Alea jacta est.

.

No hi ha res a fer. I em sap molt de greu perquè les conseqüències les patiran els meus fills, els meus néts i els meus besnéts. Caminem cap a una catarsi. I no és cap exageració. No estic fent ciència ficció ni falses prediccions pseudocientífiques. Els nombres canten. Les actituds ho diuen ben clar. No hi ha hagut cap cop de timó per part dels governs més responsables a l'hora de prendre decisions valentes per a reduir les emissions de CO2, ni molt menys per a reduir la producció de béns. El sistema econòmic necessita un creixement constant per no entrar en crisi. El creixement econòmic constant no podrà ser, perquè no hi ha prou recursos a la Terra i perquè els residus del procés productiu alteraran la nostra bombolla vital. Aquestes dues últimes frases, contradictòries entre sí, ens condueixen sense possibilitat de solució a la catàstrofe. No té solució. No ens en sortirem. I no ens en sortirem perquè no ens en volem sortir. Els senyors que van amb tern i que es diuen polítics són uns analfabets des del punt de vista científic. Les carreres de dret, d'econòmiques, de polítiques... que han cursat no els ajuden a comprendre la mecànica determinista de les xifres que ens condueixen a l'hecatombe. Són mestres de l'ambició que han arribat on són perquè tenen un bon feix de cinisme, de capacitat combativa, i d'egolatria dins d'ells mateixos. La política és una selva on manen els més forts, els qui tenen menys escrúpols, els qui saben mentir millor, i els qui valoren més la importància de manar i de decidir “ells” per damunt dels altres. El planeta no els importa gaire i les explicacions científiques no les entenen (bo i que mai no ho diran). Donaran la raó a qui s'acosti més als seus interessos; seran fins i tot capaços de pagar a qui calgui per obtenir informes que provin “científicament” allò que a ells els convé per a poder continuar amb la màquina destructiva que els enriqueix i els fa sentir triomfadors. Estem escollint una classe dirigent que no hi veu; o que allò que veu és més el que porten a dins que el que hi ha. La majoria de científics (els intel·ligents) s'allunyen de la tasca política perquè detesten la violència freda dels protocols i els combats dialèctics dels que llueixen un tern fosc i un somriure fals. Hi ha uns rars especímens polítics de formació científica, que si no es dediquen a la ciència per alguna raó és, i que sovint acaben servint els interessos dels partits per damunt dels interessos del planeta.
Caminem sense que puguem fer-hi res cap a una catàstrofe econòmica i ecològica que no ens extingirà, però que ens farà patir molt i molt. I no hi ha res a fer.

.

Sempre de viatge

.

.Tots som astronautes,

perquè la Terra navega contínuament

per l'univers.

.

.

El projecte 1x1 (1 ordinador per a cada alumne/a) pot significar l'assoliment de la gratuïtat dels llibres de text.

.

Amb el projecte educatiu 1x1 impulsat pel Departament d'Educació, cada alumne posseirà un ordinador portàtil que es convertirà en la seva eina de treball. Aquest avenç comporta la necessitat d'enfrontar-nos a l'educació cívica de l'ús d'internet, multiplica les possibilitats pedagògiques de l'alumnat, acostumant-lo al món del present i del futur, i ajuda a que les estratègies pedagògiques facin incidència damunt de l'essència de l'aprenentatge i no damunt d'alguns mitjans que, si bé en un moment donat han pogut resultar importants, a l'últim, han quedat enrere a causa del progrés tecnològic de la societat.
Però no puc deixar d'intuir una gran oportunitat, oferta per la virtualització del coneixement, que només arribarà a eixir si els docents ens ho proposem de debò: la possibilitat que els llibres de text de les escoles siguin, d'una vegada i per totes, gratuïts. No és impossible que un grup de professors de diferents matèries ens organitzem i ens posem d'acord per elaborar, en harmonia amb el currículum del departament d'educació, llibres de text digitals de qualitat, elaborats sense afany de lucre, renunciant als drets d'autor, mitjançant una llicència Creative Commons; llibres que podran utilitzar sense cap despesa qualssevol escoles o instituts que ho considerin oportú, aconseguint d'aquesta manera que el dret universal d'una educació gratuïta estigui més a prop. És evident que això farà que les grans editorials hagin de buscar productes nous per oferir als seus clients, i que potser fins i tot algunes entrin en crisi; però una necessitat ho és mentre és necessària; si no és necessària, conservar-la amb falses reivindicacions de drets que no ho són no deixa de ser una forma de tirania.
És lícit exigir diners a canvi d'ajudar algú a comprendre el coneixement; però no és lícit exigir diners a algú a canvi de deixar-lo accedir al coneixement, perquè el coneixement no és de ningú en concret, és i ha de ser patrimoni de la humanitat. Posseir el coneixement com qui és amo d'una terra, d'una casa o d'una mina d'or, és pervers i injust.
És lícit demanar diners a canvi de la realització d'una feina que resol una necessitat; però no és lícit evitar que les necessitats deixin de ser-ho per a poder així continuar guanyant diners. Quan la nostra feina deixa de ser necessària, perquè allò que perseguia ja s'ha assolit plenament, és hora de canviar de feina. La finalitat d'una feina no ha de ser ella mateixa sinó servir la societat. Tota feina que sense representar un servei a la societat es manté per interessos econòmics esdevé una forma subtil de robatori i d'abús.
Quan les persones siguin capaces de renunciar a la propietat privada sobre el coneixement i substitueixin la cobdícia per la ciència, el coneixement ens portarà fins a les estrelles.
Confiem que el projecte 1x1 ens porti fins a la primera de les estrelles: la gratuïtat dels llibres de text per a sempre.

.

Sobre la pederàstia d'alguns personatges de l'església i la seva relació amb la genètica i amb la natura (o amb l'antinatura).

.

La programació genètica de l'Homo sapiens, formada al llarg de mil·lennis per la selecció natural, desenvolupa un individu amb unes pulsions (com diria Freud) que el mouen a tenir un determinat comportament sexual, que no sempre és compatible amb les normes socials o morals d'una època o d'una cultura. Aquestes pulsions encara són menys compatibles amb l'obligació del celibat de les persones consagrades a una vocació religiosa dins l'església catòlica. Tampoco no harmonitzen bé amb la repressió de les fantasies sexuals per part de la moral d'algunes religions (apel·lant al novè manament de la Llei de Moisès), ni amb la repressió de la masturbació per la moral tradicional. Les normes estrictes, a més, contribueixen a l'entronització del tabú, amb la força atraient del que és prohibit, a la criminalització i demonització de la sexualitat lliure, que brolla de dins dels individus, i que en ser demonitzada per la norma pot provocar una baixa autoestima inconscient.
La qüestió és que tampoc es poden alliberar totes les pulsions en qualsevol moment i de qualsevol manera (sobretot les que ens mouen a la violència, a la gelosia, a la competitivitat...) Però el que és cert també és que la repressió sexual pot crear monstres; com més repressió, més probable és que aparegui algun monstre, sobretot en ambients en què el reprimit adquireix un poder administratiu damunt d'éssers febles i menys experimentats.
Davant d'un estímul extern que s'oposa a les necessitats naturals programades per la genètica, aquesta mateixa genètica pot desenvolupar reaccions “anormals” (per dir-ho així) que sovint entren en conflicte amb el grup i amb la llibertat individual sexual. Hi ha experiments, comentats per Konrad Lorentz al seu llibre recull de conferències “La acción de la naturaleza y el destino del hombre” en els quals ell explica el cas d'un animal que és privat de la possibilitat de satisfer de les seves pulsions (alguns dels seus instints) durant un temps. Quan posteriorment se l'allibera, l'animal realitza, en absència de l'estímul habitual, aquelles pulsions que se li han impedit, ben bé com si realitzés moviments a l'aire. És a dir, si a un ocell se li impedeix de moure les ales durant un temps, quan se l'allibera és possible que les mogui compulsivament, fins i tot quan no li toca fer-ho.
En resum, davant d'estímuls “anormals”, el “normal” és reaccionar de forma “anormal”.
En alguns casos aquesta anormalitat serà molt conflictiva, en d'altres es reduirà a l'àmbit privat i l'individu aconseguirà desenvolupar la tendència anormal sense perjudicar terceres persones. Quan dic anormal em refereixo a reaccions diferents a les que la genètica programada per la natura fa tendir quan els estímuls són els que hi ha hagut al llarg de mil·lennis d'evolució.
Aquesta mateixa idea es podria aplicar al problema de la violència de gènere. Com més relacionem sexualitat amb possessió; com més tensionem la corda de la sexualitat; com més dramatitzem la infidelitat; com més idealitzem l'amor romàntic ensucrat i fals; com més exigim el desenvolupament d'una relació de parella idíl·lica negant la possibilitat de permetre a totes dues parts que la corda s'afluixi sense que per això s'hagi d'afluixar l'amor, la lleialtat, els projectes comuns... més maltractadors en potència estarem creant; més maltractadores psicològiques invisibles; més violència. Cal relativitzar els rols socials que dibuixen un mascle dominant i una femella submisa dins d'un matrimoni que reprimeix les pulsions sexuals naturals, que en si mateixes no són amor, però que han de conviure amb l'amor veritable. I l'amor veritable, si ho és, no ha de posseeir, si ho és ha de deixar en llibertat l'ésser estimat.
Amb això no estic dient que no hi hagi d'haver unes pautes de comportament pactades; el que sí que penso és que s'ha de treure foc a la qüestió de la sexualitat, se li ha de perdre la por sense perdre-li el respecte; s'ha de tractar amb flema, sentit de l'humor, estoïcisme i un cert esperit epicuri. Si la parella marxa, que marxi, ja tornarà si vol. Si marxa, guanyem llibertat, si no marxa conservem el seu amor, per tant sempre hi sortim guanyant. L'expressió “posar les banyes” neix de la més mesquina i carca concepció de les relacions, quan en els pobles ancestrals tot allò relacionat amb les relacions sexuals era dramàtic i definitiu. El costum de fer servir mots vulgars i desagradables per parlar de sexe, surt del mateix lloc, del cor dels que s'han cregut, sense saber-ho, que el sexe és la porta de l'infern; segurament perquè amb el sexe recorden que són bèsties, i això inconscientment (sense adonar-se'n) els humilia profundament.

El secret és la llibertat. Sigueu lliures i deixeu ser lliure l'altre; sense abandonar, però, la responsabilitat amb els fills, que són el primer de la vida; i sense deixar, per cap raó, d'estimar la parella. Però cal recordar que l'amor no és el mateix que el sexe; ni el mateix que el desig. Quan algú estima algú altre, pensa en el bé de l'altre, no en el propi; per això quan algú diu que "necessita" una altra persona no l'està estimant, l'està convertint en un producte del qual se sent dependent. Si algú estima algú altre, no l'ha de necessitar, no la de posseir, no l'ha de dominar, no l'ha d'estimar per les seves qualitats. Quan algú estima algú altre per les seves qualitats a qui està estimant realment? a l'altre o a les seves qualitats?

.

.

.

.

Sota les fulles del bosc

.

L'Elizabeth porta un vestit de flors brodades i camina cap al bosc; les trenes li branden; una bonior de pigues li solquen el rostre. Es tomba i contempla el casalot de pedra. Trepitja la catifa flonja de fulles seques i hi colga un secret. Mira el capvespre roig i maleeix la guerra. L'àvia diu que en Grant i els seus l'han de guanyar sigui com sigui; ella només vol que s'acabi i que torni el seu pare dalt del mateix cavall amb el que va partir.

*

-Jerry, mira... hi ha una cosa enterrada... –diu la Molly traient-se el rellotge digital i començant a remoure la terra. El seu germà deixa el joc electrònic que l'absorbia i sembla adonar-se per primera vegada que és enmig d'un bosc.
Obren el cofre i hi troben un vers:
“Tu, que em llegiràs quan jo no hi sigui... sóc la teva amiga. Tretze passes cap a l’est hi ha una altre misteri”
-I on és l’est? –demana en Jerry.

*

L’Elizabeth plora. El ianquis avancen. Té por. Se’n torna al bosc i soterra el segon secret. Després s’alça i resa a Titània, la reina de les fades. Granellons de sol li encenen el rostre. Escolta el cant del riu.

*

La Molly i en Jerry descobreixen un segon cofre prop de la riba. Desxifren mots tremolosos en un paper esgrogueït, sota d’una llum roja iridescent que travessa els caps dels arbres:
“Allà, on l’aigua és més pura, les nimfes del bosc vetllaran el nen de pèl suau. Set passes seguint el curs del riu”

*

El casalot crema. L’àvia és morta. L’Elisabeth corre cap a l’espessor amb el cos de l’infant als braços.
-D’on l’has tret, aquest monstre -li han preguntat els soldats abans de matar-lo. -. L’has parit tu? No, que ets una criatura! És germà teu?
La nena s’escola entre els brancatges amb un dolor sord a l’ànima. Des que va trobar el petit, li ha fet de mare. L’enterra dessota la roca de color de neu.

*

Troben el tercer secret sota d’una enorme pedra blanca. És un esquelet diminut i tenebrós. La Molly plora. En Jerry s’espanta. Els seus pares porten els ossos a la policia.
Un any després, dos científics parlen de la troballa:
-És un Neanderthal?
-Sí; un infant.
-N’hi ha molts al món.
-Cap que s’hagi mort fa només cent quaranta-set anys. Cap que hagi viscut a Amèrica.

*

..

Temps de feina.

.

Al llarg dels últims dies, i en els dies que vindran, no he pogut, ni podré, actualitzar el blog amb la fluïdesa que m'agrada, i que és conseqüència de l'espontaneïtat del pensament, que treballa millor quan no tinc un volum tan dens de preocupacions professionals al cap.

No és tant un problema de temps, com de preocupacions.

Quan tinc deures al cap (deures urgents, deures pendents, deures que m'exigeixen atenció) el meu cap sembla que no té interès a pensar en cap altra tema. Per això el blog ara va amb el “pilot automàtic”, amb la inèrcia dels temes preparats ja fa dies, vells poemes, antics relats, reflexions ràpides sobre imatges o situacions.
Però l'època de feines feixugues passarà aviat, i la ment em tornarà a respirar tranquil·la, a punt per enregistrar qualsevol bellesa que l'envolti.

.

Sobre la llibertat humana a decidir el bé o el mal. Determinisme o quàntica en el funcionament de la ment.

.

En el fons, decidir si l'ésser humà és lliure per a fer o pensar determinades coses, és el mateix que preguntar-se si el funcionament de la ment és governat per fenòmens deterministes o quàntics. M'hi aproximaré en set etapes i un epíleg.

1.-Un grup de persones nascudes i educades en famílies d'un barri marginal donarien uns índex de criminalitat, d'actes egoistes, violents, asocials... superiors als que donarien aquestes mateixes persones nascudes i educades en famílies de barris rics, amb una educació adequada, i amb la dosi d'atenció i d'afecte necessàries.

2.-Un grup de persones amb l'activitat elèctrica de l'àrea frontal del cervell disminuïda per raons genètiques (sense arribar a la patologia), donen uns índex de criminalitat, d'actes egoistes, violents, asocials... superiors als que donarien aquestes mateixes persones si els circuits neuronals de la part frontal del cervell poguessin tenir una activitat elèctrica mitjana.

3.- No totes les persones hereten la mateixa informació genètica relacionada amb la capacitat d'empatia, amb la capacitat d'autocontrol, amb la capacitat d'inhibir i superar l'egoisme, amb la capacitat d'escollir l'opció menys agradable o més feixuga per raons solidàries. Aquestes capacitats depenen del substrat neuronal, i en conseqüència de la genètica heretada. Tot això sense necessitat d'arribar a la malaltia, és a dir dins d'uns valors ordinaris d'actituds mentals.

4.- Davant d'una decisió d'elecció entre cometre un acte “dolent” o “inhibir-lo”, en condicions de salut mental i de plena consciència, podem optar per un o altre acte segons el nostre criteri; però la probabilitat d'orientar aquesta decisió en un o altre sentit depèn dels tres factor esmentats als punts 1, 2 i 3 (entre d'altres).

5.- Convé tenir en compte la reflexió d'Einstein: “És evident que podem escollir què fer, però... ¿podem escollir pensar una cosa o pensar-ne un altre?” Hem de tenir en compte que abans de l'acte hi ha el pensament que l'ordena. Podem triar què pensem? Un cop prenem una decisió aparentment lliure, ¿podríem haver-ne pres una altra? La probabilitat sembla que fa intuir que sí. Si podíem haver-ne pres una altra... per què no l'hem presa? Per què pensem com pensem? La resposta a aquesta pregunta implica tornar a recordar els diferents resultats que donen les poblacions (o els diferents grups humans) en funció de la seva genètica i del seu entorn familiar i social. La resposta lliure de l'individu no està determinada, però està influenciada, i de vegades molt (amb molta intensitat) per la genètica i per l'entorn, entenent que dins l'entorn hi considerem l'educació rebuda i les experiències infantils.

6.- L'aparició del model quàntic, que posa en qüestió el determinisme, permet justificar científicament l'existència de fenòmens acausals, és a dir l'existència de conseqüències físiques que no estan determinades per unes causes, sinó que s'originaran en molts casos en l'atzar. Que hi pugui haver fenòmens acausals permet que no sigui una aberració el fet de pensar que hi pugui haver decisions acausals, és a dir decisions no determinades per unes causes físiques (genètica, disseny dels circuits neuronals, experiències prèvies...) Però el fet que puguin no estar determinades no vol dir que no estiguin molt influenciades, molt coaccionades, fins al punt que prescindir de les causes a l'hora de prendre una decisió esdevingui una tasca poc probable o el que és el mateix molt difícil. Bo i la quàntica, ningú no posa en dubte la validesa de la ciència determinista alhora de predir fenòmens macroscòpics. No està demostrat que les decisions de la ment humana no estiguin regits per un sistema que obeeixi les lleis deterministes amb la mateixa intensitat amb què ho fan els fenòmens macroscòpics determinats com la rotació dels planetes, el moviment dels vehicles, les reaccions químiques... Si bé, intuïtivament, hom sospita que les decisions, bo i que molt influenciades, són en última instància indeterminades i per tant lliures.

7.- S'ha de tenir present la programació de la selecció natural a l'hora d'escollir el bé. La ment, mitjançant la selecció natural, ha desenvolupat mecanismes que exerceixen una influència intensíssima a l'hora de dominar les decisions preses per l'individu en funció de com aquestes decisions afectaran a tres realitats: la capacitat de reproduir-se, la supervivència i el control de l'entorn. Tots els mecanismes mentals que afavoreixen decisions relacionades amb l'assoliment d'aquestes tres fites han estat seleccionats per la natura al llarg dels mil·lennis per a actuar amb contundència. ¿Com actua la ment per a influir en les decisions de la consciència? Elabora, a l'inconscient, un reguitzell de pensaments que passaran tot seguit a la part conscient de l'individu i apareixeran com si haguessin sorgit del raonament, però que en realitat han estat elaborats a l'inconscient (a la part del raonament que treballa sense que l'individu ho sàpiga). L'inconscient elabora aquests pensaments per a satisfer les pulsions (els instints) que actuen segons la programació genètica. No tots els pensaments estan elaborats per l'inconscient, la part conscient del raonament també en genera. La consciència rep els pensaments de l'inconscient (pensaments força convincents ja que han estat elaborats per uns mecanismes seleccionats durant centenars de milers d'anys d'evolució) i en veure aquests pensaments la consciència tria, escull, decideix donar-los compliment o rebutjar-los (rebutjar-los en alguns casos pot ser força difícil pel que he comentat del fet que són o poden ser pensaments molt convincents). La consciència sempre pren la decisió que comporta un caire més proper al “bé”; entenen per “bé” un model en part programat per la genètica i en part influït per l'educació i l'entorn. La consciència és incapaç de rebutjar aquest “bé relatiu” perquè en última instància la consciència també és conseqüència de la selecció natural, i és com és, a causa de la selecció natural. Si en algun moment ha aparegut a la natura alguna consciència que a causa d'una mutació ha desenvolupat la tendència d'escollir el “mal relatiu”, aquesta consciència no ha sobreviscut prou temps per a deixar descendència, i en conseqüència la seva informació genètica no s'ha escampat per l'espècie. La consciència pot escollir decisions perverses (tal com la història ens ha demostrat) però ni que les escolleixi, ho fa amb el convenciment que tals decisions tenen un contingut de bé que paga la pena d'obtenir malgrat que impliqui la perversió o la maldat produïda; aquest error pot esdevenir a causa dels pensaments generats per l'inconscient, als quals la consciència considera pensaments d'origen racional. La convicció d'aquests pensaments pot ser molt poderosa, fins al punt que la consciència consideri que són encertats i que és convenient escollir el mal per aconseguir el bé que prometen.

Epíleg.- Amb tot això no estic defensant l'amnistia dels culpables (com algú m'ha dit alguna vegada) sinó que estic intentant explicar perquè la llibertat a cops escull el mal. Els culpables davant dels sistemes jurídics humans, i en benefici de la bona convivència, que ho paguin, siguin quines siguin les causes per les quals han pres la decisió.
Sembla que les consciències han aparegut per evolució, dirigides per la selecció natural, i que són com són no pas pel desig d'algú de crear-les bones, nobles i angelicals, sinó perquè essent així aconsegueixen satisfer les tendències que mouen els fils de la selecció natural: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn. Sigui com sigui, aquesta mateixa tendència ha generat consciències capaces de l'empatia, de l'amor, de la recerca de la bellesa i del coneixement.
I insisteixo que no estic parlant de responsabilitat, ni de càstig, ni de justícia, que serien altres temes, sinó purament dels mecanismes que controlen la capacitat de decidir què pensar i què fer.

.