Fregarem el cos contra la roca conglomerada

A l'auditori del Montcau, quan el Sol es pon, tothom pot cantar.

Mentre el cel es tenyeix de roig, i quan la temperatura baixa fins al punt que ve de gust d'abraçar-se i restar juntets aquells que ens estimem, qualsevol pot cridar a cor que vols, sense jutges que confonguin el plaer de cantar amb una competició esportiva, sense perfeccionistes que només reconeguin el dret a ser als que ho fan tot com manen els cànons dels savis de plàstic.

A l'auditori del Montcau, la veu es perd per la molsa dels troncs, per les obagues dels senglars, pels avencs profunds que s'endinsen al cor sagrat del massís que ens ha donat el cos i l'ànima.

A l'auditori del Montcau, s'apaga l'astre rei i s'encenen molt a poc a poc les llumetes llunyanes d'una civilització que té massa pressa per a decidir-se a perdre el temps sense fer res; la vida és allò que poca gent fa perquè no té temps. La gent, massa vegades, ha de complir amb les exigències d'una correcció altament incorrecta, perquè esclafa allò d'humà que té la vida, i que és del color del fang, i que adquireix els tons de l'atmosfera freda i neta d'un capvespre d'hivern. 

La vida escampa flaires de bosc i fa bategar el cor i les hormones més ancestrals als qui caminem per la solitud de la nit estelada per a estar segurs que hem estat vius, que hem trepitjat aquesta terra.

A l'auditori del Montcau, hi ha la vida, per a qui vulgui, quan la vulgui.

No ens importen les botes de marca, ni els coixins de plomes farcits perquè el cul no toqui la pedra de la muntanya. Fregarem el cos contra la roca conglomerada. Absorbirem les gotetes de la humitat enganxades a les fulles de les alzines. Ens embrutarem amb el fang roig del Vallès abans que l'insecte sàpiens no ho converteixi tot en centre comercial. Restarem lluny dels premis megahumanoides, dels afalacs, de l'ego supracultural, multicultural, i pijocultural... lluny de les valoracions egoculturals dels que no hi troben res a la solitud viva de la natura viva, enmig d'una nit d'hivern a la vora del Sol que mor.

Clavarem les nostre arrels a la Terra que ens ha donat el cos i deixarem que l'hivern ens despulli. I estimarem la nit com qui estima un company. I durant uns instants, restarem vius, a la riba de les estrelles, sota l'univers immens, i a frec d'aquells que, milions d'anys llum enllà, mirant vers el nostre estel, senten i pensen exactament el mateix que nosaltres sentim en aquest instant i en aquest costat de l'univers.

Aneu al golf. Aneu al golf? I a l'espà. L'espà?

Sempre amb un somriure malparit als llavis; que no és als ulls.

Els ulls us ploren enfonsats als solcs;

escrutant,

sibil·lins, els gests d'aquells votants

que sospiteu que són qualssevol cors que aneu trobant.

Votants. Futurs votants.

Constructors del vostre petit regne de taifas d'euros i fons d'inversió.

Suissa estimada, que verda que ets!

Sopars de partit, congressos, copets a l'espatlla, lluita de grups de poder.

Els de l'un, els de l'altre; sotsdirector, sotsecretari, delegat del govern, candidat al senat...

"Que listo que es Alberto, y que planta que tiene";

sentor de perfum pujat de Pedralbes amunt;

menyspreu a la mirada que es clava a les sabates de vint euros;

orgull de classe que venç el complex profund de saber-se orfe d'empatia i sensibilitat,

escalant graons a la cursa del poder.

“Que viva el Rey!

Que viva Dios!

y si el obispo rie,

riámonos, riámonos”.

La vida se'ls fon en un món diferent al de tu i jo;

el nostre món és fet d'alzines i massís roig; flaire de farigola i romaní; arrels al cor, i fent camí

lluny d'uniformes i de protocol.

Odiem la gespa empresonada als jardins de Monterols,

arran del golf dels del poder i el banc.

Perquè tu i jo

som del massís i els Òbits,

de la quitxalla bruta arrencant cançons;

somrient des del profund

amb llavis i ulls;

muntanya amunt;

petons a cucs, tresors ocults

de nit al bosc;

un petó escadusser als matolls,

independència i llibertat;

nuesa i igualtat;

parracs al jec;

un tronc de banc;

un bany en boles al barranc obscur.

I com va dir aquell Joan:

“faré una cabana

de pedra i de fang”.

I som aquests

els qui hem de fer marxar

al tuf de golf, al tuf d'espà;

pagat amb la suor del teu germà;

de l'avi que no cobra;

del pare que plorant;

no pot comprar ni els llibres escolars.

I som aquests els qui hem de dir d'un cop

que el capital s'ha mort;

que l'únic capital que val

és cor i és carn.

.

.

.

Regala't ser allò que voldries ser

Regala't ser allò que voldries ser. Tingues el coratge de llençar el podrit vestit de l'aparença i les visions alienes. Deixa els disfressats viure en la misèria si això és el que anhelen. Tothom és ben lliure d'estimar la màscara amb que enganya els altres.

Regala't anar nu, i amb el rostre clar amb el que veus les cares dels qui per l'amor al seu plat de faves, udolen com ases ignorant la llum que la tramuntana ha lliurat a l'aire.

Regala't ser el que et fa ser tu en aquest brevíssim moment que és la vida, en què si no ets tu no veuràs els astres, i et perdràs l'indòmit gust del temps jovial quan s'asseu al teu costat i es pren una copa del vi més garnatxa; acostuma a explicar històries de fogueres màgiques a les nits més dolces d'un estiu d'aquells en què el vent ens duia l'olor de la platja. Asseu-te amb el temps, convida'l després, sense pressa, perquè... l'amo dels instants surt amb tu de festa.

Regala't ser allò que voldries ser, i si en ser-ho enfonses els pilars del món, enfonsa'ls del tot, barrejant les cartes. Reparteix joc nou, construeix camins vers la nova pàtria, sense vestits d'or, ni carotes falses farcides de bèsties lluitant per les faves.

Si el món no et permet ser qui tu has de ser, n'hem de fer algun altre.

.

.

.

Allò que descobrim quan tot se n'ha anat.

Et centres en tu i el teu futur; tu, i després tu, i encara més tu, i allò que tens al cap dels teus i del que és teu. I quan ho tens, i quan arribes a tu, te n'adones que el que necessites és alguna realitat que va més enllà de tu. I tot va venir de la seguretat per la qual et vas vendre l'amor i la candidesa. Vas envestir amb fúria la corra-la de la plaça on et pretenien torejar, però el cop et va fer més desitjable i et va enfurismar més. Et domina la violència, potser sorda, potser freda o inconscient, que t'empeny a córrer més, si cal sense escrúpols, sense contemplar postes ni abraçar cap filosofia contemplativa. Valores les botes, i el parquet, i els mobles de la sala i del despatx, i les llantes del cotxe, i els gadgets del mòbil, i la caçadora de mil quatre-cents euros, i la marca d'automòbil que et genera la precisa i efectiva droga al cervell per a passar la vida... i els diners, i els pisos, i els coneguts poderosos o famosos, i la dita que diu que qui no s'arrisca mai no té res...

Però al capdavall, un cop es perd tot, queda la vida. El privilegi dels qui en algun instant de la seva vida han sentit que ho perdien tot, és haver-se trobat de fit a fit només amb la vida, amb la vida sola, nua, pura. Vida només i només vida. La vida nua és preciosa, i, hom, malgrat la desgràcia de no tenir res més, no pot evitar de pensar que val la pena perdre qualsevol altre filtre només pel goig de veure la vida així, tan real. És impossible veure-la tal qual és quan la vida te afegits. Un cop vista, ni que els afegits tornin, i els extres, i les mandangues, i els coixins de vellut folrats de ploma... el record de la visió de la vida i prou, nua, bella, sadollant, intensa... ajuda molt a no tornar a cometre el mateix error.

Sovint la inseguretat corca la felicitat de molts, però el curiós és que tot és segur. És segur que som i que en algun lloc serem. La inseguretat és impossible. No ens poden expulsar de l'univers. Si ens extirpen els afegits, ens regalen l'experiència de la vida nua, ni que en perdre els afegits ens desesperem, perquè els confonem amb la vida. Si ens prenguessin la vida, ens la podrien prendre? 

Llegeixo sovint afirmacions contundents de gent que assegura que la felicitat no existeix. Parlen per ells? Per tothom? Com podem afirmar, dels altres, asseveracions que només els altres poden respondre? Quan algú afirma que ningú és feliç, sé que s'equivoca; no és que ho cregui, o que ho suposi; ho sé. Però intento no dir res. Potser per mandra. Sovint, si dic res, em demanen que m'expliqui, i la qüestió de la felicitat no es pot explicar; si més no, amb claredat. Vivim, massa vegades, sotmesos al llenguatge; ens arribem a pensar que el llenguatge ho pot abastar tot, que ho pot definir tot, fins al punt que hi ha qui arriba a creure que el llenguatge pot crear la mateixa realitat; però la realitat és superior al llenguatge, que fa esforços per a descriure-la. El llenguatge és un instrument que fa el que pot per a descriure una realitat immensa, canviant, profunda, plena de matisos, d'excepcions, de detalls... Quants dilemes neixen només de les limitacions del llenguatge, de les seves múltiples accepcions, de les interpretacions que permet. 

Jo he vist gent feliç plorant de dolor, i he vist gent profundament amargada estrafent riallades de satisfacció. He sentit una pau inefable en instants en què ho havia perdut tot, en què tot semblava acabar-se; potser perquè estava veient la vida nua i prou, i em semblava adorable. I també m'he sentit, alguna vegada, ja fa molts anys, perdut, confós o enverinat, amb una mena de letargia que m'impedia veure la vida, tot i que aparentment ho tenia tot, i que podia tenir encara més.

Veig la felicitat al castany profund de la fusta noble del bar a on estic assegut, sol i tranquil. La veig a la llum ataronjada dels envans il·luminats amb làmpades medievals. Veig la felicitat quan imagino un armari rústic de roure que emplena una paret de dalt a baix, i que és ple de llibres antics que fan olor de paper vell i que parlen d'èpoques i espais oblidats, però que en endinsar-me en les seves històries, em dibuixen a la ment els colors vius de les aventures de la meva infantesa. Veig la felicitat en el silenci matisat pels sons serens de la vida, en la lentitud dels instants viscuts sense pressa, en el rostre de la noia xinesa que m'ha servit el te, en les ampolles de licor de rere la barra, en la consciència absoluta del moment present. Hi ha moments en què m'adono que estic a l'instant present i em sorprenc; tot em sembla irreal, com en un somni; no puc explicar més. Però si a algú li ha passat, si a algú se li ha posat la pell de gallina i s'ha marejat una mica per la sorpresa d'adonar-se del seu present, sabrà de què li estic parlant. Només he conegut una persona que una vegada em va dir que li havia passat el mateix; i no m'ho sabia explicar. Però la vaig entendre perfectament, perquè a mi em passava i em passa. Una estranya sensació d'irrealitat en adonar-me de l'instant present amb tots els seus detalls increïbles. Aquesta sensació no és susceptible de ser descrita. (...) Penso una mica en aquell filòsof grec que maldava per a demostrar el moviment; sense pensar que s'estava movent. Demostrar la felicitat és impossible quan en realitat no és res. Sospito que la felicitat és l'estat natural de l'individu conscient, i que si hom vol apropar-si, no ha de fer res especial, més aviat ha de deixar de fer, deixar d'acceptar certes idees sense fonament que provoquen rosec, renunciar al caràcter absolut o obligatori dels afegits de la vida. Una mica com les extensions que se'ns enganxen al Google Chrome quan ens descarreguem algun programa i que fan que cada vegada que tornem a engegar el navegador ens apareguin les maleïdes pàgines d'inici plenes de spam, anomenades extensions, i ens veiem obligats a anar a la configuració del Chrome i a desinstal·lar-les, si podem. Quantes refotudes extensions se'ns enganxen a la vida sense que ni ens n'adonem! Afegits perjudicials quan els atorguem el caràcter de necessaris o d'obligatoris. Detalls que convertim en dogmes i que no ho són ni de bon tros, i sense els quals tindríem més temps, potser per a no fer res, per a seure i contemplar els detalls de l'instant present i morir-nos de felicitat. Quants dogmes, quantes necessitats que no ho són, han estat imposades per un software inadequat a la nostra educació, sense cap mala intenció, només pel caràcter d'imitadors que tenim els primats, i que tenen fins i tot els primats que no saben que ho són.

Hi ha alguna realitat més enllà del jo, que també som nosaltres. Jo sóc aquella persona asseguda en una cadira, o en un tamboret, a qui no he sabut transmetre prou confiança com per a parlar-me d'un problema i demanar-me ajuda. Jo sóc aquell detingut innocent de qui es van inventar un informe policial fals, amb connivència d'algun jutge, per a facilitar la seva detenció i tenir un culpable a qui esclafar. Jo sóc aquell que somriu i aquell que plora. Allò que hi ha enllà de mi, sóc jo; o almenys, té alguna cosa de mi, fins i tot quan amb allò que fa o allò que diu em fa mal. Jo sóc la bonior de persones a qui no em surt de dir res perquè no trobo punts de coincidència, o perquè parlen un llenguatge que no entenc, o perquè parlen de valors que no sóc capaç de seguir. Jo sóc aquell que plora i a qui em trobo assegut en un banc del Passeig de Gràcia; aquell a qui no li puc dir res perquè no em coneix i s'espantaria, o perquè no vol que ningú li digui res. Hi ha molt de mi fora de mi, i em cal mirar-ho per a estimar-ho i per a ser-hi, potser sense dir res si no cal dir res; potser de manera invisible, per a poder fer-me visible quan si que calgui fer-me'n. La rauxa amb què avanço per la vida rere objectius de tota mena no pot fer que m'oblidi que la vida de debò, la bellesa de debò, és allò que descobrim quan tot se n'ha anat, quan desapareixen els afegits, les complexitats, els falsos dogmes, les necessitats que no ho són, el mal software, l'obligació de definir-ho tot, d'explicar-ho tot, de justificar-ho tot; l'error d'investigar la realitat a través de les etiquetes inventades pel llenguatge, tan limitat... 

Els imants que guien la meva vida mai no m'han de fer oblidar que el primer imant és la vida mateixa i allò que hi ha enllà del jo, que també és meu, que també sóc jo, els sentiments dels quals formen part del tresor de la meva vida, i pels quals em surt, espontàniament, sense mèrit, ni esforç, ni virtut de cap mena, una profunda valoració i estimació.   

.

.

. 

"El món no canviarà quan jo el canviï, el món canviarà quan jo canviï" o "No és normal, Francesc".

Improvisacions composades a l'instant en què es toquen, 

després d'anys de no tocar el piano.

.

.

.

És sovint esgotador. El ritme de la comunitat humana. La freqüent insensibilitat, sovint innocent i natural. Fenotip necessari per a sobreviure. Però tot plegat és com si dins del cos d'un mamífer competidor hi hagués aparegut pels capricis de l'evolució, una realitat feta per a una tendresa que no s'acaba. 
Esgotador, el fenotip que mou a viure sense la consciència de privilegi. Aquesta consciència torna de vegades després de superar un càncer, o un accident, o per la pèrdua d'algun ésser estimat. Només de vegades. 
Esgotador, el ritme, i, adorables, els individus i el seu valor immens, ni que siguem tots micos. Jo tinc la pega que veig micos. El nen del "Sexto Sentido" deia que en algunes ocasions veia morts; jo en canvi veig micos; i no en algunes ocasions, sinó sempre. I no ho dic en sentit despectiu; els micos som éssers amb una ment privilegiada, no necessàriament quant capacitat racional sinó quant a profunditat emocional, sensitiva, de consciència. Som humans no pas perquè siguem potències intel·lectuals racionals (potser també ho són les abelles), sinó perquè som potencies intel·lectuals sensitives, emocionals, intuïtives... 
Un dels fundadors del moviment escolta a França deia que vivia assedegat de tendresa; necessitava una tendresa que no abundava. La primera vegada que vaig llegir aquesta reflexió no la vaig comprendre; ara l'entenc una mica més. Ens han plantat en un planeta a on l'etologia ens mou a competir per ordre de l'evolució filogenètica. Ens hem fet com a espècie competint, lluitant, guerrejant... La natura ho ha disposat de manera parcialment atzarosa així; i alhora, i a causa també de l'evolució filogenètica, ha aparegut la interioritat que ens fa humans i que ens fa avorrir la competició, la violència, la venjança, la guerra, l'odi... Les persones, que encara no s'han malmès odien l'odi i estimen l'amor, dins d'un cos que s'ha fet al pas de l'odi i de la destrucció del feble. Som el primer graó animal mogut pel fenotip que ens empeny a estimar i a substituir la llei biològica de la guerra pel principi humà de l'amor. 
No és normal, Francesc, donar un cop de puny, no és normal. En un ésser humà, no és normal.  Si algú insulta la meva mare, hi ha mil maneres de manifestar-li el meu rebuig i la meva ràbia; no cal copejar-lo. Els mots no deixen de ser canvis de pressió cíclics a les capes d'aire que arriben a la nostra orella, o combinacions d'ones electromagnètiques que formen colors. La llum i el so no ens fan mal si sabem quina és la veritat. No és normal respondre amb violència, Francesc; i ves amb compte amb el que dius perquè hi ha gent que es pensa que ets infal·lible i es pot confondre. 
És esgotador, molt esgotador, veure passar la tendresa sotmesa al corrent que mena vers la supervivència material. La tendresa ridiculitzada pels sacerdots de l'integrisme neoespartà, vestits de pedagogs, de filòsofs, de pensadors, condemnant el desig dels pares que els seus fills siguin feliços, escollint curosament els adjectius per a vestir de patetisme les idees dels seus rivals ideològics, intentant aconseguir amb la retòrica allò que no aconsegueixen amb la significació dels missatges. Mestres del màrqueting que estrafan titulars escandalosament provocadors per aconseguir ser llegits i escampar així les tesis utilitaristes que perpetuen la llei del més fort en una societat que avança en bucle. Proscriuen la plenitud de l'ésser humà, que es la tendresa, l'amabilitat, el bon tracte, l'amor... i entronitzen la fúria hormonal del mamífer, la contundència del qual consideren terapèutica i enfortidora, votant per la bèstia en aquesta frontera feble i difusa entre el mico evolucionat per la competició, i el mico que s'ha rebel·lat contra la competició perquè se sap humà.

Ni que sigui dins del meu cap, la tendresa existirà i serà superior en dignitat, privilegis i importància en aquest univers que creo. Ni que sigui dins del meu cap. 

Es podran perdre arreu els tresors sagrats de la humanitat, el perdó, l'esperança, l'empatia, l'ajuda... però no estaran perduts mentre jo sigui viu, ni que només pervisquin dins del meu cap. Cada individu, com a creador de l'univers que habita, té el poder suprem de convertir aquests tresors en patrimoni irrenunciable de l'espècie humana. I aquest individu sabrà que, gràcies a ell i a la seva elecció, i mentre ell sigui viu, la tendresa continuarà sent la màxima plenitud de l'ésser humà.

El món no canviarà quan jo el canviï. El món canviarà quan jo canviï.

  .
.
.
.

No podem fer servir diamants per a escalfar la caldera d'una fàbrica que produeix tríptics que enuncien pintallavis.

El que ens enfonsa i ens ofega a les persones.

Els prejudicis. La culpabilització pròpia i aliena. El lligam obsessiu i amb caràcter obligatori a les tradicions familiar, personals, socials, religioses... La incultura. La manca de passió per la cultura i el coneixement. La creativitat ofegada i aixafada per una educació animal. El tancament de ment. La fòbia a experimentar noves situacions. La por al desconegut. La manca de confiança en l'existència. La fe en religions que contenen doctrines absurdes, irracionals i a cops cruels. L'error de investigar la realitat del món a través de les etiquetes construïdes per altres, sense revisar les etiquetes, considerant-les dogmes, quan, probablement, moltes d'elles siguin convencionalismes.

Totes aquestes realitats són els components d'un brou de cultiu que afavoreix i protegeix la depressió, la violència entre les persones, i l'aturada de qualsevol progrés humà.

A moltes societats, el plaer vital només es troba en el sadollament de la part material humana: beure, menjar, reproduir-se, generar serotonina, dopamina, oxitocina, adrenalina... mitjançant hàbits o costums molt plans. En aquestes societats la cultura quasi mai no és considerada un plaer, l'estudi, la creació, l'art, la ciència, es veuen com una molèstia, un esforç, un llast... que cal assumir amb sacrifici per aconseguir una feina o per al progrés general, però mai no es contemplen com un plaer; no s'arriba a descobrir el plaer que genera el desenvolupament d'aquests valors culturals superiors, i les societats que s'enfonsen en aquest error van quedant endarrerides. En realitat, els plaers més grans de la vida brollen de l'activitat intel·lectual, i arriben a ser plaers fins i tot més intensos i més perdurables que el plaer sexual o que el plaer de menjar, perquè tenen les arrels i els fruits a les profunditats de la ment, i perquè no depenen pràcticament del vigor del cos. Però només són descoberts per algunes persones, i només són considerats plaers en algunes societats, que precisament són les que lideren el model de benestar, de llibertat i de felicitat, del món. 
Cal una inversió superior, en cultura i en educació, per part dels estats, per a obrir les ments de la població en general, a través de les escoles, i de tots els actors de la societat, des de les edats més tendres. I cal una inversió individual en autoexigència personal per arribar al plaer de la cultura i de la ciència per bé de la humanitat. Altrament, la vida humana no es diferenciarà excessivament de l'existència que duen altres espècies, i fins i tot arribarà a ser molt més perjudicial, perquè el pitjor és la perversió del millor. 

L'evolució de les espècies ens ha conduït fins a una realitat genètica que ens fa capaços de viure anhelant el plaer de la cultura, i cercant els tresors perduts del gènere humà, que tenen les seves arrels a la natura salvatge, al paisatge tal com ha existit al llarg dels mil·lennis en què la nostra configuració genètica s'ha consolidat. Som éssers fets per a la comunicació i el pensament. Som éssers fets per al desenvolupament d'una creativitat immensa que quasi sempre és reprimida pel sistema i per les necessitats purament animals. He estat testimoni del malestar i del greu perjudici que han patit algunes persones, la creativitat de les quals vessava de la seva ment, però que en no poder ésser desenvolupada, estimulada, estimada i promocionada, les ha menat a cercar allò que els faltava en comportaments autodestructius i marginals. Necessitem que la potència immensa de la nostra creativitat sigui estimulada i alliberada sense límits a tots els àmbits de la societat, i això és més important que la fabricació de persones productives que generin recursos per als grans capitals per i al sistema. No passa res si vivim materialment pitjor, però és una desgràcia que no visquem plenament com a humans perquè ens converteixen en peces d'una màquina que no crea, que no pensa, que no fimbra amb la vida. No podem fer servir diamants per a escalfar la caldera d'una fàbrica que produeix tríptics que fan publicitat de pintallavis; nosaltres som els diamants i la riquesa.       

Quina és la fe més segura? Cap ni una. Només l'amor.

Per què et creus el que creus amb una fe cega? Quina raó tens per estar segur d'unes afirmacions que t'han ensenyat, però que no has evidenciat? Els teus sentiments? Estan esperonats per la química del cervell, per l'estat anímic, per la cultura a on estàs immergit... Són volàtils i animals com l'ira d'un lleó o com l'eufòria d'un ebri. Creus per algú que et va ensenyar la fe? La teva fe és la paraula d'algú, a qui algú altre va explicar una cosa que algú altre havia dit, i així successivament en una cadena de centenars de transmissors que arriben fins a èpoques en què la precarietat de les comunicacions feia que qualsevol transmissió, sobretot l'oral, es deformés com si juguéssim al joc dels disbarats. Si ara, que tenim tots els mitjans (fins els audiovisuals) per a enregistrar la informació, els fets es distorsionen i es deformen segons els interessos o les pors o les idees de qui els explica... quina fiabilitat poden tenir els fets de fa cent anys, o cinc-cents, o mil...?

 Tens dret a esperar, fins i tot a opinar i a creure el que vulguis... però si exhibeixes una seguretat tan gran com per a maltractar a qui sigui a causa de les teves idees, el que realment ets és una bèstia salvatge que en realitat defensa els signes identitaris de l'horda, la camada o el grup de bèsties al qual pertany.

Hi ha molt poques coses segures a l'existència, i entre elles no hi ha la fe en cap religió. Pots practicar una religió, tens tot el dret a fer-ho del món, i tens dret a sentir que la teva fe és segura; però la teva fe només se sosté en doctrines transmeses per una bonior de factors, que no són pas tots clars, ni nets, ni fiables: por, tristor per la desaparició dels éssers estimats, anhel de transcendència... fins i tot interessos polítics, militars, culturals, racials, econòmics... per part dels que han promocionat la religió que segueixes. Tens fe perquè te l'han transmesa les persones que més estimes i en qui confies, i te l'han transmesa perquè a elles també els la van transmetre; i els van ensenyar que era bo fer-ho, fins i tot que era obligatori fer-ho. Si les guerres medievals haguessin tingut un altre resultat, segurament tindries una altra fe, la fe que tenen les persones d'altres cultures i que senten tan segura i tan absoluta com tu sents la teva; però els fonaments de les religions són de fang, i creure en doctrines que tenen el cor de fang és com beure's un vas de vi per a suportar la vida; no dic pas que no convingui fer-ho de vegades.

Ara bé, quina és l'altrenativa? La desesperança? L'escepticisme? El materialisme? Cadascú ha de descobrir la seva alternativa; i la religió, insisteixo, és una opció respectable. L'alternativa que amb tota seguretat no és tolerable és la de convèncer per la força ningú sobre la conveniència de qualsevol fe; ni per la força, ni mitjançant la manipulació, ni mentint, ni pressionant, ni fent-se pesat, ni, òbviament, matant. Ningú no sap res tan segur com per a considerar que en algun moment fóra lògic matar per a imposar la veritat que ell o ella creu. I ni que ho sabés amb seguretat, matar faria que tal veritat no valgués la pena de ser transmesa.

Quina és la meva alternativa? Jo tinc les meves seguretats, les afirmacions que sé que són certes no pas perquè m'ho hagi explicat ningú ni perquè segueixin la doctrina de cap religió. L'únic valor absolut de la vida és el respecte als éssers humans i a la Terra. 

Quina és la veritat més segura? Cap doctrina. Només l'amor. Ningú no estarà mai tan segur de res com per a matar ningú a causa de les seves idees o de la seva dissidència. I si ho arriba a estar, està malalt o enverinat per un desig inhumà. Cap paraula, cap expressió, pot ser tan dolenta com per arribar a ser pitjor que el fet de matar un ésser humà. Cap paraula pot ser tan terrible com perquè una persona hagi de ser assassinada o menyspreada a causa d'haver-la dit. 

Els fanàtics us hauríeu de preguntar l'origen de les vostres seguretats, i probablement descobriríeu, amb el temps, que no existeixen. Tothom, amb la seva vida, travessa una existència estranya i bonica, com si caminés de nit per una vall desconeguda, sota un firmament cobert d'estels; i en aquest trajecte només sap una cosa amb absoluta certesa: hem d'estimar-nos. Aquesta és la única fiabilitat que tenim de debò i que no erra; hem d'estimar les persones, perquè si déu existeix, cada persona és la realitat més semblant a déu que hi ha sobre la Terra, i si no existeix, cada persona és la realitat més semblant a déu que hi ha sobre la Terra.

La fe d'aquells que maten en el seu nom revela la seva pròpia falsedat. Cap déu no podria mai aprovar l'assassinat d'algú a causa de cap paraula, pecat, error... Tots tenim a dins la llavor de la veritat més senzilla, aquella amb la qual naixem en aquell moment d'absoluta pobresa material quan ni tan sols no duem roba; coneixem les veritats que són evidents per elles mateixes: cada persona, dona o home, cristià, musulmà, jueu, ateu... vella o jove, santa o pecadora... qualsevol persona, sigui com sigui aquesta persona, ni que estigui deformada per les pitjors pulsions, és, en dignitat, la joia més valuosa de tot l'univers.

Les dones i els homes existim per a ser lliures, per a construir les nostres pròpies vides damunt de la llibertat. Estem fets per a la llibertat i no deixarem de lluitar per a ella; perquè sense la llibertat no podem viure com a persones.

Els cànons estètics, miserables i ridículs, de la pobre societat a on hem anat a raure.

Agrada't. 

Agraeix cada cabell blanc, cada clivella de la pell, cada solc dessota els ulls. 

El teu aspecte pot reflectir la serenor que t'emplena o la ràbia que et cou. La imatge física que mostres evoluciona representant la grandesa de cada instant, el regal de cada moment. A la teva maduresa, pots regalar la tendresa, la força, la saviesa, la seguretat i la bellesa humana... creades per l'univers, o per contra pots caure en el patetisme d'agenollar-te davant dels cànons estètics, miserables i ridículs, de la pobre societat a on hem anat a raure. 

No es tracta que et resignis a ser lleig, sinó que t'adonis que la vellesa no és lletja, que el cos d'una persona gran, nua i colrada pel sol, o vestida al seu propi gust, pot ser tan bell, tan naturalment elegant, tan càlid... com el d'una persona jove... Només cal que no et creguis les mentides dels mitjans de comunicació, i dels xafarders i xafarderes, xerraires i fatxendes, de tots els carrers i barris del planeta; és a dir dels micos que no saben que són micos i que viuen esclavitzats a la tirania de la moda i del consum. 

Cada rostre que la Terra et regala és bell com és bella la terra a les onades que esclaten de blanc a tots els penya-segats del planeta, a les dunes del desert, a les pedres de les austeres extensions d'Arizona, als gels eterns de l'Himàlaia. La humanitat que t'omple és més profunda i més bella que qualsevol obsessió balmada de perruqueria carrinclona. 

Accepta i gaudeix l'estètica que et regala la mateixa natura que ha fet els atols de la Polinèsia i el recargolament dels troncs de les oliveres, i deixa als inventors de les mentides i del luxe que corrin a amagar-se  quan el temps els dauri, però que no enganyin a tantes persones joves, malaltes d'obsessió estètica, i amb l'autoestima llençada a terra i trepitjada pels pobres micos enganyats i encadenats.  

Tot el que és bo és immensament bell.

.

.

.De tot cor us demano que no deixeu de visionar el següent vídeo, i que quan us trobeu un nen o una nena, un o una adolescent, sapigueu, sapiguem tots, parlar tenint ben clar que tots som bells; potser els estarem salvant la vida.

http://www.ted.com/talks/meaghan_ramsey_why_thinking_you_re_ugly_is_bad_for_you

.

.

.

Aquella cançó que un avi canta al seu net no genera milions a cap multinacional, però és cultura i és art.

Que el fet de competir produeixi una millora de la qualitat no vol dir que aquesta qualitat no es pugui obtenir per mitjans diferents a la competició. 

Que el capitalisme produeixi una millora progressiva dels mitjans materials de la societat, no vol dir que a aquesta millora no s'hi pugui arribar a través de sistemes diferents o lleugerament diferents al capitalisme. 

Que la propietat privada de les idees, dels sons, dels productes intel·lectuals o artístics, entesa com un absolut i assimilada per la maquinària i per l'escala de valors capitalista, pugui estimular la producció de cultura, no vol dir, de cap manera, que la producció cultural no pugui brollar de sistemes diferents al nostre, no fonamentats en la propietat privada ni en la mercantilització de l'art com a única via de propagació de la cultura. 

Que els pobles armats siguin respectats, no vol dir que no puguin ser respectats els pobles que decideixin una lluita diferent a la violenta per tal de defensar la seva supervivència.

Protegim-nos del sofisme i de la demagògia dialèctica, que amb una retòrica plena de forats lògics intenta justificar la mort de tot allò que en la persona humana significa llibertat, empatia, altruisme i opció per la pau i per l'amor entre les persones. 

La persona humana és l'únic animal capaç de crear sense fer-ho per cap interès material. És una fal·làcia i un error pervers construir el sistema normatiu d'una societat damunt la idea que només té dret a ser allò que produeix diners, allò que és rendible, allò que aporta alguna compensació material. 

No podem mesurar la producció artística amb els diners que generen les vendes perquè aquella cançó que un avi canta al seu net a la cuina de casa no surt a cap comptabilitat ni paga iva ni genera milions a cap multinacional, ni engreixa el compte corrent d'un que un dia va fer una cançó, però és cultura i és art. L'únic que debò val la pena és allò que fem perquè ens agrada en sí mateix, i no pas per aconseguir diners, fama, prestigi, protagonisme o riquesa.  

.

.

.