L’herba sota les plantes dels peus va ser un descobriment. De primeres, amb una mica d’angúnia, fins i tot de por o de fàstic per si trepitjava alguna realitat desconeguda que em pogués fer mal o embrutar la pell. Temps després, però, el meu cap va entendre que el que s’embruta es pot netejar, que al capdavall la terra ens estima, i que de tant en tant se sent feliç de rebre’ns com som. Aquest aprenentatge, però, va ser progressiu, no puc parlar d’una il·luminació instantània. En aquell moment, només em vaig deixar anar.
Tot va començar amb el goig d’anar amunt i avall escoltant els cants dels ocells mentre la lluminositat del Sol del matí m’escalfava. El lli de la tela que em cobria era prim, la camisa de dormir, que m'anava gran, m’arribava fins als genolls, i a sota hi havia el meu cos nu. Jo, a poc a poc, em vaig deixar de sentir com una intrusa en aquell indret, i em vaig convertir en una actriu més d'aquell sorprenent teatre natural.
L'herba, a frec de la pell, la sentia humida per la rosada del matí, i cada pas em feia notar els dits dels peus trepitjant un teixit viu; com una catifa suau, però amb un punt de frescor que em pujava per les cames. Mai no havia caminat descalça en un jardí com aquell, que semblava un món a part, envoltat de murs alts i d’arbres que s'alçaven com guardians silenciosos. La verdor es desplegava davant meu com un tapís irregular. Prop de la casa, hi havia rosers amb flors vermelles i grogues que despreníem una olor dolça quan hi passava a prop. Com més m'allunyava, més salvatge es tornava tot, i l'herba començava a aparèixer alta en alguns punts, amb flors silvestres escampades aquí i allà, i els arbres –pins i roures vells– creaven ombres que dansaven amb el vent.
Vaig caminar sense rumb fix, per intuïció, i em vaig aturar un moment per tocar una fulla que em va semblar que tenia una textura curiosa. Vaig tancar els ulls, imaginant que era al llac de la Maragda, amb la mare al costat, rient i esquitxant-nos totes dues. Però no hi havia ningú, només jo, i aquella casa, ara un xic allunyada, amb les seves finestres gòtiques, que semblaven ulls observant-me. Em vaig preguntar si l'Elisenda em vigilava des d'allà dins; potser sí, però en aquell instant no m'importava gens, de tan bé com estava.
De sobte, darrere d'un grup de bardisses espesses, vaig descobrir una zona amb unes estructures inquietants. Costava arribar-hi, perquè el terreny no estava cuidat, i vaig haver de superar la inquietud de no saber què podia estar trepitjant, ja que l’alçada de les herbes em feien perdre de vista els meus propis peus. Aquí, el jardí s'havia convertit en un racó encara més oblidat; la qual cosa el feia més interessant. La meva curiositat m’entossudia a avançar, perquè a molt pocs metres hi veia un mur baix de pedra cobert de molsa i heura, i al seu endins, una petita clariana amb làpides antigues; era un cementiri. No m'ho hauria imaginat; allà, dins del mateix jardí de la casa, hi havia persones enterrades.
No hi vaig veure gaires làpides, potser una desena; algunes inclinades, o mig tortes, com si el temps les hagués anat enfonsant. Els noms i les dates estaven gravats en pedra; algunes, del segle XIX; altres, del XX; noms com "José María" o "María Luisa", amb creus senzilles al damunt, i sanefes elaborades que reproduïen branques d’arbres, sants, creus, angelets… Vaig sentir una esgarrifança, no pas de por, sinó per la sensació de la mort que flotava dins l'aire; i potser per l’olor de terra humida i de fulles podrides.
Em vaig aturar davant d'una làpida més petita que les altres; estava una mica enfonsada, com si la terra hagués cedit pel seu pes. Vaig llegir el nom: "Clara Isabel, 1945-1957". Quan va morir tenia dotze anys, els que jo tenia en aquell moment. I allà, incrustada a la pedra, em miraven els seus ulls des de dins d’una fotografia petita, en blanc i negre, descolorida pel temps, però encara visible. Era una nena amb els cabells llargs i un vestit semblant als que l'Elisenda m'havia ensenyat aquell mateix matí; tenia un somriure tímid que semblava congelat en el temps. Vaig sentir com si els seus ulls em travessessin. Qui era? Què li havia passat? Vaig fer un pas més per veure-la millor, i de cop, el terra va cedir sota els meus peus.
Les meves cames es van enfonsar dins la terra negra fins a l’altura dels genolls. Em vaig quedar clavada, sentint a les plantes dels peus la buidor de la cavitat de la tomba; no sabia si trepitjava fusta, fang, pedres, ossos… La meva imaginació visualitzava la pitjor de les possibilitats. Em vaig posar a plorar i a cridar. Va ser llavors quan vaig sentir una veu de nena que em consolava:
-No passa res, no t’amoïnis. Tot està bé.
La vaig escoltar com si estigués ben bé allà, al costat. Tenia un timbre melós i em feia sentir bé. Potser el més normal hauria estat que davant una veu que sortia del no-res, m’hagués espantat, però el cas és que em va tranquil·litzar.
Amb les cames clavades dins la tomba, vaig asseure’m a terra, i a poc a poc vaig anar traient els peus; els tenia negres, bruts d’una mena de fang estrany. Em vaig anar apartant de la tomba sense deixar d’estar asseguda a terra, lliscant per l’herba cap enrere, i de seguida que vaig poder, em vaig posar dreta. Tan bé com vaig ser capaç, em vaig netejar una mica les cames i els peus amb unes fulles.
Vaig escrutar el meu voltant per si descobria la persona que m’havia parlat; havia de ser una nena. Com que no vaig veure ningú se’m va acudir que potser havia estat la Clara Isabel; al capdavall, m’havia ficat dins la seva tomba. Vaig pensar que era estrany que m'hagués parlat en català. És clar que, els fantasmes devien conèixer totes les llengües del món.
Encara avui, tants anys després, no trobo una explicació per tot el que em va succeir aquells dies. Però no vaig tenir por, més aviat vaig sentir una gran tranquil·litat.
No comments:
Post a Comment