La solitud del viatge

Ni que el món sigui ple de gent i tu estiguis sol, no deixis d'alegrar-te pel que veus i pel que comprens, no renunciïs a la teva identitat i a la teva llibertat. Un home clos i lligat en un armari serà lliure si conserva el pensament i la imaginació. ¿Què seria un home enmig dels ximpanzés, algú que veuria els colors enmig d'una humanitat en blanc i negre, algú que somniaria en els estels mentre els del seu voltant parlessin de mobles, terrenys, marques i metres quadrats? Seria un ésser solitari; condemnat potser a la solitud enmig de la multitud; algú avorrit per a la majoria, resignat a parlar amb ell mateix sobre els misteris que el deixen extasiat i que l'esperonen a pensar, crear i descobrir.

La solitud cercada és un goig; i és necessària, sovint, per a escoltar el vent i allò que ens diu. La solitud dels propis mots, en canvi, és menys dolça. La solitud d'uns pensaments sovint intransferibles de vegades és feixuga. La solitud dels sentiments que brollen front l'infinit, front l'instant, front la posta, no és la més agradable. Davant aquella solitud que és més agra, cal, potser, recordar que no necessitem res, ni ser compresos, ni ser escoltats, ni aconseguir transmetre, ni arribar a algú. Tot això ho podem fer, i serà bo fer-ho, però no pas necessari. Només cal conservar la voluntat d'avançar, de continuar navegant sota la celístia enmig de la nit més fosca, que és la més bella perquè és la que ens permet distingir millor els estels; continuar plorant de goig per la tonalitat de les postes; continuar sorprenent-nos per l'existència; continuar proclamant allò més íntim, ni que la nostra veu reverberi damunt la mar enfurismada i no arribi a ningú. El camí de l'admiració per la natura és un viatge íntim i personal que tots fem sols malgrat que a estones aconseguim la dolçor d'una companyia empàtica. Ni que ens quedem sols en la nostra visió, si la veiem, amb això basta.