El misteri de l’humà és una essència que s’amaga dins del ritme, de les mirades, dels moviments, dels gests, dels sons, del més profund del cor. Dansant pots aconseguir allò que la por no assoleix, que és convèncer sense mots, o si més no crear el puntet minúscul del dubte als ulls de qui està empresonat per les seves pròpies conviccions, les que les circumstàncies i altres empresonats els han fet creure.
Una bona dansa senegalesa, treballada a poc a poc, des de la filosofia sense escriptura, sota la llum del sol i el roig de la terra, cada pocs dies, aconseguiria una de les actituds humanes que ens manquen. I si, a més, l’amanim amb una racionalitat humanista, oberta i humil, tot plegat ens permetrà assolir els estats més dignes, més humans i feliços de la conducta humana, i una comunió íntima amb tots els éssers de bona voluntat.
Encara que sembli un altre tema, passa el mateix que amb la nuesa dessexualitzada. Quan l’inici de l’estimulació sexual no el posem a la nuesa, i ens avesem a la visió del cos humà nu en les relacions quotidianes en algun ambient natural que ho faci social i civilitzat, ens trobem una realitat humana que ens retorna la nostra pròpia identitat i essència i ens fa entrar en la comunió de la qual parlo.
La reconciliació amb la imatge natural del cos de la nostra pròpia espècie, sense càlculs d'interessos i sense l'imperi dels instints reproductius o sexuals, tornem a ser lliures; lliures de falses concepcions, de trampes mentals, de judicis sense fonament; i aconseguim deslligar el cos, i l’ésser humà sencer, de la feixuga condemna de ser fetitxes, de ser instruments de l’excitació d’un altre, de tenir l’enemic de la civilització dins del propi ésser. De fet, l'explosió d'aquests instints dins la ment humana quan esdevé la nuesa no s'ha generat d'una manera natural, no forma part del codi genètic d'una manera directa, sino de l'ocultació perpètua i imposada, que ens allunya de com realment som, i atorga un poder eròtic no controlat que ens impedeix la naturalitat de la infantesa.
La nuesa no sexualitzada és la imatge de la civilització humana que no converteix a ningú en instrument sinó en germà o germana, en amic o amiga. El que s’assoleix és tan gran, tan immens, que assolir-ho sense la dessexualització, i sense la dansa o l'expressió artística, requeriria centenars de milers d’anys d’evolució.
.
.
