Diuen que les abelles estan desapareixent, i que, per a salvar-les, convé plantar flors per tots els racons

Les espines humanes se'm fan esquerpes; potser perquè empenyen les meves a sortir, a treure el seu fibló damunt la meva pell. I com que jo, normalment, no deixo que surtin, tot plegat representa una despesa energètica considerable, que esgota força.

Les espines, els micos Sapiens les treuen, les traiem, les mostrem, les experimentem... quan el nostre inconscient identifica un atac. I el nostre inconscient és tan mico, tan primat, tan mamífer... que identifica atacs quan descobreix dissidències. Tota la nostra civilitat d'intel·lectuals tocats i posats engega la maquinària preventiva de les espines quan algú manifesta una opinió contundent que qüestiona els nostres principis. Com més empàtics, més energia gastem a desactivar les espines. Com més conscients de la nostra petitesa, menys energia necessitem per a desactivar-les. Com més convençuts de la nostra grandesa, més afuades són les punxes que exhibim. Sovint, com més formats, més guarnides van les punxes amb el tern d'una aparent racionalitat, formalitat, sonoritat pseudològica o filosòfica; al capdavall, ens agradi o no, espines defensives de primat atacat. 

Tan sibil·lí és, som, els micos sapiens... tan complexos, tan sofisticats... que en un percentatge força considerable, vivim aquest procés sense adonar-nos-en. Cada individu sapiens resta, normalment, convençut del fet que, o bé no treu cap espina, o si les treu és perquè té raó, perquè la seva raó es fonamenta en la lògica, en la "veritat". No sap res d'inconscients que se senten atacats. Ell, o ella, és un humà superior, una persona, i creu cegament que tot allò que expressa és conseqüència de la seva voluntat i de la seva intel·ligència. La titella no veu els fils que li mouen les cames, els braços, el cap...

El mico sapiens és un nen que es pensa que és un adult; és un animal que es pensa que és humà; és una closca d'avellana enduta per la cresta d'una onada que es pensa que surfeja; és sovint una bèstia que viu convençuda que té el judici d'un déu. Aquest miratge sobre la seva pròpia realitat el fa moltes vegades caure en una intolerància implacable vers les actituds alienes. Com que ell, o ella, viuen de continu convençuts o convençudes que tenen de continu el timó dels seus pensaments i dels seus actes, no dubten a l'hora de jutjar i de condemnar els actes i els mots dels altres, que, al seu parer, haurien pogut obrar diferent; i si no han obrat diferent, la causa, segons ells, ha de raure a la mala fe o a la deixadesa. Si ens creiem el miratge que ens convenç que som absolutament lliures de pensar el que decidim, ens convertim en uns intolerants.

Som incapaços d'adonar-nos de l'origen de tots els nostres pensaments. Els nostres actes són guiats pels nostres pensaments, però... per què tenim aquests pensaments i no uns altres? Qui o què tria en nosaltres la direcció i la textura de les nostres decisions? Per què fa aquesta tria? Si fa aquesta tria, és per ser qui és? O per ser com és? O pel fet de tenir el cervell i les circumstàncies que té? I quina culpa té de ser qui és? I quina culpa té de tenir les connexions neuronals que té i de tenir les circumstàncies que té? La corda de la titella és gairebé sempre invisible. Ens enganya. Ens enganyem.

Sempre em recordo d'una persona, d'una professora, que en una reunió, ja fa molts anys, es queixava d'un alumne que no hi havia manera que millorés el seu comportament per molt que se'l sancionava i per moltes promeses de canvi que l'alumne feia. Jo volia explicar-li tot això que estic escrivint aquí, i altres coses, però per a no fer-me pesat, se'm va acudir de preguntar-li, a aquesta persona, que com era que encara fumava, malgrat tots els intents i promeses que havia fet de deixar de fumar (jo coneixia aquest detall perquè aquell mateix dia al matí me n'havia parlat). La meva estratègia va funcionar perquè aquesta professora va somriure i va fer que sí amb el cap. Pocs dies després em va confessar que cada vegada que es topava amb aquell alumne se'n recordava del tabac i dels seus intents d'abandonar-lo i que aquest pensament l'apropava més al nen. 

De sort que la professora no va treure les espines quan li vaig parlar del tabac, sinó que va somriure. Les espines surten ràpidament en forma d'enuig, de ràbia, d'orgull ferit, d'atac insolent, de crítica de contraatac, de venjança freda o calenta... Les espines poden semblar decisions racionals que es disposen a acomiadar una persona de la seva feina, o a malparlar d'algú a la seva esquena, o a marginar algú de determinat grup social, o a menysprear algú perquè no és del grup, o a boicotejar l'autor d'un llibre perquè és cantant i no pas escriptor, o a criticar contínuament un nou company de feina a qui secretament (a cops inconscientment) temem perquè és millor que nosaltres, o a enutjar-se amb els editors que encimbellen una autora massa inexperta (i encara més si és jove i bonica) que té un èxit comercial aclaparador... Espines petitones, innocents, banals... o per contra, espines grosses i punxegudes que destrueixen vides i somriures. Espines nues i manifestament animals quan qui les exhibeix no té formació ni cultura... O espines disfressades, envestigades, mudades, elegants... que malgrat tot esgarrinxen i fereixen, quan qui les desenvolupa és un intel·lectual o ho vol semblar.

Les bèsties som hàbils per a no semblar bèsties. La mesura de la nostra grandesa, més que no tenir tics d'animal salvatge, rau en el fet de conèixer aquests tics i de ser plenament conscients que una part del nostre cervell fabrica decisions i pensaments a esquenes de la nostra consciència, i que després malda per a fer-nos creure que se'ns han acudit a nosaltres de manera premeditada, i que són lògics, i que tenen fonament, i que demostren la nostra intel·ligència superior com a individus Homo sapiens que som.

Tot això engega pel món una bonior d'invasions, de guerres, de prohibicions, de censures, de menyspreus, d'atacs, d'oblits, d'humiliacions, de solituds, d'esclavatges, d'enveges, d'odis... La ferotge lluita de l'individu per a sobreviure i triomfar li desenvolupa espines a cops de diamant i grafit, de platí i lapislàtzuli. La por a deixar de ser ens mou a devorar-nos els uns als altres. 

Enllà de tot això, aquell que sap que és un mono més, pot viure potser un xic atent a les bestieses que li proposa la seva ment. Pot, potser, desconfiar una mica dels seus propis pensaments, i sotmetre'ls al ribot d'un altre fenotip evolutiu que tenim al cor i que es diu "bondat". Pot, potser, triar les animalades que fan riure en comtes d'escollir les que provoquen plors. Posats a fer bestieses, més val agafar una guitarra, un vas de priorat o de sidra, apropar-se a una platja solitària, o a una festa de disfresses, o a una trobada de poetes retirats, o a un concurs de llançament de pinyols d'oliva... Pot abocar-se a les sensacions que arrenquen rialles i altres vivències en comptes de permetre que les espines li embolcallin el cos. 

Diuen que les abelles estan desapareixent, i que, per a salvar-les, convé plantar flors per tots els racons; flors de colors vius i diversos; flors de diferents espècies. Salut.      

.

.

.

Quatre idees més sobre educació.

-Quan et dirigeixis a un alumne, o a una alumna, i especialment si són nens o nenes, no t'oblidis que en realitat t'estàs dirigint a tu mateix quan tenies la seva edat i quan estaves assegut al mateix lloc a on ell o ella són asseguts.

-L'atac preventiu, especialment dirigit als alumnes, és inhumà, estèril, perjudicial, i sobretot patètic. Patètic és un adjectiu que agombola les significacions de erroni, injust i ridícul.

-Aprèn, professor, dels teus alumnes, el secret de l'alegria.

-El crit més poderós d'un professor és el silenci.

.

.

.

Encara el mar, i encara a dins, tot i ser a la tardor.

 Ahir mateix parlava aquí al blog, enmig d'un capvespre roig de ciutat que es va apagant, tot recordant els instants de l'estiu viscuts no fa pas tant en un present que en si mateix és etern. Poc m'imaginava que avui, poques hores després, naixeria un dia de Sol regalat a la tardor; un d'aquells recordatoris que aquest gran planeta ens ofereix perquè ens acostumem a que tot sigui imprevisible, a que res no sigui definitiu, a que qualsevol goig inesperat pugui aparèixer.

Els dies de tardor a la platja tenen un sabor especial. Les fotografies només reprodueixen els colors, es perden el volum, potser la percepció del present, però sobretot... no poden reproduir la flaire; la flaire intensa de sal de mar, de sal d'escuma, de sal natural... És com una fragància que se't fica pel nas i que et desperta records no verbals de vivències teves i dels teus avantpassats codificats als racons misteriosos d'aquesta ment que ens han regalat i que és l'eina que ens construeix el món que habitem. Les imatges tampoc no reprodueixen el tacte, l'escalfor del Sol i el cop de la brisa càlida al tot de la pell com un sol sentit, com un únic òrgan que ho absorbeix tot i que ho descobreix tot de nou. Flaire i carícia. Oblit del que no és aquí i ara. Filosofia animal de l'ara intens. Satisfacció de ser, i de ser lliure. Agraïment per totes les cadenes desfetes per aquest Sol, per aquest mar, per aquest vent suau i tímid. Goig en descobrir l'existència com un privilegi tan immens que per molt que m'entesti a descriure'l no aconsegueixo ni aproximar-m'hi. A l'univers, el normal és el fred i la foscor, l'excepció és la llum a la proximitat dels estels. I les proximitats d'un estel adquireixen la seva màxima bellesa en aquests racons d'aigua immensa i de vida acabada de néixer; perquè tots acabem de néixer i ens estem fent.

Potser la màxima intensitat de la bellesa rau al contrast. Al contrast de l'excepció en comparació al general. Al contrast entre la màscara eixelebrada de tants a la ciutat, als despatxos de les grans corporacions, als ministeris de la guerra, als estrategues del capital... i la nuesa de qui no du màscara de suficiència, ni deix de milhomes que torna de tot, ni tan sols roba... Al contrast entre la intricada elucubració dels condicionants morals que decideixen si la respiració és pecat o si no ho és... i la senzillesa de fer absolutament el que et vingui de gust sense demanar permís a ningú sempre que allò que et vingui de gust no faci mal a ningú... Al contrast entre la grisor de caminar sense ni mirar ni veure el que t'envolta... i el gust de descobrir tanta llum i tants colors... Al contrast dels que en un cos hi veuen carn... i els que en un cos hi veuen una vida, i un jo que és la raó de ser de tot l'univers i que mereix ser estimat i estimar en llibertat...

Després, a la tarda, havent dinat, només hi havia el poble de Calella, ni ahir, ni demà... Calella... Ni allò que va passar ni el que passarà, Calella! Ni aquell que va fer no sé què... ni el que m'han dit que va dir que va fer aquella que... Calella!

I sovint, el silenci, aquell privilegi del qual poden gaudir els qui no necessiten parlar per a sentir-se bé. Dos, o tres, o quatre... s'estimen de debò quan poden gaudir junts del silenci sense que això esdevingui una situació violenta. El món és ple de plepes xerrameques que necessiten xerrar i xerrar per a superar la inseguretat de ser només ells els qui coneixen els seus pensaments i els qui jutgen el valor profund de les experiències viscudes. Quin goig el silenci! Qui regal pels altres, mirar-los, somriure, i callar... (de tant en tant, no pas sempre). 

Totes les incerteses amaguen possibilitats insospitades de millora en aspectes que ara no ens podem imaginar ni preveure

Des d'aquest capvespre de ciutat, recordo un migdia de sol abrusador, el mar brillant amb guspires gairebé quàntiques, olor de sal, color d'aram a les pells nues, i res al cap, res fora l'ara i el que l'ara percebia. Quan algú ha tastat la llibertat, no hi ha cap foscor, ni la seva pròpia foscor, que l'espanti. La llibertat, la de debò, ens assenyala el destí, el futur. Hi haurà revolts, dies rúfols, nits que semblaran que no s'acaben, la pròpia feblesa que apareixerà com el tot, però la percepció de la llibertat, quan alguna vegada ha existit, conté prou energia en si mateixa com per a navegar tota una vida en aquella direcció que ho imanta tot, que tot ho atrau.

Vindrà la mort, i l'adéu, amb el seu mot intolerant, sense respondre a queixes a recursos o a apel·lacions. Però la mort és un ésser derrotat, perquè quan arriba ja no hi ets, i perquè tal vegada atrapa les seves presses, i troba, enmig dels seus dits, el no res de la pols, no pas allò que intentava destruir i que ja no hi és. Una mica com quan et menges aquell coto-fluix de sucre de les fires que es desfà abans que no puguis sentir que tens alguna cosa a la boca. Només existeix la vida, la mort persegueix fantasies buides. El pensament viatge per les escletxes d'un espai que no el conté.

Canviant de tema, em pregunto com serà aquest blog sense cap enllaç quan la refotuda llei mercantilista dels esclaus del diner l'obliguin a no apuntar a cap altre lloc que a sí mateix. Sens dubte, serà un lloc de pau, com una illa deserta en un mar de navegants solitaris que potser arribaran aquí com els nàufrags d'un mar antic i salvatge. Totes les incerteses amaguen possibilitats insospitades de millora en aspectes que ara no ens podem imaginar ni preveure. Al gener ho veurem.

KM "0" d'Octavi Intente. Escola Municipal Art i Disseny Terrassa

A la Sala d’Exposicions de l'Escola Municipal Art i Disseny Terrassa, des de l'1 d'octubre fins al 5 de novembre del 2014, entre les 19 i les 20:30, podeu visitar i contemplar l'elaboració d'una obra pictòrica de gran format, realitzada per l'artista Octavi Intente.

L'entrada és lliure i de debò que és molt i molt recomanable. 

.

.

.

.

.

.

El normal i el rar.

L'agressor té por. Tanta, o més, com l'agredit. L'agredit té la força de saber que té raó i que defensa la veu dels silenciats. L'agressor sap que és agressor, però mai no ho dirà.

L'agressor sap que sovint menteix. De vegades fins i tot ho insinua, se'n vanta, en fa ironia, se'n riu dels qui s'enrojolen quan se senten descoberts en una mentida. L'agressor ha mentit tant, i tan bé, que ha arribat a creure que, per a ell, l'exercici de mentir esdevé una obligació a la qual no pot renunciar per bé de la pàtria que protegeix.

L'agressor prioritza el poder a la democràcia; però no ho diu. Menteix. Atribueix al poder absolut la qualitat de la democràcia. Malda per unir tots dos conceptes, i ho repeteix tant, que està segur que el pobre poble de la tele s'ho ha après i que ho ha fet seu. I el pobre poble de la tele repeteix amb mirada d'interessant: “No hay democracia sin obediencia a las leyes”. I el pobre poble de la tele se sent savi i modern perquè li ha sortit del cor una frase bonica, rodona, forta. Després se'n va a veure la novel·la; potser per això no arriba a concloure que per a tenir democràcia no n'hi ha prou amb obeir les lleis, que cal també que les lleis siguin democràtiques.

El “normal” condecorat que gaudeix veient com torturen bèsties en una plaça... neteja el sabre. El “rar” exòtic, en canvi, se sent, només, posseïdor dels mots, del cor, de la convicció del fet que té raó i que vol una terra a on tots els pobles puguin ser, i dir, i opinar, i sentir...

El “normal” dibuixa un “Estela” en un cel de posta; però no veu la posta perquè pensa en els tancs i el seu estridor de glòria. Tants anys preparant-se per això que es pensava que mai no viuria! Es deleix amb l'olor de la pólvora i el brandar de la pàtria. Un dia li van ensenyar que la pàtria val més que els somriures de les persones i que les raons dels savis. El “normal” té set de violència i odia els “rars” que amb els cabells llargs i les arracades i els tatuatges... toquen la guitarra en una platja i exhibeixen els seus cossos nus com si no tinguessin por de res. El “normal” no suporta els qui no tenen por del seu poder, i continua dibuixant l'Estela que arrencarà plors al tombar l'octubre. El món sabrà que els “normals”, els únics “normals”, que gaudeixen veient com martiritzen bèsties i que odien les llengües que no entenen, tornen a manar per collons, que de fet és la glòria que secretament anhelen.

Tot i així, tenen por, perquè el món avui és més gran que en aquella època en què tot era “normal”. Les paraules no poden engarjolar-se. I l'acarnissament es mostra a les pantalles de mig món, evidenciant un rostre marmori; el rostre petri dels “normals”, que no seran entesos, i als quals el món, tan rar i tan gran, escopirà.

Octubre roig d'odis ignorants que ignoren la seva pròpia ignorància. 

El sentir clos dels bruels picant les pedres de Maians. 

El cap ben clos, i clos el cor i els ulls quan el sol del matí pretén il·luminar la platja. 

Les mans nervades gesticulant l'odi de les baves. I rere els vidres gèlids de les ninetes negres que escruten les persones, tot és buit i ple de por.

L'agressor té por, i no ho diu. I és ple per dins d'un fum obscur d'Ego i petitesa. Torna a venir el voltor vestit de bèstia negra. Només té espasa el miserable; el “rar” sols fa poemes. Però a cops un vers té més poder que els crits de la misèria. Vindrem amb flors i els vostres crits glaçaran les estrelles. Els fills que un dia us jutjaran seran la vostra pena.

.

.

.

.

“Lo que todos decidimos” li'n diuen a un "Sí" d'un temps en què o era allò o el feixisme.

.
.
.

Quina llàstima, aquests ulls, quina llàstima... Fets per mirar des de l'altre, per estimar la llibertat de les persones i dels pobles, el diàleg, la comunicació, la comprensió... Quina llàstima aquest cor, fet per acompanyar, per acollir, per desitjar llums meravelloses a les nits fosques dels qui ens envolten. Quina llàstima aquells que en la diferència d'opinions, hi veuen divisió en comptes de diversitat. Quina llàstima els que tenen por de les opinions que són diferents i opten per a silenciar-les. Quina llàstima les persones que neguen els pobles i les nacions; per a poder-les posseir i dominar. A on és la grandesa si és gran perquè està inflada de totes les cultures que s'ha menjat i que li inflen el budell en comptes d'enriquir-li l'ànima? 

Quina llàstima les bèsties que en comptes de ser humanes s'entesten a abraçar la violència, a cops freda a voltes virulenta, de les tribus de micos que per a ser necessiten trepitjar i conquerir. Quina llàstima aquests ulls, quina llàstima... Que miren i miren, i sols veuen espills, i a la brillantor dels ulls aliens en comptes de vida hi veuen mort, i tenen por, i senten ràbia... Quina llàstima els que senten dolor i terror perquè hi ha pobles que ells no toleren que siguin pobles, els voldrien sotmesos i convertits en regions folklòriques que fan molta gràcia pel seu accent i pel seu exotisme. Quina llàstima els qui anomenen mocadors a les banderes que no són la seva, i que troben lleigs i rars i indesitjables els qui no són de la camada o els qui tenen una altra mena de lladruc. La seva por els fa violents, imperialistes, superbs i fatxendes... Al ridícul que fan, ells l'anomenen patriotisme i constitucionalisme... “Orgullo patrio” en diuen, “Lo que todos decidimos” li'n diuen a un "Sí" d'un temps en què, o era allò o el feixisme. Però són petits dictadors amb terns de demòcrates que els curtegen per totes bandes, i es posen vermells d'ira quan algú és lliure, quan algun poble que ells anomenen província els recorda que existeix i que vol continuar existint. Quan alguna llengua milenària, que ells anomenen de segona classe perquè no l'entenen, els recorda que és una llengua literària i que és parlada per milions de persones i que ha de ser respectada i protegida perquè és l'idioma en el qual el cor de milions d'éssers humans sent i viu.

.

.

.