Les frases que per atzar ens arriben en determinats moments de la vida

Parlaré una mica en Fàtima i el seu fenòmen aparicionista, el qual he estudiat en profunditat. 

Intueixo, sens dubte, que el fenomen de les aparicions, majoritàriament, és una vivència real per a les persones que les viuen. 

Al llarg de tota la meva infància, ho he viscut amb el testimoni de la meva àvia, la qual va experimentar episodis semblants. Estic segur que la meva fe incondicional inicial va estar molt influenciada, potser fins i tot determinada, pel seu testimoniatge. Ara ho veig com una vivència real per a qui l'experimenta, però no tinc tan clar que sigui objectivament real; sobretot després de conèixer una mica més el funcionament de la ment humana. Diuen fins i tot que fa mil·lennis les visions, a l'espècie humana, eren habituals; i que a mesura que el pensament abstracte es va anar desenvolupant amb l’aparició de l’escriptura, aquests fenòmens van anar disminuint. 

Penso que a l'origen de moltes religions hi ha els fenòmens de visions d'esperits, àngels i altres elements de les diferents creences. 

Del que estic segur, és que Déu és on se'l busca, on se'l parla, on se l’estima… I si en un lloc se'l busca a causa d'una suposada aparició que hi ha esdevingut, segur que, d'una manera més especial que en qualsevol altre lloc, ell s'hi fa present. 

La meva humil i poc fiable opinió és que Déu utilitza allò en què creiem per treballar-nos. 

Un altre tema són els continguts dels suposats missatges, els quals no sempre són versemblants, i de vegades coixegen; encara que alguna altra vegada són sorprenentment profunds. No voldria escandalitzar ningú, però de vegades em recorden a les respostes de la IA. 

En algunes aparicions en què les persones manifestament deien la veritat per la seva edat, per la seva innocència; les promeses o els missatges de la Mare de Déu no es van complir, cosa que em fa sospitar que el contingut dels mateixos sorgeix de la pròpia ment dels vidents. Sigui com sigui, és un fenomen que mereix respecte i estudi; per raons religioses o mèdiques, i perquè ens pot dir molt sobre com funciona la nostra ment des d'un punt de vista individual i col·lectiu. 

A nivell personal, el que em mou a creure, ja ho he dit alguna vegada, és la pròpia naturalesa; i el criteri de credibilitat principal per a mi d'una afirmació suposadament divina és el contingut. Tenim, dins nostre, la capacitat de discerniment per evidenciar en certa manera si alguna cosa ve de Déu o no, no en funció del seu caràcter miraculós o dels seus efectes especials (sols que ballen, llums, etc.) sinó de si allò que afirma és coherent amb la dignitat de l'ésser humà i amb l'amor. Veig també la mà de Déu en les casualitats, les notes que algú ha escrit als parabrises dels cotxes, les frases que per atzar ens arriben en determinats moments de la vida i que són just les que necessitàvem, i altres coses més sorprenents.