La mort de Raimon Pannikar. Crònica de l'Anekantavada o del teorema d'incomplitud de Gödel. Records d'una nit al World Trade Center.

.

Tinc el record d'una conferència entranyable al World Trade Center de Barcelona, a l'any 1999 o 2000, no ho recordo, atapeïda de persones de diferents cultures i religions, algunes guarnides amb indumentàries bigarrades. La sala respirava un ambient estrany i etern, de felicitat continguda. En Panniker no arribava. A l'últim va aparèixer, amb una expressió estranya al rostre. Va asseure's al lloc adreçat al conferenciant i feia una gest com de dolor intens. Va començar la seva intervenció parlant d'allò que jo sentia tan meu; ell ho expressava amb els mots encertats de la filosofia, l'Anekantavada; jo, en aquella època, començava a creure en un déu que estava per damunt de totes les religions i que no podia ser atrapat per cap definició humana. Haig de confessar que portava un plec d'escrits que secretament pretenia donar-li; a l'últim em vaig frenar, no sé per què.

Dies després, un amic d'ell, que també era amic meu, em va dir que aquella nit en Pannikar havia arribat tard perquè havia tingut un accident i s'havia trencat el braç, i que va fer tota la conferència amb el braç trencat.

No diré "descansi en pau"; diré "feinegi en pau"; perquè no deixarà de feinejar en un lloc molt semblant a Tavertet.

http://www.raimonpanikkar.org/

.

Màrius Torres fa cent anys.

.

Transcric un dels seus poemes, el preferit de Montserrat Roig.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns:-la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres, 5 de març de 1939.

.

No fa gaire vaig escriure un relat que té molt a veure amb ell:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/05/la-noia-de-la-residencia-de-les.html

..

Avui faig 42 anys.

.

He passat molts anys pensant que algun dia arribaria a tenir l'edat en què ell va morir. Al principi, em semblava que va morir molt gran; avui, que he fet 42 anys, m'adono que va morir encara sent un nen; i em sap greu.
I precisament perquè és el meu 42è aniversari em permeto aquest post homenatge a algú que no va passar dels 42; si més no, entre els mortals. Algú tan imperfecte com jo mateix, però no per això menys digne. A algú que em va pintar de sons les primeres imatges de la meva vida.

.

Saint Jean Pied de Port.

.

A l'any 1988, Saint Jean Pied de Port, fou per a mi un camí transversal que m'aparta de la via veloç que em conduïa a l'autopista de l'ambició i del poder. Hi ha pobles que, com les persones, en algun moment de la nostra existència esdevenen mestres; i ens suggereixen vies lluminoses de discreció i de senzillesa que, sense estridència, caminen molt per damunt dels guspireigs que en aquest món estrany són valorats amb una xifra, de vegades molt elevada. Una setmana ennuvolada d'agost en un càmping municipal vora un riu petitó i diàfan, amb un pont romà oblidat de tothom; el silenci abillat del picarol de l'aigua; la pressa desterrada. La visió objectiva de tot, amb el que importa de debò davant dels ulls, la bellesa d'una existència asserenada i simple, per carrers empedrats, boscos d'un verd gemat, i la dolça sensació que el telèfon no sonarà, que ningú no sap a on sóc, i que la meva vida és a les meves mans pel que jo decideixi, al marge de la seducció dels diners, el poder, el prestigi o el futur gloriós d'un líder.
Al 1988 Saint Jean Pied de Port fou un mestre.
L'altre dia el vam visitar i, si fa no fa, tot continuava al seu lloc; va ser la trobada amb un vell amic, a qui vaig poder presentar la família, amb el goig de saber que fa vint-i-dos anys, no em vaig equivocar ni un pèl.

.

La necessitat d'escriure.

.

Escrivia Reynaldo Arenas damunt del paper higiènic en un penal miserable de Cuba, i plegava el paper per introduir-lo després a l'anus d'un transsexual que el portava fora de la presó perquè algú l'edités a París. Tenia temps i necessitat d'escriure, ni que la seva vida estigués empresonada per la intolerància doctrinària.
I tenia temps i anhel d'escriure Anna Frank a la seva reclusió dins d'un habitatge camuflat a l'Holanda ocupada pel terror nazi.
I escrivia Miguel Hernández a la presó, encadenat a la seva fam i a la seva tristor; i Sant Joan de la Creu a la seva nit fosca; i Mercè Rodoreda quan als dotze anys la seva família es va arruïnar i va haver de deixar l'escola per a posar-se a treballar, i al llarg del seu matrimoni infernal, i al llarg del maleït camí de la guerra, i a la solitud d'una vida plena d'amargor... Escrivia i escrivia, i potser fou el dolor, el gresol de la seva escriptura. El món no podrà mai vèncer un home que és capaç de cantar enmig de la misèria, deia Ernesto Sabato. El nom dels qui han trobat temps per escriure malgrat la gana, la mort, la guerra, la malaltia, l'esgotament, la censura, la persecució, la incomprensió, la por... podria ser infinit.
Perquè no vivim per a sobreviure, sinó que sobrevivim per a “viure”. Per aconseguir el privilegi de “viure” estem disposats a perdre la vida.
Mentre alguns que mengen cada dia es queixen de tenir poc, o de tenir menys del que consideren que haurien de tenir, d'altres, enmig de la seva misèria, necessiten escriure; i roben temps a la son per a escriure, per a crear, per a continuar creient en l'existència.
Sobrevivim per a viure; sobrevivim per a creure en la llum.
Els qui estimen el pensament i la literatura són capaços d'escriure mentre ploren per a continuar fidels a la necessitat de crear.

.

Hendaia: el mar, l'urbanisme, la natura i la història.

Quan passem a França per la frontera d'Hendaia, canviem d'estat, que no de país. El traç de les façanes conserva l'estil basc, si bé l'urbanisme és absolutament diferent: desapareixen els blocs de pisos en forma de nius d'abella, els carrers es fan amples, creixen els jardins, els camins per vianants i bicicletes es dupliquen, reservant-se'n un pels vianants, i un de diferent per les bicicletes. Potser França és, en alguns aspectes, més rígid i més absurd pel que fa a algunes normatives; però en d'altres aspectes és més bell, més dolç i més lliure.
El primer que trobem a Hendaia és un Parc Natural Marítim dins del mateix nucli urbà, ran del braç de mar que el separa d'Hondarribia i que esdevé frontera política; ran del braç de mar que custodia l'Illa dels Faisans, on Ferran VII i Napoleó van decidir el destí d'Espanya; ran del braç de mar on Hitler va mirar Espanya amb la fúria entre les celles, maldant la manera d'ampliar el seu poder pel sud, i organitzant l'entrevista amb Franco, que tindria lloc en aquesta mateixa població; ran del braç de mar on Unamuno vivia exiliat a causa del dictador Primo de Ribera, ullant els contraforts dels Pirineus Bascos que s'endinsen a la mar, i la forma del Fuerte de San Marcos, que s'aixeca ben al costat d'on escric tot això.
La Badia de Txingudi, tal com diu el rètol, pertany a la Reserva de Caça Marítima d'Hendaia, creada per un decret interministerial francès, el 23 d'agost de 1977; condició que prohibeix pertorbar la fauna, caçar-hi, baixar a la platja, practicar-hi windsurf, caminar per les maresmes, deixar-hi baixar els animals domèstics, o nedar. Des del camí per a vianants que transcorre ran de les maresmes, podem observar, amb la marea alta, llenguados, crancs, i d'altres espècies que no identifiquem, amb la qual cosa ens adonem de fins a quin punt la fauna creix quan els humans ens allunyem d'ella.
Al vespre, la badia ens regala la visió del sol morint a l'oest, damunt la població de Hondarribia i les muntanyes de Guipúscoa.

.

De què ens serviria "sobreviure" si no fóssim capaços de "viure"?

.

Fuerte de San Marcos

Algú sap què és?

A escadussers quilòmetres del barri de Beraun d'Errenteria, rere el “Fuerte de San Marcos” (el mateix que Unamuno descrivia des del seu exili d'Hendaia), s'obre un ventalls de boscos i turons tan atapeïts de vegetació que els camins es tanquen i desapareixen fàcilment després d'una tardor, un hivern, una primavera i un estiu de pluges intenses. Aquests paratges estan entre els límits dels termes municipals d'Astigarraga i Errenteria, i és convenient no recorre'ls amb pantalons curts si un vol conservar la pell de les cames en bones condicions; però sigui com sigui aquests boscos amaguen història i històries. Els romans van fer el que van poder; molts asseguren que mai no van conquerir tot el territori. D'altres parlen de les llegendes dels homes peluts, que diuen que van ser expulsats pels bascos quan van arribar per primera vegada a aquestes terres fa desenes de milers d'anys (es referien aquestes llegendes als Neandertal?).
El que hem pogut visitar i tocar, després de buscar-lo amb anhel de tan amagat com estava, és el Monòlit de Txoritokieta, de l'Edat del Ferro, que es feia servir com a monument funerari i d'enterrament després de la incineració del difunt; es calcula que fou aixecat entre el 900 i 300 abans de Crist.
És curiós pensar com des de sempre hi ha hagut persones, i aquestes persones s'han mort, i aquesta mort ha entristit algú; en moltes llengües, des de molts àmbits psicològics, socials, culturals, històrics... Els éssers humans sempre ens hem emocionat, sempre hem lluitat per aconseguir la supervivència, la nostra i la dels qui estimem. Sempre han nascut criatures i sempre han estat belles. I això sempre continua, malgrat que el context canviï. L'essència de la humanitat avança per damunt del banal, per molt que l'entronitzem i el divinitzem. L'essencial és algú que “sent”, algú que estima la vida. I es busca la supervivència no pas per no morir, sinó per “viure”, i viure és sentir i estimar. De què ens serviria sobreviure si no fóssim capaços de “viure”?

.

.

Oiartzungo Udala. Arditurriko Bidegorria.

.

És un plaer recorre el Bidegorria (el camí vermell), que uneix Oiartzun i Errenteria (a banda d'altres poblacions), per enmig de turons clapats d'una vegetació infinita, rius que sempre porten aigua, i una bonior d'espècies vegetals i animals. Ha de representar algun avantatge el fet de posseir un microclima en el qual el més habitual és la pluja. Estem a la primera terra que es troba el vent del nord-oest, el vent del Cantàbric, quan arriba de l'Oceà. Les realitats més, grosses i les més petites, ens regalen belleses que cal mirar; si les mirem, les veiem, perquè hi són.

.