam fer una expedició per a fotografiar-lo.

.