El jove de Potsdam

 

—Fou Stalin, saps? Els va posar contra les cordes. «O ho fem els aliats, com aliats, o ho farem nosaltres com a vencedors del nazisme!», els va dir el cabró! I a Churchill se li van posar per corbata, perquè gairebé li feien més fàstic els comunistes que els nazis. Pensar que Espanya es podia convertir en un satèl·lit de l'URSS li feia venir mal de ventre.

—Com ho saps? —li va preguntar, al seu avi, que s’anava gronxant amb el balancí i xuclant la pipa—. Truman sempre es va autoproclamar ideòleg de l’operació. No havia sentit mai això de Stalin.

—Ai, fillet! A Truman tant se li’n donava, era un home del camp, pràctic; i a Churchill, si no hagués estat per l’amenaça de Stalin, Franco fins i tot li hauria resultat útil —li explica amb la pipa encara a la boca.

—Insisteixo, avi: com ho saps? No surt a cap llibre. És important, ho vull posar al TdR.

—No ho posis.

—Per què?

—No ho podràs provar. A ulls del tribunal serà pura especulació; t'abaixarà la nota.

—Tu ho afirmes com si ho sabessis segur! —exclama, mirant-lo fixament.

L’avi tanca els ulls i reviu les corredisses, els crits, els trets… Veu els cossos estesos a terra amb la mirada vidriosa. La guàrdia mora de Franco que va donar la vida per protegir l’homenet de veu aflautada. Va ser la primera vegada que va matar algú. I es va penedir de seguida de la petició que havia fet al seu mentor, a Potsdam, uns mesos abans: «Jo vull ser-hi! Jo vull detenir Franco!». El seu mentor se l’estimava com a un fill; compartien llargues converses: la fi de la guerra, els secrets dels camps de batalla, el que mai no s’havia explicat de Normandia, els equilibris de les tres potències… De vegades, fins a altes hores de la matinada. Per a un jove de vint anys, aquestes confidències amb el primer mandatari anglès eren un orgull tan gran que mai no ha pogut explicar-ho a ningú. Després d’aquell tret, i del jove bru mort a terra, no va tornar a veure Churchill.

—Bé… És igual, avi… El que m’expliques és un tresor. És un privilegi tenir un avi de cent anys amb el cap més clar que molts joves.

—I que fuma maria amb pipa! —va dir l’home, amb un somriure.

J.S.

.

.

.

.

(Relat d'història ficció que imagina una situació hipotètica en què els aliats haurien decidit enderrocar el règim de Franco després de la 2ª guerra mundial. Escrit a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)