Senyals de l'animalitat humana als edificis antics

.

Les ciutats estan plenes de detalls que, fixant-nos-hi una mica, ens mostren la profunda lleugeresa de l'Homo sàpiens. Aquesta lleugeresa és força evident, sense la necessitat de caure en aquests detalls que després us comentaré; però de vegades ens podem emborratxar amb les nostres raons, amb la nostra autosatisfacció, i oblidar que som animals, i en moments concrets, profundament irracionals, terriblemen cecs, ridículament orgullosos, espantosament violents.

“Per què ens fas competir, Déu?”, em surt sovint; i no val a dir allò de “ Déu no vol que competiu, vol que us estimeu els uns als altres”. No ho dubto pas. Estic convençut que Déu, si existeix, vol que ens estimem els uns als altres; però llavors, ¿per què ha sembrat la nostra llavor (dient-ho amb moltes simplificacions) en un univers, en una natura, que ens ha construit a força de competició i de violència? Ficar-nos dins d'aquest univers feixuc, és una decisió que ell ha pres, no pas nosaltres. La competició i la violència, les duem a la sang, als gens. Tendim (massa sovint i instintivament) a odiar el company de feina que ens posen al costat i que amenaça amb desplaçar-nos; ens veiem empesos a competir amb ell per la supervivència. Sentim gelos pels germans que es disputen amb nosaltres l'afecte dels pares, pel mascle que sedueix la femella que ens pensem que ens pertany. Hi ha individus que arriben a la violència per a posseir la femella. Ens omplim la ment d'odi i d'acarnissament quan anem a la guerra a matar l'enemic que ens vol destruir o desplaçar (ho fan fins i tot els fills de "bona família"); ho fem des de fa milenis, i segurament, si som aquí, i si som com som, és a causa d'aquestes lluites sagnants en les quals ens hem vist immersos per imperatiu natural. Per què?

I ara dedico el següent paràgraf a Déu:

Està molt bé, Déu, que ens demanis que ens estimem; jo hi estic d'acord i ho defenso des que he nascut. Intento portar-ho a la pràctica amb més o menys encert i amb més o menys decisió. Però aleshores, si això és el que vols, ¿per què ens has fet competidors? ¿Per què ens has posat en aquest tauler d'escacs on la llei massa vegades sembla que és matar o morir, vèncer o desaparèixer? Han mort molts éssers al llarg de la història de la nostra espècie assassinats per companys d'espècie; d'altres han estat torturats; l'instint hi té molt a veure, no és només que tinguem ganes de torturar-nos. Tu, en certa manera, Déu, ets responsable d'aquesta situació sorgida de la natura; no fugis d'estudi. Disculpa si el meu to és massa atrevit, però és sincer, no està mogut per la por a l'infern per la qual multituds masteguen pregàries potser sense creure's ni entendre gaire el que diuen. ¿Què prefereixes, sinceritat o submissió? N'hi ha uns quants que consideren que això que t'estic escrivint és una mostra de la meva supèrbia intel·lectual, gairebé com una blasfèmia. S'equivoquen. Això que t'estic escrivint és fruit de la meva llibertat de pensament i del fet que no em fas por. Em nego a mentir-te pel que fa a com veig la situació, i tu saps que és cert el que dic. Trobo una profunda contradicció entre l'amor que ens demanes i el lloc i el món on ens has fet evolucionar, i així tal com ho veig, t'ho dic. Ara bé, saps també, que et tinc confiança, i que crec que de tot això en sortirà alguna cosa bona per tothom. Subratllo la paraula “TOTHOM”. Si faltés algú, seria un fracàs; un fracàs de disseny o d'estratègia; i tu ets qui ha dissenyat, si no l'ésser humà directament, almenys les condicions o el sistema pel qual “tot” és.
Si és que existeixes, és clar! Si no existeixes, estic parlant per mi, que tampoc està malament.

I després d'aquest paràgraf, comentaré els detalls amb els quals he començat el post. Fixeu-vos en les fotogràfies preses ahir mateix a Salamanca.

*A la façana d'una casa: “Niños Espositos”. Que sàpiga, qui dugui el cognom “Expósito”, que algun dels seus avantpassats fou una criatura abandonada a la porta d'algun convent per raons fosques: fam, pobresa, moralitat ancestral excloent dels nascuts fora del matrimoni religiós, prostitució de la mare, etc. Segurament, aquest edifici acollia aquestes criatures maltractades per l'animalisme de l'Homo sàpiens.

*Una altra fotografia mostra el carrer “Tente Necio”. Aquest potser és el detall menys dolent, el més innocent; la creença cega que un ésser humà amb fama de sant va aturar un brau enfurismat només pronunciant l'expressió “Tente Necio” com a escurçament de “Detente Necio”. Té certa gràcia i és preferible a d'altres costums més sagnants.

*L'altre fotografia és la porta de l'Arxiu de la guerra civil de la ciutat de Salamanca. Suposo que no cal que comenti res. Documents i documents d'una experiència vergonyosa, repulsiva, nefasta, absolutament injusta i sagnant per a tants. Acompanyada del xovinisme dels qui consideren la possessió dels papers que proven el genocidi com una conquesta de guerra, i ho aprofiten per odiar Catalunya (Compte! Que no són pas tots els salmantins! La majoria tenen la ment molt centrada)

Podria trobar més detalls: presons de la inquisició, places de braus, un munt d'inscripcions a les esglesies que barregen diners amb indulgències, plaques de la guerra civil... I no només a Salamanca, sinó en un munt de ciutats. Com més antics són els edificis, més pistes de l'animalitat humana.

Com a conclusió podria dir allò de “Vanitat de vanitats i tot és vanitat”

.

Pistes esportives d'ús públic i gratuït.

.

L'antic jardí dels jesuites és ple de basses i fonts.

I pistes d'esport d'ús públic.

L'antic edifici de l'escola.

Un racó del jardí

A Salamanca hi ha un edifici immens i antic que pertany als jesuites. Antigament era una escola; avui dia, només una petita part d'aquest edifici està dedicat a l'ensenyament. El gruix principal de la construcció és avui una mena de casa central dels jesuites de Salamanca. De fet, s'hi veu entrar i sortir gent, i hi ha una barana elèctrica que s'obre i es tanca quan entren o surten els cotxes. El més interessant d'aquesta institució, però, és el seu jardí. Al segle passat, el jardí ocupava un rectangle d'uns trescents metres de llargada, per dos-cents d'amplada. Posteriorment, una bona part del jardí (el 80%) fou cedida a l'ajuntament per raons que desconec. Avui, el parc dels Jesuites és un espai fabulós de natura urbana esponellant, molt ben cuidada: oliveres, eucaliptus, pereres, tanques de boix, pins, cedres, fonts, sortidors... I potser el més curiós de tot: pistes esportives gratuïtes d'ús public. De fet, aquí és on volia arribar. També haig de dir que per tota la ciutat, i a moltes altres poblacions de les rodalies, l'existència de pistes esportives lliures és habitual.

De fet ha estat al llarg dels útims anys en què he estat passant els estius lluny de Catalunya, quan he descobert el costum, l'hàbit, la bona pensada... digueu-ho com vulgueu, dels ajuntaments de moltes poblacions (Salamanca, Errenteria...) de posar pistes esportives (de futbol, de basket, de tennis, de frontó) al servei dels ciutadans que ho desitgin, sense necessitat de reservar pista (n'hi ha prou amb arribar els primers) i obviament sense necessitat de pagar. I el cas és que sempre hi ha algun espai d'aquestes instal·lacions que està lliure; mai no hem hagut de fer cua per fer-les servir. Fins i tot de vegades sorgeix la possibilitat de compartir l'espai i l'esport amb la gent que t'hi trobes, i hi fas amics.

Aquestes instal·lacions gratuïtes són d'una indubtable qualitat; fins i tot, al País Basc, tenen il·luminació nocturna, que s'engega automàticament a l'hora en què el sol s'amaga. ¡Quina diferència amb les instal·lacions privades d'alguns clubs pobres de futbol de la ciutat de Terrassa, que de vegades han d'entrenar a les fosques per manca de recursos!

A Terrassa, i a Catalunya en general, no m'hi he trobat instal·lacions públiques i gratuïtes similars. Potser és que no les he sabut buscar, però sigui com sigui, sí que m'he adonat que en general ( i a excepció d'honroses excepcions) la mentalitat és diferent pel que fa a la qüestió pública. També reconec que com a país no tenim diners, i això, vulguis o no, es nota; però a banda de la manca de recursos, sospito que hi ha alguna raó de tipus organitzatiu o de mentalitat.

Per exemple, moltes vegades he sentit l'expressió:

-Qui vulgui jugar, collons, que pagui! Que els terrenys tenen un preu! A veure si resultarà que tothom ha de pagar amb els seus impostos la partideta de futbol de quatre arreplegats del polígon de Can Pistrach!

Aquesta és una expressió bastant corrent, i que se sent en molts àmbits, no només en el tema de les pistes esportives d'ús públic.

N'hi ha d'altres menes:

-Qui vulgui tocar, que pagui!
-Qui vulgui circular per les autopistes, que pagui!
-Qui vulgui bona educació, que pagui!
-Qui vulgui un metge bo, que pagui!

Val a dir que les administracions van amb molt de compte de no pronunciar literalment aquestes expressions; les disfressen una mica, encara que massa vegades, a la pràctica, acaben convertint-les en vàlides si més no de manera provisional. La sanitat, per exemple, és un garbuix de concerts i subrogacions que fan agafar mal de cap. Costa trobar una responsabilitat purament pública que tingui una qualitat elevada no tant pel nivell dels mitjans, sinó sobretot pel que fa als temps d'espera, a l'atenció a l'usuari i a la qualitat humana.
Els qui sí que pronuncien literalment les expressions de més amunt són un bon feix de clients dels serveis privats (no pas tots els clients) que sembla que se sentin malament quan algú sense recursos rep els mateixos serveis que ells només pel fet de ser persones. I per molt bonics, intel·ligents i bon jans que siguem els terrassencs i els catalans en general, ens agradi o no, tendim molt, tendim massa, al “Que pagui!”.
I això fa que quan som lluny del nostre club esportiu, no puguem jugar a futbol amb el nostre fill, perquè no som socis, o perquè la pista té llista d'espera, o perquè val massa diners i ho deixem estar bo i dient ja jugarem quan siguem al club.
I si parlem de necessitats més bàsiques que l'esport, l'obsessió per la privacitat encara porta a situacions més greus. Hi ha metges que treballen a la pública i a la privada alhora, i que tenen dos rostres i dues veus, segons a quin costat es trobin.

Resumint, aquests últims estius que he passat al País Basc i a Salamanca, he pogut entrenar amb el meu fill en pistes de futbol ben preparades: porteries amb xarxa, filats, il·luminació, línies de camp... Una hora i mitja diària de faltes directes, ziga-zagues, passades i control, penalties, rebots i gol, tècnica, partits... tot el necessari per passar-ho bé i aprofitar les vacances de la millor manera; i tot d'ús públic i gratuït.
Jo, a Catalunya, i sense dubtar-ho, faria una aposta pels serveis públics en tots els àmbits; és només una opinió, però insisteixo que n'estic absolutament convençut. Només cal que les administracions els prioritzin, i obviament que tinguem prou finançament per a poder-ho fer.

El tema del finançament, però, el deixo per un altre post, perquè porta cua, i és llarg. Jo, personalment, sospito que amb el nou finançament de l'estatut pel qual molts es feliciten, ens han tornat a aixecar la camisa. I és evident que, sense recursos, el futur difícilment serà públic. Però repeteixo que del tema del finançament ja en parlaré en un altre post.

..

Tot allò que significa per a mi el fet que s'acabi l'agost.

.

S'acaba l'agost, i per a mi, com cada any, aquesta finalització em condueix a fer algunes reflexions.
De primeres tinc el tema del dia 29 d'agost. El 29 d'agost (dissabte) compleixo anys; aquest any, ja són quaranta-un; i noi... ja és una xifra seriosa, fa patxoca. No és que em deprimeixi, en absolut; tinc molt més del que sempre havia imaginat que tindria als quaranta-un, i no em refereixo a diners ni a possessions, que en tinc ben poques comparat amb la resta de ciutadans de l'estat, i moltes si em comparo amb el conjunt d'humans del planeta Terra (els ciutadans de l'Estat Espanyol amb un sou mig/baix, encara que no us ho cregueu, estan dins del 5% de persones més riques de la Terra).
Quan dic que tinc molt més del que havia imaginat, em refereixo a... experiències, persones estimades, projectes (artístics, professionals...), idees... De ben jove, sempre havia pensat que acabaria sent un ésser tradicional, i que si acabava destacant per alguna cosa seria per pertànyer al sector més conservador i integrista de la societat; no he pogut ser així. El que he viscut i el que he comprès m'han mogut progressivament cada vegada més cap a l'hàbit de defugir dogmes, morals establertes, consignes estudiades per tercers que obeeixen més a interessos de classe o d'ideologia que no pas a conclusions raonades dels fets i de les essències. No he pogut mantenir el conservadurisme i alhora ser fidel a la meva consciència. No és que m'hagi proposat caminar cap a l'esquerra; és que he hagut de caminar cap a l'esquerra (dic esquerra per dir-ho d'alguna manera encara que no és ben bé així) perquè és on he vist que havia d'estar; i encara em moc.
A la vida hi ha dues maneres de ser fidels: l'una és ser fidels a les idees, no abandonar-les mai bufi el vent que bufi, passi el que passi, i vegem el que vegem; l'altre és ser fidel a la veracitat de les idees, la qual cosa implica canviar una idea quan evidenciem que està equivocada. Jo he optat per la segona opció, i potser per això sóc tan poc amic de les militàncies. M'agrada primer raonar, i després opinar; més que no pas opinar primer, i després fer mans i mànigues per intentar doblegar els raonaments a les opinions decidides prèviament per raons poc clares. Per això, avui dia, sóc tan impermeable a les doctrines (ja siguin polítiques o religioses).
Bo i tot el que he dit, amb quasi quaranta-un anys, reconec sincerament que haig de millorar molt, en moltes coses; espero (també sincerament) poder-ho fer i saber-ho fer.

Després, la finalització del més d'agost, implica per a mi, també, el retorn a la feina; i això sempre m'il·lusiona. El retorn a la feina, per a un professor, significa el principi d'un curs nou, i això vol dir ineluctablement fer les coses millor que mai; perquè la finalització de cada curs ens atorga l'aprenentatge de tot allò que encara podem fer millor, i al llarg del curs següent podem aplicar aquestes millores i gaudir al màxim amb els resultats obtinguts. El principi de curs és sempre una oportunitat per a fer les coses molt i molt bé, per ajudar a moltes persones a preparar-se per la vida, i per a continuar construint un món millor.

I que s'acabi l'agost encara pot voler dir més coses: que l'estiu continua, si més no, fins al vint-i-u de setembre, amb la possibilitat de gaudir de caps de setmanes de sol prop de la mar que tant estimem; que pot començar a ploure a bots i a barrals, la qual cosa ens permetrà gaudir dels bassals, dels paraigües, del soroll de les gotes damunt les teulades, de la fragància dels carrers mullats o del bosc mullat; que la tardor s'acosta, amb un festival de colors indescriptibles; que torna el dia a dia, el soroll de la gent pels carrers de Terrassa a les tardes, l'olor de creps i de gofres al passar davant d'alguns forns, els entrenaments i els partits de futbol dels nens, la lliga, l'activitat literària a relatsencatala.cat, els premis literaris dels pobles de Catalunya, el “Cuarto Milenio” els diumenges a la nit, “House” els dimarts.
La vida continua, malgrat els cops, els errors i la incertesa. La vida és incertesa. La vida és fràgil. La vida és una casualitat impressionant. La vida és un regal. La vida és un repte. La vida és plena de contrastos, coincidències, picades d'ullet del més enllà, flors, pluja, neu, aromes, sons, fugacitat. La vida és l'oportunitat de ser nosaltres, si aconseguim vèncer els obstacles que nosaltres mateixos ens posem.
Rere aquesta vida imprecisa i misteriosa que podem tocar amb les mans, s'hi amaga una esperança silenciosa, una resposta que ja comença a escoltar-se. Cal perdre la por per a sentir-la del tot.

.

Fugiu de les recomenacions turístiques de les agències

.

Entreu en una agència de viatges, si ho voleu, per a decidir les vostres vacances; però la meva recomenació és que us apunteu tots els destins que l'agència us ofereix, i que després us n'aneu de vacances a qualsevol lloc que no sigui cap dels que us hagin ofertat. Perquè per conèixer de debò un lloc, n'hem d'apartar tot allò de fals o d'artificiós que l'afany d'atraure turistes s'ha inventat, refundant l'indret i convertint-lo en un miral del nostre inconscient, un escenari de les nostres fantasies infantils reprimides, un teatre de móns que no existeixen.
Per això m'agrada visitar pobles que a ningú li sonen (fora de a les persones que hi estan directament implicades); pobles amb una infinitud d'històries que molt poques vegades transcendeixen, amb gent que surt a prendre la fresca o a xerrar amb els veïns, amb festes populars o medievals on tothom es coneix, amb cases construides seguint l'estètica de segles enrere, amb una única piscina, petita i poc elaborada, que agombola les criatures de tot el poble i ajuda a fer relacions, amb un parell d'esglésies medievals, rastres d'història sagnant que a poc a poc es converteix en runa, i un cel immens i esbandit, que en ser tan pla el terreny, ofereix una volta enorme i una posta deliciosa.
Us he descrit Alaejos, un poblet de la província de Valladolid per on ahir vaig caminar. El podeu veure a les fotografies. Sembla que està provat que “Juana la Loca” hi va estar segrestada un temps, en un castell, les runes del qual s'han trobat en fer reformes en una casa.

.

Les drogues generades pel cos quan ens enamorem

.

No fa gaire, vaig llegir un article força interessant en el qual un expert parlava de les substàncies que el nostre cos genera quan ens enamorem. Sobta adonar-se de fins a quin punt som capaços de generar les nostres pròpies drogues naturals (drogues que creen addicció); que, ben mirat, no es pot dir pas que siguin dolentes, ans pel fet de ser produides pel cos, difícilment podrem caure en un abús; i en tot cas, si alguna vegada ens passem, el propi cos s'encarregarà de tancar-ne la font.
Concretament, quan ens enamorem, ens augmenten els nivells de dopamina. La dopamina fa que focalitzem l'atenció en la persona que ens ha robat el cor; malauradament, també provoca canvis espontanis d'humor.
També segreguem norepinefrina, que augmenta la nostra capacitat de recordar els nous estímuls sorgits arran de l'enamorament: de quina manera m'ha mirat? Com ha pronunciat aquests mots? Quin gest ha fet amb la mà?
Per contra, amb l'enamorament, baixa la serotonina, que és un neurotransmissor vital per l'estabilització de l'humor, i la inhibició de l'enuig i l'agressivitat; també és necessari per la regulació de la temperatura del cos i dels ritmes de la son.
En conclusió, la neuroquímica influeix molt i molt en les conductes relacionades amb les emocions, l'enamorament i el desig sexual.
I algú podria preguntar que com s'ho manega el cos per a ser capaç de fer tot això, i que per què succeeixen aquests “col·locons”. La resposta a aquestes preguntes sempre la trobarem a l'evolució. Aquells individus que per mutació genètica van començar a segregar-les van aconseguir uns beneficis notables a l'hora de reproduir-se; beneficis que van provocar que la informació genètica responsable d'aquests fenòmens s'escampés més ràpidament pel grup que no pas la informació genètica a la qual li mancava la producció d'aquestes drogues.
Quan fem exercici físic, també segreguem determinades drogues que ens provoquen benestar psicològic (lleugera eufòria, relaxació mental, etc). Si després d'estar fent esport al llarg d'un període de temps regular (cada dia, uns dies concrets cada setmana...) deixem amb brusquedat aquesta pràctica, les substàncies es deixaran de generar i amb tota seguretat percebrem una lleugera (o menys lleugera) síndrome d'abstinència.
I hi ha més activitats, totes força sanes, que ens regalen petites i benignes borratxeres sense necessitat de consumir cap substància. Això també ens ha de servir per a relativitzar les nostres sensacions, i a l'últim un bon feix de les nostres conviccions (sentimentals, polítiques, religioses, socials...) que sovint, i sense saber-ho nosaltres, hauran nascut més arran dels efectes de les nostres substàncies, que no pas d'un raonament objectiu ( i això sense entrar en els estirabots de l'inconscient, que encara ens converteix més estels batuts pel vent).
La foto correspon al poble d'Urueña, a la província de Valladolid, que ara per ara és l'única localitat de l'Estat espanyol que és considerada “Villa del Libro”. Al llarg dels seus carrers empedrats, i a dins de les seves muralles, hi ha una ruta de llibreries (la majoria de llibres vells) i de museus d'art tradicional. Us la poso més que res perquè és on vaig ser ahir, i on vaig pensar i discutir amb un metge aquestes qüestions de les drogues generades pel cos.

.

Principi antròpic fort.

.

Fa un any, aproximadament, uns quants usuaris del web de relatsencatala.cat discutíem sobre l'existència de Déu, arran d'un parell d'assaigs meus que porten per nom “Per què no sóc catòlic?” i “Per què crec en Déu?”. Malauradament, el tema es va polititzar, i alguns comentaris van agafar un caire tribal, més que no pas filosòfic o científic. Avui torno a trobar-me al mateix menjador on vaig escriure el segon d'aquells assaigs, i potser per això m'han vingut al cap reflexions noves que al llarg d'un any m'han anat fent xup xup per dins i que han fet que la sorpresa de la qual parlava l'any passat: la sorpresa d'existir, no sigui tan torbadora; podria dir fins i tot que estic una mica menys sorprès. Encara estic sorprès, però mercès a les reflexions que acontinuació faré, una mica menys.
Abans de res haig de dir que de tot el que explicaré no m'he inventat res; o en tot cas, he partit del “principi antròpic fort” explicat per Stephen Hawking a la seva obra “A brief history of time” i també a “l'univers en una closca de nou”. I he intentat explicar aquest principi antròpic fort amb paraules senzilles, cometent segurament un munt d'imprecissions, però intentant que algú m'entengui. La idea seria aquesta, que algú m'entengués, tant si hi està d'acord com si no (això m'és igual) però que, pel cap baix, algú llegís això que explico i aconseguís entendre què vull dir, que de fet és més fàcil d'entendre que d'explicar.
També diré que he simplificat molt. Hi ha moltes condicions necessàries per la vida en algunes regions molt concretes del nostre univers (jo només n'he esmentat algunes); i hi ha moltes característiques generals de l'univers que fan que sigui d'una manera i no d'una altra a la totalitat de zones de l'univers, i novament jo només n'he esmentat algunes. Com a introducció podria advertir que he diferenciat aquests dos grups de característiques: les particulars (d'una area de l'univers que fan possible la vida en aquesta àrea), i les generals (a tot l'univers que fan que sigui com és i que permeten l'existència de les característiques particulars en alguna area concreta de l'univers).
I ara ja començo amb l'assaig.
La coincidència d'unes característiques concretes (físiques i químiques) en un racó determinat de l'univers, fa possible l'aparició de la vida; de primeres (i després de moltes fases prèvies) unicelular, i després (per evolució) una diversitat de formes multicelulars que al llarg del temps progressen (mitjançant la procreació i les generacions) fins a diferents espècies. En alguns casos, algunes espècies arriben a intel·ligències elevades, capaces de desenvolupar tecnologies, per dir-ho d'alguna manera, superiors.
Aquesta coincidència de característiques (les que són necessària per l'inici de la vida) és bastant precisa i exigent: un interval concret de temperatures, una composició química adequada (probablement la presència de carboni, hidrògen i alguns elements més en les proporcions i disposicions adequades), una atmosfera que harmonitzi amb la composició química de les mol·lècules susceptibles de desenvolupar la vida i que atorgui la pressió adequada, un sistema estelar estable que garanteixi la pervivència en el temps d'aquestes característiques; i a banda d'això, probablement, molta sort, perquè l'atzar existeix en un univers descrit per la quàntica; algunes propietats de les partícules subatòmiques depenen de l'atzar, i algunes d'aquestes propietats influeixen en l'aparició i el futur de la vida.
Si comprenem això, hem de reconèixer que no és casualitat que ens trobem en una zona de l'univers que compleix totes les condicions que la vida exigeix; perquè si no les complís no hi seríem. Si som on som de l'univers, és perquè les característiques d'aquest racó han fet possible que arribem a existir. En qualsevol altre racó de l'univers que no compleixi les condicions per a la vida, no arribarà a existir cap espècie animal que pugui arriba a sentir que és una casualitat increible el fet de ser on és, i el fet d'existir.
No obstant això, si no aprofundim una mica més, hem de reconèixer que hi continua havent una gran casualitat, una tremenda coincidència, una increible possibilitat que no tindria perquè ser-hi: la increible capacitat de l'univers de pel fet de ser com és permetre que, davant d'una determinada coincidència de característiques físiques i químiques, la vida brolli en algun punt; possibilitat que, si les característiques generals de l'univers fossin diferents, aparentment no hi hauria de ser, o, pel cap baix, el més probable seria que no hi fos. Si hi és, fa sospitar la possibilitat d'un disseny intencionat ( hi ha grups religiosos que ho prediquen).
Si no reflexionem una mica més, hauríem d'acceptar que la possibilitat que l'univers tingui capacitat per a desenvolupar la vida, ni que sigui en molt pocs racons del seu si, és alhora molt poc probable, però el fet és que sabem que és certa (perquè som vius); heus aquí la raó de la sorpresa: quelcom que ja és una realitat ( la vida), és alhora molt poc probable que pugui ser.
Intentaré explicar-me.
Només que en el big bang inicial en lloc de desplegar-se les tres dimensions de l'espai i la quarta del temps; s'haguessin arribat a deslligar les onze que sembla que estan plegades i que només es perceben en dimensions ultrapetitíssimes, l'univers que hagués sorgit, no podria arribar mai a la vida. Només que l'espin d'alguna de les partícules no fos el que és, l'univers que en sorgiria seria completament diferent, i porbablement incapaç de generar la vida en cap dels seus racons. Amb això vull dir que les condicions inicials de l'univers pel que fa a les dimensions que ha acabat tenint i a les característiques físiques de les partícules subatòmiques que el formen, són les que permeten que algun racó de l'univers pugui arribar a posseir les condicions necessàries per la vida. I això és estrany; és massa casual. De totes les característiques, i combinacions de característiques (infinites) de les dimensions i de les partícules subatòmiques que la totalitat de l'univers hauria pogut adquirir en el moment del big bang, precisament ha adquirit les que fan possible que en algun racó (racó que reuneixi les condicions físiques i químiques necessàries) hi hagi vida. Si només hi ha un univers, això fa intuir una excessiva casualitat. La probabilitat que del big bang en sorgís un univers incapaç de la vida és molt gran, massa gran; més gran que la probabilitat que a mi mai no em toqui la primitiva; i creieu-me: a mi mai no em tocarà la primitiva. Si només em quedo amb aquesta reflexió, haig de creure en la necessitat d'un Déu dissenyador, en una intenció, en un disseny intencionat; o en tot cas, haig de assignar el mateix grau de possibilitats que existeixi aquest Déu que el grau de possibilitats que mai no em toqui la primitiva. Però jo no em quedaré aquí; hi ha una altra opció; una opció que fa que sigui lògic que jo em trobi en un univers apte per la vida en algun racó. I aquesta possibilitat és que aquest univers no sigui l'únic. Si només hi ha un univers, el fet que tingui capacitat per generar vida és massa improbable sense un disseny intencionat; si per contra hi ha una infinitut d'universos, cadascun d'ells amb totes les diferents característiques (dimensions, spins...) possibles, és segur que algun (o alguns) d'ells acabaran tenint les característiques (dimensions, spins) que el convertiran en apte per a la vida (en algun dels seus racons), i en aquest (o aquests) universos aptes, hi haurà algun racó que posseirà les condicions físiques i químiques que podran iniciar la vida, i en algun d'aquests racons la vida s'iniciarà, i algunes d'aquestes vides evolucionaran vers intel·ligències superiors que es faran les preguntes que jo m'estic fent ara. Una infinitut d'universos diferents fa que la probabilitat que algun d'ells sigui apte per la vida fregui el 100% , i en conseqüència, no és necessari creure en un disseny intel·ligent. Tampoc no l'estic negant, només estic demostrant que no és necessari.
Davant d'aquesta idea, moltes persones acostumen a preguntar-se on són aquests altres universos. I el cas és que la pregunta que llancen no està ben formulada, perquè estan demanant una localització espacial d'aquests altres universos, i l'espai és una característica interna del nostre univers, igual com ho és el temps (i segurament també serà una característica de molts d'altres universos, encara que no necessàriament de tots). Al nostre univers, els éssers necessiten ser en un espai i en un temps per existir. Si parlem de realitats no subjectes a les condicions del nostre univers, hem de dir que no necessiten ser en cap espai ni en cap temps per a existir. Poden existir diferents realitats sense estar lligades a cap espai ni a cap temps.
Ara tornaré un moment al nostre univers, i deixaré reposar una mica la idea dels altres universos.
Tenint en compte la inimaginable quantitat de matèria que hi ha al nostre univers: galàxies, estrelles, planetes... la presència abundosa de l'hidrògen com a element més lleuger i el primer que es genera... la generació d'heli i de carboni al nucli de les estrelles (que també fa que aquests dos elements siguin molt abundosos)... la immensitat inimaginable de l'espai (probablement infinit, o finit i il·limitat)... les idèntiques característiques físiques, químiques, dimensionals... a tots els punts de l'univers... Tot això fa que la probabilitat que hi hagi vida a molts d'altres racons de l'univers, a banda del nostre fregui el 100%, és a dir que sigui un succés gairebé segur. Nosaltres, els Homo sàpiens, som només una petita espècie enmig dels milions d'espècies que hi haurà al nostre univers, algunes d'elles, per probabilitat, seran més intel·ligents que nosaltres i tindran una tecnologia superior. És poc probable, al planeta Terra, néixer “fill de rei”, és més probable néixer en una classe mitjana /baixa, i en un país del tercer món. Per la mateixa raó és poc probable que siguem, en el conjunt de l'univers, els més llestos, els més tecnificats, els més savis... Per la mateixa raó és poc probable que siguem els més empàtics. Som com un granet de sorra enmig del conjunt de totes les platges del món; i quantes vegades ens hem cregut el melic de la creació, el centre de l'univers, els creats a imatge i semblança de Déu. I vist així em permeto fer un comentari relacionat amb la religió cristiana, que m'estimo molt encara que no la practico: és poc probable, cas que Déu existeixi, que amb tants milions d'espècies intel·ligents, tecnològiques i empàtiques com hi ha a l'univers, Déu hagi escollit precisament la nostra, l'espècie Homo sàpiens, per a encarnar-se. I és poc probable que el Déu de l'univers (i de tots els universos) sigui alhora Déu i Homo sàpiens (precisament Homo sapiens); tenint en compte que l'Homo sàpiens només és com un granet de sorra enmig de totes les platges del món si es compara al nombre d'espècies digníssimes de l'univers.
Si tornem al raonament del la multiplicitat d'universos, el nombre d'espècies intel·ligents es multiplica. És a dir si al nostre univers en deu haver milions; a molts d'altres universos també. Val a dir que a la majoria d'universos no es desenvoluparà la vida, perquè el més fàcil és que no es desenvolupi (ja que estem d'acord en què les condicions dimensionals i de les característiques de les partícules que fan que un univers sigui apte per la vida són molt restrictives). Però si el nombre d'universos tendeix a l'infinit, n'hi haurà molts capaços de la vida ( bo i que n'hi haurà més d'esterils), i en conseqüència hi haurà éssers intel·ligents enllà del nostre univers. I això fa que encara siguem més com un granet de sorra, i que sigui més estrambòtic el fet que Déu sigui Homo sàpiens.
Al meu parer, no obstant, tot això que he pensat no nega Déu; només el desvincula del procés creador. Només explica com els éssers hem pogut arribar a ser sense la necessitat d'un disseny. Més que un disseny seríem una conseqüència d'una infinitut d'universos, d'una infinitut d'assaigs que exploren totes les possibilitats de l'ésser. Això explica també les nafres, els errors, el dolor. Si Déu hagués dissenyat el nostre univers, no naixerien criatures amb dos caps, ni persones amb tendències psicopàtiques, ni nens sense esquelet. El nostre univers és un més de molts assaigs, per això no és perfecte. És un univers meravellós, perquè hi som nosaltres, perquè no és esteril, perquè alberga milions d'espècies intel·ligents; però aquest fet no és inaudit si ens adonem que hi ha milions de milions d'universos, diferents l'un de l'altre; i que davant de tanta diferència, que n'hi hagi de meravellosos és el més probable. I el nostre n'és un dels meravellosos, perquè si no fos així, no hauríem arribat a existir i no podríem dir que el nostre univers és meravellós.
El paper de Déu, si és que existeix, continua sent possible: ¿per què hi ha una infinitud d'universos diferents? Podria ser la pregunta que alguns respondrien amb el mot “Déu” i que d'altres respondrien amb la frase “No ho sé” per a després continuar pensant.
Una altra qüestió que té certa relació amb tot el que he escrit més amunt és el tema de la lògica. La lògica com a instrument, o com a mitjà, per a elaborar raonaments que ens ajuden a comprendre millor els fenòmens. La lògica com a llei que es desprèn de la contemplació de l'univers. La lògica la coneixem a partir de la natura, no tenim altre mestre. La lògica ens permet avançar dins la ciència. La lògica és l'engranatge de l'univers. La pregunta que llanço al final d'aquest assaig és la següent: ¿la lògica és diferent per a cada univers? ¿O és un seguit de condicions absolutes que s'han de complir en aquest i en tots els universos? És una pregunta important, perquè si la lògica fos diferent per a cada univers, la “veritat” seria diferent a cada univers. La “veritat” estaria en mans de qui fos que decideix la lògica de cada univers. No tindria sentit parlar de la veracitat de les afirmacions com a realitat absoluta, i probablement l'existència no tindria gaire sentit. M'inclino més per una lògica idèntica per a tots els universos; i en el fons, aquesta lògica seria la que decidiria si les característiques de cadascun dels universos els fa aptes per a tenir la possibilitat d'albergar la vida o no. Si la lògica fos diferent per a cada univers, a banda de la manca de sentit que representaria el fet de tenir “veritats” a la carta, ens toparíem de nou amb la probabilitat baixíssima del fet que la vida no fos un disseny. Però el tema de la lògica com a condició global o com a característica de cada univers el deixo per un altre assaig.

.

I ara Salamanca

.

I ara toca Salamanca.

Els meus últims estius semblen ben bé voltes ciclistes a la península; ja em va bé. Ni que sovint repeteixi indrets. Perquè acostumen a ser espais en què les parets parlen, i em saluden. Llavors em retornen antigues reflexions, o històries, o vivències... I les escric.

La foto és d'un racó de Salamanca capital (encara que no ho sembli).

Donostia i el secret de qui mana a les nostres vides.

.

Aquesta ciutat té alguna cosa d'aquelles que t'acaronen el cor. Ve a ser com la dutxa; pel cos és l'aigua, per l'esperit (digueu-li ment, si ho voleu) poden ser un munt de diferents elements: la pluja espoltrida, el cel encapotat, el mar grisós, el mar lluminós quan surt el sol, el verd, sobretot el verd...

Amarant-me de la bellesa (sigui urbana o salvatge), m'allunyo dels càlculs maquiavèlics dels qui freturen el poder en qualsevol de les seves manifestacions, m'allunyo dels terrors dels qui no perceben les empaties alienes, dels qui es pensen que els altres són com ells (tots som diferents, amb diferents qualitats, diferents històries, diferents evolucions, diferents riqueses... tot el viscut és riquesa per una raó o per una altra).

La noblesa del paisatge d'aquesta ciutat m'embriaga fins a límits impossibles de descriure.

I em sento lliure, lluny de la foscor que viu al cor de molts, lluny de la manca de confiança en l'existència que és tan habitual en les persones sense que aquestes ho sàpiguen.

Us diré un secret: teniu moltes raons per a confiar en l'existència, per a confiar en vosaltres mateixos, per estimar-vos com sou, ni que hi reconegueu la necessitat de millorar. Igual com no necessitem la perfecció dels altres per a estimar-los; no hem de necessitar la pròpia perfecció per a estimar-nos a nosaltres mateixos i per a començar a caminar cap allò que volem ser. ¿Qui és que mana a la nostra vida? L'opinió aliena? La por? L'ambició de guanyar? La necessitar de tenir el que ens manca? No permeteu que ningú fora de vosaltres mani a la vostra vida; només així podreu recobrar la confiança i el pas ferm vers la pau.

P.S. La passarel·la que observeu a la imatge en aquests moments està en reformes. No sé si la mantindran o no. Sigui com sigui, han arreglat molt i molt la zona del port i ha quedat molt bé. Us convido a passejar per Donostia, val la pena.

.

Salutacions des d'Errenteria

.

Novament us envio una salutació des d'Errenteria, en el periode de l'any en què gustosament em toca estar en aquesta terra que m'estimo tant.

Tinc poquetes estones de ciber per a pasar pel meu bloc; però hi són i això m'ajuda a no deixar de banda aquesta petita veu nua que no vol callar.

Fins aviat!

.

Un parell de vídeos. PLatja de Bolonia. Viatge a Càdiz (XII)

.

Un parell de videos de la Platja de Bolonia que reprodueixen alguns instants d'aquest estiu. Al de dalt, l'oceà i el Sol. Al de baix, la sorpresa d'uns cavalls galopant cap al tard, quan ja marxàvem.

.

Menció especial del jurat al Premi Mossèn Romà Comamala de Vilabella

.

Ahir, a les vuit, vaig tenir l'alegria de guanyar una menció en un dels premis més entranyables de narrativa dels que es fan a Catalunya. I em va fer especialment content guanyar aquesta menció amb un relat llarg (de 50 pàgines) d'aquells que es podrien anomenar "identitaris". Hi ha obres que s'escriuen, sense gaire misteri, sobre els demés o sobre la vida en general; i hi ha obres en les quals, a més d'escriure sobre el món, un s'hi retrata, un hi deixa alguna cosa íntima d'ell mateix. "Informe sobre l'Homo sàpiens" pertany a aquest últim grup d'obres, i em satisfà saber que es publicarà juntament amb l'obra guanyadora, i amb dues mencions més, en un llibre que amb tota probabilitat editarà Cossetània de cara a Sant Jordi de l'any que ve.

.

Cala del Frailecillo. Platja de Bolonia. Viatge a Càdiz (XI)

.

I arriba l'últim dia d'estada a les terres de Càdiz.

Decidim prendre'l com un relax i gaudir dels espais i de les activitats que més ens han omplert al llarg d'aquests deu dies.

El matí el passem a la Cala del Frailecillo.

Al migdia dinem en una plaça de Conil, sota l'ombra d'una palmera, la pasta bullida d'uns tuppers força bonics i útils. Ho arrodonim amb unes postres en un bar típic.

A la tarda ens apropem a la Platja de Bolonia de Tarifa, i gaudim de la seva tranquil·litat familiar i natural (és dilluns). Contemplem la costa del Marroc, que avui es veu força clara perquè bufa el vent.

De tornada a l'aparcament de Bolonia, ens arriba la melodia d'un saxo que una noia toca dins d'una furgoneta que té un gran girasol pintat. És la persona que de tant en tant passeja per la platja venen braçalets de cuir.

Sopem en un bar de la platja, a l'aire lliure, amb poquíssima gent i força tranquils mentre el sol es va amagant i el mar agafa tonalitats liles.

Tornem al bungalow i a dormir, que demà partim cap a casa.

.

Càdiz. San Lucar de Barrameda. Viatge a Càdiz (X)

.

La desembocadura del Guadalquivir

La terra de l'altra banda del riu és Doñana

Una de les platges de la ciutat de Càdiz

La Catedral de Càdiz

Ja he parlat una mica de la visita a Càdiz ciutat; val la pena.

És una capital que no té el caire de monstruositat que es pot trobar a Madrid o a Barcelona. És una ciutat que no pot créixer més, construida damunt d'un braç estret, amb mar a les dues bandes. En un cantó platges, a l'altre ports.
Hi arribem a les dotze del migdia, enmig d'una calor xafogosa difícil de descriure sense caure en hipérboles. Deixem el cotxe en un pàrquing molt curiós, perquè la numeració de les places despista força. Si tens la 202 i vas seguint la 190, la 191, la 192... de cop i volta arriba una paret, i descobreixes que la 193 continua a l'altra banda del pàrquing, és a dir uns 250 metres darrere teu. D'altra banda els vehicles, dins del pàrquing, aparquen on els ve de gust, sense necessitat d'encabir-se a la plaça dibuixada.
És una ciutat amb un carisma especial. El seu casc antic recorda força el Raval de Barcelona.

A la tarda ens acostem al Puerto de Santa Maria; no ens crida gaire l'atenció.

Tot seguit agafem la carretera que va a Rota, just en el dia en què l'OTAN hi fa unes maniobres especials d'exhibició. Després de Rota, ve Chipiona, amb un gran monument a la Rocio Jurado. Chipiona és un poble molt agradable de cases blanques i baixes, molt pla; situat en una zona en què la costa fa un gir important. Té un far immens.

Després ve San Lucar de Barrameda, amb el Guadalquivir a la desembocadura, immens i marronós; a l'altre banda Doñana, els boscos i les marismes.

Després d'un cafè, tornem a Conil, al Bungalow.

.

Rètols de Càdiz. Viatge a la província de Càdiz (IX)

.

Dins del que és la visita a la ciutat de Càdiz, vull dedicar un capítol al què són els rètols, els escrits urbans, les imatges insòlites que un mai no sospitaria trobar-se i que de vegades semblen impossibles. El bon humor i la imaginació de la gent d'aquesta terra fa que et trobis perles que mereixen atenció i respecte. Per exemple aquest paper, penjat dins d'un pàrquing, que demana si us plau no alimentar els gats.

O la porta d'aquest antic taller d'electricitat, al casc antic de la ciutat. Mirant-la, un té ganes d'entrar-hi i de remenar vells artefactes, els arxius dels clients, les factures de color esgrogueit, les eines...

O aquest cafè antic, sense esnobismes balmats, amb la senzillesa de tot el que és autèntic: l'anís, la ratafia, les cartes, l'olor de cafè, les parets de pintura bufada...

O aquesta pissarra de menú. Fixeu-vos en la salsa oli-oli. ¿Sabeu quina és aquesta salsa i de quina terra ve?

O les dues imatges següents, posades a la porta de dues cofradies religioses del barri vell. Mort, dolor, amargor... Quina visió de la religió!

I aquesta escala (també al casc antic) els esglaons de la qual van cadascun cap on li ve de gust, amb la decoració del segle XX i el regust de les novel·les costumistes:

O la pissarra per atraure clients d'un restaurant; pura filosofia:

En fi, tot això ho vam trobar durant un matí al Càdiz urbà; una de les ciutats més autèntiques d'Andalusia.

.

Vejer de la Frontera. Platja de Bolonia. Viatge a la província de Càdiz (VIII).

.

Vejer de la Frontera

La platja de Bolonia, amb la gran duna al fons

Un altre racó de la platja, amb els ròdols de pedra
per protegir-se del vent i la silueta del Marroc al fons.

El camí que recorre les cales de la

platja de Bolonia quan ens n'anàvem.

Azahara de los Atunes és plena de racons similars a aquest.

Posta a Azahara de los Atunes

Més imatges de Vejer de la Frontera,

el poble més bell de tots els que hem vist aquestes vacances:

Al matí visitem Vejer de la Frontera. Hi arribem cap a les 11:30, i hi descobrim un poble màgic, amb racons cuidadíssims, façanes blanques, fantasies de ceràmica a les teulades, plaques, fonts, palmeres, jardins... L'ajuntament obliga els propietaris a mantenir la façana de color blanc i en bones condicions, i promociona la bellesa urbana amb concursos de carrers i de façanes. La calor, però, es fa insuportable.

Cap a les 13:30, després d'un refrigeri a Vejer i de comprar el diari (fa una setmana que no sabem res del que passa al món) ens en tornem a la Platja de Bolonia, que en ser diumenge està atapeïda de gent. Malgrat la massificació, el naturisme continua existint amb normalitat gràcies a l'autorització clara i manifesta de l'excel·lentíssim ajuntament de Tarifa (tot i que rep la visita d'un munt de gent vestida i a cops poc respectuosa; només a cops, la majoria de vegades el respecte i l'harmonia hi són). Dinem sota el para-sol en un indret ideal per bussejar. La marea és baixa i tenim al davant una llengua de sorra clara de no gaire profunditat envoltada de dues bandes de roques. Hi veiem molts peixos. A la riba l'aigua és prou càlida; en endinsar-nos mar endins es fa més freda.

Després de dinar, mentre la família fa la migdiada, camino en direcció a Tarifa uns dos quilòmetres i arribo a la zona dels fangs (una zona diferent a la de Punta Paloma de l'altre dia). El camí fins arribar-hi, ran d'aigua, és espectacular: dunes, esculleres dins l'aigua, el bosc que baixa de la muntanya i arriba a la sorra... M'empastifo sencer. El camí de tornada al para-sol serveix perquè el fang se m'assequi. Sento la pell tibant per la pressió del fang sec. Descobreixo novament braus a la platja i cavalls al lluny.

Quan vespreja, anem a sopar a Azahara de los Atunes. Abans, però, al mateix Azahara contemplem la posta de sol a la platja prop d'unes barraques.

I això és gairebé tot fins demà.

.