(Relat de ficció)
I
Tenia deu, potser onze anys. Recordo amb exactitud l’estiu, la
calor enganxosa que no marxa ni quan el sol baixa, i aquella olor
barrejada de gespa xafada, de fum de graelles i de crema solar rància
que impregnava l’aire del càmping. Era l’hora en què començava
la vida de veritat, quan el dia es transformava en vespre i tot
agafava una mena de lluïssor suau, daurada, com si fos un secret
compartit entre els que encara eren desperts.
Però jo no
hi era.
La mare deia: “És hora de dormir.” Sempre
puntual, sempre inflexible, com si fos una llei natural que a les
vuit del vespre una nena com jo havia de tancar-se dins la tenda. Jo
no m’atrevia a protestar. M’ho deia amb aquella veu que no
admetia rèplica, com si darrere de les paraules hi hagués tot un
món que no gosava desafiar.
Recordo la sensació de la
cremallera de la tenda pujant lentament, el soroll metàl·lic que
se’m clavava a dins. Era el so d’una porta que es tanca, d’un
mur invisible. Quan la tenda quedava tancada, tot canviava. L’aire
era diferent, més pesat, més pobre. Feia olor de plàstic calent,
de sac de dormir humit. Jo m’hi ficava a dins i em tapava fins al
coll, intentant convèncer-me que podia dormir.
Però no
dormia.
Els sons de fora m’arribaven esmorteïts, però
vius. Les veus dels altres nens que encara corrien pel càmping, la
música llunyana d’una ràdio, els cops secs d’una pilota
rebotant contra el terra. Tot plegat m’entrava com una punyalada.
Jo imaginava què devien estar fent, com devien riure, com es devien
mirar entre ells. La meva imaginació ho multiplicava. Jo, a dins,
era un espectador invisible d’un món al qual no podia accedir.
I
el pitjor no era només no ser-hi, sinó sentir que tothom sabia que
jo no hi era. Com si els altres nens, mentre jugaven, pensessin en mi
i murmuréssin: “La Beth ja és al llit, com una nena petita.”
Aquesta idea em cremava per dins, una vergonya que no s’aturava. No
calia que ningú en fes burla realment: la burla ja vivia dins del
meu cap, alimentada per la meva pròpia sensibilitat.
Recordo
mirar el sostre de tela de la tenda, amb la llum del dia filtrant-se
encara. Era un blau apagat que no s’apagava mai del tot. Aquella
llum em semblava una burla més: el món encara era despert, i jo
estava condemnada a la foscor prematura.
Vaig plorar en
silenci, amb les llàgrimes lliscant pel coixí. Però ni tan sols el
plor m’alliberava. Perquè, alhora, hi havia alguna cosa estranya
en aquell confinament. Alguna cosa que em feia sentir especial,
diferent, com si jo estigués vivint una experiència secreta que
ningú més coneixia. Era dolorós, però també era intens, com si
la vergonya em donés una profunditat que els altres no
tenien.
Encara ara, quan penso en aquella nena dins la
tenda, la sento com una ombra dins meu. Una ombra feta de silenci, de
calor enganxosa, de sons llunyans que no podia tocar.
