Pastors, ovelles i obediències...

From Visitor7 in wikipedia.   CC-BY-SA-3.0. 

Els defensors de la disciplina blinden el món tal com és, i entren en l'engranatge que fa funcionar la injustícia. La majoria de la població està convençuda que l'espantaocells de la disciplina canvia comportaments. El que ningú diu, i molt poca gent sap, és que el que de debò canvia els comportaments és l'amor; i els canvia no pas a causa de la por, sinó perquè canvia les persones.

Reprodueixo un testimoni real:

-Vaig fer mal a consciència, i m'esperava un càstig i un retret. En comptes d'això, qui m'havia de castigar em va mirar amb afecte i em va dir que jo podia ser millor, que jo no era d'aquella manera, que jo valia molt. Després em va abraçar i es va acomiadar sense castigar-me. Vaig restar tan agraït, i tan commogut, que mai més no vaig tornar a fer aquell mal.

L'amor és l'únic que educa, l'únic que transforma, l'únic que reinserta, l'únic que es pot anomenar justícia. Vivim una mena de sistema a on la justícia del sistema jurídic, amb les seves normes i càstigs, es considera un absolut al qual no podem renunciar. El mateix passa amb el deute; el deute sempre l'ha de pagar algú, diuen els gurús de l'economia d'avui. Els absoluts de la tirania que vivim són el sistema judicial i el deute; que a uns els fa rics, i a altres els esclavitza. Però l'amor no es contempla. 

A alguns, en sentir amor, els ve al cap la carrincloneria de color de rosa del sentimentalisme, de l'eros, o de l'aparellament. L'amor com a relació purament humana entre dos éssers que no comparteixen interessos ni els busquen, que no volen res més que el bé de l'altre sense especulació, avui dia i en el sistema organitzatiu humà, no s'entén, ni s'hi creu, ni es pren seriosament; es considera una fàbula pseudoreligiosa a mig camí entre els contes infantils i allò que els papanates de l'integrisme educatiu anomenen bonisme ingenu. Són els nous instruments retòrics dels addictes a la disciplina i a la llei. 

L'amor avui és íntim o invisible. És fals, o se l'embruta. Sovint es converteix en un reclam consumista que fa referència a una realitat que, sense ser-li contrària, resulta completament diferent. 

Les ovelles, que no discuteixen la veu del seu pastor, continuen adorant la disciplina que elles mateixes reben, creient del tot que aquesta disciplina les protegeix. El que ni tan sols albiren és que la veu del pastor, l'autoritat, la disciplina... impedeix la transformació d'un món que es mou esperonat per la por als càstigs, o per la necessitat d'aconseguir diners per a tenir més, o pel concepte absolut i prioritari de la propietat privada, del deute com a tot que ho regula tot, de la submissió al que és considerat "normal" sense caure que "normal" ve de "norma"; i que les normes són convencions arbitràries que no defineixen realitats objectives. 

L'espècie humana és esclava dels seus propis absoluts, i renuncia ella mateixa, per ceguesa, als seus tresors perduts, el més gran dels quals és l'amor, que pot substituir eficientment la disciplina com a eina de modificació del pensament i de la conducta. Només els pensament poden convèncer els pensaments. Només l'amor pot flexibilitzar els pensaments més enquistats. Si volem una societat més humana hem de començar per renunciar a  estratègies inhumanes.

Quan tornis, hi haurà pau...

Qui exerceix la violència és una bèstia, encara que es vesteixi amb tern i corbata, i encara que prediqui democràcia. La democràcia no consisteix només en votar cada quatre anys; les lleis que la conformen han de respectar els drets naturals de les persones i dels pobles; si no ho fan, ens trobem en un sistema polític que du una disfressa per amagar el seu autèntic caràcter inhumà.

És violència empresonar persones pacífiques, incapaces d'aturar les bales dels vigilants amb les seves mans, o de tumbar un exèrcit, o de travessar les parets d'un penal. Empresonar persones que prediquen la pau, sigui quina sigui la raó de l'empresonament, delata la naturalesa del carceller, la crueltat pèrfida del sistema que permet aquesta atrocitat, i la hipocresia dels governants, que fan veure que serveixen el poble, quan el que de debò fan és dominar-lo, pasturar-lo, manipular-lo, reprimir-lo, controlar-lo. 

Malalts de privilegis, s'escuden en llinatges de segles enrere per a enquistar desigualtats; com si tals desigualtats fossin justes o naturals; com si el fet de néixer en una família o una altra atorgués més o menys drets naturals, més o menys privilegis. En realitat, són personatges adoctrinats des de la naixença; els han fet creure que són més que els altres, que estan per damunt de la llei; que són irresponsables jurídics; i no poden, ni que vulguessin, entendre l'autèntic sentit de les expressions: "dret natural de cada persona" "dret natural de cada poble" "igualtat" "llibertat"... El seu garbuix mental els du a defensar els seus interessos animals creient que serveixen el seu poble; ni s'adonen de la seva injustícia.

S'escriurà d'ells, un dia, el mateix que s'ha escrit de tots els dictadors i genocides de la història; i l'honor que ara enlluerna delegats i subsecretaris caurà un dia com una disfressa devorada per l'arna; i, sobretot, la dignitat dels éssers humans maltractats, i dels pobles humiliats, viurà per sempre.

I ignoren el sofriment de les famílies, la llunyania dels fills de les persones pacífiques empresonades; els importa ben poc el dolor. Voten, fins i tot, als ajuntaments, no demanar l'apropament dels presos a les seves llars; s'anomenen socialistes i són desferres vergonyoses del que un dia va ser una opció política normal i democràtica. Fan sentir vergonya fins i tot als que no són socialistes; i la història recordarà el seu patetisme cruel. I ballen molt i molt, però tot és cinisme.

.

.

.

.

.

.

.

Villarroel versus Forn

La gent continua patint la diferència de criteris pel que fa a imputacions, judicis, repressió de la llibertat d'expressió, empresonaments, persecució d'un país i d'una cultura...

Caminem vers una nova nit dels vidres trencats. Voldrien que fos delicte la legítima aspiració política de milions de persones. Voldrien que la gent callés, que no cantés, que tingués por, i que el poble a poc a poc s'anés diluint. Però el poble mai no mor, i la presó i la persecució i l'odi legal contra les persones lliures d'avui significarà la multiplicació dels futurs ciutadans d'una nova república, pacífica, cívica i independent. Ningú no esperona més l'existència d'aquesta república que aquells que intenten frenar-la trepitjant els drets fonamentals dels pobles i de les persones.

Res ni ningú pot destruir la nació que ja existeix.

Villarroel va passar dècades en una presó de Galícia, dins d'una masmorra que quedava inundada pel mar quan pujava la marea; és el segell de la repressió dels integristes de la unitat política; l'imperialisme inhumà. Forn passa fred a Estremera per uns delictes que no ha comès i que en tot cas serien intencions polítiques pacífiques; torna a ser el segell dels de sempre; freds, cruels, buits i violents. Però la història descriurà el paper de cadascú per a vergonya dels qui trepitgen persones i pàtries. El país fustigat per l'odi certifica a ulls del món la seva existència per sempre.

.

.

.

.

.

. 

Quanta, quanta violència!

Fa fàstic la violència; i la més devastadora de totes és la legal. 

Contra la violència il·legal, és fàcil revoltar-se. Hi ha instruments i mitjans, i una pressió popular absoluta per a condemnar-la i vèncer-la. La violència il·legal es destrueix amb l'educació i la prevenció. La violència que el sistema no suporta no té futur; encara que només pot ser derrotada al marge del sistema; perquè el poder venç, però no convenç. Només els pensaments de pau poden vèncer els pensaments de violència; qualsevol altra victòria aparent és insuficient i no té estabilitat.

La violència legal, però; les presons per a gent no violenta o que només ha realitzat fets polítics; la repressió de les idees, de la llengua, de les paraules; la pena de mort; l'acció policial no controlada per ningú; la tortura; la prevaricació... Aquesta violència legal és el termòmetre de la salut d'un sistema. Quan un estat l'exerceix, els seus ciutadans no són lliures, ni que no arribin a experimentar personalment l'agulló instintiu de la repressió legal. La terra que està sotmesa a la imposició d'unes lleis que ofeguen drets, i a l'agressivitat d'unes normes dissenyades per dèspotes, és una terra esclava, i els seus habitants són presoners. La violència legal revela el caràcter dictatorial de democràcies que no ho són, i adquireix múltiples formes que delaten la pobresa humana dels estadistes i poders que la beneeixen i la sostenen. La violència legal és conseqüència de l'animalitat residual humana, abocada a la venjança i a la imposició, i implica una absoluta falta de confiança en la persona humana, i requereix, com a complice necessària, una hipocresia refinada que juga amb la mentida al poble. 

Titelles dels diners. Fakes de la fúria capitalista.

Hi ha com un motllo de plàstic, de neó i de falsedat, amb moltes llums, amb molta superficialitat, i que per a més emfarfegament, està guionat. És conduït per sapiens de poca volada; titelles de moda al servei de l'audiència. Éssers dels quals mai no sabràs si el que diuen és el que pensen o allò que han de dir per a ser ben pagats, o allò que algú altre ha escrit al servei del personatge que interpreten i que afirmen ser; sense ser. La seva feina de pantocràtors de qualsevol forma de l'espectacle és atorgar veredictes de talent. No deixa de ser irònic que regalin títols de talent personatges que no són de debò, que funcionen a cop de talonari, i que són valorats en funció de les pulsions morboses que esperonen i que són les que aconsegueixen que milions de persones no es desenganxin d'un canal de televisió determinat. Dylan no passaria la seva garba. I qui diu Dylan podria dir una bonior de creadors que no obeeixen el criteri bipolar, incomprensible sovint, d'uns estandars comercials i consumistes profundament arrelats a la societat capitalista i als seus dogmes.

Els dogmes del capitalisme passen per atorgar a cada expressió artística o creativa un valor en funció de la capacitat que tingui de generar diners, que ve a ser la capacitat de generar seguidors, clients, fans, consumidors... El valor de l'expressió ja no s'arrela al moment present, al temps passat vora un foc, en una platja, en solitud o amb la família, amb una guitarra a les mans... ni a la història que un avi explica al seu nét... ni al dibuix o a la pintura que una senyora madura treballa al taller de casa seva amb la intenció de regalar a un fill o a una filla... Dins del capitalisme, només és artista qui pot guanyar diners amb l'art, i qui pot competir, guanyant o perdent, com si expressar-se fos una guerra o un esport de competició. I dins d'aquest mateix món capitalista sovint es titlla d'intrús aquell o aquella que fa art sense intenció de cobrar o de fer-ne una forma de vida. L'art o l'expressió dins d'aquest sistema de benefici material tan similar a la brutalitat del món purament animal ja no és llavors una potencialitat de qualsevol persona, ni una forma expressiva, font de goig, mitjà de relació amb les divinitats o amb el més íntim d'un mateix, independentment del nexe que s'estableixi o no amb un possible espectador. Dins del capitalisme salvatge, no hi ha art sense espectadors; ni poesia sense lectors, ni bellesa sense un sistema comercial que la vengui o la llogui. 

Al món real, al món humà, a diferència del fake capitalista, l'art és una expressió natural humana, present arreu; a fora i dins de l'ésser humà. Si brolla de l'ésser humà, és perquè ja era present a l'univers abans que cap ésser vivent aparegués. L'humà té la capacitat de trobar dins d'ell mateix un nexe que l'uneix a aquesta poesia present a qualsevol ordre natural. 
Al món de debò, és art el conte de la iaia, la cançó de l'infant, el seu gargot que vol ser ordre; el poema de l'adolescent que potser mai no serà mostrat; allò que algú crea en un racó de costa i que ningú no sent, però que vibra amb el dibuix de les onades, amb el camí de llum de la lluna sobre les aigües. És art el vers de Hawaii que una àvia pronuncia quan llança les cendres del seu estimat a l'oceà; i és art el verd de la selva, i el silenci eixordidor de la neu al capdamunt d'un cim que ningú no trepitja; i és art qualsevol expressió humana que vulgui brindar a la vida, malgrat que els putxinel·lis milionaris dels canons consumistes del segle XXI, en aquest món fals d'ovelles pasturades i alienades, s'atorguin el dret de sentenciar i decidir una qualitat que sembla que ells mai no arribaran a comprendre.  

.

.

.

.

Les banyes de l'isard

És aquest instant el meu preferit; el que ara visc; i la frase que acabo d'escriure la dic i la crec sempre. 

És per a mi que escric, que parlo, que expresso; si no ho fes primer per a mi, no podria arribar a ningú altre. És per a mi, que faig poesia; i serà poesia encara que ningú l'arribi a llegir, i encara que els segles converteixin el paper a on està escrita, l'únic paper que la sostè, en pols i en res. 

És el teu ull, que escruta inquisidor el fer de l'altre, el far defensiu d'un jo que tem pel seu poder al formiguer; el teu ull que estima profundament algú mentre aquest algú no tingui més sort que tu, mentre no sigui més que tu. Diràs i faràs i justificaràs amb arguments plens de lògica la teva espasa defensora del territori feudal que creus governar; però el teu gest és tan digne com les banyes de l'isard lluitant pel dret a muntar una femella. 

És quan somnio que hi veig clar; quan sóc infant, quan estic begut, quan ploro boig d'alegria per la tempesta que em mulla quan ballo. És quan em ric del ric i quan ploro per ell; quan m'entristeixo pel crític i me'n ric d'ell; quan em despullo i m'empastifo de fang en un pantà perdut en una vall llóbrega i solitària. És quan sóc boig a ulls de la normalitat vençuda que hi veig clar; quan les teves paraules trepants, amb vocació de nobles, es van esmorteïnt amb el so ampulós de les onades o amb el vent fent ballar els caps de les espigues. 

És quan estic sol que puc sentir-me més a prop d'aquells per qui visc; si no tingués aquesta dolça solitud que em fa sentir tant acompanyat dels qui estimo, com ho faria per estimar-los millor?

És quan no sóc d'enlloc, quan no tinc nom ni cognom, quan m'arrenco les etiquetes que m'han enganxat els monos que no saben que ho són, quan accepto que sóc i seré sempre un exiliat, un viatger, un novingut, algú que està de pas, algú profundament desconegut; només llavors estic vivint la vida que sento que haig de viure. 

No tinc res a les mans, ni a la motxilla; ni passat, ni records, ni especulacions, ni interessos, ni diners, ni futur. 

És aquest instant el meu preferit; el que ara visc.

.

.

.

Que dolenta ets, tele!

Estàs acostumada al fet que tot allò que lloes, el poble ho lloa; i tot allò que menysprees, el poble ho odia. 

Estàs acostumada al fet que tot allò que aconsegueixes que sigui molt vist, sigui també considerat gloriós, indiscutible, bo, ben fet, i, el que és pitjor: "normal". 

Sàpigues, "tele" que, de normal, a mi, em fas fàstic; no és res personal, és la veritat, i com que això que dic no ho dic contra cap professional, sinó contra allò que tu ets, i que és decidit per una audiència patètica, doncs no t'ho prenguis malament, tele. Al capdavall, tu ets el que el gruix de la gent vol mirar; encara que no del tot; perquè pateixes una ridícula, humiliant i castradora censura. La censura que la massa té rere la cosnciència; anys de culpabilització de tot un seguit de llibertats humanes que continuen rere la presó del costum i el tabú de les pobres ovelles miserables que som.

La majoria de programes que tens, tele, són una realitat que no escriure perquè acabo de dinar. Supuren el pitjor de la ment Sàpiens; i sovint, sense que es noti. A un historiador del futur, de quan ja no siguem l'espècie que som, li serviràs per a comprendre els complexos freudians, les inseguretats individuals i socials, la submissió a la moda, la submissió de l'ètica als corrents que el poder estimula, l'esclavatge del "como tiene que ser..." "como es de recibo hacerlo". 

Fabricants de fems que mengen, defequen, dormen, badallen, i miren la tele; aquests són els individus que somnies tenir com a espectadors. Virtuosos del sofà i l'aplaudiment o la crítica fàcil. Esnobs. Absolutament antònims al mot "creatius", però capaços de jutjar implacablement els participants del programa més vist d'aspirants a cantants rics i famosos. 

De sort que les noves tecnologies em permeten viatjar als millor documentals en anglès de les corporacions audiovisuals més prestigioses de tots els temps. De sort que estan penjats els discursos originals de milers de personatges històrics. De sort que hi ha xarxes a internet que, de moment, la teva avidesa d'espectadors, i per tant de diners, no té a l'abast, tele. Ets penosa, fas llàstima; i fa ràbia que milions de persones beguin el teu opi sedant, que els converteix en disminuïts pel que fa a l'exercici de la creativitat, del pensament crític, de la reflexió lliure. 

Tot el que he escrit a dalt no té res a veure amb "El Foraster"; es refereix a gran part de la resta de televisió.

Bona tarda!

La vida és un llibre que has de reescriure milers de vegades cada vida per a deslliurar-te de les mentides assumides com a certes.

La perfecció és el verí de l'ànima. Amb quin desfici s'arrapen a la religió laica d'avui els petits animalets que no saben que ho són! Els esquelets de les competicions de l'expressió; ossos forts i ben coordinats en una estructura quasi indestructible anomenada racionalitat; esquelets que menyspreen la carn i la pell, i el pèl en punxa d'una veritat comunicada però no dita, o d'un sentiment que ningú no ha expressat però que apareix com una força invisible independent de l'esquelet. L'esclavatge de la perfecció encadena vides, empresona trajectes, ofega paraules, enfosqueix cambres meravelloses a les estances del cor, espanta ocells cridats a volar com els vingui de gust a causa d'un terror estrany i secret a la racionalitat dels jutges de llautó polit i de tòpic suat.

L'expressió humana no ha de competir. No competim quan escrivim una carta a un amic o a un amor; ningú no compara si els seus mots són millors que els que escriuria un altre amant o un altre camarada. El que importa és que els mots de la carta siguin els nostres, els que només nosaltres podem dir, els qui ningú més té poder per a expressar. Ningú no pot fer millor que nosaltres allò que només nosaltres podem fer; i qualsevol expressió humana que treni un individu només pot ser feta per aquest individu.

Des que naixem ens immergeixen en una existència a on hi ha competició, i a voltes, competició violenta; i sovint, competició a vida o mort. L'evolució de les espècies i la selecció natural funcionen amb la competició salvatge entre espècies, amb l'exercici d'una violència brutal... I ens han immergit en aquesta mena de vida; no hem escollit nosaltres. Després ens demanen comptes per ser de la manera com l'existència és; i ens culpen d'obeir una natura interior que ens agita com la tramuntana a les fulles de les oliveres. Per què em retreus la ràbia, Déu o déus o demiurg, si m'has posat en un món a on la ràbia juga un paper decisiu? Ja hi era quan jo vaig néixer. I potser fins i tot, vaig néixer com a humà, perquè ha existit la ràbia a les pulsions de les bèsties des de la nit dels temps. Odio la ràbia, saps? Però l'has feta tu; i si li planto cara, que sàpigues, Déu o déus o demiurg, que estic plantant cara a una realitat que tu has establert com a niu que m'acull des de la naixença. Per tant, compte amb les misses i els judicis, que jo vaig arribar, sense demanar-ho, a un món a on la ràbia ja hi era.

La primera bomba que envio a la llei de la ràbia i de la competició és negar-me a competir pel que fa a expressions humanes. No hi ha un poema millor que un altre, ni un escrit, ni una història. Hi ha diferents obres, úniques, que ningú pot fer millor que qui les ha fetes, perquè si les fa millors, o si les corregeix i les millora seguin criteris aliens, ja no són les obres de qui les ha fetes.

Segona bomba a la ràbia. Les meves opinions, quant a judici, no valen res, com no valen res les opinions dels altres com a judici. Davant les expressions alienes, quan siguin humanes i brollin de la voluntat de crear, només em mourà escoltar, llegir, acceptar, respectar, expressar el que em remouen per dins a tot i estirar i si ho considero adient.

Tercera bomba al món ridícul que sovint observo per la tele. Les normes ortogràfiques són convencions humanes que haurien pogut ser unes altres. Hi va haver històries abans que existissin les normes ortogràfiques i fins i tot abans que existís l'escriptura. Hi va haver contes al costat d'una foguera, a l'entrada d'una cova; sempre que hi havia algú que explicava alguna cosa a algú altre amb la intenció de dibuixar, a la seva imaginació, sentiments, idees, records, esperances. Les convencions humanes fan riure, i les acollim, una mica, com aquell qui porta el mateix vestit que tothom per accelerar la comprensió i la velocitat de lectura, o per inèrcia. Però per la meva part, i fora de l'exercici professional, no em són útils per a valorar una expressió humana ni per a jutjar-la.

Quarta bomba a la ràbia. Cal fer tot allò que ens abelleix si fent-ho, gaudim, i si no gaudim amb el patiment aliè. D'aquí a poc serem morts, i allò que no hàgim fet, no ho haurem fet; i allò que esperem a fer-ho bé, per a començar a fer-ho, quedarà sense fer si acceptem l'estremidora presó de la perfecció que paralitza l'energia creativa de l'individu. Els infants aprenen a una velocitat esfereïdora, perquè fan les coses tot i que no les facin bé. Cap infant aprendria a parlar si es negués a fer-ho fins que ho fes bé. I el seu mètode pedagògic és tan bo, que fins i tot hi ha petitons que parlen xinès amb quatre anys, o alemany, o rus, o català... depenent d'on hagin nascut. I aprenen tots aquests idiomes tan difícils sense ni tan sols saber escriure o llegir. Què feu, escoles d'idiomes, que no comenceu per ensenyar l'idioma parlant i escoltant? Els nens us estan mostrant com es fa per a aprendre una llengua, i vosaltres ho comenceu tot per la gramàtica i l'escriptura.

Cinquena bomba. Moltes de les veritats absolutes de la cultura són falses. No cal llegir. Llegir està bé; és interessant i divertit, i enriquidor... però només si ho fas quan et ve de gust. I és possible, i freqüent, que hi hagi qui no hagi llegit mai un llibre, i que arribi a ser metge; i que sigui intel·ligent, i que tingui molta imaginació, i fins i tot, que escrigui bé. No som tots iguals. Allò que necessitem nosaltres, no ho necessita igual tothom. Sovint ens empassem els consells, els dogmes, les asseveracions irrenunciables que ens han marcat com a indiscutibles. I punt i seguit. I punt i final. I no diguis que no. I no ho discuteixis. Home que no ho veus, que va amb "b"! Home! (mai dona!) Que fa mal a la vista! Home! Que portes els mitjons de diferent color! Tòpics. Cites. Seguretats que són falses. La vida és un llibre que has de reescriure milers de vegades cada vida per a deslliurar-te de les mentides assumides com a certes.

Sisena Bomba. Aprendre dels gossos. No saben que moriran. No els angoixa el que faran demà. Gaudeixen, amb una passió envejable, l'os que mosseguen. El pèndol de la seva consciència és aturat a l'ara. I la seva pau, excepte quan algú els domina i els mana, és gairebé absoluta.

Setena bomba contra l'imperi de la imatge perfecta. Rebutja la imatge perfecta, gaudeix dels palpissos que fimbren amb la dansa imperfecte del teu cos quan sona una música que t'agrada i que tothom critica. No amaguis allò que és teu, i, encara més, no amaguis allò que ets tu; la panxa grossa, l'arruga, la cicatriu, l'ull buït, la dent corcada... Somriu amb tot el que ets i tens, i gaudeix de la imatge real. És la millor manera de destruir la tirania de la perfecció a la imatge, que assassina joves, que deprimeix madurs, que ofega iniciatives o il·lusions de persones que somnien un cabell de color de rosa, un cul a l'aire en un llac, un poema revolucionari que ningú no compra, un blog sense lectors, una novel·la en un calaix... Exhibeix com Frida Kahlo la bellesa rebutjada que martelleja els principis dogmàtics dels tirans de la imatge a totes les seves expressions possibles, i riu-te'n, amb caritat i una certa llàstima, dels atrapats dins la doctrina de la secta dominadora dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels nuclis acadèmics, de la Creme de la Creme. Aprén dels gossos. Aprenguem tots dels gossos.   
.
.
.