Adéu al paradís (tot i que sempre el portem a dins)

.

.

Acabem la temporada oficial de platja al mateix lloc i de la mateixa manera com la vam començar allà pel llunyà maig del 2009; retornant uns quants dies (breus però eterns dies, formats d'instants eterns d'aquells que mai mai no s'acaben) al paradís. I caminar per aquest paradís és una mica com ficar-me dins d'aquest blog, veure tothora ben alta i lluent la imatge que l'encapçala, i fugir del temps; el penya-segat daurat i els pins al damunt, sobre d'un mar de vidre.

Res millor que caminar dues hores cada dia pel bosc, i acabar unes quantes hores al matí, i unes altres a la tarda, en una cala lluny de tot arreu; lluny de carreteres, de pobles, d'edificis, de civilització, i en un entorn on la nuesa ha perdut el seu caràcter més instintiu i ha recobrat plenament una humanitat lliure de fetitxismes, de convencionalismes, d'aparences falses governades per tradicions fonamentades en la por, l'excessiva prudència, el càlcul de seduccions i el poder. Us asseguro que el bosc, el mar i la nuesa en un entorn familiar van millor que qualssevol píndoles antidepressives, i ens retornen a allò que al llarg de milenis hem estat: potser més pobres, però més lliures; potser més vulnerables, però més humans, més sàpiens, més nosaltres. A mesura que la natura recula empesa per l'ambició del creixement econòmic, nosaltres perseguim i perseguirem la natura, per estimar-la, per retre-li homenatge, per agrair-li l'ésser i els fruits que ella ens regala; per lloar el vestit amb què ella ens ha guarnit des de la naixença; per dir-li que malgrat la seva duresa i les seves contradiccions, reconeixem la bellesa d'existir, i la bellesa de tots els elements que encara no han estat taxats per la ment obssessionada de l'Homo sàpiens de l'actualitat.

I tot això caminant vers una millor comprensió i exercici de l'amor (no pas del desig) a totes les persones.

Ara esperem la tardor amb anhel; el marró i el roig de les fulles, la flaire de l'humus moll, el gemec del vent, la foscor de la nit matinadora que ens regala la llum de la celístia.

Font nova. Can Catà. Collserola

.

Collserola amaga racons plens de bellesa i misteri. Diumenge passat, vam poder passejar pels boscos de la finca de Can Catà; i vam caminar fins a la Font Nova, on vam descobrir les restes d'un edifici en runes que aparentment semblava una antiga font amb trets gòtics, i algunes pinzellades romanes. Les construccions estaven completament cobertes de vegetació. La percepció de la força amb la qual la natura torna a recuperar els seus espais, ens ajuda a adonar-nos com en som de petits, i que poc que influim en el temps i en l'espai.

És difícil que la imaginació no se'ns desboqui després de caminar entre les runes, de penetrar en habitacles que s'endinsen dins la muntanya, imitant antigues construccions funeràries o centres de culte templari.

A l'últim, i després d'investigar una mica, he descobert que les runes pertanyen a una antiga construcció aixecada per l'antic propietari del bosc: Leopoldo Gil, que el va adquirir després de tornar de Cuba, i que va gaudir, construint murs i escales d'imitació antiga en un racó del bosc on anava a dinar amb la família allà pel 1900.

Podeu contemplar les imatges, i llegir l'enllaç adjunt. Si hi voleu anar, només us heu d'acostar a Cerdanyola el primer diumenge de cada més

Quants misteris més ens amaga encara Collserola? D'aquí a poc us n'explicaré alguns més.

.

http://www.cerdanyola.info/noticies/noticia10419.html

.

Pensaments diversos. Apologia dels errors. Defensa de l'inesperat.

.

Com menys esperes, més trobes.

Com menys forma atorgues a allò que esperes; millor rebràs la forma d'allò que trobes.

Els errors acostumen a ser la llavor d'una nova vida; ens permeten viure i gaudir situacions no previstes, que potser mai no hauríem triat; ens regala la possibilitat de descobrir indrets de l'espai, del temps, de l'atzar... que mai no hauríem trepitjat si l'error no hagués esdevingut. Sense l'error hauríem restat al lloc de sempre, a la forma de sempre, a les vivències de sempre.

L'error és el motor de la creativitat. La mutació, per exemple, no deixa de ser un error en la transmissió del codi genètic, i sense la mutació no existiria l'evolució de les espècies.

L'error estètic pot ser la descoberta d'una forma nova i espectacular a la qual mai no hauríem arribat sense l'error.

..

Jardí tardoral

.

Tardor

Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre cauen fulles mortes,
color d’or i roig roent.

Guspireig rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes errabundes,
des del sostre del noguer.

Els meus peus descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel talús de les castanyes,
fins la bassa dels til·lers.

Ara canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el sol fa babarotes,
mentre l’encalço impacient.

Panteixant, guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides d’heure,
i a la teulada, els ocells.

El vent obre i tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.

Darrere els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s’arrapen a les finestres
amb un somriure de neu.

M’entrebanco a la baixada
de la molsa i els cairells.
Rodolo fins la riera,
dins l’aigua de fang burell.

Amb un tremolor a les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la basarda
de la mort als meus budells.

Per les capçades més altes,
s’escola el garbí rabent;
mentre el sostre del bosc dansa,
damunt les ombres silents.

Deso la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.

Amb el buf més dolç de l’aire,
branda nu el meu cos valent;
i em converteixo en oratge,
fins el mar, llunyà i potent.

.

El dia després de la meva mort

.

No li ha calgut al roure aixoplugar-me, malgrat que la pluja hagi estat densa, amb aquelles gotes gruixudes de finals d’estiu que amaren el bosc i que flairen aromes que el botorn escampa. Em resulta sorprenent que tot segueixi com si res, que després de la tempesta llueixi aquest sol tan esclatant que jo ja no veig, i que l’aire sigui tan net i els núvols tan blancs, i que el color de la pedra del massís de Sant Llorenç es vesteixi amb el mateix roig de quan jo era infant.

I algú gaudirà els matins serens de diumenge: la magdalena del nen a la cuina de casa, la veu de la mare mentre sonen les sardanes i els instants deturen el ritme amb una mandra dolça. I al més recòndit del bosc, dos amants fan l’amor amb delir. L’essencial és tant viu com ahir, com fa mil anys, com sempre... I la mar, exultant, aixeca l’ona i la fa esclatar al pendís de la sorra, i brolla el blanc de l’escuma, i la salabror esquitxa algú que s’ho mira embadalit, com ahir, com sempre... L’endemà de tot... és l’ara de molts, i fou el passat d’altres que encara no hi són... El dia de després és ben viu malgrat que jo ja no hi sóc; amb el bo i el dolent, el goig i el dolor, la llum i les ombres... I perviu la rialla enmig de la foscor; la goteta de rosada damunt de les fulles abans de l’alba; el cant de les granotes vora el llac a la nit d’estiu; els espetecs de Sant Joan sota d’un cel estelat; el pessigolleig de la noia quan descobreix sense esperar-s’ho la mà de qui estima damunt la seva; la primera mirada d’un nadó a la seva mare; el vagit d’un infant que acaba de néixer; el brum de la mar; l’udol del mestral; la remor del blat agitat per l’oratge; el martelleig de la pluja sobre la terra...

El dia després de la meva mort, les coses importants de la vida continuen existint encara que jo ja no hi sigui.

.

Pregària VI

Cançó que vol alçar-se vers qui s'amaga més enllà de tots els universos; perquè no s'oblidi dels qui tenen fam, qualsevol tipus de fam. Perquè no s'oblidi dels qui es pensen que no tenen fam. Perquè no s'oblidi dels qui creuen. Perquè no s'oblidi dels qui es pensen que no creuen.
Al Déu que és alguna cosa més que "un ésser més", al Déu en què cadascú creu, o a la idea de bé en què creuen els qui diuen no tenir Déu.

Ja n'hi ha prou, de fam!
Ja n'hi ha prou, de violència!
Ja n'hi ha prou, d'indiferència!
Ja n'hi ha prou, de conflicte!
Ja n'hi ha prou, de manca de llibertat!

Al Déu que ens ha fet animals; perquè ens ajudi a evolucionar fins a la humanitat.

.

Reconquerim la tendresa. Però sense capa.

.

Avui he vist una persona trista i preocupada.
El món és ple d'arestes, topants, espines, ortigues i desert.

La capa superficial del protocol i el tracte civilitzat oculta l'orgull furiós, l'orgull obsedit en aconseguir les fites que el sadollaran, i que es disfressaran d'eficiència, de professionalitat, de pragmatisme, d'utilitat, o de qualsevol altra etiqueta elegant i eficient.
Rere l'etiqueta hi ha una consciència que ha assolit la perfecció material, sens dubte, però s'ha oblidat de la tendresa.
I en el fons en el fons, aquest és el problema de l'Homo sàpiens. La qualitat de les societats tecnificades s'oblida de la fam de milers de milions (fam de menjar i fam de tendresa), no és que la justifiqui, no és que la desitgi, no és que la provoqui; senzillament la ignora; i la fam persisteix. La suma de milers de milions de micropragmatismes materials (estructures perfectament pensades per suportar els embats de l'atzar) escombra, fronteres enllà, tot allò que no és pràctic, que no és útil, que no és elegant, que no és eficient, que no és de qualitat.
I fronteres endins bullen els jutjats de gent que compleix fil per randa la legalitat i que exigeix el que la legalitat li atorga; oblidant la tendresa, oblidant la humanitat.
Persisteixen els topants, les arestes, les ortigues, les espines, dessota la capa elegant de les bones maneres hipòcrites. On és l'ésser humà? On és la persona?

La persona hi és, i malda per travessar aquesta capa que la societat pretén que ens posem.

La persona hi és, i fretura mirar les estrelles una nit d'estiu qualsevol, abraçada al seu enemic; i parlar amb ell, per evitar les ganivetades disfressades de legalitat que aquesta absurda manera de viure imposa tan sovint a les persones que volen ser, que volen guanyar.

La persona hi és i desitja recobrar la infantesa que un dia li va permetre estar viva, o viure la infantesa que no li van permetre de viure, o trepitjar la infantesa que li obrirà les portes del paradís.

La persona hi és i necessita reconciliar-se amb si mateixa, per a reconciliar-se després amb els qui l'envolten.

La persona hi és, i necessita cremar el seu orgull de fang sec, i substituir-lo per l'aigua cristallina de les muntanyes.

Avui he vist una persona trista a causa dels topants, de les arestes, de la rugositat d'un món de sàpiens massa massa massa... violents; amb una violència silenciosa, que no crida, que no perd la simpatia ni les bones maneres. Aquest món violent necessita també descobrir-se persona.

...

..