La meva droga és el blau
del cel i les muntanyes,
els cims, la neu, l'aroma
més pur dels Pirineus.
El sol, l'amic fidel,
que amb goig em besa el rostre.
No tinc cap més anhel
ni cerco cap més món.
La vida és contemplar,
el sol quan ja se'ns mor.
Escoltant el silenci,
el vent, i la grandesa
d'un temple sota el zènit,
ennegrint-se amb estrelles,
i el bosc, pujant al cim,
sens límit ni final.
Quan sigui fosc veuré
els fars, i la gelada
escorça que afaiçona
el mirall d'un llac perdut.
Ho observaré, tornant-me
misteri amb la natura.
No tinc cap més obsessió,
no hi ha plaer més potent.
No xuclaré mortals
beuratges consumistes,
costums que xuclen bords
fulgències amagades.
Ni lluitaré per vanes
cadenes valuoses,
volaré cap al nord
sagrat del meu país.
No m'enduré diplomes,
prestigi, o advertències;
viuré vestit de vent,
d'il·lusió i de misteri.
I m'ajuntaré amb els brots
més tendres de les plantes
que creixen allà on mai
cap ull no ha reposat.
I potser un dolç dormir
em farà somniar que neixo,
i el raig més matiner,
la pell m'amoixarà.
Veuré tanta veritat
afaiçonant la Terra,
que moriré ben viu,
i dormiré feliç.
J.S.
No comments:
Post a Comment