Nadal, o el besllum d'alguna cosa enllà de l'ésser.

.

S'acosta Nadal, i serà el que volguem.
Per uns, el record de tot allò que se n'ha anat, que no es té, o que ni tan sols ha pogut arribar.
Per uns altres, la possibilitat de guanyar uns quants diners més, que al llarg de l'any, en aquesta vida difícil que ningú no ens regala.
El fet és que, rere l'escena més o menys fictícia del Nadal de cada any, s'hi amaga el desig ocult de retrobar-se amb l'origen.
Hi ha un origen; misteriós, però real. El bressol de tot ésser amb consciència. La llar ancestral del nostre ésser. No m'estic referint a records de la infantesa, sinó a records de l'origen; d'allà on venim, i d'allò que som profundament.
Tant se val com pensem, quines siguin les nostres creences. Tant se val com sigui de gran el gruix de la màscara que els cops de l'existència ens ha anat afaiçonant. L'origen de la nostra existència guspireja ho volguem o no, ho sapiguem o no; i per uns instants pica a la porta dels nostres dies i ens recorda que tot és un somni, que tot té una trama (puntets de diferents colors que configuren un punt de tonalitat pensada per tal que en companyia d'altres punts es configuri la imatge sencera). L'essencial rau rere les bambalines del gran teatre de l'ésser; i no existeix la mort, ni la por, ni el mal, ni l'angoixant terror de la misèria que amenaça amb ensulsiar-nos la vida, o el que és pitjor, la vida dels nostres fills. L'existència és una mar esvalotada on acabarà guanyant la calma de la felicitat de l'ésser. La lluita entre el no res i l'ésser té un vencedor que de tan humil no es mostra de sobte, ans es va deixant descobrir per ser més nostre, per ser més nosaltres.
Per Nadal beslluma, rere l'alabastre de la finestra que ens comunica amb quelcom diferent i superior a “existir”, la claror del que importa; i cal fer-se infant per renegar de la gran mentida dels adults que diuen ( i n'estan segurs) que els reis no existeixen i que la mort acaba amb tot. Per Nadal, enllà de l'ensucrada hipocresia dels enllumenats i els regals, guspiregen els flocs de la neu que cau en silenci, i que té per única il·luminació la celístia de la infinitud de l'univers, rere el gruix de boires i fins a l'eternitat. Per Nadal allò que no sabem, però que busquem inconscientment, pronuncia el nostre nom i continua esperant-ho tot de cadascun de nosaltres.

.

Torno a la vida pública.

.

Mirant enrere, els últims tres mesos, no puc negar que he passat una etapa de molta feina. I quan dic molta feina, vull dir molta feina, segurament massa feina. L'hàbit d'intentar arribar a tot, i d'arribar-hi bé, comporta un esforç difícil d'explicar. Hi ha qui no ho entén. Hi ha qui valora l'exigència de les feines en funció del temps que et demanen que passis dins d'un espai determinat de treball. Però el cert és que la feina de professor exigeix molta feina a casa; feina que cal realitzar en silenci i en solitud. I a banda de silenci i de solitud, cal concentració, esforç intel·lectual, hores de son. També apareix el pes de la responsabilitat, l'angoixa de servir a un munt de persones. S'ha d'intentar ser just. S'ha d'evitar posar massa baix el llistó. S'ha d'animar, però també s'ha de renyar. S'ha de respondre amb efectivitat, ni que el fruit de la teva feina no el vegi ningú; ni que els efectes del teu esforç floreixin d'aquí a uns anys, quan ni el beneficiat t'agrairà res, quan ni tan sols recordarà que allò que sap, o allò que se li acut, esdevé perquè un dia tu li vas fer una pregunta, o perquè un dia li vas ensenyar a mirar el món des d'una altra perspectiva.

Tres mesos de programacions, de correccions, de reunions, de preparació de classes. D'aquests tres mesos, les tres últimes setmanes han estat intensíssimes, fins al punt d'afectar-me fins i tot la salut.

Ara sembla que la tempesta amaina, i que la feina pot agafar camins més serens.

El blog ha estat l'oli que ha evitat que els mecanismes hagin arribat al gripatge.

Confio, d'ara endavant, presentar-me a tants “reptes” com em sigui possible; tornar a escriure amb regularitat, i recuperar el ritme literari dels concursos i de relatsencatala.

Us he posat la fotografia d'aquesta estàtua nua, que un dia, passejant per Perpignan, vaig descobrir enmig d'un claustre. L'estàtua medita i reflexiona; com jo en aquest escrit, que espero que serveixi perquè tota aquella gent que ha percebut la meva absència, i que s'ha pogut imaginar que fugia o que m'apartava de la vida pública per alguna raó poc clara, sàpiga que l'únic motiu era ser eficient en la meva feina i efectiu en la meva tasca de pare de família. Ningú que no tingui fills no pot comprendre el temps que cal dedicar-los. Per això no m'esforçaré a explicar-ho. Tingueu fills i ho sabreu.

.

A tu, adolescent.

.

No saps on dar-la. La veu dels grans t'exigeix rapidesa, velocitat, responsabilitat, efectivitat; però sobretot pressa. L'orella dels grans et sent, però no t'escolta. Sovint sembla que escolti només, i per damunt de tot, els teus renecs; i això et mou, sense gaire reflexió, a pronunciar-los amb més força. La solitud et refreda les cames i el cor. El cel és gris. Ni plou, ni s'esvaeixen les boires. El món es capfica per banalitats molt "útils": frecs, orgull, protagonisme, necessitats, progrés, sobretot progrés, creixement econòmic, sobretot econòmic, glòria, fama, diners... I tu, marrec de tretze anys amb grans a la cara, veu enrogallada, que ja no despertes la tendresa de quan eres infant a les marmanyeres hipòcrites esclaves de les seves hormones i adoradores del consum i de la imatge... tu... ets pel món una pedra a la sabata, una veu que li recorda les seves mancances... un insolent que es pensa que pot exigir ser tractat com un adult... algú que està sol i a qui ningú no sap com acompanyar, i a qui ningú, potser, no vol acompanyar.

.

.

Un univers enllà de les normes socials i les revolucions nihilistes.

.

Hi ha altres maneres de viure, diferents a la habitual. Hi ha una llibertat rere cada repressió. I hi ha moltes menes d'inhibicions: la que es fa amb goig, perquè representa, sens dubte, un bé per algú que estimem; i la que ens destrueix, perquè no és altra cosa que la submissió a unes normes socials fonamentades en la vacuïtat de les tradicions i dels protocols. Cal saber distingir. Cal destriar el fum negre de la boira baixa dels cims més elevats i misteriosos que freguen les portes del cel. Cal viure la llibertat de la natura sense complexes; però sense submissions, tampoc, a la més brutal animalitat dels qui tracten les persones com graons de l'edifici del seu plaer personal.
Tot allò que donem ens serà retornat en forma de goig indescrptible. Un “no” a l'instint ancestral de promiscuitat, per amor al més gran que tenim: els fills, la família, la quotidiana lluminositat del dia a dia; ens serà retornat amb una intensitat vital impossible de totes totes de descriure.
Hem de viure sense por a la llibertat més absoluta, i més deslligada possible, de les tradicions religioses, socials o sexuals. Perquè una submissió, sense sentit ni raó, a les normes ens abocarà a un esclavatge insípid, rutinari, que ens prendrà visió de la vida. I la vida és massa bella per no veure-la; i massa intensa per no viure-la.
Ni progres “deslligats”. Ni moralistes reprimits. Ni destructors de la bellesa de la cultura. Ni adoradors dels valors antics. Ni perseguidors de la nuesa. Ni tirans imposadors del nudisme. Ni prohibicions. Ni imposicions. Ni nihilisme. Ni escolàstica. Ni inquisició. Ni revolució cultural. Llibertat i amor. I prou.

.

Venjança

.

Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà.
Magnificent i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeig d’una vida pletòrica.
La gent l’ha acollit, oblidant el meu pobre germà... a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys barrinant maneres de fer justícia.
Deixo el camí i avanço enmig dels arbustells cap el vedat de caça. Els esbarzers m’esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L’agafo amb cura, ningú no m’enxamparà.
Per llevant, l’alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de mercuri. Recordo el temps en què m’extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que fretura alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.

L’estic veient, s’apropa.
Apostat dalt de la penya, abraono l’escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M’arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d’una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d’encantar.
M’hi atanso i li descobreixo les parpelles closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a l’endins. Llavors veig, en els seus ulls, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el van llevar del pou. Caic de genolls i em descobreixo de la mateixa casta que l’ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.

D’aquí a poc, una mare tornarà a plorar. I jo, absolutament enfonsat, m’adono que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

.

.

Trenant la xarxa de la mediocritat vital (O la mala educació)

.

Els omplim de joguines per reis; joguines de plàstic, de colors llampants; joguines que no tenen ni temps de gaudir perquè han d'obrir altres joguines. El menjador queda ple de plàstics i cartorns escampats i esquinçats. Moltes joguines es trenquen o són impossibles de muntar, o esgoten la seva capacitat de seducció d'immediat, o desencisen perquè no tenen res a veure amb la màgia que prometien a l'espot publicitari.
Els regalem mòbils que fan de tot menys telefonar. Els proporcionem màquines que els submergeixen en mons irreals, amb éssers simplificats que menteixen sobre el que són, sobre el que som les persones; que ens deslliuren d'ells durant minuts (què dic, minuts! Hores!).
Els considerem un problema colateral quan esquincem la nostra família perquè la titola se'ns aixeca enfront d'estímuls extraconjugals (necessitats, diem).
Els omplim de “coses” per no haver-los de regalar “temps”.
Els ensenyem que l'aparença és més important que la realitat.
Els donem exemple, denunciant tant com podem per a treure tants diners com sigui possible, perquè som el centre del món i tot ha de girar al voltant del nostre benefici.
Els convencem que els diners ho poden comprar tot i que decideixen qui és respectable i qui no ho és; i per a tranquil·litzar la nostra consciència ens inventem els Reis, el ratoncito Pérez, el tió, i Port Aventura.
Els mostrem, amb les nostres accions, que l'esforç ha de ser rebutjat, allunyat, eludit, amb màquines, amb diners, amb el que sigui.
Entronitzem milionaris que ho són per causes atzaroses. Ens enriem, o menyspreem els qui no s'ajusten als canons socials. Ens exhibim davant d'ells defugint els programes culturals, els concerts, la ciència; abraçant televisions porqueria, que mengen carn humana i que graten fons maltractats per a pujar audiències.
Els adoctrinem per tal que s'agenollin davant dels déus socials, del políticament correcte, dels tòpics que els permeten ser acceptats pel grup.
Els alliçonem des de petits fent-los veure que l'amor l'han de merèixer, i aprenen a estimar només a canvi d'alguna altra cosa.
Els deixem sols.
I després de tot això, quan fracassen a l'escola, diem que la culpa la tenen els professors.

.

.

.

La fotografia l'he feta jo, és a lliure disposició vostra sempre que no la feu servir per a guanyar diners o fer mal. Es tracta d'una aranya de la Garrotxa

La boira negra

.

"Vola el drac infernal de la malària. Punxa amb el seu fibló les flors més febles; les deixa seques i ermes i roba el color a les vives; i encara no ha nascut cap bruixot capaç d'elaborar un antídot pel seu verí.”, canta l'esperit de la selva.

-El verí de la malària, ell tot sol, no és gaire fort -diu la vella Nbogo, eixugant-se les llàgrimes i acariciant la galta gèlida del seu nét mort i ajagut al bressol -. És quan es barreja amb l'altre verí, amb el pitjor de tots, que esdevé insuperable -i alça el cap vers la llenca de fum negre de l'esperit de la mort, que va cantant i que ella veu flotar pels espais de la cabana.
-Quin altra verí, àvia? -li demana la Tsuga, que no sap amb qui parla la Nbogo i que no plora perquè encara no comprèn del tot què vol dir morir-se.
-La indiferència, Ulls d'atzabeja; la indiferència barrejada amb la malària és indestructible.
I la vella engega una dansa per invocar el miracle de la vida per un cos enterc que ja no respira.
-La màgia no existeix, àvia -conclou la petita tres hores després, comprovant que el seu germà no ha reviscut.
-Sí que existeix, Ulls d'atzabeja. El que no tenim, i de debò ens fa falta, és una fada que la sàpiga conjurar.
-Tu ets una fada, àvia.
-No, Tsuga; jo no ho sóc; però tu algun dia ho seràs.

*

El rei de Suècia, des del tron, es meravella dels seus ulls negres. Ell, tan ros, sempre s'ha sentit fascinat per les pells llores. Quina bellesa africana!
-Quina bellesa, l'africana! – li xiuxiueja a la reina, posant-se discretament la mà a la boca per tal que les càmeres no li captin els mots, que després sempre surten els qui llegeixen els llavis i venen exclusives.
-S'ha criat als Estats Units -li precisa la reina -. Ben poc en té, d'africana!
-Tant se val! És molt bella. Com es diu?
-Tsuga.
-Tsuga... Quins ulls més negres!
Però la Tsuga no mira els reis, ans somnia en la vella Nbogo i la seva màgia; en la indiferència i la malària; en el germanet convertit en pols pels dos verins indestructibles...
-Tsuga! Tsuga! Que ja et criden! -li etziba la noia que té al costat i que l'acaba sacsejant, perquè Ulls d'atzabeja està desorientada i tot just comença a recordar que ja han passat trenta anys i que ella finalment s'ha convertit en una fada. Després escolta com un rei de cabells daurats pronuncia el seu nom, i com afegeix que té l'honor de concedir-li el premi nobel de medicina per la vacuna que eliminarà la malària de la faç de la Terra.
La Tsuga s'aixeca de l'escó de vellut grana, s'apropa pausadament al rei, i accepta agraïda la seva abraçada. Camina, després, cap al micròfon i veu el fum negre de l'esperit de la mort estenent les seves llenques damunt els caps de la gent del públic. -La vacuna no curarà la malària si no desapareix la indiferència -assevera. I el fum es va difuminant -. La indiferència és un verí més poderós que qualsevol virus o bactèria. De res hauran servit els meus descobriments, si entre tots no som capaços de fer nostres els sofriments llunyans i silenciosos.
Aplaudiments, flashos, llàgrimes d'emoció... i la boira negra que s'esvaeix, que s'amara al sostre de l'auditori, que s'escola pels conductes de ventilació, per les canonades de l'edifici fins arribar al cel de la nit. Després fuig ciutat enllà, qui sap fins a on i fins quan.

.