T'estimo adolescent, adolescent.

T’estimo adolescent, adolescent; amb grans, sovint la llengua fora, una ganyota de ràbia, i tot seguit una mirada dolça d’infant que se t’endú l’ànima. T'estimo adolescent, i estimo l'infant que amagues i que tant de bo conservis sempre. 

Et vull adolescent, adolescent; per traspassar límits, per fer-me enfadar quan em facis veure que els límits m'han enfonsat dins la resignació. Et vull rebel, amb la cara que tens (que ningú te la canviï), enfadat, seriós o extravertit; vull que arrenquis nos als envestigats de sempre i que obliguis l'adult que et reprimeix a topar-se amb la seva contradicció i a sentir-se furiós per haver-hi topat. Si la humanitat no tingués adolescents, estaria perduda. 

Vull que tensionis l’autoritat, la meva també; que m’obliguis a treure de mi l’ésser bo i dialogant que haig de ser si vull tenir alguna cosa a fer amb tu, si vull ser capaç de parlar amb tu; he descobert que per destralera o destraler que siguis, et rendeixes voluntàriament davant la bondat, que estimes qui va de cara, i que obeeixes amb espontaneïtat qui no apel·la a l’obediència per a educar-te; he descobert que no ets un monstre, que ets un ésser adorable, i adorablement rebel, i que el teu paper social com a motor del progrés i com a destructor de normes enquistades és l’única esperança de la societat humana.

T’estimo adolescent, adolescent; amb l’estètica que arrenca exclamacions, amb els costums que escandalitzen els qui han arribat a algun lloc, amb la iniciativa de córrer riscos per assolir somnis, amb els ideals a la pell, amb la convicció que el món es pot transformar, amb la gosadia de no acceptar límits infundats, amb la provocació d'ensenyar aquells trossos de cos que els adults temen per a tensionar els repressors i gaudir de la teva vida. Un dia, quan ja no siguis adolescent, t’hauran convençut que és impossible canviar el món, i estaràs una mica menys viu, i una mica més lluny de la veritat.

Necessito que omplis els instituts, que obliguis els professors a queixar-se de tu i a dir que estàs molt adolescent. Seria una aberració que afirmessin amb raó, que estàs vell, que ets gran, que trepitges només el terreny segur, que no vols anar més enllà del que està programat i escrit. Si no fos per tu, l’obediència, amb la seva foscor inhumana, seria la llei de la humanitat i no hi hauria progrés.

T’estimo adolescent, adolescent; vull que em qüestionis, que em critiquis, que em contradiguis, que em posis a prova, que t’enfadis amb mi, que et reconciliïs amb mi, que m’exigeixis un tracte igualitari, que reclamis ser tingut en compte com adult jove, que lluitis per la llibertat, que busquis la independència personal, que em demanis i m’exigeixis que t’estimi però de lluny, sense intervencionismes innecessaris. Si no fossis així, si no fos pel que ets ara, no tindries gaire futur.

T’estimo, adolescent. Sigues adolescent encara que et diguin que ho ets massa.
.
.