Una setmana, resta, només una setmana; per la presentació de "L'eixida i altres narracions", que conté la meva micronovel·la "Informe sobre l'Homo sapiens" que m'agrada de manera especial perquè... perquè sí.
A Vilabella, província de Tarragona, un poble que fa un esforç impresionant per organitzar aquest premi literari si tenim en compte el reduit nombre d'habitants amb què compta. A la sala de plens de l'Ajuntament d'aquest poble, la història de Virst, l'emperador de l'univers, del seu tutor Urps, d'en Corn, el senador, de la Laia, de l'estimat i meravellós planeta Terra, capaç de seduir un monarca universal i fer-lo abdicar del seu poder. Els informes de l'aventurer còsmic, republicà i agosarat, que contempla l'Homo sapiens com l'animal que és, i n'elabora informes dignes de la mateixa Dianne Fossey.
La presentació és a les vuit si us ve de gust fer una passejada pel camp de Tarragona.
Heus aquí el Montcau, la muntanya a on en Virts es comunicava amb l'Urps:
I la Cala Murtra, a on es va enamorar de la Laia:
Estic content que aquesta història estigui en paper i que l'hagi publicat Cossetània; i també d'acompanyar en el llibre als altres tres autors, tots ells de gran qualitat literària.
Heus aquí un petit fragment del començament de la història:
I
Diari de Virst
L'espai és tan ampli, i tan fosc, que després de viatjar-hi durant mil·lenis, hom s'adona que la llum és una excepció, que l'habitual és la negror i el buit. I aquí no valen els títols, ni les categories, ni els llinatges. L'univers calla per a tothom. A l’univers hi trobem el que portem a dins. A l’univers se'ns revela en certa mesura el que som. Aquí no hi ha emperadors ni servents. Tots som una espurna de miracle enmig del no res. Tots travessem aquest desert de quatre dimensions que de mica en mica ens descobreix els seus misteris, la seva essència, el seu ordre. Avui sabem que el buit és alguna cosa, que el no res per pròpia essència no existeix, que les dimensions plegades en certes condicions ens poden obrir camins a través d'aquest mar auster de buidor i estels. Gràcies a això conec, coneixem, gairebé la “totalitat dels dominis de l'imperi”. Bo i que quan els membres de la meva cort pronuncien l'expressió: “totalitat dels dominis” no puc evitar estrafer un somriure que si no fos per les meves obligacions de protocol es convertiria en riallada. ¿Què saben ells de la infinitud de l'univers? De tant en tant (molt de tant en tant, tot s'ha de dir) es topen amb un planeta desconegut, amb alguna forma de vida pintoresca; li posen una etiqueta, li fan quatre anàlisi, i au... ja han trobat més súbdits, més territori, més possessions, i l'imperi creix. Segons ells, l'imperi és tot; el que coneixem, i el que està esperant ser conegut per a nosaltres: els poderosos, els intel·ligents. La infinita diversitat universal, garantida per l'estadística i per l'omnipresent ordre de la natura, idèntic arreu, pertany del tot, segons diuen ells, a l'imperi que un servidor ha heretat de la seva família.
Ja en començo a estar tip. Voldria que l'existència fos alguna cosa més que aquesta comèdia de miserables vanitosos que ho centren tot en el domini.
Ser més forts, viatjar més de pressa, saber més, comprendre més, viure més temps, reproduir-nos més... Això, per a ells, és el títol que ens fa amos i senyors de tot. No s'adonen, però, que també representa la nostra cadena, el mur que ens impedeix estimar les criatures que descobrim. No pot estimar qui posseeix. No pot estimar qui es creu superior. I hi ha tant per estimar!
L'espai és tan ampli, i tan fosc, que després de viatjar-hi durant mil·lenis, hom s'adona que la llum és una excepció, que l'habitual és la negror i el buit. I aquí no valen els títols, ni les categories, ni els llinatges. L'univers calla per a tothom. A l’univers hi trobem el que portem a dins. A l’univers se'ns revela en certa mesura el que som. Aquí no hi ha emperadors ni servents. Tots som una espurna de miracle enmig del no res. Tots travessem aquest desert de quatre dimensions que de mica en mica ens descobreix els seus misteris, la seva essència, el seu ordre. Avui sabem que el buit és alguna cosa, que el no res per pròpia essència no existeix, que les dimensions plegades en certes condicions ens poden obrir camins a través d'aquest mar auster de buidor i estels. Gràcies a això conec, coneixem, gairebé la “totalitat dels dominis de l'imperi”. Bo i que quan els membres de la meva cort pronuncien l'expressió: “totalitat dels dominis” no puc evitar estrafer un somriure que si no fos per les meves obligacions de protocol es convertiria en riallada. ¿Què saben ells de la infinitud de l'univers? De tant en tant (molt de tant en tant, tot s'ha de dir) es topen amb un planeta desconegut, amb alguna forma de vida pintoresca; li posen una etiqueta, li fan quatre anàlisi, i au... ja han trobat més súbdits, més territori, més possessions, i l'imperi creix. Segons ells, l'imperi és tot; el que coneixem, i el que està esperant ser conegut per a nosaltres: els poderosos, els intel·ligents. La infinita diversitat universal, garantida per l'estadística i per l'omnipresent ordre de la natura, idèntic arreu, pertany del tot, segons diuen ells, a l'imperi que un servidor ha heretat de la seva família.
Ja en començo a estar tip. Voldria que l'existència fos alguna cosa més que aquesta comèdia de miserables vanitosos que ho centren tot en el domini.
Ser més forts, viatjar més de pressa, saber més, comprendre més, viure més temps, reproduir-nos més... Això, per a ells, és el títol que ens fa amos i senyors de tot. No s'adonen, però, que també representa la nostra cadena, el mur que ens impedeix estimar les criatures que descobrim. No pot estimar qui posseeix. No pot estimar qui es creu superior. I hi ha tant per estimar!
.
.
