Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, May 5, 2011

La guineu afamada i mal acostumada.








La guineu segueix el grup d'excursionistes. Es deixa veure. S'acosta, prudent, abaixant el morro. Aixeca els ulls. Observa. Resta atenta a qualsevol gest que li indiqui que algú té la intenció de regalar-li un tros d'entrepà. Si ens acostem a ella, fa un bot i recula. Però torna. I si no li fem cas, s'acosta fins al punt de posar el morro arran d'una motxilla. Fa cara de fam, de desesperació, de misèria. Quan la seva dèria pel menjar em fa témer que pugui mossegar alguna bossa o acostar-se massa a un infant, faig un crit d'aquells codificats (no excessivament estrident) que l'animal comprèn molt bé, i desapareix veloç com un llampec. La guineu és un animal molt intel·ligent i em fa l'efecte que sap qui és susceptible de donar-li menjar, i qui no ho farà de cap manera, perquè la prefereix “guineu” i morta de gana, que “gosset faldiller” demanant caritat als Homo sapiens.


Això ha passat avui, i és curiós que fa ben poc parlava en aquest blog de la meva oposició a les mascotes (quina coincidència!); oposició que no és compartida per molta gent del meu entorn.

La meva opinió, però, és que els Homo sapiens no hem de ser les mames i els papes dels altres animals. Quan els peixem, els destruïm; destruïm els seus costums ancestrals, els desnaturalitzem; esborrem, de vegades, els aprenentatges que els individus no humans es transmeten de generació en generació, perquè en contra del que molta gent es pensa, moltes espècies es transmeten aprenentatges; no tots els comportaments tenen un origen genètic. Els pardals, per exemple, ensenyen a volar les seves cries, i també les obliguen a menjar, espicossant-los el clatell.

La guineu és una depredadora de ratolins de bosc, d'ocells, de conills... La nostra petjada grollera ha foragitat una part ben grossa dels aliments de la guineu que avui hem vist, la qual ha substituït la seva vocació de caçadora per una dependència patètica vers aquests simis que som i que ens diem Homo sapiens. I així, ha nascut una simbiosi, entre els Homo sapiens i la guineu d'avui (Vulpes vulpes); similar a moltes d'altres simbiosis, com les del Amphiprion ocellaris i la Anemona nemorosa, o les del Homo sapiens i el Canis lupus familiaris. Però la simbiosi de la guineu i els Homo sapiens que la peixen té algunes ombres que me la fan indigerible; potser perquè trenca les pautes de comportament mil·lenàries de les guineus.I és que l'Homo sapiens és un animal que sovint crea dependències en la resta d'animals que l'envolten, i sobretot en aquells animals que converteix en mascotes; i ho fa més per compensar inconscientment desequilibris d'autoestima o d'autoafirmació que no per empatia; o en tot cas, l'empatia és usada per l'inconscient per a atorgar al conscient una sensació de poder que compensa frustracions emmagatzemades a la memòria.

La guineu d'avui s'ha fet captaire i submisa perquè el nostre embolcall tecnològic, i els processos que implica: la pressió humana, els residus, l'esgotament de recursos, la creixent urbanització d'espais naturals, la bretoleria... li han extingit l'aliment. I la repetició del gest de donar-li menjar és un mal favor que es fa a la identitat de la guineu i a la conservació i transmissió de la seva “cultura”.
.
.

1 comment:

Catalina Cerdó said...

M'has recordat a la guineu del Petit Príncep... a qui, a Mallorca no en tenim de guineus. És vera que als humans ens agrada crear dependències, potser per fer-nos sentir més importants? per egoisme? molts haurien de fer un bon pensament... una abraçada!