La vida està feta de ximpleries sense les quals no podria existir

A alguns ens salva la poesia. La poesia entesa no pas com aquesta mena de show mediàtic de la indústria que juga amb els egos, i que fa servir les jerarquies del sistema, si fa no fa com qualsevol altre espècie animal de la selva. Parlo de la poesia en essència. Aquell racó de casa de poble en un pati ajardinat una nit d'estiu quan la lluna governa, entre les fulles del arbre vell, la taula del nostre sopar de família. Les melodies de Cole Porter en aquest mateix pati, amb el rerefons del vent movent els boscos de Masriudoms. Parlo de dues frases esgarrapades en un tovalló que mai cap editorial comprarà, que mai cap admirador de fum coneixerà. Parlo del somriure de la meva filla aquella mateixa nit. Parlo d'un vaset de priorat, d'una ball sota un fanal en aquest mateix pati. Parlo d'una intimitat intransferible, amb un valor poètic incalculable, que no es pot compartir mai ni que es vulgui. Parlo de mots escrits amb una rauxa que manifesta un poder superior al d'aquest pobre mono que tecleja. Parlo de la vida, de la mort, de l'amor, de la por, de l'angoixa i de l'esperança. Parlo de la sang que corre dins nostre, que fa bategar els òrgans, que sosté el nostre nexe amb l'univers físic. Parlo d'uns instants que són eterns, que encara hi són, i no pas en el record, sinó en la realitat de la vida que la nostra ment esmicola en segons, però que és una, tota sencera, feta de la mateixa poesia d'aquella nit, com la de tantes nits.
Alguns, sense aquesta poesia, no ens salvaríem. I no parlo de salvacions religioses; ni de la supervivència del cos; em refereixo a salvar l'essència de la vida, allò que els anglesos en diuen el "core", la polpa de la vida, el que fa que la vida sigui alguna cosa més que no morir-se. Sense aquests instants de debò, allunyats dels càlculs de poder i de l'estratègia miserable dels protectors dels regnes de taifes a l'àmbit que sigui, alguns no podríem viure. 
Alguns vivim de les caminades pels carrers del centre de la nostra ciutat, del color de les seves façanes, de la olor de la pluja a les voreres, del goig de saludar els alumnes quan ens els creuem, del quinto del social, del vaset de vi del dissabte a la Plaça Salvador Espriu, de l'estiu que s'acosta i al qual pertanyem com si en ell militéssim, de la nuesa de la platja i l'esperança d'una humanitat més lliure, de la tossuda i perpètua revolta contra els poders que esclafen les persones. Alguns només estem vius si ens aboquem a això ni que ens costi la vida. La poesia ens salva, no pas els llums de la fama, la glòria dels estrategues, els premis del màrqueting, els drets adquirits, els murs i les portes amb pany. Pertanyem a un racó de bosc, en un pati de poble, una verbena una nit d'estiu quan els nens es banyen al safareig i el veí els persegueix en pijama. La vida està feta de ximpleries sense les quals no existiria. Tenim els poderosos pactant parcel·les de poder, maldant repressió, o normativitzant privilegis, i no s'adonen que la vida passa per un safareig, una cançó en un terrat, un matí arran de mar, unes rialles amb els més propers, i la dolça mort que quan arribi ens sentirem tan plens d'haver viscut que la convidarem a unes copes abans d'anar-nos-en amb ella.
.
.
.

Tots som iguals en cossos diferents.

Rere els teus ulls hi veig algú com jo,

un rostre jove, un somriure bla.

Si penso el que s’hi amaga, més enllà,

em trobo a mi mateix i a qualsevol.

Rere els teus ulls hi ha somnis, lluita, por,

inseguretat i fam d’amics, terror a tant!

El fort i intens desig de ser estimat,

la vergonya pel ridícul que pots fer.

I això que tens, ho sento a dins també;

tots som iguals en cossos diferents.

Temps de resistir, de crear, de creure, d'esperar, d'empenyer...

És curiós com les forces misterioses que mouen les societats, els inconscients col·lectius, els instints grupals d'espècie, es conxorxen i actuen en una sinèrgia inquietant per abocar la humanitat, el món humà de l'actualitat, cap a una etapa fosca, ultraconservadora, moralista, consumista, amb grans desigualtats, amb una creixent disminució de les llibertats individuals, començant per les d'expressió. Tot en nom d'una puresa legal, d'una major seguretat de supervivència, d'un major control de les finances per part dels poders reals, d'un sadollament més gran dels anhles de venjança o d'esclafament del diferent per part del poble adormit per la tele. S'associa qualitat, perfecció, millora, amb repressió, censura, control, vigilància, jou... El paisatge es torna a embrutar de ciment; quan l'opinió pública crida una mica es congela la decisió d'encimentar la Costa Brava en espera que l'opinió miri cap una altra banda, potser d'aquí a un any. La gran bèstia de fer diners és astuta com una lleona que té gana, i no té cor, i no li amoïna res més que el seu objectiu depredador.

Això no ho para ni un nou Crist. El món va cap a la nova edat mitjana vergonyant; vergonyant vol dir que mai no ho reconeixerà i que exhibirà el seu fals progrés amb la recurrent manipulació dels mots i dels mitjans. Però la nova edat mitjana, la nova escolàstica, la nova inquisició sovint laica, actua amb la mestria d'un Torquemada, amb la intel·ligència d'un Maquiavel, amb l'instint destructor d'un dictador europeu dels anys trenta. Tornen els temps de tapar els mugrons, de fer callar els joves, d'espantar per educar, d'alliçonar en la resignació, d'escampar la por dels mils terrors que sempre han existit, però que ara es publiciten per controlar el cicle de foscor que sense remei ens abraça.

No és un cicle negre que vingui de fora com una conquesta; és dins de cadascú. Cadascú és l'artífex de la repressió que executa, que recolza, o que ignora incrementant el seu poder. El cicle medieval neix dels instints d'espècie despertats pel clima social, i els instints estan dins de cada individu. Resta només una acció digna a engegar: resistir, crear, creure, esperar, empenyer... una nova humanitat que naixerà rere la tempesta de negror que ens comença a abraçar; una nova humanitat de flors i cançons, de llum i tolerància, d'imperfecció i pobresa alliberadora, de rius i camps i platges sense formigó ni rajoles, de cossos alliberats, de ments buides de qualsevol "isme" (qualsevol!)... Ens toca resistir, no pas per canviar el món, sinó perquè mentre hi hagi una sola persona que cregui en la llibertat, l'esperança de la nova renaixença persistirà i es farà efectiva.

Cada instant, en si mateix, és vida.

Com més passa el temps, més m'adono que les coses tenen valor no pas per la seva utilitat, sinó per elles mateixes. Podria dir que cada instant s'ha de justificar per ell mateix si realment calgués justificar-lo, però és que "justificar" és una falsa exigència humana, que no té un sentit absolut. Cada instant s'ha de viure per ell, defugint el seu paper de graó o d'empenta cap a qualsevol altre objectiu.

De fet, les angoixes del món, moltes d'elles, són això; el pèndol que tracta de sostenir-se en una posició allunyada del seu equilibri, cap al passat, o cap al futur, defugint el present. El pèndol del cor humà oscil·la i oscil·la, i mai s'atura. La malaltia de la utilitat, del "mor avui per viure demà" condemna milers de vides a no arribar a viure mai; demà hi haurà alguna altra raó per posposar la vida, per continuar existint per un temps que ha d'arribar, i que mai no acaba ni acabarà d'arribar.

Cada instant és un regal. Cada instant, en si mateix, és vida. Sigui de feina, d'estudi, de contemplació, de festa, d'exploració... cada instant és intensitat de vida. Cada instant és un temps nou que ens fa nous. Tenim la capacitat màgica d'esdevenir nous a cada nou instant, però el món fustiga i demonitza el canvi com si signifiqués la renuncia a l'honor o als principis, la traició als ideals. El canvi és l'única possibilitat de salvar la persona de les forces que la volen convertir en un mitjà, en un instrument.

N'hi ha que voldrien fossilitzar el temps perquè els qui ells consideren el seu enemic mai no pogués canviar; el canvi els espanta, potser perquè la necessitat instintiva d'odiar qui els ha fet mal tem haver d'acceptar un canvi a bé en el seu enemic. Necessiten, destructivament, que el seu enemic tingui sempre el rostre horrorós del mal per a justificar un odi que no volen abandonar. Són enemics del canvi que es produeix a cada instant de la vida, que cal que es produeixi. S'acaba un temps per començar-ne un altre; i el canvi és una realitat objectiva, natural, imposada per l'ordre ontològic. No ho és el recompte del mal ni el fals concepte tribal de justícia que les societats sapiens eleven al rang de diví.     

Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008

RECORDANT...


Divendres passat vaig tenir el goig de guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real en l'apartat de Narrativa, amb una obra que vaig escriure al juliol del 2007 i que en el seu moment em va portar molta feina de documentació, ja que la vaig situar enmig del primer bombardeig de Lleida a la guerra cívil, al novembre de 1937. Gràcies a l'esforç d'escriure aquesta micronovel·la, he après molt dels Heinkel 111, de la psicologia i les circumstàncies dels aviadors de la legió Condor, de la vida a la Lleida republicana, dels estralls d'aquest primer bombardeig, de la geografia de la comarca a l'any 1937. Haig de dir que alguns dels personatges són reals. Els he agafat sencers, amb les seves circumstàncies històriques i personals, les seves idees, les seves experiències, els seus records; per a tot seguit obligar-los a participar en una ficció ( és a dir en una història no real) que els situa en una perspectiva de clarividència bastant dura, que revela la faç real i objectiva de la guerra i esvaeix idealismes genocides. Vull afegir que he modificat el nom real d'aquests personatges històrics per evitar molestar qualsevol dels seus familiars; fet i fet, foren individus similars a molts d'altres que en aquell mateix context jugaren un paper idèntic. El llibre serà editat l'any que ve.

Vaig tenir el goig de compartir el guardó amb la Teresa Serramià Samsó, companya del web de relatsencatalà, que va guanyar en l'apartat de poesia i a qui feia molt de temps que tenia ganes de conèixer personalment.

El Certamen, en l'apartat d'assaig, el va guanyar Onofre Flores, amb una obra sobre la història de la Banda municipal de Vila-real.

Estic, doncs. molt content per aquest triomf, que m'ha costat molt i molt; més del que pugui semblar des de fora.

Notícies relacionades:

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/noticia.asp?pkid=406556

http://desdevila-real.blogspot.com/2008/09/certamen-literari-ciutat-de-vila-real.html

A Lluís M. Xirinachs

RECORDANT...

Fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi. Et coneixia pels Esquirols, per les imatges en blanc i negre de la televisió, per les explicacions dels meus pares. Vaig sentir com si em retrobés amb una mena de mite oblidat i incomprès.
Em va sorprendre la teva alçada i la joventut dels teus ulls.
No puc estar d'acord amb la teva mort, que segons que he llegit, ja planificaves, ja portaves en ment. Crec en la vida per damunt de les causes; mai en una vida sense causes, però menys en una causa sense vida.
Bo i tot, encara que no estigui d'acord amb la teva mort, respecto la teva decisió, i estic convençut de la rectitud de la teva consciència. Fet i fet la teva vida va ser caminar lliure, propietari de les teves decisions, fidel al teu país, i absolutament alliberat de qualsevol jou.
Per tot això, continuo pensant, en aquests dies en què se't recorda d'una manera especial, que fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi i poder-te parlar de relatsencatalà, web que immediatament vas recomenar a la senyora que caminava agafada del teu braç.

"No és en va el teu gest, company,
quan es perd cobert d'espessa boira,
ni el teu crit, que es transforma en clam,
perquè en tu som tots com un sol home"

Colze amb colze (Esquirols)

.

Sounds from the space. Sounds from the past. May be sounds from someone.

I took the repeating extragalactic radio signal that Chime telescope detected from 1500 milions years light distance, and I got lower its speed and frequency to listen the sound more in detail. You can perceive a kind of arpeggio, or scale going down.

By my view, this gradation of tones are likely natural , like the rebounds of a ball when it falls only by the force of gravity. If it had a technological origin, the musical sounds wouldn't draw such a gradual scale or arpeggio.

Una espècie creguda que encara no és el que es pensa que és.

Fer d'oposició, com fer de fiscal, com esdevenir una veu obsessivament crítica només per ser una bona oposició... és deixar de ser humà. No hi ha més matisos. El sistema sostingut pels humans preveu i enquista la inhumanitat; s'ha resignat a ser la maquinària d'unes bèsties que simulen una civilització superior. La llavor del mal no és a cap diable, ni s'explica amb raonaments teològics o sobrenaturals, rau als gens, a cadascun dels gens, brolla de la força atàvica de l'espècie; el grup és una bèstia descarnada amb un vestit de gala. 
Les necessitats d'espècie no es comuniquen als individus de la mateixa, s'amaguen dins dels cops amagats de l'inconscient de cadascú com a conseqüència de la informació genètica. Per això el regidor de l'oposició de qualsevol ciutat busca punts febles, els exagera, els magnifica. Per això el defensor d'un grup ideològic, veu dimonis en els seus oponents, i els condemna sense judici, i els prejutja, i els sentencia sense ni tan sols ser jutge. Per això no deixarem de ser capitalistes, imperialistes, conqueridors, genocides, insensibles, xovinistes, cecs, arrogants, escèptics, orgullosos, ignorants inconscients, per això evito i evitaré les organitzacions sapiens, les juntes, les comissions, les directives, les plataformes... Qualsevol organització Sàpiens està en mans dels impulsos destructius d'espècie  mentre no aparegui un fenotip superior que ens faci humans de debò, em refereixo a humans com el que ens pensem que som, o com el que intentem ser, o com el que juguem a ser. Hi ha gent capacitada per a conviure amb aquesta mena de bèsties; jo no en sóc capaç,  prefereixo la companyia dels éssers estimats, i d'aquells altres éssers que per edat encara no han desenvolupat els fenotips agressius sàpiens, que són els que van exterminar els neandertals i la resta d'espècies humanes no sapiens.
.
.
.

Els guardians de la porta

El guardians de la porta són universals; protegeixen la puresa del que hi ha darrere la porta. Amb una espasa blanca i lluminosa, fan guàrdia ben ferms i amb rostre angelical; han d’evitar que la perversió del que és imperfecte embruti l’espai immaculat que ells estimen i del qual només ells, i uns quants escollits més, en són dignes. De guardians n’hi ha a tots els àmbits, a totes les disciplines, a totes les terres i cels, a totes les cases i palaus. S’entesten a distingir el bo del dolent, la palla del blat, l’aprenent del mestre. Es fixen en l’etiqueta, no van més enllà, perquè l’etiqueta els ho diu tot. De fet, valoren les etiquetes, la roba, els uniformes, els distintius… són el reflex dels mèrits que garanteixen la puresa. Ho tenen tot apamat, mesurat, legislat… No els importa gaire el de dins del rebost, la fusta i el diseny del rebost els ho explica tot. Els agraden els miralls, el maquillatge, els marcs que envolten els títols, la seguretat de les càtedres, les corresponsalies, les places, les resolucions, els punts, els drets adquirits, i la contundent defensa amb ungles i dents d’allò que un dia van aconseguir i que els permet conservar privilegis sense haver d’arriscar el seu prestigi amb experiments, investigacions, proves, apostes, progrés, inventiva, creativitat, iniciativa, emprenedoria, esforç voluntari no remunerat, altruisme o bogeria passional. La professionalitat els du a esquinçar bogeries i passions, i a defensar, com a vigilants que són, el seu territori conquerit. La il·lusió i la passió van morir fa molts anys quan eren joves, i quan van decidir vigilar el jardí secret de la puresa conquerida per als escollits, i apartar al poble, a la plebs, lluny, a on han d’estar els qui no en saben prou.

Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable.

La nit, quan el cor està trist, és com una presó insuportable. Quan la solitud no és buscada, quan esdevé enmig de la multitud, quan no albira una solució clara, quan es topa amb l'odi o la incomprensió... es converteix en una llosa, en un verí que ens atordeix i ens impedeix de veure-hi clar. Tots hem passat períodes d'aquesta mena; dies, setmanes, potser mesos en què ningú no ha tingut la capacitat d'il·luminar-nos. Algunes d'aquestes situacions, quan succeeixen, semblen tan absolutes que les considerem, obnubilats, el tot de la vida. Llavors, arriba algú i canta una cançó, o la cantem nosaltres; arriba algú i, sense dir res, ens mira amb afecte. Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable. Llavors som lliures i la tempesta irracional del mal s'allunya qui sap si per sempre.

Quan somrius...

Auld Lang Syne

Vaig tenir l'alegria d'acabar l'any veient com la família Gavin d'Irlanda em publicava, al seu espai Gypsy Channel TV, la segona de les cançons que vam gravar a Irlanda al més d'agost; un poema de Robert Burns en escocès del segle XVIII. 

Aquesta serà també la meva primera publicació de l'any 2019 al blog Nuesa Literària.

Bon Any!

Quan torni a escriure...

Quan torni a escriure, evitaré els mussols,

i els bolets lluminosos amb textures de mel,

i els pastissos de nata, amb alcaldes i festes,

i els barrets d'astracan amb sabates de músic.

Quan torni a escriure voldré ser petit,

i a les nits cantaré amb els gats a la teulada,

sota una lluna enorme, la solitud i el mar

de lluny, i amb la ventada, m'acostarà fragàncies.

Quan torni a escriure, defugiré els imperis,

i els llampecs fabricats als despatxos dels tigres,

i els lleons del davant dels palaus, i el ressò

tan intens, tan bufó, dels sacerdots del segle.

Quan torni a escriure, evitaré els sagrats

anyells de gla i de saba vora del Partenó.

Begut, i a una taverna, ploraré amb els acords

del piano d'un pobre, de les cordes d'un boig,

i pintaré uns pocs mots en un paper saur

esgarrapant tossut fins que s'hi cali foc.

Els escriuré pels astres, pels infants i els records

d'una nit a la platja amb la xardor d'agost,

des del quarter del bar, derrotat i galdós, 

si m'esforço una mica, em semblarà que hi sóc. 

.

.

.

Vergonyes que els "civilitzats" no senten.

El concepte humà de "justícia" és una fal·làcia originada per l'instint evolutiu que mou a la venjança. A banda d'això, és, o hauria de ser, motiu de vergonya, el fet de ser cap d'un estat sense haver estat votat pel poble. I és, o hauria de ser també, motiu de vergonya, considerar-te legitimat a tenir més drets que altres persones, a posseir més diners o més recursos, només pel fet d'haver nascut en una terra que té més diners i més recursos (es neix a un lloc o un altre per atzar). És per tant incoherent ser antimonàrquic i alhora no revoltar-se contra el caràcter absolut de la propietat privada, que és el que sosté el sistema capitalista.

I és, o hauria de ser, motiu de vergonya, considerar i forçar a un poble, a pertànyer a un estat polític, sense preguntar als seus ciutadans si hi estan d'acord. Per això la guerra de conquesta és motiu de vergonya. Per això, és inaudit que, a ple segle XXI, hi hagi qui justifica la colonització d'Amèrica, sense adonar-se que va significar que un poble estranger conquerís pobles sobirans, i que un poble estranger imposés els seus costums, tradicions, cultura... de l'estranger, menystenint, per una actitud ignorant i xovinista, els tresors culturals dels pobles conquerits.

Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal

Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el Sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar. De fet, quan som petits, en sabem moltes, de coses, que ningú no ens ha d'explicar. Sabem que existir és bo encara que ens facin por algunes coses. Sabem que estimem els pares, els germans. Sabem que l'olor del bosc és agradable. Sabem que ens agrada més un bosc ple d'arbusts, sense camins ni dreceres, que no pas un parc urbà ple de facilitats previsibles. Tot això ho sabem quan som petits; i no ens ho han explicat. 
La saviesa de quan som petits és menyspreada pels fariseus. Tampoc no ho diuen, que la menyspreen, però es nota quan parlen. "El nen", diuen, fins i tot quan es refereixen als fills grans i majors d'edat. "El nen". I parlen amb un to de superioritat del món dels nens com si fos una juguesca ridícula, perdonable, graciosa fins i tot.
Els fariseus han estudiat, i són grans, encara que alguns siguin joves. Els agrada molt l'aspecte de les coses, de les persones, la imatge, les formes. Adoren les formes i arriben a creure que són el tot. Els nens. en canvi, són de la terra; els agraden els porcs, les granges, el fang, les pedres, la pluja, els bassals... Els Fariseus adoren els ritus, la sacralitat de tot, la superioritat del poder i el domini establert. Creuen en dimonis i en déus, en bons i dolents, i no canvien ni un bri d'allò que creuen, perquè estan atrapats pel dogma, per la por a l'infern, per les creences que els van introduir quan eren nens i quan es van creure que ser nen implicava patir de manca de saviesa.
Però, aquí, al Montcau, a la seva pedra roja, amb aquest flaire de romaní i farigola, amb el soroll a cops esvalotat dels senglars corrent amb els cadells... Aquí... sols i sense claca, els fariseus se senten buits. 
La terra ens retorna aquella espontaneïtat dels deu anys. Naixem i ens trobem nens o nenes. I vénen els homes i dones grans i van dient la seva. Ens ho creiem tot. Sempre és així fins que un dia, alguns potser descobrim que allò que ens explicaven ni ells no ho sabien del cert. D'altres s'ho continuen creient i es converteixen en els homes i les dones grans que s'acosten als nens i les nenes per a fer-los creure el que no saben del cert, el que els han ensenyat a edats tendres en què t'ho empasses tot.

Tot canvia quan un dia descobreixes que el món de debò, la Terra, el firmament de la nit amb els astres més propers encesos, la riba còsmica... és infinitament més bell que el recaragolament antropocèntric i mític dels fariseus i els seus derivats. La natura no ha inventat inferns eterns; tot s'acaba, el bo i el dolent; o si més no, tot es transforma. Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal. Cap animal, fora del mono sapiens, ha torturat mai cap altre animal. Cap animal, fora del pedant sàpiens, s'ha inventat doctrines que condemnen a l'infern i que dibuixen un déu infinitament feliç malgrat els condemnats i malgrat els que es moren de gana. Cap altra bèstia ha extingit quasi completament totes les altres bèsties; cap, a excepció de l'Homo Sapiens, que desenvolupa un creixement bacterià a la seva població, que canvia el paisatge com les cèl·lules cancerígenes canvien un òrgan sà.
 Aquesta espècie s'ha allunyat tant de la terra, del paisatge del Montcau, de la visió dels estels a la nit, del caliu de les fogueres davant de la cova quan els avis explicaven històries als petits i els cantaven cançons... S'ha allunyat tant de tot això, que s'ha convertit (en la persona dels seus fariseus tan abundosos) en el dimoni que s'ha inventat ell mateix per a justificar la seva pròpia deriva. És un individu, el fariseu poderós (laic o creient tant se val), corromput en el seu orgull, que pel vici de no dubtar del que li han ensenyat sempre, roman al seu error, convençut que és un sant, que és savi, que és bo... mentre defensa i col·labora en la construcció d'una societat falsa, injusta, elitista, classista, masclista...
I no se n'adona.

Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar.

Desaprendre, igual com desobeir, és potser un els actes més contundents i més importants de la construcció personal.

Hi ha gent que no és que posin un punt agre a la vida, és que són agror, la duen a dins; a estones l'adormen amb píndoles d'ego i fantasies de l'inconscient; però estan amarats i amarades a l'agror, a la ironia, a la sàtira, a l'escepticisme, a la negativitat. Per intentar entendre què són i què tenen ells, miren el que són els altres i el que tenen els altres. I quan es miren a si mateixos, miren els títols, les càtedres, les fites; sobretot, les que són més valorades socialment, acadèmicament, mediàticament... Viuen amb una perpètua angoixa pel que fa a les lloances i els èxits dels altres. No saben, no poden, no aconsegueixen, no entenen... la felicitat que produeix estimar la petita cosa que som cadascú, per petita que sigui, o agrair el raig de sol que entra per la finestra, o el gust de no jutjar els altres, o la discreció de passar desapercebuts si es pot, o la dolçor vital de no criticar ningú, o el plaer de somriure sense interpretar... No poden. I no en són culpables.

Sóc dels que, malgrat el pes contundent de la càrrega genètica, creuen en el poder de l'educació; de la bona i de la dolenta. Totes dues fan la seva feina. L'una construeix, l'altra deforma. Tot allò que hem escoltat als primers anys de la nostra vida, el valor que donaven a les diferents realitats de l'entorn els qui ens van educar, la manera de mirar d'ells, les prioritats, les jerarquies, les pors, la vergonya, la culpa... Com esponges, ho vam absorbir tot. I amb la garba de la genètica, vam aparèixer un dia en una societat que a banda de totes les influències inicials, també educa, i també deseduca. 

A cops, alguns, i de vegades, tenen el privilegi de desaprendre. Desaprendre els valors que no ho són. Desaprendre les mirades que no són naturals o que obeeixen instints o tradicions inhumanes. Desaprendre és una part important del procés educatiu, i és potser la més difícil, perquè, sovint, l'instint d'obediència als líders de la tribu, als ancestres, impedeix el difícil gest de llançar-se al mar quan s'està a més de mil quilòmetres de costa i l'aigua és negra i freda, i les onades, enormes. Però si saltem, descobrim que ens convertim en amfibis, i que el món és veu diferent des d'altres punts de vista, i que si som capaços de parlar llengües que tenen diferents accents, ens serà també més fàcil comprendre com en som de diferents tots, i com ens pot enriquir no partir de dogmes apresos, sinó contemplar la realitat com és i gaudir de la seva bellesa.

Desaprendre, com desobeir, és potser un dels actes més contundents de l'auto construcció personal quan brolla de la voluntat i de la necessitat de ser sincers amb la vida. I és també el gest més alliberador, perquè tornem a néixer.

I mirant la bossa que portem, observem el que hem desaprès i llençat; ja no hi és; però dins la bossa, hi queda tot allò de bo que ens han ensenyat i que no hem rebutjat: l'essencial, el que trobem dins nostre, l'energia d'on agafem la força necessària per explorar aquest món tan bell i tan ple de gent tan meravellosa.

El món és ple d'àngels, de persones bones, algunes de les quals encara potser no han descobert que ho són, o que tenen por, o que estan tristes, o que una part del seu cervell, sense ni tan sols saber-ho elles, està trista.
Hi ha qui parla de neteges, de desinfeccions, quan es refereix a persones, a persones humanes; és el llenguatge de la racionalitat descarnada, l'agror, l'escepticisme, i el sublim i sibil·lí art d'intentar manipular els altres en benefici de la pròpia comoditat; no són culpables tampoc de no haver desaprès. Afirmen ser allò que a les seves orelles els sona bé ser, però no se senten ser res; agror, por, ego, inseguretat, orgull, ignorància essencial de l'essencial. No són culpables. Necessiten amor, com tothom; si cal des de lluny si tenen punxes. Si es pot, de més a prop; cadascú coneix la seva força i sap fins a on pot arribar.



  

Quanta, quanta... miserable violència! Primats que no saben que ho són!

Tornen aquells temps, estimat blog, en què ens llegim i ens escrivim tu i jo, i quatre meravellosos gats més que sempre seran benvinguts; però... igual com passava al principi, tot allò que ens diem té un valor infinit, perquè ho diem amb sinceritat. Aquest és un oasi a on la censura i l'autocensura no hi tindran mai lloc malgrat l'odi dels enemics de la llibertat.

Començo pensant en l'Otegi, algú que va treballar fins a perdre la llibertat perquè el terrorisme s'acabés. Diuen que va ser membre d'ETA; jo no ho sé, però no ho considero essencial, tenint en compte que ha treballat (sense preocupar-se de les conseqüències personals que això li podria comportar) per tal que ningú hagués de morir, ni viure amb por, a causa de les seves idees, al País Basc i a Espanya. M'importa qui és ara, no qui va ser, si és que va ser alguna cosa. 
Aquest dret al canvi, a la rectificació, a la lluita per la pau dels qui no sempre han tingut clara aquesta necessitat de lluitar per la pau, és un dret humà i una exigència de cadascú amb cadascú. 
Gent que va missa, que parlen de moral, que defensen les bones formes, que reivindiquen el seny... anomenen terrorista a Otegi per un suposat passat, sense tenir en compte qui és ara, què ha fet ara, què ha aconseguit ara... No tenen la mateixa vara de mesurar pels seus reis, pels seus dictadors, per les injustícies històriques... Disculpen qualsevol atrocitat, a cops amb el mediocre "I aquests ho han fet pitjor...". I continuen anant a missa i mirant l'Otegi com si fos el jove dels anys setanta, que ja no és, només perquè té unes idees contràries als seus dogmes polítics i religiosos. 

Els ultres amb tern i formes suaus, manipuladors, de guant blanc, amb la seva intolerància a la dissidència, ataquen fins l'ètica de la mateixa religió que afirmen professar, negant el dret a la rectificació i al canvi de persones humanes.

Com podríem parlar d'amor si no creguéssim amb tota l'ànima que l'amor és més important que la llei i que el càstig, que només és absolut l'amor, i que la resta són convencionalismes de l'època i del temps que vivim. Neguem-nos a parlar d'amor si no és amb la intenció neta. Rentem-nos la intenció amb aigua i sabó abans de mentir parlant d'amor quan no veiem persones sinó subjectes jurídics. Perquè sabeu...? Tancar a la presó a algú durant dècades és pitjor que matar-lo. Negar-li el plaer de trepitjar el fang humit dels camins del bosc, de respirar l'alè del romaní i de la farigola, de contemplar una posta... i tot això durant dècades... Robar-li la infantesa dels fills, la pluja de tants dies, la mar, els carrers del món, el contacte amb la humanitat... Si el matéssiu, no li fareu tant de mal. I alguns de vosaltres, que us considereu catòlics, i que us teniu per bons, aplaudiu amb les orelles l'empresonament de tantes persones bones a les quals anomeneu criminals. Heu perdut la vergonya, el sentit del patetisme, l'amor a la vostra pròpia dignitat. No estimeu ningú, perquè no els estimeu a ells. Us penseu que l'amor és un barret que es treu i que es posa per abillar-vos i quedar bé amb els companys de confraria. No estimeu. Us fan fàstic les persones que no pensen com vosaltres, i la vostra ment troba més còmode considerar-los criminals i destruir-los la vida. Si les executéssiu, no els faríeu tant de mal com engarjolant-les durant dècades. Sou aparença de senyors, però us arrossegueu per terra com els rèptils. Feu apologia del dolor dels innocents, i jugueu amb els mots com si la veritat depengués del vostre poder manipulador. Només vosaltres us podeu salvar.

I durant segles, s'ha considerat que la tortura i mort d'una persona salvava la gent. Jo us puc dir que la tortura i la mort no salven de res, que el que salva és ser bones persones. Pere no era Satanàs. El Jesús que vosaltres considereu déu es va equivocar deixant-se matar, si és que es va deixar matar. Déu no necessita que els innocents siguin torturats, perquè si així fos no seria déu; s'assemblaria més als miserables déus mitològics, plens de defectes humans, com la ràbia, la rancúnia, l'enveja. El déu que us heu inventat és un déu mitològic que procura inferns eterns per aquells que es moren, quan per contra, els metges, amb un amor infinitament superior al déu que us heu inventat, intenten salvar-los la vida, independentment que sigui bones persones o no. La justícia que atribuïu a déu és una mena de ràbia desbocada, venjança, rancúnia... que segons la vostra doctrina es calmaria amb un suposat infinit i etern dolor sobre una pobre criatura culpable i miserable que va ser feta així, o potencialment així, pel mateix déu que la castiga. No us fa vergonya descriure déu així? No us fa por que el déu de debò s'enfadi amb vosaltres de tan malament com esteu tractant la seva imatge?
Tots els éssers humans tenen una dignitat infinita que no poden perdre ni que ho vulguin ells. Tots ells són infinitament estimats per allò que està per damunt de l'existència. Totes les consciències són adorables. Totes han nascut per estimar i per ser estimades. Totes formen part d'aquesta natura que ho embocalla tot, que mata i que far néixer, que dibuixa paisatges indescriptibles i que ens regala un silenci abillat de sons majestuosos, el símbol de la lentitud i la força dels segles. Fóra bo que busquéssiu déu rere les fulles dels arbres, a l'aroma de la pluja, a les corbes immensament belles d'un cos nu i viu, a la veu d'algú que canta amb l'ànima, al tacte de la sorra sota les plantes dels peus, a la dolçor d'un son reparador, a la rialla d'una criatura.... Deixeu-vos de lleis, de càstigs, de focs i de ràbia... la justícia és la destrucció del mal, i cap persona és el mal. La vostra fe violenta us fa ser violents, ni que els vostres actes apareguin com a pacífics. 
Es pot ser violent en una oficina. Es pot ser violent, ràbiosament violent, en un jutjat, i sense aixecar-se de la cadira. Es pot ser inhumanament violent en un banc. Es pot ser violent mentre somrius i menteixes, mentre dones la mà i odies. Les doctrines religioses violentes fan que les persones siguin interiorment violentes, i que sense adonar-se'n, generin una violència invisible però tremenda allà a on vagin. Contempleu trenta infants silenciosos amb la mirada trista, i no us penseu que estan en pau, probablement visquin enmig d'una violència anomenada indiferència, solitud, por, inseguretat, pressa, estrès...

No heu pensat mai que la vostra obsessió en aconseguir que un grup funcioni amb normes repressives és una forma invisible de violència i un fre a l'educació? Quan és que fa bé algú alguna cosa, quan ho fa per la imposició de les normes, o quan ho fa perquè creu que és bo fer allò que està bé? La substitució de l'educació per les normes significa la mort del progrés individual; l'abundor de normes, de permisos, de límits, de repressió, de crits, de renys, de càstigs, de claus, de portes, de panys, de reixes, de controls... indiquen que una societat té por d'ella mateixa i que enfosqueix la llum que tantes persones tenen dins; llum que necessita fer una instància per brillar. 
Les normes no substituiran mai la necessitat dels valors i del valor de les persones. 
   

El dia que mentre estava sopant en un restaurant d'Irlanda en Mickey McConnell em va demanar que cantés una cançó.

Estava sopant al Restaurant McMunns de BallyBunion quan de sobte Mickey McConnell em va demanar que cantés una cançó. I em vaig sorprendre tant que només se'm va acudir de cantar una de les cançons més famoses de Catalunya, del grup Esquirols, sobretot pels que hem estat a esplais.

Va ser un moment molt especial.

La imatge

Ni una pedra simètrica. Ni una posta igual que una altra. Cap gra de sorra repetit. La imatge de la la Terra i de l’univers és atzarosa i lliure, no subjecta a cap estil, salvatge en el sentit més literal de la paraula, i infinitament bella.

Els humans tenim la tendència a la uniformització. Uniforme, que ve de “Una Forma”. Però a la natura no hi ha una sola forma, perquè no és reduccionista ni té traces d’autisme com la nostra ment humana.

Diuen que hi va haver una època, fa desenes de milers d’anys, en què els humans, com a espècie, teníem, tots, traces d’esquizofrènia. Quan passava això, l’esquizofrènia no era considerada una malaltia, sinó una manera de ser, un do; significava la capacitat de parlar amb déus i d’escoltar oracles. 
Diuen també que la humanitat amb els milennis va canviar, i que les traces d’esquizofrènia es van fer residuals dins la població; i que les traces que la població va experimentar a continuació, i que encara experimenta, són de quelcom similar a l'autisme; l’obsessiva necessitat d’assolir una única forma, estil, línia, harmonia… en els objectes elaborats: els camals dels pantalons iguals, una cama de l’altra; els mitjons iguals, un peu de l’altre; el cabell, pentinat; l’estil, el majoritari. La decoració, el disseny, les formes del dia a dia… totes elles dins la línia majoritària de l’època i del lloc.

Però el cert és que la natura sempre va per damunt de la reducció humana, i és diversa, sovint imprevisible, caòtica en les formes. Des de Schrödinger i Planck, també és indeterminada… i sobretot, sobretot… immensament bella. Tambés és antropocèntricament parlant, imperfecte… en el sentit que genera individus diversos, amb mutacions i variabilitats que provoquen una selecció genètica cruel, però real. La realitat és diversa, i conté en ella mateixa una bellesa difícil, però enorme. 

D'altra banda, el perfeccionisme és la mort de la creativitat. Exigiu-li a algú la perfecció abans de poder dedicar-se a alguna activitat, i aconseguireu que mai no progressi i que l'acabi abandonant. Qui de nosaltres parlaria si de nadons ens haguessin fet callar perquè no parlàvem prou bé?

La meva imatge és la terra i la pedra mòlta; l’onada i la nuesa; la satisfacció de no amagar-me com a principi identitari; el viure sense por; el goig d’expressar el que penso i el que estimo i no ocultar-ho; el gust de caminar satisfet del que he après, del que he sentit, del que he viscut, i no dissimular-ho. La meva imatge és una cançó d’esplai, l’olor de suarda després d’una excursió al Collsacabra, una cabana feta amb palmes en una platja deserta de Tarifa, arrossegar-me pel fang i rentar-me amb la mar, la llibertat de parlar (com diuen els americans) "freedom of speech", el dret a ser diferent o igual pel fet de ser jo, la convicció que els diners i el preu de les coses no les dignifiquen, el plaer i l’honor de fer el que faig perquè m’agrada fer-ho, i fer-ho bé, i no per cobrar. Aquesta és la imatge tal com jo l’entenc; una conseqüència d’una manera de fer les coses, no pas una línia uniforme, ni una marca comercial, ni una aparença. Quan la imatge és aparença, llavors és una disfressa, i una mentida. La imatge ha de ser el besllum d’una realitat que brolla de l’interior i que és tan lliure que fins permet l’anarquia. I que és tan lliure, que no s’amaga, que no té por, que no se sotmet.
.
.
.

L'oximoron de la justícia

Com una estàtua de marbre blanc,

el tacte fred, la textura suau;

gèlida i eternament dura.

L’àngel cruel, lent i inhumà de la justícia injusta.

Llavis fins.

Simulació d’una ànima que és sols un codi.

Oxímoron que tem la gent normal,

perquè en mirar l’estàtua, se saben cap de bestiar,

aliment de voltors.

La toga va estudiar amb orgull,

una doctrina que es vesteix de pau i practica la guerra.

Avui,

els fruits del seu estudi són el dolor de les famílies,

l’empresonament de més de dos milions de lliures voluntats polítiques,

l’execució freda, i en diferit, d’un país sencer;

genocidi invisible de milions d’esperances.

Blancs cabells de marbre fred,

mirada buida, orgull silent que es devora a si mateix.

El discret pas de la mort;

figura fosca esbossada en oli odiant;

oli fet protocol, llei i sentència;

oli elegant, gris, repulsiu, llefiscós, inhumà.

Et mastego i ets pedra amarga.

Et miro i ets llum negra,

foc que glaça,

somriure que menteix.

Necessites un vestit que atorgui dignitat;

tu n’has foragitat la teva.

Mai no podràs estimar cap infant,

perquè, en benefici de la teva estàtua,

has esquinçat l’ànima d’uns quants infants.

El teu servei és la sembra del dolor,

per fer créixer l’espiga de la ignonímia,

i segar, al juny, la collita de l’imperi del mal.

Ets el mal sense ni tan sols sospitar-ho.

La teva missió és obediència;

el teu pensament, el mecanisme tendenciós del poder;

i el teu nom, legió.

Quant tens gelosia, jo ho noto, ho sento. Tu no ho saps, però ets una titella del teu inconscient.

La ignorància d'algunes persones pel que fa al funcionament de la ment, de la seva ment, i del poder de l'inconscient, del seu inconscient, en relació a la fabricació dels pensaments, provoca que siguin titelles, els fils de les quals estan moguts pels seus instints més primitius.

Molts pensaments que aparentment desenvolupem de manera lliure i voluntària, estan suggerits, alimentats, fabricats... sense que ho sapiguem, per la part de la ment de la qual no som conscients (inconscient), però que té capacitat per raonar, calcular, decidir, parlar amb la nostra ment...

Si ho saps, l'inconscient ho té més difícil. Tu deixes de ser impulsiu, analitzes perquè t'ha vingut aquesta idea, dubtes d'ella, t'esforces a ser objectiu encara que allò que la teva raó dedueix en ser objectiu, et molesti. Fas un exercici d'humilitat, i descobreixes en tu mateix aquella misèria tan comuna a tots els humans, fruit dels instints de competició, o conseqüències de males experiències infantils. Llavors, quan et descobreixes, l'inconscient es declara derrotat, i els pensaments que acaben apareixent no són els que fabrica ell, sinó els que tu saps que són certs.

Si no ho saps, ets una titella del teu inconscient, i esdevens envejós, gelós, malfiat, venjatiu, rancuniós, violent... i com a conseqüència de tot això, infeliç.

Si expliqués això a una persona de la qual estic convençut que és una titella del seu inconscient, no m'entendria, ni ho acceptaria, perquè té un títol universitari important... i és clar... amb aquest nivell, no cal que li expliquis res. Una persona que té un títol dels grossos, ho sap tot, té un nivell, i si alguna cosa no entén, vol dir que aquesta cosa és falsa, perquè una persona amb títol gros gros... ho entén tot.

En conseqüència... qui no és humil... és una titella del seu inconscient.

La humilitat ens permet gaudir amb les lloances que reben els altres, i que quasi sempre són merescudes, i agrair a l'existència haver pogut compartir un temps amb aquestes persones merescudament admirades. Ens alegrem de la seva alegria, i gaudim el doble, perquè la seva sort és motiu d'alegria per nosaltres, igual com la nostra sort és motiu d'alegria per nosaltres, per tant, doble alegria.

He conegut les vostres pors.

Interpretació trobada a YouTube de l'Escola de Música de Tàrrega

He conegut les vostres pors, i ha brollat l’amor espontàniament com l’aigua d’una deu. Fills de l’espècie, de la cultura ancestral que generació rere generació ha deixat en herència l’ambígua força humana, a mig camí entre la negror i la llum. Cada naixement és una aposta de la vida per l’amor; l’amor que arriba rere cada evolució, rere qualsevol espurna d’intel·ligència.

Necessitem, els humans, una mà damunt l’espatlla; una carícia al darrere del coll; un amor que sigui de debò.

Què és un amor de debò? Un amor de debò és un amor incondicional: “T’estimo encara que erris, encara que t’equivoquis, encara que fracassis, encara que cometis errors. Estic aquí per tu, no pel que fas, no per com ho fas, sinó perquè existeixes. T’ajudaré sempre, encara que no t’ho mereixis; quan no t’ho mereixis, és quan més amor necessites.”

Els fills necessiten un amor incondicional, que, sense renunciar a assenyalar el que està malament, no abandoni la tendresa, el suport, l’ajut, l’afecte… a canvi de res, perquè sí. Aquest amor atorga la força, la confiança, l’alegria, la fe en l’existència… necessàries per a créixer emocionalment. Els adolescents supliquen en silenci aquest amor amb cada menyspreu que dirigeixen a la persona a qui més estimen. Necessiten, inconscientment, maltractar qui més estimen per a sentir que tot i així continuen sent estimats. Bona part del conflicte de l’adolescència neix de la necessitat de l’amor incondicional que sovint no es troba. Els educadors ens ensenyen normalment a negociar, a fer bondat sota amenaces, a oferir un comportament adequat a canvi de no ser castigats, a canvi de ser estimats… i és un error, perquè l’amor, com la respiració, com l’aliment, com la vida… no és moneda de canvi, és una necessitat vital.

He conegut les vostres pors, i són com les que tenia jo a la vostra edat: sovint insuportables, injustes sempre, angoixants… Però malgrat aquestes pors, l’esperança és un poder encara més fort, i la trobareu; enmig de la nit, us guiarà la llum de la vida que brolla arreu. Quan us sentiu esgotats de buscar el Sol, sigueu vosaltres llum, i l'amor existirà.
.
.
.

Dedicat als adoradors de la Gran Puta

Divinitzeu la llei. La poseu per damunt de la persona humana. “Si la llei no és bona es pot decidir canviar-la, però cal obeir-la fins que la canviïn”, dieu, amb trampa, ocultant que no voleu canviar-la, perquè gaudiu amb el sofriment dels qui per ser dolenta se l’han saltada.

Sou hereus de Roma i els seus valors incívics. Nomeneu Roma com la mare de la qual hem heretat els valors de la nostra incivilització que vosaltres anomeneu civilitzada: propietat privada per damunt de la dignitat humana, posessió i persecució dels diners legals per damunt de la vida humana, l’imperialisme justificat per l’aureola mítica dels personatges sanguinaris del passat, la persona com a bèstia al servei del poder… Condemneu qualsevol altre civilització anterior a Roma, anterior al descobriment i genocidi d’Amèrica, sense ni tan sols conèixer els seus valors, perquè van ser cremats pels vostres. Anomeneu salvatges als indígenes precolombins i sou indulgents amb els poders eclesiàstics que bullien vives les persones només perquè no creien en el que la llei deia que s’havia de creure. Quan convé critiqueu el mal que veieu en els altres, quan el mal s’evidencia com l’essència i la normalitat dels vostres, el negueu, el disculpeu, el menysteniu.

Adoreu “la gran puta”, i en llegir això us esgarrifeu vosaltres sense saber que “La gran Puta” és una expressió bíblica escrita per Sant Joan quan es va referir a la vostra Roma adorada i els seus miserables contravalors que us exciten com a bèsties (molt formals, tocades i posades) narcisistes. I us vestiu per a fer-vos fotos que realcin la vostra creguda grandesa, com els reis que admireu i als qui perdoneu totes les crueltats. Feu apologia de “la Gran Puta” perquè l’adoreu, i el vostre narcissisme us impedeix reconèixer la profunditat de la vostra misèria; seria massa dolorós per vosaltres. Necessiteu ser admirats. Teniu sed de poder. Manipuleu, mentiu, emmascareu, deformeu… per aconseguir el caprici del vostre cor narcissista. Aplaudiu fins les orelles les condemnes a les persones pacífiques, que a més són bones persones, perquè el món pel qual ells treballen, i cap al qual caminen, resulta insofrible per vosaltres, desafia el vostre poder, és insubmís als vostres déus humans, irresponsables jurídics, plens de misèries i absolutament programats (per a ser allò que són) pels seus mentors. Els vostres déus no estan avesats a pujar al metro, ni a ser contradits, ni a que els considerin iguals… són, com vosaltres, malalts de la seva educació, trenada entre cotofluixos i mentides històriques.

La por

La por és pitjor que allò que es tem.

Tothom alguna vegada té por.

No es pot viure contínuament amb por, perquè llavors la funció protectora de la por no tindrà sentit, donat que protegirà una vida infeliç.

La por és una sensació provocada pel cervell per tal que ens protegim d'un perill.

De vegades, però, el cervell es descontrola i genera por quan no toca, o per raons insuficients.

"Por" també és una cançó molt bona d'un grup de Rock, que ha posat de moda ara una de les millors cantants del moment: Amaia Romero.

Dos temes: la dificultat de defensar l'indefensable, i la relativa literalitat dels conceptes lluny i a prop del espai que ens envolta.

Defensar la desigualtat de drets entre les persones és molt difícil i molt cansat, perquè, de fet, defensar falsedats és molt i molt feixuc. La persona que ho ha de fer acostuma a posar-se nerviosa, a col·lapsar-se, a defugir el diàleg, a respondre amb errors d'altra gent. "Sí, però ell va fer tal o qual cosa" "Sí, però ell és tal o qual cosa...".

La persona, com a fruit de l'evolució, ha desenvolupat la capacitat d'imitar els educadors, els grans, els caps de la tribu... Per això molta gent sosté opinions sense més profunditat que el fet de ser trets identitaris de la família o la classe. Algunes d'aquestes opinions a les quals s'hi ha arribat sense gaire catarsi, són profundament falses, a cops injustes; i els educats sota aquestes opinions les defensen com poden, però íntimament saben, ni que no ho reconeguin, que estan quadrant el cercle. Cal estudiar teologia per defensar que un ésser són tres persones, amb la física o la lògica això no se sosté. 

I el curiós és que la religió de la gent depèn del resultat de les guerres de conquesta del passat. Segons quines haguessin estat aquestes guerres, defensaríem una o altra fe, una o altra cultura. Realment, val la pena esverar-se gaire per unes creences que depenen del resultat de les guerres i de la imposició dels estats?

L'univers és molt petit o molt gran? Els conceptes petit o gran són descripcions d'un model que crea la ment per a comprendre l'ordre de les partícules. Gran seria la manera d'explicar que els extrems són tan llunyans que gairebé mai interaccionaran, que necessiten molt temps per relacionar-se. Però realment els extrems estan "lluny" o "lluny" és la imatge construïda pel model que la ment crea per tal que entenguem la dificultat de relació entre els punts. Petit? Gran? Passat? Present? Llunyà? Proper? Tenen una existència absoluta? O són dibuixos de la ment per a comprendre l'ordre i la relació entre les partícules?

Feu de casa vostra, tots els llargs camins del món.

Amor a les expressions del poble, de la terra a on hem crescut. Respecte per les passions de la gent, per les aficions que fan pinya, que esperonen el treball en equip, la convivència entre persones de tota mena, edat, sexe, idees, estil... 

Amor als castells i respecte per la seva grandesa, que s'expressa a la senzillesa de la gent del carrer, de la gent normal, que acostumen a ser bona gent.

Pena, profunda, per l'àvid de poder que menysprea, que trepitja, que ignora, que ridiculitza, que es mofa, que ignora, que ofèn... Pena, silenci i endavant, sense perdre ni un segon per mirar enrere. Ells tenen els seus vaixells de luxe i les alienacions que compensen la seva pena. Nosaltres tenim cançons, castells, carrers, cremats, havaneres, poemes, esplais, veïns, barris, camins, cuines, balls de gitanes, sardanes, caramelles, carnestoltes, versos, llibres, somnis, esperança, esperança, esperança...

Perquè és en el respecte a les coses petites i simples, a les realitats que no anhelen glòries de triomfs ni lluentors de vanitat, a on rau la felicitat, que és l'olor de pebre vermell en una cuina antiga d'un mas o d'una casa de poble, que és una cantada arran de llar de foc, tots plegats, amb veus de poble, de gent normal que no busca ni diners ni fama, sinó companyia i amabilitat.

Sigueu lliures i camineu cap a l'estel que vulgueu guanyar, no penseu el que els altres us diran. Deixeu que la pluja mulli els vostres cabells; petites gotes fredes tremolant. Feu que tots els camins del món siguin casa vostra, i no perdeu ni un segon odiant els qui us odien. 

Amor al pobles, al poble, i a les seves expressions. 

Em sap greu si algú s'enfada o si creu que no és prou seriós o correcte el que dic, però jo mai no treballo. No treballo.

Vaig prometre un dia que mai no treballaria, i si fa no fa, ho he acomplert, fora de petits períodes de confusió. Avui, dir això, no és políticament correcte, però em temo que en el meu cas és així.

Quan li dic a un infant que ha de creure en les seves possibilitats, no estic treballant; només li dic que ha de creure en les seves possibilitats, perquè crec que és el millor que li puc dir. Quan corregeixo, no treballo; corregeixo i prou. Corregeixo per ajudar una persona a fer millor la seva tasca. Quan tracto amb respecte un alumne, no treballo, el tracto amb respecte perquè és bo fer-ho, perquè evito una rebequeria pròpia de l’edat que no evitaria si, confonent educació amb autoritarisme convertís en normal una deformació de l’hàbit humà de tracte amb els altres. Quan faig classes, no faig hores, no gasto minuts, no poso creus als acords d’una llei… estic amb trenta persones a les quals la legislació obliga a estar allà, i intento que desitgin estar allà, que oblidin l’adjectiu “obligatòria” de la ESO, i que sense deixar d’assolir els objectius previstos, trobin curta l’hora, i que trobin dolorós el dia que ens hàgim de dir adéu potser per sempre. No treballo. He treballat molt poc a la vida. Podria dir que el meu sou és allò que em permet gaudir de servir a tantes persones meravelloses sense haver de treballar. Això que dic fa sortir urticària a molta gent que confon la dignificació d’una tasca amb el fet de considerar-la una obligació, una llosa, una càrrega, un pacte entre dues parts, l’acompliment d’un contracte o d’un compromís legal, un intercanvi d’interessos amb diners de per mig.

No treballo quan dedico hores a fer el que vull fer perquè és bo fer-ho i perquè fa bé a la gent. Em canso? Sí. Sobretot la veu. M’haig d’esforçar? Sí. Haig de dedicar temps a organitzar, preparar i pensar? Sí. Pero en el meu cas no és una feina; és la vida, és la meva vida, i quan ho faig visc, m’alimento, em construeixo.. en conseqüència, sóc un egoista, sí ho reconec. Viure sense treballar és ser un egoista; però el fet de servir els altres perquè et paguen, perquè no ets prou ric per posar-te a jaure, o perquè no tens una altre feina millor… s’assembla molt a la prostitució, i em pregunto retòricament si els diners són la millor motivació per compartir la vida servint algú. I em pregunto si és una motivació adequada per fer les coses l’ambició de poder, l’assoliment de càrrecs, el prestigi… I em pregunto si tot això no és també egoisme.

Quan algun alumne em demana, fora de les hores que el “contracte” que m’han obligat a estipular estableix, si li puc obrir l’aula perquè s’ha deixat l’esmorzar a dins, no treballo; li obro l’aula perquè desitjo que esmorzi, i perquè és mentida que passar gana singui l’única manera d’ensenyar-li a no ser un despistat; obrint-li la porta també se li està ensenyant a ser persona, a ser company, a ser solidari, a ser bona gent.
Hi ha qui considerant-se anticapitalista cau amb les quatre grapes a les trampes del capitalisme i dels seus mots; i necessiten considerar que allò que el nostre cervell i el nostre esforç construeix només pot ser anomenat treball i només pot funcionar dins dels paràmetres d'un intercanvi del valor màxim del capitalisme que és el capital i l'interès material. És com aquell que escriu en una paret "Fora feixistes de les aules" sense adonar-se que el gest d'escriure això és feixisme, i que el feixisme ha de sortir de les ments abans que de les aules; i que potser els feixistes han d'anar a les aules per buidar el feixisme de les seves ments.  

Que quedi clar, no treballo; faig el que vull.

A San Francisco ja no duen flors als seus cabells.

La imatge. La meva imatge. 

La que es desprèn del que jo sóc, de qui sóc jo, de com sóc jo.

La compro o la faig?

Em mira, algú que camina pel carrer i pensa: és que mira que ets lleig, caòtic, extravagant... Ara vas cap aquí, ara et mous cap allà. Oh! Quins colors més cridaners! Oh! Si en això que has dibuixat es veu un pit! Que no ho veus que això no va amb la moda? Avui no es porta! No es du! Ets una ombra del passat! Escolta, que a San Francisco ja no duen flors als seus cabells! Patètic! Matat! Per què ho fas això? Que et penses que t'ho agrairan? Que ho fas per tu? Et falla el cap! Et deus avorrir! No deus tenir gaire feina! Però a on vas amb aquesta samarreta? Que et penses que estàs a Tarifa? I d'on has tret aquestes sabates de marca "nothifixis"? Una mica d'elegància, home! Tot segueix una línia. Colors clarets, clarets, clarets... Un verd suau... Un rosa "pastelós" os... os... os... La línia, fill, la línia... Deixa't guiar, que el propi esperit és mal conseller. 

I la senyora continua caminant pel carrer. 

Jo me'n vaig a Berlín.