Des d'aquest capvespre de ciutat, recordo un migdia de sol abrusador, el mar brillant amb guspires gairebé quàntiques, olor de sal, color d'aram a les pells nues, i res al cap, res fora l'ara i el que l'ara percebia. Quan algú ha tastat la llibertat, no hi ha cap foscor, ni la seva pròpia foscor, que l'espanti. La llibertat, la de debò, ens assenyala el destí, el futur. Hi haurà revolts, dies rúfols, nits que semblaran que no s'acaben, la pròpia feblesa que apareixerà com el tot, però la percepció de la llibertat, quan alguna vegada ha existit, conté prou energia en si mateixa com per a navegar tota una vida en aquella direcció que ho imanta tot, que tot ho atrau.
Vindrà
la mort, i l'adéu, amb el seu mot intolerant, sense respondre a
queixes a recursos o a apel·lacions. Però la mort és un ésser
derrotat, perquè quan arriba ja no hi ets, i perquè tal vegada
atrapa les seves presses, i troba, enmig dels seus dits, el no res de
la pols, no pas allò que intentava destruir i que ja no hi és. Una
mica com quan et menges aquell coto-fluix de sucre de les fires que
es desfà abans que no puguis sentir que tens alguna cosa a la boca.
Només existeix la vida, la mort persegueix fantasies buides. El
pensament viatge per les escletxes d'un espai que no el conté.
Canviant
de tema, em pregunto com serà aquest blog sense cap enllaç quan la
refotuda llei mercantilista dels esclaus del diner l'obliguin a no
apuntar a cap altre lloc que a sí mateix. Sens dubte, serà un lloc
de pau, com una illa deserta en un mar de navegants solitaris que
potser arribaran aquí com els nàufrags d'un mar antic i salvatge.
Totes les incerteses amaguen possibilitats insospitades de millora en
aspectes que ara no ens podem imaginar ni preveure. Al gener ho
veurem.
No comments:
Post a Comment