Dia Internacional del Naturisme

.

Avui, arreu del món, se celebra el dia internacional del naturisme. La idea d'aquest dia, com passa amb la majoria de dies internacionals, és la de donar a conèixer, fer conscient, celebrar... les idees, les actituds, els costums... que l'anomenat moviment “naturista” aporta, o pretén aportar, al conjunt de la humanitat.
La unió amb la natura, no com a visitants ni com a usuaris d'un “Parc”, sinó com a elements pertanyents a la mateixa natura.
La dependència que tots tenim (en siguem o no conscients) amb el paisatge, les flaires, els sons, els tactes, i els sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La salut psicològica i física que es deriva del fet de tenir uns costums que no es contradiguin amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
El granet de sorra de felicitat que aconseguim amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La nuesa, quan la climatologia ho fa possible, com a vestit que la natura ens regala; un vestit despullat de tota la càrrega de morbositat, fetitxisme i reclam, que l'ocultació social atorga a una part de la nostra pròpia essència.
La nuesa com a comunió amb el paisatge, amb el tacte de l'aire, l'aigua, la terra, les plantes...
La nuesa assumida, que perd el seu caràcter de ritual d'aparellament i es converteix en signe identitari de l'espècie humana.
La nuesa personalitzada, que pertany a una ment que estima, que es comunica, que somriu, que dialoga, que comprèn, i que continua sent una ment superior humana amb tota la bellesa que la seva nuesa natural simbolitza.
La nuesa, com a costum de llibertat, que fa que totes les nueses que esdevinguin al llarg de la nostra quotidianitat no facin res més que recordar-nos el nostre espai de llibertat naturista; el qual exigeix una actitud, una mentalitat, una superioritat humana que potser molta gent ignora, però a la qual hi està convidada.
Sóc dels qui pensen que no tothom està preparat per exercir aquesta nuesa, però que tothom (fora d'alguns casos patològics excepcionals) té la possibilitat d'estar-n'hi.
Sóc dels qui pensen que (al marge del fet que hom es despulli o no) tothom té l'obligació d'arribar a assumir la imatge natural de la seva espècie sense perdre la composició, l'obligació de no imposar als altres la imatge que han de lluir i que forma part del seu dret a la llibertat d'expressió (l'expressió de la pròpia imatge com a símbol de la pròpia identitat forma part de la llibertat d'expressió), l'obligació social de viure i deixar viure, i de respectar la dignitat de les persones vagin vestides o no.
Hem sorgit de la natura i no estarem tranquils del tot fins que tornem a ella.

.

.

La muntanya i la nit

.

Un poema escrit amb els ulls fits entre la ciutat i la muntanya, a la grada del Camp de Futbol del Terrassa.

La muntanya i la nit.

Al captard, la muntanya s'entenebra,
un mantell de blau pansit amara el bosc,
el massís rogenc del roc s'encén de lluna,
i el xerric de les llagostes s'esvaeix.

Lluny al sud, torres grises de misèria
clissen l'aura delicada de la nit
calculant el preu del vent i les estrelles
sota el núvol pestilent que els fa d'abric.

.

..

.

Poema a "la Cap"

.

Heus aquí un vell poema que vaig escriure fa alguns anys pensant en una dona que manava molt a la feina, i que igual que molts homes queia en l'error de menysprear els qui considerava que estaven per sota d'ella. No s'adonava, ni de prop, que obeïa fil per randa els dictats de les seves pulsions animals dirigint el seu inconscient, en un intent de mantenir el control de la bandada. Tampoc s'adonava que el seu exercici era una imitació inconscient del seu pare.

.

La Cap

.
La dona mossega;
és cap i no escolta les queixes.
Etziba una cossa sabent que així arregla les coses.
El pare li feia,
la mare ensenyava les ungles
si un feble dormia esgotat
per la feina feixuga.
Un cop, un patac, un renec;
el món lloa les potes
que piquen tossudes les portes tancades i enterques.
La dona somnia
que és dona de seny i d'empentes;
dessota el vestit
una cua pilosa flameja.

..

La bicicleta infectada.

.

En un matí d’hivern d’aquells que quan et lleves encara és fosc, l’Oriol aixeca la persiana metàl·lica del taller.
Gairebé immediatament, veu arribar el Miquel, mig corrents, i amb el color del rostre trencat.
El saluda efusiu:
-Miquel... quant de temps!
-M’has d’ajudar. Tinc un problema amb la bicicleta.
-Bé... a això em dedico –fa l’Oriol, sorprès davant la brusca aparició del seu amic després de tants anys de no veure’l.
-Doncs que m’hi ha entrat un virus!
-Què?
-Que la tinc infectada. I deu ser un troià, perquè a cops em fa l’efecte que el manillar gira sol, que va cap a on vol.
En Miquel estrafà una rialla. Llavors recorda que l’última vegada que veié l’Oriol, començava a dedicar-se de ple a la informàtica; i que algú li va parlar de l’obsessió amb què el seu amic s’havia abocat als ordinadors. Tot i així, íntimament, creu que li està prenent el pèl; ja n’era, de la broma, en Miquel!
-Com ha passat? Navegant per internet? ¿Que li has posat uns flotadors a la bicicleta? –i vinga a riure.
-No... uns flotadors no. –respon seriós -. Però sí que he navegat amb la bici per internet... no hauria d’haver-la connectat mai.
-Ah! Escolta... i no has provat de formatejar-la? –l’Oriol plora de tant riure.
-Sí. L’he formatejat; però el virus no marxa. –i ho diu tan afectat, que l’Oriol deixa de gemegar i se’l mira fix. S’adona que està com un llum, però no pot evitar un últim acudit:
-Escolta... fes una cosa: envia-me-la per mail! –i es recargola com un beneit.
-Ja ho he fet –diu en Miquel -. Si tens un ordinador a mà, podrem mirar si l’has rebuda.
-Sí, és clar –sanglotant, se l’endú al despatxet, on hi té el PC.
Esglaiat, descobreix la pantalla de l’ordinador rebentada, el vidre trinxat, els components escampats; i, incrustada enmig de la carcassa desfeta de la torre, la bicicleta infectada.
-Ostres! No tenies el correu ben configurat! –exclama en Miquel.

.

.

Esgotament de final de curs

Calor. Feina. Tensió. Dificultats. Imprevistos. L'atzar que de vegades sembla que malda per escollir el camí més feixuc per a nosaltres. L'esgotament de tot un curs que ja passa comptes. Les pedres que sovint entorpeixen el camí idealitzat de l'ensenyament aprenentatge. El desgast de parlar sempre amb un grup, amb una col·lectivitat que sovint agafa el caire de massa.

Calor. Il·lusió. Força. El gust de superar les dificultats. La nostra creativitat que sempre venç l'atzar en la batalla de solucionar els cops de la mala sort. La satisfacció d'haver-ho donat tot, d'haver estimat d'una manera austera i simulada. Les pedres que ens fan créixer i augmenten la nostra competència professional. El privilegi de parlar sempre amb un grup, amb una col·lectivitat que de vegades agafa el caire de massa, i de no oblidar que està formada per persones úniques i irrepetible; i sempre adorables.

Ens toca a triar a nosaltres quina de les dues meitats del got contemplem. La realitat no la veiem com és, sinó com som.

.

La llar

.

La meva pàtria és un tros de mar sota un tros de cel,
una llengua de sorra, més o menys fina,
quatre pins despentinats i el gemat d’una aigua transparent;
i jo, amb vuit anys, nu, bru, sense saber quina hora és...
sense “després”, sense “abans”...
Tres o quatre amics, tres o quatre amigues...
I res més...

.

Fotografia en mots del capvespre del 30 de maig. Consciència del temps i del moment.

.

Es pon el sol del 30 de maig, i el cel enrogeix.
Ajagut al llit, amb la finestra oberta, observo les filagarses de boira que s'acarabassa i penso que ja fa un mes que van operar el meu pare, i que d'aquí a un més deixaré de veure els meus companys de feina més joves. I encara un mes més enllà, seré (serem) a Tarifa, potser sopant a la sorra de Caños de Meca.
El temps passa molt de pressa quan el vivim intensament centrats en el present; i no em refereixo al “dia” present, sinó a “l'instant” present.
El temps és dolç i agraït quan el pèndol viu reposant a l'instant present.
De tant en tant, però, ajagut al llit i amb la finestra oberta sense fer res, va bé pensar en el temps i adonar-se del moment, de l'estació, de la calidesa, de la llum.
El bo de l'existència és que no ens poden fer fora de l'univers; passi el que passi sempre som. I si no som, no podem pensar que no som. Venim a ser com fulles que el vent s'endú, que el vent fa volar, girar, avançar i retrocedir. Ben ruques serien les fulles si s'amoïnessin pel seu destí. Què en traurien? Potser sí que podem decidir coses, i ho intentem, i ho fem, i ho hem d'intentar, i ho hem de fer; però a l'últim, un cop ja hem pres la decisió, potser ens adonem que no en podíem haver pres cap d'altra, o que potser sí, però tant se val, perquè només se'n pot prendre una. I el temps avança, i cada vespre el cel enrogeix, i continuem vius; i si no som vius, no ens podem pas queixar.
Miro ara el cel i encara és més roig.
El torno a mirar i ja ha caigut la foscor, brilla el primer planeta. Si trec el telescopi al balcó, sabré quin és. Però és hora de sopar.

.